dilluns, 3 de març de 2014

UNA TARDA



Dues ambulàncies, una moto i tres cotxes. Això havia estat la seva tarda. El sol desdibuixant-se del quadre a la tauleta del telèfon fins a desaparèixer completament. El segon cop que havia girat la cinta del casset, quan Gould es disposava a tornar a atacar l’ària, havia apagat l’aparell que li va dur la neboda. Ells ja no el feien servir i ella s’havia quedat sense ganes d’anar a comprar una agulla nova per al tocadiscs. Si feineja a la cuina, més s’estima els tangos de Piazzolla de l’altra cara. Si no, prefereix les variacions mil vegades. Li agrada escoltar-les asseguda a la butaca que toca al balcó. Sovint agafa una novel·la però sempre se li queda a la falda per obrir, embadocada en el ball de la cortina. Avui ha aparegut una tórtora al caire de la finestra, ha parrupat i s’hi ha ajagut a reposar. Potser també li agrada la música, ha pensat. Potser també t’agrada la música, ha dit llavors, mirant l’animaló que li clavava els ulls amb una certa insolència. Ha recordat la gàbia i s’hauria volgut fondre. A l’home de la neboda se li va acudir que la distrauria fer-se càrrec d’un periquito, però no en va voler ni sentir a parlar, de portar una bèstia a casa. No ha estat mai per romanços, ella. Però aquella andròmina es va quedar plantada al mateix racó on l’havien deixada sense que ningú es recordés que no l’havia de menester per a res. Cada dimecres, per lluents que els deixi quan en treu la pols, es demana com ha de ser una vida tancada entre aquests barrots. I de seguida el fil de tal pensament li arrossega els ulls cap a la reixa de la pintura. En realitat, és tan sols la rèplica d’una pintura. Un regal sense valor de la caixa d’estalvis on li guarden els calers que no gastarà. Se’l va fer penjar pel fill de l’amo del pis. Ho sap que va néixer en aquesta ciutat, l’artista? En aquesta mateixa Raval, de fet. Què has de saber, tu? Ara, sense la llum del dia, és tota una altra cosa. De què deuen parlar el capellà i l’home de la jaqueta verda, es demana. Que es tracta d’un assumpte seriós, és evident, n’hi ha prou de veure els papers sobre la taula, la llibreria del darrere, el posat greu tot i els nuvis que signen. I el torero, què hi deu fer un torero i la seva colla si és ben clar que no poden ser del convit? L’home desdibuixat del cantó, el captaire o la disposició de tots aquests peus. Sens dubte fou un encert, es diu, penjar-lo a la saleta. Una no es pot avorrir de cap manera amb aquest univers clavat a la paret. Tampoc no en sabria, d’avorrir-se. Prou feina té a vigilar l’esquerda. El mes passat va avançar ben bé mitja rajola. Abans no arribava a la porta de la cuina i ara gairebé hi és a tocar. Es va començar a obrir durant les obres però a ella no li fan cas. Ara li fa por anar al menjador i menja a la saleta, davant del televisor. Qui li assegura que no s’esfondrarà tan bon punt hi posi el peu? Perquè, tot i no ser grossa, ha estat sempre una dona forta. Abans deia a tothom que eren els ossos, que tenia grossos. Ara ja no cal que menteixi a ningú. No queda ningú que l’escolti. Ningú per explicar que té les cames massa inflades. Que avui ha notat una fiblada. La clivella travessa el menjador i bona part del passadís fins que s’atura a mitja rajola abans d’entrar a la cuina. S’hauria d’haver comprat el pis a ca la seva neboda. Era un preu que es podia pagar. Nou de trinca. És del tot conscient que hauria hagut de fer-ho però s'estarà prou de reconèixer-ho. Què n’havia de fer, ella, de quatre habitacions i dos lavabos? Si ni tan sols ha volgut canviar-se la llum a dos-cents vint. Fa deu anys, quan l’amo va venir a cobrar el pis li va dir de passada, com qui no vol la cosa. I l’altre es va fer el sord. Tampoc no molesten a ningú un parell de transformadors, al capdavall. I a qui no li agradin que no se’ls miri. La casa és cantonera, no necessita llum en tot el dia i les nits són per dormir. Potser ja és l’hora, de fet. Es farà un gotet de llet amb maries i al llit. L’ocell no s’ha mogut. Avui, tres cotxes, una moto i dues ambulàncies.