A MI TAMBÉ EM PASSA

De vegades penses en el meu nom i voldries tenir algun dubte. Has perdut el meu retrat mental que, de tota manera, suposes (encertadament) que s’haurà desdibuixat i no podries posar la mà al foc pel color dels meus ulls tan vulgars. Endevines el to de la meva veu però només de passada i perquè et deu recordar el perfum d’alguna altra veu més difícil d’oblidar. Caminava lleugerament rígid, com tants altres i ni per l’esquena tan ampla no el podria recordar d’entre un grup de vianants que passegés davant meu, et dius. Un caminar, de fet, no deu poder pas portar a un record, oi? Ni amb tot l’or del món et farien recordar la música que escoltava i m’agradava gravar-te en cedés que qui sap on paren. El món és ple de música, massa i tot, per retenir encara els meus gustos llustrosos que tiren a esnobs. Saps que conservo el darrer número de telèfon perquè el vas deixar sonar milions de vegades sense contestar-lo i l’adreça electrònica que no tens apuntada enlloc no s’assembla en res al correu que dec fer servir pel quotidià. Ets tan lluny que el nom de la meva ciutat podria ser quasi un acudit, suposant que no et confonguis. I cada vint-i-set de novembre, un dia com un altre, et poses aquell vestit vermell només per casualitat i vas al mateix bar d’inspiració mediterrània a fer un cafè amb llet i demanes tres sucres i, pensant en el meu nom, voldries tenir algun dubte.

PARK

Hi ha, en aquest passejar lent dels avions per sobre la ciutat de Barcelona d'aquí dalt estant, la mateixa estaticitat que en la melodia que pretenen transcendent aquest músic orgullós i el seu instrument exòtic, rodamóns que ara fan seves les corbes de pedra. Els vesteixo un i altre amb el moviment descompassat dels crits de les meves filles que ens estiren en direccions diferents a cada instant que passa. Hi ha aquest sol que tot ho vol. Fa colors de cada pell com el lladre que entra de nit per les cases. Hi ha aquest sol que tot ho vol com la presència enutjosa però necessària que em recorda que sóc, que pertanyo, que he de caminar i cercar l’ombra dels records abans no s’escapin i esmicolin sobre els bancs arrodonits. I per cada final, una promesa. I per cada promesa, un final.

GESPA

La gespa humida
i els estels que s'empaiten.
Amor de joves.

ESCRIT DE DEFENSA

Procediment Abreujat 545/2005

Diligències Prèvies 8915/2001

AL JUTJAT D’INSTRUCCIÓ NÚMERO 8 DE REUS

DIONÍS SALARDÚ PODINA, Procurador dels Tribunals i de DANIEL CREST BOIL, acusat en la causa ut supra referenciada tal i com consta en les actuacions, davant d’aquest Jutjat comparec i com millor convingui en Dret,

MANIFESTO

Que mitjançant el present escrit i en compliment de la providència d’aquest Jutjat al qual em dirigeixo, passo a evacuar en temps i forma el tràmit de qualificació provisional conferit i, conforme a allò previst en l’article 791.2n i 3r de la Llei d’Enjudiciament Criminal, formulo el present ESCRIT DE DEFENSA, d’acord amb les següents:

CONCLUSIONS PROVISIONALS

PRIMERA.- Per disconformitat amb les correlatives de Ministeri Fiscal per tot allò que no s’escaigui amb allò relatat a continuació.

