BESUCS

-Has tornat.
-He tornat.

-Tot bé? Vull dir, has resolt totes les teves (...) les teves preocupacions?

-les meves preocupacions

-Ja m’entens. Vull dir. Estàs bé? Has tornat per quedar-te? Tot aquest temps jo. He estat pensant. Saps? He pensat en allò que. Vull dir, ha passat molt de temps.

-Tranquil. He vingut només a buscar les meves coses. No cal que pateixis. No em quedaré. Abans que te n’adonis ja seré fora.

-Escolta jo no, no volia dir res d’això. Tot al contrari. Tu no hi eres i jo. M’ha calgut prendre decisions, entens? Alguna cosa havia de fer, no et sembla?

-Sí, ja veig que has redecorat la teva vida. L’has triat tu solet aquest sofà? Veig que has comprat el televisor que volies, també. En fi, tant és. Recullo quatre tonteries i torno a marxar.

-On has d’anar? I te n’has d’anar ara, vull dir, immediatament? On has estat? No t’he vist ni una sola vegada. Em pensava que. En fi.

-Deies alguna cosa?

-No.

-(...)

-Res.

-(...)

-Ahir em van trucar. Els del projecte. Volien tornar a parlar dels meus dibuixos. Hem quedat per la setmana que ve.

-(...)

-Potser aquest cop me’n surto. Malgrat que sóc conscient que encara no estic a punt. Vull dir, no sé què els ensenyaré. Em fa por que s’adonin que no he avançat en absolut. De fet, aquesta és la veritat. No he avançat en absolut.

-Et sap greu si prenc els meus discos dels smiths?

-Els “teus” discos dels smiths?

-Res, ja veig. Els discos es queden aquí. Mira, saps què, queda’t els smiths i queda-te’ls tots. De tota manera tampoc no els escoltaré. No tinc temps per música, jo.

-Pren els discos. Només que. Recordes quan em vas regalar el meat is murder?

TALLER (relat emprant connectors causals, adverbis d'espai i de temps)

Perquè enlloc s’està com enlloc, va dir mentre tornava a seure al seu magnífic tro reial. D’ara endavant, aquí i pertot, haurà de regir la premissa següent: “El davant serà darrere i el darrere, davant”. Considerant que, ateses les circumstàncies, resulta complicat de fer-ho entenedor ara com ara, s’establirà una moratòria durant la qual (ja sigui dins, ja sigui fora) caldrà tapar-se convenientment el darrere i protegir-se el davant car no voldríem que s’esdevinguessin mentrestant i a deshora actituds reprovables a la dreta de la nostra esquerra, on de tant en tant aprofita la tardor per fer estiu. Com sigui que hem pres aquesta determinació en aquest moment i no en cap altre, arreu penjarem a la vora de les escoles i les residències per la gent gran, més a prop que no pas lluny de la vista de les persones de mitjana edat, cartells ben visibles que ens hi faran pensar abans i després de l’hora de dinar, que sempre ha estat l’estona més tonta. De moment, òbviament, és definitiu, per bé que havent sopat hem previst una reunió del consell de savis dalt del turó menys elevat per seguir donant-hi tombs, ja que tinc les seves paraules a sobre de tot, tan amunt que de vegades em cal l’escaleta d’or i safir per dur-les allà on les pugui capir, digué tot mirant el poble i continuà encara: Vist que heu anat seguint el meu discurs sovint més brillant que poc, proposo que ara cantem la cançó que ens fa enorgullir i que porta el nom de la meva família que és, curiosament, el mateix nom que el del nostre país, per tal que s’enlairi pel damunt dels nostres caps i pugueu fer una sola ànima de les vostres misèries que tampoc no són les meves donat que la meva majestat me’n va fer immune de seguida que vaig néixer. Per si de cas no recordeu la lletra del nostre himne i heu pensat a anar tirant, allà fora sota els arbres he disposat amablement la guàrdia reial armada fins al capdamunt que us recordarà de la primera a la darrera estrofa. I, al cap de poc, es tornà a aixecar i amb un breu respir ben endins repetí: Perquè enlloc s’està com enlloc.

