QUARANTA ESPELMES

i el pastís tot ple de cera. Es farà llarg —ho saps— tan curt com et sembla a tu.

#1 Un matí de reis, molt aviat. El balcó és ple de regals, però tu recordes especialment una grapadora, una bossa immensa plena d’indis i vaquers de plàstic, i la cara de la teva mare, sobretot la seva cara il·luminada i satisfeta per l’esforç recompensat.

#2 Pregunta: Saps qui sóc? Resposta: Tu no ets el meu pare. Fer-se gran de cop. Construir una identitat.

#3 Un primer petó. Ets dins d’una tenda de campanya i tothom dorm. Gairebé. El regust dolcíssim de llet agra. L’alteritat en uns llavis. El desig encara per comprendre.

#4 Una relació adolescent per carta, ancorada en quatre records desdibuixats que reconstruïu fins a dir prou. La comprensió del poder de la paraula escrita. Del propi poder.

#5 Esperar delerós a veure el teu capítol setmanal de Retorn a Brideshead. La petja que l’imaginari d’algú altre és capaç d’imprimir en algun racó de la teva memòria. Adorar Julia Flyte. I la pluja a Venècia.

#6 Al passadís de la facultat, buscar el teu nom a la llista i descobrir que, ara sí, has acabat la carrera. Sospirar, omplir el pit, i baixar les escales plorant en silenci i per a tu sol. Un final. Un principi.

#7 Posar-se  la toga, per primer cop. Entrar a sala amb la boca seca, ingovernable. Triar les paraules, endreçar el discurs. Pensar que has volgut això des que tens ús de raó.

#8 Seure al despatx, encara embriagat de l’olor de la pintura fresca i les cadires per estrenar. Tot tan a punt que fa nosa. Aixecar-te i passejar amunt i avall. Tornar a seure, i començar a treballar de debò.

#9 Escoltar Nyman als jardins d’un castell. La nit és tendra. Les ulleres grosses i el posat impecablement tibat mentre dirigeix la banda. Si no ets massa gran per adorar falsos ídols, tries l’home que ha escrit la música pel final d’un affair.

#10 Obviar el vent de Figueres i tornar a Girona, perquè la vida que t’espera s’amaga pels racons. Ara un cafè, ara una conversa. És només ella que t’entendrà.

#11 No és res, no t’espantis. En diuen encondroma i és al teu avantbraç. Potser sempre hi ha estat.

#12 Recollir una capsa amb un tip de llibres, més aviat lletjots, tots iguals. Publiquen el teu nom i la teva poesia vergonyosament adolescent. Repartir-los amb una barreja d’orgull i pudor.

#13 El primer de molts cafès amb llet encara per venir amb qui es convertirà en la padrina de les teves filles. Comentar un cas que s’entossudeix a no avançar, participar d’enraonies, abordar un calaix ple de secrets empès per la confiança.

#14 La teva germana et diu per telèfon que està embarassada i vols córrer a explicar-ho a tothom però valdrà més que reposis la notícia. I una merda! La Maya és a punt d’arribar, com pots deixar de córrer a explicar-ho a tothom?

 #15 Descobrir Kundera a la prestatgeria de l’oncle Pep i la tieta Antonieta i no tenir-ne prou mai més. Voler-ho tot. Voler-ho ara.  Esperar-ne ferotgement les publicacions i de seguida devorar-les i tornar a desesperar. Rellegir-lo. Tornar-lo a llegir.

#16 Veure néixer les teves filles. Com surt el cap. Com obren els ulls i la naturalesa sencera és just allà, en aquell punt. Existeixen de debò i tenen tots els dits, en el seu lloc. Les agafes als braços i ja no les voldries deixar, per por que desapareguin.

#17 Ets al tren. Escoltes una compilació de sarah records i la veus esperant-te a l’andana. Gairebé li sents el somriure i et dius no puc no puc no puc. I no pots fer altra cosa.

#18 Vint-i-quatre hores dalt d’un autobús per acabar a Londres, el teu primer Londres. I parlar en anglès, de debò. I fumar a la gespa i fer un cafè al terrat d’un edifici de totxanes. Un cafè rere l’altre.