El meu representat passejava per la platja el dia vint-i-set de novembre de 2097 a les vint-i-tres hores cinquanta-cinc minuts. Havia acabat de parlar per telèfon i, just en el moment en què es guardava l’aparell a la butxaca de l’abric, dos senyores llargues i primes que fumaven s’hi van adreçar tractant-lo de tu. Es tracta de les senyores Forlani i Wright. Ambdues senyores, lleugeres de roba així com d’altres extrems, s’hi aproparen amb manifesta nocturnitat (ha quedat meridianament clara la franja horària en què van esdevenir-se els fets) per no parlar de traïdoria. En aquest sentit, caldrà precisar que una i altra eren a l’interior del mateix local on poca estona abans el meu mandant havia estat consumint la quantitat (gens a menystenir) de quatres gots i mig de gin tònic de la marca Hendrick’s. Òbviament, les senyores Forlani i Wright estaven al corrent del nivell d’ebrietat del meu defensat i aprofitant-se d’aquesta certesa es van estintolar l’una a un costat i l’altra a l’altre i van començar a establir conversa –una conversa lleugera d’altra banda- amb el senyor Crest que anava mirant de seguir el fil al mateix temps que procurava mantenir-se dempeus. En un moment donat, la senyora Forlani que s’estava al costat del cor del senyor Crest, l’agafà del bracet i se’l mirà amb aquells ulls seus que fins i tot de nit vesteixen de blau el món sencer, somrigué i procedí a no desfer-se del gest de confiança, ans al contrari, aprofità la feblesa per afegir l’altra mà. Així doncs, tenim el senyor Crest, fortament pres d’un costat per la senyora Forlani i, de l’altre, la senyora Wright que (sense perdre compàs) procedeix d’idèntica manera que la seva companya mantenint l’acusat en una posició d’indefugible constrenyiment. Les dues noies somreien i, enjogassadament, mantenien aquell contacte inicial conduint-lo –si de cas- a situacions encara més penoses i insuportables com és ara petits petonets al coll ara i adés, abraçades inopinades i paraules emmetzinades que –abusant de la seva superioritat- tendien indubtablement a corbar la voluntat i l’ètica del senyor Crest (prou minvat de per sí ja en aquell moment).

A l’alçada de l’establiment que consta en les actuacions (un xiriguito buit i desastrat anomenat “sou aquí”), la noia rossa (Wright) estirà l’imputat pel braç de manera dolçament violenta fins a fer-lo estirar sobre la sorra de la platja. Mentrestant, la morena (Forlani) li treia l’abric per tal d’improvisar el que després entengué com un jaç. Encavalcada ja sobre d’ell, la senyora Forlani ajudà la senyora Wright a treure’s la poca roba que duia i, seguidament, fou la segona qui ajudà la primera a procedir idènticament. Tot i el grau elevat d’alcohol que el meu defensat havia ingerit, no pogué evitar de mirar el cos d’aquelles pèrfides atacants i és per això que, per anys que passin, reconeixeria aquells cossos allà on fos, de manera mil•limètrica no cal dir. De fet, no ha deixat de pensar-hi ni una sola nit. Què dic, ni un sol moment, no ha pogut deixar de portar a la seva memòria la imatge d’aquells dos animals en zel fent d’ell un trist ninot endut per la passió més desenfrenada, la luxúria més aberrant i el plaer més portentosament salvatge i reprovable. No cal dir que s’aporta com a document número dos l’informe mèdic del centre de salut mental on rep tractament des d’aleshores el qual taxativament refereix les greus seqüeles que van imprimir en el senyor Crest els fets de la nit del vint-i-set de novembre de 2097.

El matí del dia vint-i-vuit de novembre de 2097, el meu client en un lamentable estat físic i mental en aquell mateix punt de la platja, envoltat de criatures que miraven d’enterrar-lo a la sorra i d’una parella d’agents de la policia local (els números 333333 i 444444) que començaven a instruir la causa que avui ens toca de defensar. No el van creure aleshores i, tal com va fer constar l’instructor en l’atestat, els resulta difícil de creure en l’actualitat. Tampoc no el va creure la seva dona, ara ja ex esposa mare de les seves dues filles i els seus companys de feina que es divideixen entre: aquells que no s’ho empassen ni amb una Hendricks i aquells que han començat ja a fer bossa per erigir-li un monument a l’entrada de l’edifici on treballen (mal m’està dir-ho, un espai mancat de tota gràcia).

SEGONA.- Els fets no són constitutius de cap delicte.

TERCER.- Sense delicte no hi ha autor i, per tant, el meu representat no respon en cap concepte de responsabilitat criminal.

