POSTAL #34

He deixat que el temps passés sense ser-ne l’amo, no me’n puc desdir. Es pot ser alhora l’hereu i l’esclau? Ho confesso, vaig cometre l’error de creure que era dins el quadre quan, en realitat, només m’havien permès contemplar-lo. I ara una veu metàl·lica m’ha recitat un retret. Em quedava el teu número de telèfon. Ja no tinc ni això. Compto amb el retall estripat d’un diari vell que ve sovint a vexar-me. Hauré d’aprendre a convertir els tres o quatre records que no he sabut esborrar en el bagatge capaç d’arrossegar-me. Esperava tota una altra cosa. Tu venies corrent a salvar-me i jo et sorprenia amb una casa de pedra, la llar de foc encesa. Ja m’he deixat tornar a enredar per la literatura. T’he de deixar, truquen a la porta. Faré veure que no he plorat i enganyaré tothom amb un somriure que tu entendries. Si fossis aquí.

 

 

CAMISES DE FLORS

Dius que el teu germà s’ha canviat el cotxe un altre cop. Que haurà de fer-se fer una altra plaça d’aparcament perquè ara s’ha trobat que no li cabia, de tan gran com és. Vermell, és clar. Com tots els altres des que va fer els quaranta, es va deixar aquella cua rinxolada i va començar a dur camises de flors. Somric i callo perquè m’és absolutament igual. Dius que la petita va començar a fer violí com la nostra però que no va durar ni dos anys. Que després va provar el piano i no gaire més tard una flauta travessera que li van fer dur expressament del Japó. Ara es veu que l’han apuntada a percussions africanes amb el paio que els cuidava el jardí. Què vols que et digui si a mi tot això m’importa una merda. Dius que el llum de la cuina torna a fer el ruc i no trobes el telèfon d’aquell noiet que va venir l’última vegada. Aquell que et va explicar que es casava amb una equatoriana que havia conegut per internet i no sabia com explicar-ho als seus pares. Que fa pampallugues, com si jugués amb el soroll de la nevera. Però jo no sé de qui parles i m’invento dos o tres noms versemblants per fer veure que t’escolto raonablement. Dius que has demanat menjar, que no pot trigar. Fas el gest de començar a parar la taula i entenc que menjarem el mateix estofat perfecte que fa mesos que mengem. Trec pa del congelador i encenc una cigarreta sense dir res que et pugui fer entendre que tant m’és una cosa com l’altra. Dius que aquest matí has tornat a obrir el balcó de la seva habitació, que t’has quedat mirant com les gotes entraven i feien seves les sanefes del terra. Que has tornat a posar la mateixa cançó i t’has posat a plorar i et volies morir. I jo callo i abaixo la vista perquè no vull que t’adonis que fa estona que miro la cama que et falta i em mossego la llengua per no insultar-te, filla de la gran puta, que si li haguessis cordat el cinturó la nena encara seria viva.

 

 

