POSTAL #9

Fa quinze dies que no m'aturo enlloc que no sigui a omplir el dipòsit o menjar alguna cosa. I, fins i tot aleshores, evito mirar als ulls de qui em despatxa. El meu silenci no és un càstig, ni tampoc una presó. Tot de sobte és com si em sobressin les paraules, o més aviat tot al contrari, com si fos massa feixuc trobar exactament el mot adequat. Els pobles i les ciutats se m'escolen a les cues dels ulls. Potser perquè em terroritza la idea que no sabria tornar a engegar. Conec el dia que sóc. Reconec cada paisatge.

POSTAL #8

Per primera vegada (segona, de fet, oi?), he dormit en el cotxe. Feia una eternitat que conduïa per una carretera infinitament idèntica, començaven a pesar les parpelles i no semblava que la cosa hagués de canviar. Cap llum. Cap moviment. Res que no fos Nick Cave anguniejant la nit que, tard o d'hora, s'ha contagiat d'aquell retorn per a no acabar. La pluja m'ha fet decidir. M'he aturat allà mateix i he deixat que la son em vencés. M'ha despertat una llengua de vellut que abrillantava el vidre de la meva finestra i compassava un esquellot.

POSTAL #7

Ahir vaig tornar a la carretera. Em va semblar que havia arribat el moment. Durant el ball, va arrencar a ploure sobtadament, amb violència. Abans que l'aigua arribés a l'empedrat, la pluja havia fet de la plaça un desert. La gent havia escampat en totes direccions a recer, amb els seus. L'orquestra, en canvi, va acabar de tocar la peça que interpretava, potser perquè sortir de la partitura que ha escrit algú altre no resulta fàcil. I aquella melodia per a mi sol, moll sota el diluvi, em va acabar de convèncer que la festa s'havia acabat. Una casa no és una llar. Ni un carrer, una pàtria. Com  et deia, ahir mateix vaig tornar a la carretera, em va semblar el moment.

POSTAL #6

Sé que he d'acabar marxant, però encara sóc al mateix lloc. Fa dies que tinc el cotxe i tanmateix segueixo tombant amb l'animal verd, que ja és gairebé una extensió de les meves cames mandroses. I no trobo el moment d'acomiadar-me d'aquesta gent. M'hi he entès abans i tot de parlar-hi. És evident que els idiomes són només el vestit que hom posa a les paraules. Aquí és sempre estiu, malgrat que fa una setmana que no vol parar de ploure. Potser per això l'edat que ja no tindrà és una ferida oberta que no s'asseca, la font del meu dolor.

POSTAL #5

A la meva habitació, els porticons del balcó no tanquen, i cada matí em lleva la son aquesta llum del teu mar. Ja els ha arribat la peça, però encara es volen quedar el cotxe uns dies. Val més estar-ne segurs. Havia sortit a córrer una estona. Una partitura se'm deu haver quedat atrapada en els llençols aquesta nit mentre dormia i no he trobat altra solució que treure-la a passejar. He dut la melodia fins al far. m'ha semblat un bon lloc per deixar-la anar, feréstega com era.

POSTAL #4

Aquesta gent pensa tothora en menjar. Si et descuides fent anar les parpelles, ja t'han fet seure a picar alguna cosa i omplir-te la copa. Naturalment, ja no ets a temps d'una excusa raonable. M'he adonat que parlo de tu abans de les postres i durant els cafès. Potser perquè et tinc present mentre espero que es refredi el primer i cerco les paraules justes al moment que em serveixen el segon. No deixen mai que pagui. Se'm queden les històries que els explico de tu per tota penyora.

POSTAL #3

Una petita figura, gairebé immòbil, avança a través de l'horitzó i la mainada juga a fer caure gavines a cops de pedra. Sortosament, però, sense massa punteria. El noi del taller m'ha assegurat que la peça que els falta no pot trigar i, mentre espero, m'han deixat una motocicleta que per força devia pertànyer a tres o quatre generacions enrere. Aprofito per conèixer els racons d'aquesta sala d'espera on em trobo,avergonyit dels espetecs del tub d'escapament que sempre em precedeixen. És verda, t'ho havia dit?

POSTAL #2

No vaig marxar per amagar-me, sinó per fer ben visible la meva absència. Potser no hi veus la diferència. I tanmateix hi és. Creu-me que hi és. Sóc vora el mar, altra volta. Se m'ha espatllat el cotxe i hauré de quedar-me més que no em pensava. És la pell que es colra al sol, però és la memòria que hi deixo estesa, sobre la sorra. Hi ha una cançó terrible que sento tot el dia. A cops imagino que potser tu també la sents a tot arreu. I se m'escapa el riure de pensar que el fil que ens pot unir sigui tan mancat de tota gràcia.

POSTAL #1

Ho sé. Hauria d'haver escrit abans. De tota manera, no tinc ganes ni espai per perdre amb paraules que les disculpes esguerren. Ja m'entens. Et trobo a faltar. De fet, no sé si mai aprendré a deixar de trobar-te'n. Encara que, així i tot, entendràs que no et digui on sóc, oi? Avui fa un any exacte. Plovia, te'n recordes? Torno a deixar-me la barba. Resulta pràctic. Per cert, vaig regalar el violí. Em feia nosa la seva condescendència.