QUARTA.- Ni circumstàncies modificatives de la responsabilitat. Subsidiàriament i, en el seu cas, cal fer esment de l’atenuant continguda en l’article 21 del nostre Codi Penal relatiu a l’estat d’embriaguesa del senyor Crest en el moment dels fets.

CINQUENA.- És procedent, doncs, la LLIURE ABSOLUCIÓ del senyor CREST BOIL, amb tots els pronunciaments que hi són inherents.

Per tot això,

SOL•LICITO.- Que tenint aquest escrit per presentat, l’admeti donant-li el tràmit processal oportú tenint doncs per fetes les manifestacions en ell expressades i per tant, per formulat escrit de defensa i per retornat el procediment entregat, segons el qual es dicti en el seu dia i de conformitat, sentència absolutòria.

ALTRESSÍ MANIFESTO.- Que aquesta part, per l’acte del judici i la vista oral i per abans del començament de les seves sessions, proposa i intenta valer-se dels següents MITJANS DE PROVA, reservant-se expressament la facultat d’intervenir en els proposats de contra per les altres parts en el supòsit que aquelles hi renunciessin. Així doncs:

1a.- INTERROGATORI DE L’ACUSAT.

2a.- TESTIFICAL amb examen dels següents testimonis:

- Robin Virginia Forlani

- Claire Antonia Wright

-els agents de la policia local números 333333 i 444444

Els quals seran citats pels conductes reglamentaris via oficina judicial.

3a.- DOCUMENTAL consistent en la lectura de tot allò actuat amb expressa omissió del que és documentació de mer tràmit processal.

Per tot això,

SOL•LICITO.- Admeti íntegrament els mitjans de prova proposats dels quals intenta valer-se aquesta part en l’acte del judici oral acordant allò que sigui pertinent per la seva pràctica en la forma interessada.

Reus, 8 de juliol de 2098

Cristina Cortezón.-   Dionís Salardú.-

Advocat.-                Procurador.-

TALLER (incoherència narrador-personatge)

El camió de les escombraries empudega la ciutat amb la seva melodia de contenidors amunt i avall. Una ambulància o potser un cotxe de la policia passa a tota velocitat per sota la finestra mentre quatre estrangers, que encara són de festa en aquesta hora, discuteixen en la seva llengua estranya. Ell seu a l’ampit i mira al carrer. S’aixeca i es torna a seure.

Sempre he viscut a pagès, jo. No sabria viure sense aquest silenci de vaques que resen i vent que fa ballar les tomaqueres. Aquest paisatge és la glòria. Arreu on guaites tot és verd i els turons sempre saben com acollir-te en la seva immobilitat. On podria ser feliç, jo, sinó abocat a l’escot d’aquestes muntanyes? Ara que avui em sento dèbil. Potser no trauré les bèsties a pasturar. Fa dies que estic cansat. Aquest maleït hivern m’ha clavat deu anys a sobre i només va faltar que ahir l’euga em trepitgés.

Els turistes, que encara van apariats només amb el banyador i les xancletes per tota roba de nit, decideixen canviar d’aires i aturen un taxi a l’estil de les velles pel•lícules. Ell se’ls mira amb el seu posat estoic, el mateix que impedeix tothom comprendre res que passi pel seu cap. Fa una estona, la infermera li ha fet prendre la medicació i ha tornat a tancar els llums. Fa una temporada que està millor. Se’l veu fort i surt a passejar amb els altres. És veritat que parla poc, però molt més que no pas quan va arribar. Hi ha vegades que fins i tot riu. Sobretot durant els àpats. És d’aquella mena de gent que gaudeix menjant. Potser massa i tot. És tan gras que quan va entrar li van haver de fer pijames a mida.