UN SOMRIURE ANTIC PER UNA PENA NOVA DE TRINCA

Ha sentit com ella cridava el seu nom però n’ha esperat un segon cop abans de girar-se i fingir un somriure antic. Fa molt que no gosa mirar-la als ulls, com si fos possible que ella pogués endevinar-li els desitjos sense voler. Els evita tant com pot igual que evita la seva conversa o els somriures compartits. Qualsevol fil capaç d’arrossegar-lo al vertigen de saber-se descobert. Poc a poc, ha après a oblidar que mai no ha dit les paraules que hauria volgut. Poc a poc, ha après a buidar de somnis les hores quotidianes i —a força d’empènyer el neguit— torna a gaudir de l’ensopiment general, d’altra banda tan còmode i comprensible. Primer, un esglaó i tot seguit, un altre. Per descomptat ella mai no ha participat en cap joc més enllà del que fóra raonable. Al capdavall, quatre parets no fan una casa. Les paraules s’arrepleguen soles i és cadascú que les endreça com vol o com li plau. Així doncs, no es podria atribuir cap responsabilitat a un silenci o bé una síl·laba tònica sinó al qui s’encarrega de guardar el missatge. Per ser justos caldria dir que certes rutines disfressen fets extraordinaris. O tot just a l’inrevés. Força sovint, un fet desproveït d’interès es converteix en una veritable celebració gràcies a un parell d’espelmes i la melodia encertada. És del tot imprescindible ensinistrar la realitat. En el decurs dels segles, diverses ciències i altres disbarats han provat debades de fer-la enciclopèdica, ximpleries. Un pentinat diferent, una llamborda bruta o l’olor de pa poden malversar mètodes i fórmules consagrades. És innegable que li coneix els defectes. Ben mirat, podria confegir milers de llistes amb detalls d’ella que ell avorreix fins a dir prou. Les dents massa grosses. Una piga tossuda. L’absència d’escot on abocar-se. I tanmateix, quina importància es pot donar a allò que és obvi? No són els seus desperfectes allò que ell adora. O potser també. O potser precisament. Posa les mans a la butxaca a fi de trobar les claus de les pròpies certeses. Una estructura on aferrar-se davant del sotrac de tenir-la a tocar i saber que el seu clatell és més lluny que el tou dels propis dits, més lluny que l’edat on tot havia estat permès. Li sent la veu i es priva el tremolor a còpia de banalitats que localitza en el punt just que va de la primera finestra a l’últim balcó d’un carrer que hauran de recórrer plegats tant sí com no. Per això passeja de puntetes per la seva veu quan li diu el nom i espera un segon cop per tal de girar-se i fingir un somriure antic per una altra pena, nova de trinca.

 

 

POSTAL #33

M’he endut el poeta i sa mare a veure plorar Sant Llorenç. Ens protegia una manta de quadres que pertany a la calaixera de casa. L’avi no ha vingut. No surt de casa més enllà del capvespre. Ens hem ajaçat encara amb la panxa plena d’una truita que feia somiar les patates i un pa encrostat que les desvetllava de neguit. Hem vist la nit foradar-se i estripar-se i el marrec s’ha carregat d’uns versos que ja no podrà deixar de reescriure. Els desitjos corrien a empaitar les cues bellugadisses i ens hem adormit entre una paraula i una altra. I sí, he recordat la gespa i la tempesta, l’olor de la platja tan a prop i totes les besades que van precedir-nos la sorra d’aquell estiu ple d’estels. Me’n reconec presoner.

 

 

PESOS I CONTRAPESOS

— M’ho hauries d’haver dit.

— T’ho hauria dit.

— I no ho vas fer.

— És evident això, ara.

— És que no ho vas fer.

— De debò que volia, t’ho juro. Però no trobava mai el moment.

— Això també és evident.

— Comprendràs que no era fàcil.

— No, per a mi tampoc.

— Què hi hauríem guanyat?

— Què hi hauríem perdut?

— De debò, quina diferència hi ha?

— Temps, per exemple?

— Temps sí, molt de temps.

— Jo hi comptava, saps?

— I què ha canviat, ara?

— Tot, no et sembla?

— I si no ho sabessis? I si avui tampoc no hagués dit res?

— Encara hi comptaria.

— Aleshores?

— Doncs que ara sóc conscient de la meva estupidesa.

— La meva, ja ho pots dir.

— No, la meva.

— No puc justificar res.

— No gosis ni provar-ho.

— No podria.

— Tampoc no tinc excuses.

— Ningú te les ha demanades.

— Ho sé, però podrien ajudar, no trobes?

— Quan han fet servei, les excuses?

— És això i prou.

— Sí és clar.

— Per què t'hauria d’enganyar?

— Per què t’hauria de creure?

— Pesos i contrapesos.

— Merda i més merda.

— Comptes i balanços.

— I encara més merda.

— Perdona.

— Ja hi pots comptar.

— Si us plau, perdona’m.

— ...

— Hem de confirmar que hi anirem.

— Ja els trucaré jo.

— Vols que truqui jo?

— He dit que els trucaré jo.

— A mi no em fa res.

— A mi, tampoc.

— Entesos.

— Has pres la bossa?

— Ara l’agafo.