#19 Un massatge als peus que podria ser prohibit de tan furtiu com s’enceta. Tu ho saps però no ho dius. Ella ho sap, però no ho dirà mai.

#20 Una novel·la enllestida. Després l’hauràs de capgirar del dret i del revés, però ara és l’última frase, acabes d’escriure’n el final.  

#21 El primer cop que l’Audiència Provincial et dóna la raó. Un recurs d’apel·lació que valia la pena. Un treball a consciència que se’t reconeix amb un bocí de Justícia, en majúscula.

#22 Una travessa de Boí a Espot. Trona i llampega i la neu encara no s’ha enretirat del tot. Ets dalt, tot sol. La immensitat et corprèn i no te’n saps avenir. És aquí que vols morir. Aquest és el lloc.

#23 A taula, amb les teves germanes. Xerreu, discutiu, crideu. O potser l’ordre és un altre. Al final, fa mal l’estómac de tant riure. La Natàlia i la Judit canten. S’aixequen a fer-ne fins i tot un ball. La Laura i tu us mireu. Tres fades, cada una amb un poder completament diferent.

#24 El gol de Koeman però també el d’Iniesta. Un Barça capaç d’omplir-te de neguit i també d'una joia que esclata i que no pots aturar.

#25 Asseguts al terra, tres o quatre guitarres toquen de nit el mateix país petit que el teu. Orgullós del sac de dormir i les bótes de muntanya. Orgullós de pertànyer.

#26 La carta que t’explica que ja pots matricular-te a la universitat que volies per estudiar la carrera que volies. Se’t complica la vida perquè els desitjos comencen a fer-se realitats i estàs menys preparat del que caldria.

#27 Els Charlatans toquen the only one I know a zeleste. Tu ets allà amb els teus cabells llargs i uns pantalons terriblement vermells. La celebració de l’hedonisme. Perdudament indie.

#28 Veure l’avi assegut a la cadira de rodes però amb un somriure enorme i més viu que ningú altre. I endevinar-li la pena, que t’estalvia.

#29 Parles per telèfon i la Jana se t’apropa. Primer una passa i després l’altra. I tu somrius distretament fins que t’adones que acaba de caminar per primer cop i vols que hi torni però aquell moment ja no es tornarà a repetir. Aquell no.

#30 «M’encanta aquest començament d’Escorpions», diu la teva mare en sentir un clàssic riff a l’inici d’una cançó dels Dire Straits. Una frase que es converteix en categoria. Riure fàcil. Família.

#31 En Llach anuncia que es retira dels escenaris i tu no et vols perdre la gira i el vas a sentir a Falset esporuguit de tancar els ulls i veure-hi massa clar de tota manera.

#32 La Martina crida a mitja nit, enceneu el llumet de la tauleta i ella ve fins a la vostra habitació amb el seu coixí i el seu ninot de pelfa. S’estira entre tots dos. Us abraça ara l’un, ara l’altre amb les seves manetes tan fràgils, tan fortes, i s’adorm.

#33 Tants concerts com són possibles dels Manel en tan poc temps i trobar encara una frase que no havies sentit abans. I pensar era això. Sentir-los cantar en català sense que sembli una disfressa. I sentir-te a tu mateix bramant en comunió. Desvergonyit. A gust.

#34 Treure’t el carnet després de tants anys i passar-te hores al volant sentint la música, deixant que l’aire travessi un canal invisible de finestra a finestra. Dur-te arreu on calgui, de seguida. Primer, l’olor de cotxe vell. I després, l’olor de cotxe nou.

#35 Sou dotze, i el mestre. Més aviat profans que altra cosa. Us escolteu els uns als altres i de cada recurs nou, de cada exercici reeixit, en sabeu trobar una ximpleria que us fa riure. I tant se val que tingueu edats de tota mena, perquè sou tan còmplices que us haurà de correspondre la mateixa pena.

#36 La Judit resplendint amb l’Ona als braços. No pot parar de parlar, a la seva manera accelerada, però te l’escoltes i t'embadoques en les seves galtes encara enceses.  