No sé què em passa. Em sento trist. Quasi no puc caminar i, ahir mateix, fent parir aquella vedella, no sé com ni perquè, de sobte em vaig adonar que plorava. De fet, ja ni recordo el darrer cop que vaig riure. No m’havia sentit mai sol, jo aquí. Les bèsties no et deixen temps de sentir-te sol. Potser sí que hauria hagut de tenir fills però sempre he cregut que el bestiar és la meva família. He vist néixer i morir molts animals, jo. I a més que jo no m’hi entenc amb les criatures. En canvi, dóna’m un gos que el faré jeure i saltar tant com vulgui. Dóna’m gallines que sabran de seguida qui els posa el pinso. Cadascú és com és. Però aquest fred m’està corcant. Ho noto. He hagut de fer tants forats al cinturó que estic per baixar al poble a comprar-ne un de nou. Si en fa d’anys que no hi baixo, al poble. Però és que em cauen els pantalons. No em ve res de gust. Fa dies que no menjo altra cosa que un bocí de pa i formatge. No m’entra res més. Guaita, avui mateix ni he esmorzat. Poc que dinaré, tampoc. Em fa mal la cama. Coi d’euga que encarà m’haurà trencat alguna cosa. Definitivament, no trauré la canalla avui. Potser obriré una estona i que pasturin. Ves que no plogui i tot.

Ha tornat a obrir el llum i ha agafat el seu violí. Li han amagat tants cops que ja se n’han desdit. Sempre l’acaba trobant i tant li fa si són les dues com les tres de la matinada. El treu de la funda, se’l clava a l’espatlla i comença a fer grinyolar el maleït instrument. Com ara mateix. El cert és que es coneix que la música ha estat sempre la seva vida. La música d’aquell tros de fusta envaeix el centre de banda a banda, com si una catifa de vellut es desenrotllés per tots els corredors i obrís portes i finestres. Però no són hores. Bé que se n’hauria d’adonar. Encara que potser és justament per això que ho fa. S’ha negat en rodó cada cop que algú de personal li demana que s’apropi a la saleta a tocar alguna peça pels companys. Ell prefereix això. Desvetllar la nit. Omplir de música el silenci d’aquest torn que fins ara havia estat tranquil.

No sé on posar-me. M’he estat una estona a la porxada però aquest corrent glaçat se’m cosia a l’espinada. He mandrejat pel corral i he plegat quatre o cinc ous del galliner de dalt. He vist aquell violí que els fa de menjadora. Quin acudit. Qui el devia tocar, aquell violí? Que jo recordi, sempre l’he vist aquí, ple de pinso i cagarades. No he tingut mai oïda, jo. Per mi, la música la fan els esquellots quan les vaques corren d’una punta a l’altra del prat i les abelles quan es posen totes a xisclar o l’aire que fa petar els porticons i arrossega l’herba que s’entossudeix a romandre. Ni radio no tinc. De què serveix la música? Que no enganya les orelles, que no parla d’un temps i un lloc que mai no existiran? I aquests dits meus, cinc fils de cosir a cada mà, deu tires esquifides plenes de durícies. Com pot ser que algú els sàpiga fer anar amb l’harmonia adequada? El violí. De seguida ho he dit jo que era un violí. Potser és una mandolina o potser ni tan sols no l’és, un instrument, aquesta andròmina pudent.

La infermera ha hagut d’entrar a fer-lo parar. Li sap greu. Abans d’entrar, encara s’ha estat una estona escoltant-lo rere la porta, pensant com pot ser que algú amb un do com el d’aquest home hagi hagut d’anar a petar justament en un lloc com aquest. Però la seva història se la coneix de sobres. Ahir mateix van venir els fills a visitar-lo i en van tornar a parlar. Quina pena, pobre home. Però la dona és una professional i pensa que no són hores i si no són hores doncs no són hores i per això entra i hi parla. De primer, ha provat d’emprar aquell to conciliador i agradable que tant li aprecien els altres. Ell, però, se l’ha tret del damunt amb un cop de braç. Sense badar boca. Ella s’ha armat de paciència i ho ha tornat a provar, farcida d’educació i amorosint el gest. Però ell s’ha aixecat d’una revolada gros com és i ha començat a fer anar el violí com qui clava l’arma en una batussa. La infermera s’ha enretirat però l’home ja no té aturador. Amb tot el seu pes l’ha llençat a terra i l’ha colpejat tants cops que qualsevol que entrés ara no la podria reconèixer. Ell s’ha tornat a asseure i s’ha posat altra volta a fer anar delicadament les cordes de l’instrument. Aleshores, ha arribat el de seguretat però, veient el panorama, s’ha quedat de pedra a la porta.