  

COSES NOSTRES

Dissabte a la nit van venir a sopar uns amics que tenen dues nenes si fa no fa de la mateixa edat que les nostres. Durant els postres, vam encetar una discussió aferrissada que es va allargar cafès enllà. Lògic. No ens vam saber estar de treure un dels grans temes que mou el món, sinó El Tema. Deixeu-vos estar de política o futbol. La qüestió veritablement important no té res a veure ni amb l’economia ni amb el sexe. El que és de debò important a la vida és determinar si és millor banyar les criatures al matí o bé al vespre. Què me’n dieu? Poca broma. Perquè passa que els que som pares ens agraden aquestes discussions profundes. Ens entenem entre nosaltres. Tan cert com que en Doraemon és un gat que ve del futur. Ens entenem. No vull dir que estem embolicats els uns amb els altres, encara que em consta que també tot i no ser el meu cas, naturalment. Més aviat em refereixo al fet que hi ha un fil invisible que ens uneix tant sí com no. Veureu. Seieu una estoneta, posem que a fer un cafè en una terrassa del Mercadal, entre les cinc i quarts de vuit. Mireu-nos. Ens coneixeu, oi? Som l’exèrcit de pares i mares en ple trànsit després de sortir de l’escola. Una taca al jersei, digues-li baba, digues-li suc de fruites. Dues bosses, tres jaquetes, un violí i un entrepà a mitges. Un mòbil que sona. Ja no queden mans però el mòbil continua sonant. O potser coneixeu aquell maclaren de setena generació embotit fins a dir prou, amb mocadorets de paper que sobresurten de qualsevol plec amagat, ben rebregats, a punt per tornar a ser reciclats. El mòbil que torna a sonar. Ulleres de sol al cap, al jersei, penjant on sigui abans que inevitablement acabin per caure a terra. Ens mirem els uns als altres i compartim agonies i fotos del mòbil, habilitats en el dibuix, explicant contes o responent per setena vegada la mateixa impertinència i no, avui no tornarem a parar a la maleïda botiga de llaminadures. Només una peça. Dues cada una i prou. Com diu? Tres euros cinquanta? Però nosaltres ja ens comprenem. Xerrem de xandalls d’escola que no s’assequen a temps i activitats del lleure mentre la nostra descendència s’entossudeix a no baixar de la moto de colors que va piulant. Qui coi se les va inventar aquestes màquines? El mateix que en va compondre la musiqueta? Deixa estar. Xerrem com si no veiéssim que la mainada ha començat la tercera guerra mundial per un lloc al ditxós aparell. Ni cas. Ni tan sols quan comencen a estirar-se pels cabells. Un moviment distret, una tos adequada i tal dia farà un any. Perquè, al capdavall, quina cara has de posar si és el tercer dia que la teva petita omple de blaus les cames del seu? Que s’espavili! Total, no ve d’un blau. Ni de dos. Avui per mi i demà per a tu. Coi de mòbil, qui sap on para. Papa, que diu una senyora estrangera que té una oferta de telefonia que no podràs rebutjar. Què li dic? Sabeu de què parlo, oi? Ens comprenem. Mal de molts, consol de pares. I no us penseu que tot són flors i violes i franca camaraderia. I ara! Els secrets i la competitivitat són a flor de pell. Com s’entén sinó que ningú tingui polls si l’escola en va plena? O ja em diràs tu si no deixaríem de parlar de Finlàndia si tots els nens i nenes tinguessin les notes que els seus pares van publicant! I qui diu notes, diu pes i alçada, mida del peu o l’edat que tenien quan els vam treure els bolquers i van dir paaaapa. En fi, coses nostres. De tota manera no penseu que ho dic per les meves. Perquè resulta que són de postal. Què dic de postal. D'anunci. No em puc pas queixar. Ara que, de fet, és natural. Com que sempre les hem banyat de bon matí...

 

DESITJOS I SECRETS

Sec a esperar el meu torn. Massa a prop, pel meu gust. De fet, voldria ser tan lluny d’aquí que tot em sembla massa proper. Aquesta olor, per exemple. I la pau suspesa. Com la tempesta que no gosa caure. Sento les paraules de l’Emília i no les voldria sentir. No les escolto. M’esforço a obviar-les i em concentro en la conversa que hem mantingut mentre veníem. Però, així i tot, no puc evitar que el timbre exagerat de la meva germana acabi arrebossant anguniosament els meus pensaments, trepitjant-los. Igual que ho ha trepitjat sempre tot.

—Pare, no sé com començar.