#37 Amb uns amics que oblidaràs, a punt per votar la primera vegada. Partícip del joc democràtic que et fa estrenar una edat que ja no torna. Una edat que de tan esquiva, no gosa ser.

#38 Un trajecte en tren. Vies que se’n van. La seva cama sobre la teva. Compartiu un parell d’auriculars i sona una cançó que sempre us durà al mateix estiu. Us donaríeu la mà però aleshores la màgia desapareixeria. Ja no ho sabreu.

#39 Corren pel passeig, totes dues, t’han vist de lluny i vénen de seguida a abraçar-te i pujar sobre teu com si, d’alguna manera, poguessin encaixar. La seva olor t’encaterina de seguida i les fas giravoltar i riuen i fan bava i, ho saps, es quedarien suspeses en l’aire eternament.

#40 Pensaves que hauries fugit de tu mateix abans dels trenta i va resultar que allò no era res més que un solipsisme mal entès. Gairebé romàntic. Avui en fas quaranta i n’esperes quaranta més i uns altres quaranta. La immortalitat, potser.

Quaranta espelmes i el pastís tot ple de cera. Se t’ha fet curt, tan llarg com ho volies.

 

POSTAL #16

La pluja és ben bé un bàlsam. La neu —que no ha començat del tot a desglaçar-se— repeteix eternament l'esclat de llamps i trons. Per fi he sortit! Tenia tantes ganes d'enviar mesures, que em sembla que he arriscat més del que em demanava el cos. I tant se val. Em queden encara dues llaunes de tomàquet i una ampolla de vi. Massa. Perquè ara estic segur que me'n sortiré. M'ho han promès aquestes agulles tan fredes que no volen sinó clavar-se en terra. I ben endins. Conec un univers de colors i vénen tots a la festa que els he preparat. Serà una nit llarga, llarguíssima. Hi haurà música i esperit i quan m'adormi tan llarg com sóc, ho faré sabent que els dies no han de ser tots iguals. Que els dies volen un nom. Com totes les coses.

 

 



JANA 7

 

 

 

Vas arribar amb una tempesta que ja no se'n va voler anar. Però tu has estat sempre la calma, uns ulls oberts, amatents. M'has fet lleuger i alhora tan arrelat que em sé incapaç d'inventar cap fugida que no sigui per a robar una estona a la teva vora. I m'expliques com t'ha anat i em demanes què em sembla i m'agafes fort molt fort la mà o véns corrent de sobte a abraçar-me, com si respirar cada dia fos la cosa més fàcil del món. Caldria un exèrcit sencer de quaderns com aquest per mirar d'explicar-te i —encara així— no en sabria prou. Els plecs de la teva veu o aquesta cabellera elegant que vol esdevenir salvatge. Un sentit comú impropi que et fa emocionar tota sola quan gosen travessar-te les injustícies quotidianes. Les teves manetes treballant sobre el violí o el posat innocent —gairebé de rendició— quan t'adorms en el sofà mirant el televisor. La paciència inesgotable que de sobte esclata i un petit tremolor al llavi, just abans d'adonar-te que potser n'has fet un gra massa. Avui fa set anys que vas arribar i no endevino del tot si em cal celebrar aquest pas del temps tan cruel que s'endú de seguida aquella coseta esquifida que reposava només amb un pam del meu braç que la bressolava i que ara acomiado carregada amb una motxilla més gran que la seva espatlla perquè se'n va d'acampada. Però no he de celebrar els dies que oblidarem per força, sinó els dies que ets a punt d'estrenar, nous de trinca, els dies que tot just estrenes. Bufaràs les espelmes i, tots plegats, sense que ningú altre els escolti, haurem pensat el nostre desig. Un desig fet amb el teu nom, Jana.

 

 

ENSINISTRAT

I si ja no em tornes a veure viu,

serà potser que no era teu l'encàrrec

de venir a salvar-me la nit passada?

Semblava tan fàcil bellugar el cor

al compàs de músiques massa simples!

No dic mai els noms. Faig servir les ombres

d'aquest llum tancat que em vexa el confort.

Però sé que entendràs el sentit exacte

de cada misteri que jo he volgut

ensinistrar darrere un punt de fuga.