És ben clar que m’he perdut. No recordo quan he començat a caminar o com he arribat fins aquí. Veig que duc fang a l’espardenya i d’aquí estant gairebé no distingeixo la casa per bé que la boira tampoc no me la deixaria veure. Estic completament xop i duc les mans tacades de sang, encara fresca. Sento el violí. Maleïdes gallines. Males putes.

UNA PEDRA QUE FUIG

                                      

Sóc una pedra que fuig

i és potser perquè no pot

parar de callar

que l'escolto.

I és potser perquè no puc

parar d'oblidar

que em recorda.

Sóc un adéu cada dia.

 

 

 

TALLER (psiconarració i monòleg autobiogràfic)

No pot tardar. Sentiré les claus al pany exactament a la mateixa hora de cada dia i ell tornarà a venir com cada vespre fins al sofà on jo l’espero i em passarà els cabells per darrera l’orella i em besarà el coll i jo odiaré aquest moment i li sentiré l’olor a tabac i no diré res perquè no val la pena. Anirà a la cuina i preguntarà pels nens del passadís estant cridant com si fossin les dotze del migdia i jo el faré callar sabent que tampoc no servirà per res. Tornarà al menjador i jo encara seré al mateix lloc i ell, primer, em mirarà estranyat però després se n’anirà a canviar. Es desfarà el nus de la corbata i la deixarà penjada al pany de l’armari i s’arromangarà els punys de la camisa que traurà fora dels pantalons. Potser tornarà per explicar-me alguna anècdota de la feina que jo no escoltaré perquè igual que ara provaré de recordar el moment precís en què devia deixar d’estimar-lo. I se’n tornarà al dormitori encara uns instants. Els nens dormen. Com poden saber que no em tornaran a veure mai més? Com poden entendre que no els tornaré a veure mai més? Em sembla que tremolo. Només m’ho sembla. Començarà a parar la taula veient que jo no ho he fet i em preguntarà si em passa alguna cosa mentre, de pas, em clavarà els seus ulls d’àmbar i em dirà que em troba especialment guapa. I jo em diré que potser m’ha descobert la determinació, però m’ho diré amb la boca tan petita que ni jo no em sentiré. Avui, abans de sopar, el gran m’ha ensenyat la darrera peça que ha après a tocar amb el seu violí nou de trinca i jo he plorat sabent que em perdria el concert de final de curs però, com que picava ceba, les llàgrimes s’han confós raonablement bé. Mentre menjarem, ell tornarà al tema de la casa d’estiu i jo m’hi emocionaré instintivament i fal·laciosa mentre m’acabo l’ampolla de vi que vam encetar ahir amb els veïns. Farà plans i m’agafarà la mà somrient i jo hi conversaré amb les paraules que més s’hi escauran. S’aixecarà i recollirà els plats i vindrà per darrere a abraçar-me. Potser em tocarà els pits i jo no li diré que m’angunieja que em toqui els pits però l’angúnia em tornarà el sopar a la boca de l’estómac i faré mans i mànigues per no embrutar la taula que ell ja ha acabat d’endreçar. Seurem una estona davant la tele com qui mira el mar assegut a la sorra després d’haver jagut una estona prenent el sol. I ell m’agafarà els peus, acaronant-los. I voldrà besar-me i jo deixaré que ho faci sabent que tot plegat ens haurà de dur, indefugiblement, a fer l’amor. No hi ha rutina més cruel que la del sexe. No hi ha rutina més cruel que la del sexe després del sexe. I farem l’amor, doncs. Jo cridaré una mica histriònica com sovint i ell se’n sentirà orgullós un moment abans d’adormir-se. M’aixecaré. Em passaré una aigua i, sense fer massa soroll, aniré a l’habitació dels nens a fer-los un petó i per un moment pensaré que m’estic equivocant si aquest mal que sento no se n’ha d’anar i marxaré escales avall. Tancaré la porta sense fer soroll. M’aturaré. Un segon només. I no tornaré mai més.