—Faci-ho pel començament, senyora Emília. Sempre hi ha un moment o altre on tot s’enceta.

—Sí, és clar. No és cosa de dos dies. 

—No és pas veritat.

—Anys fa, que dura. Massa temps. Tota una vida.

—Emília, valdrà més que ho deixem córrer. No tinc gens de ganes.

—Vaig trobar les cartes que s’havien escrit, pare. I les vaig llegir. Tant de bo no ho hagués fet, pare, però les vaig llegir. No me n’amago.

—I se’n penedeix, filla meva?

—I com vols que me’n penedeixi? Si ara sé el que sé. Si ara he entès tantes mirades, tants silencis, tants petits detalls que no havia sabut, que no havia volgut veure.

—Emília, no sé de què em parles!

—Perquè ella ho nega tot, pare. Oi que m’entén? Jo m’hi vaig adreçar, serenament. Hi vaig voler parlar. I vaig ser franca i oberta. Vaig fer ús de tota la claredat de què vaig ser capaç. I així i tot ella ho nega tot, pare. Malgrat les evidències, la mentidera sóc jo, pare.



Em remoc al meu seient. Miro les sabates enllustrades i les cames inflades. Aquesta calor, aquesta edat, aquesta puta vida. El vernís de la fusta m’enlluerna el neguit i repasso els estrangers que passegen com si fos casa seva. I sí, ja ho sé, que això és la casa de tots, però hi venim a fer el que toca. No és cap museu, això. Es retraten i fan anar tot de flashos impúdicament i parlen com si fossin al mercat, vestits tots com si vinguessin de la platja perquè, al cap i a la fi, vénen de la platja. Són sols al món.


—Filla meva, és la seva germana, senyora Emília, sang de la seva sang...

—Et vaig acollir a casa meva. Em vaig treure el menjar de la boca per a donar-te’l a tu. I tu, a canvi. Com has pogut? Com pots?

—Emília, et precipites.

—Era la seva lletra, pare. La mateixa lletra esquifida i rodona que havíem après a les carmelites. Una lletra bufona i simpàtica però que, de tan innocent feia por. Pare, explicava unes coses, unes coses...

—I doncs, expliquis, senyora Emília, què deien les cartes que tan mal li han fet? Quins detalls l’han duta fins al punt de pensar això que ha pensat?

—Perdoni’m, pare. Que Déu em perdoni, però la vull morta i ben morta. La vull tan morta que no la vulguin ni els de la funerària. Que la fortor de la seva descomposició ompli la ciutat igual que va omplir de merda casa meva. Tots aquests anys.

—T’equivoques. T’has equivocat sempre. Fas muntanyes amb els còdols del riu. Perquè t’agrada la tragèdia, a tu. T’agrada aquest victimisme ensopit de diumenge. T’encanten els retrets.

—Mira qui parla.

—No m’has perdonat mai allò del vestidet. Això és el que passa.

—I em surt amb allò del vestidet, pare. El maleït vestidet.

—Senyora Emília, moderi’s.

—Si només hagués estat el vestit. Vostè hi era, pare. La comunió sencera em va fotre enlaire, i perdoni que m’encengui i em traeixin les formes. Tot enlaire. Ella i només ella. Sempre ella.

—I aleshores, què vols? Digues què vols. Vols que me’n vagi? Vols que agafi les meves quatre coses i foti el camp?

—Quatre coses, diu, pare. Si arreu on miro no hi ha res més que les seves coses. Que em va envair la casa des del primer dia. Es va fer seu cada racó. Ni el gat no sabia on amagar-se. Cada pam de cortina l’havia de repuntar amb aquells seus dits abonyegats!

—I si, primer, enlloc de posar-te així, em preguntessis? I si escoltessis la meva versió de la jugada? No et sembla, Emília?

—Que la deixi explicar-se. No és per plorar, pare? A mi, que no he fet altra cosa a la vida que escoltar aquella veueta de gallina tova. Que ni els pensaments no em sento quan ella és a la vora. I sempre hi és, a la vora. Ja hi pot pujar de peus, pare. Sí senyor. Com la sal al mar.

—Doncs fes el favor de dir les coses pel seu nom. Digues. No vols sentir-ne res? Vols que me’n vagi?

—Vull que et moris, Enriqueta. Que et moris. Això és el que vull. Que et podreixis de tal manera que ni els cucs no et puguin suportar la fetor. Que t’esclatin aquests botifarrons que tens per cames i t’escanyis amb la mantellina de la mama. Vull que desapareguis. Que el món oblidi que un dia vas existir. I jo m’ocuparé que t’incinerin. Que et cremin del tot. Que ni al nínxol no em deixaries viure. I t’ompliré la caixa amb les revistes i totes les novel·letes, amb la teva roba de vaca burra i les arracades de la tieta, et farciré amb el maleït violí i la màquina de cosir que per fi deixarà de xerricar. Tot! Tot dins el taüt! El teu coixinet de puntes i els brocats i els anells que em vas pispar quan vam anar a desendreçar el pis dels papes. No hi faltarà res. Els discos de tangos i el transistor del papa. El sant sopar i les estovalles brodades. I quan cremi tot, quan tot ja sigui cendra, els demanaré que ho tornin a encabir dins el forn i encenguin a tot drap altra vegada. M’asseguraré que no tinguis dret a rèplica, que resulti materialment impossible que existeixi un bri de vida en res que dugui el teu nom!

—De debò que és això que vol, senyora Emília. Calmi’s. Reposi. No plori més. Ha comparegut per a confessar-se, oi que sí? Doncs això és el que ens interessa, ara. Vol dir que se’n penedeix, que és conscient del seu pecat i que vol esmenar, esmenar i perdonar, perdonar i ser perdonada.

—Perdonar?

—Emília, xata, no m’has entès pas. No hi ha res de què m’hagis de perdonar. Tu a mi? Vas obrir-me la porta de casa i vas dir «això és casa teva».

—I ho vas ben creure, mala puta. A fe que t’ho vas prendre a pit.

—Senyora Emília, que es troba millor? No tremoli, el Senyor és amb vos.

—No em trobo millor, pare. O potser sí. No em penedeixo de res. Si li ho explico és només perquè el secret de confessió m’haurà de protegir.

—No el vaig pas arrossegar al llit, jo. Era a mi que volia i ho saps perfectament. Del primer dia, va estar enamorat de mi. I si es va casar amb tu va ser només perquè jo no el volia.

—No era això que deien les teves cartes.

—Les cartes, burra, eren només literatura. Literatura i prou. Què has d’entendre, tu, que no has sabut distingir mai realitat i ficció. Vet aquí un del teus problemes. Un de tants.

—Ara el problema el tens tu.

—Com vol dir, senyora Emília?

—Suposo que li ho puc confessar amb tota tranquil·litat. Fet i fet, ja és irreversible.

—Digues, mala bruixa, què és irreversible?

—Tot plegat, pare, tot plegat.

—Sempre hi ha temps per al perdó.

—Això espero, pare. El perdó etern.

—Què has fet, Emília?

—Allò que hauria d’haver fet el primer dia.

—Senyora Emília, no pot ser cert això que m’està dient.

—Tan cert com que sóc davant seu, pare. No passarà d’avui, li ben asseguro. Ja em pot dir quants parenostres em toquen.

—Emília, bufona, tu i les teves pel·lícules.

—Tens raó, Enriqueta, potser n’hem fet un gra massa. Deixem-ho córrer i anem passant que se’ns farà tard.



Tard com sempre. A la nostra edat mai no és prou tard. Crema la cera a les capelletes i encara espero el meu torn. La meva germana adora aquesta estona de protagonisme amb en mossèn Ramon. No sé què farà quan el retirin que per força l’han de retirar un dia o altre, amb l’edat que ha de tenir. Que no va ser ell que ens va donar la primer comunió? Calla, ja surt.


—Emília, que et volies quedar totes les penitències per a tu?

—Enriqueta fes via que no et queda gaire temps. Enriqueta, què tens? Que t’ofegues? No facis aquesta cara, dona. Això mateix, seu seu. És normal aquest tremolor, no t’hi encaparris. 

—Senyora Enriqueta, que es troba bé? Senyora Emília, què ha fet? Déu dels cels!

—Truqui a urgències, pare. Millor encara. Ben mirat, seria més raonable una extremunció, no li sembla, pare?