DISCO 2000 (Off minor, Thelonius Monk)

Passejava per la platja amb les mans a la butxaca. Duia música a les orelles però no l’escoltava. Si de cas la sentia. Però no l’escoltava. Anava pensant. Potser per això ni s’adonava de tota aquella gentada colrant-se al sol. Feia calor. Molta calor, però per ara no era un tema que el preocupés. Havia vingut a treballar. Fes calor o fes fred. En canvi, es preguntava si s’estava enamorant. De fet, havia hagut d’escapar-se a fer un volt perquè ella havia sortit feia una estona i estar-se allà amb la seva absència es feia insuportable. Tenia encara una paperassa eterna per acabar de lligar però no podia deixar de repetir-se el nom d’ella.

Com havia començat tot? Amb una mirada, potser? Ella li va tocar el cabell i així va estar tot? No podia estar-ne del tot segur. Només que ara li calia estar-se a la seva vora. Sentir-ne la veu, l’olor. Tot. No hi havia res de dolent en tot allò. Els nens ja eren grans i ja ni recorda quants anys fa que la va enterrar. És una manera de parlar. Prou que ho sap els anys que fa que ella és morta. Per això no hi pot haver res de dolent en sentir aquella remor altra volta. Potser l’edat. La noia era jove. Molt jove. Ell ja no és jove. En absolut. Podria ser el seu pare, com aquell qui diu. Fa una setmana que no s’afaita i ja no porta corbata. Tot el dia en cos de camisa. Ahir al vespre va baixar a la boutique de l’hotel i ara passeja per la platja en bermudes i xancles, com un brivall. Com si tornés a tenir vint anys. Menys i tot.

El primer dia que van sopar junts encara no es coneixien. Ell parlava pels descosits, com fa sovint. Ella se l’escoltava. No li va passar per alt. És probable que veure-la escoltar-lo d’aquella manera el fes parlar més encara. Perquè se’l mirava. Li clavava els ulls i feia tant de temps que ningú no se l’escoltava! Feia tant que es diria que fins i tot les frases tenien una altra melodia. Com si ballessin. Després de l’àpat van sortir tots a ballar. Les paraules i ells. I poca estona més tard ell ja anava completament begut i ella havia desaparegut.

Però l’endemà van tornar a coincidir, a l’hora de dinar. Aquest cop, ell va preferir callar per veure si era ella que deia alguna cosa. Ella no va badar boca. No se’l va ni mirar en tota l’estona i ell va perdre fins i tot la gana. Cercava els seus ulls com l’aigua el qui es perd al mig del desert, però els ulls d’ella eren lluny, més enllà del miratge. Sempre més lluny. Després, ell va provar de tornar-hi a coincidir però durant dies ella no va ni aparèixer. Discretament preguntava per ella però ningú no en sabia res fins que, decebut, va tornar a la feina.

Una setmana més tard, ella va comparèixer de bracet d’un dels seus clients i alguna cosa se li va remoure a l’estómac. Es va demanar una copa i va seure a la taula d’ells. Després d’una copa en va seguir una altra i aviat n’havia perdut el compte. Fins i tot, sobtadament, es va adonar que havia tornat a fumar. Aquell vespre, algú el va pujar a l’habitació amablement a dormir la mona i l’endemà al matí no sabia què podia més si la ressaca o la vergonya. No sabia si havia estat un somni o bé un malson. Un fet o bé una malifeta. Però algú va trucar a la porta i ell s’hi va acostar i allà me la teniu a ella demanant per com es troba ell. La fa passar i s’asseu a la butaca i ell a l’altra i xerren i ell s’oblida que tenia maldecap i ella és un Klimt, un Klee, un Picasso, un Dalí abocada a la finestra veient passar barquetes que suren sobre el mar.

Les hores que segueixen parlen de passejades comuns i fonts i jardins i sabates fora estirats a la gespa, alguna estona a la platja i un pícnic vora el turó sentint les onades petant a baix, al rocallam.

Al dia següent, ella somriu quan passa a la seva vora i es gira per continuar encara somrient-li un cop ha passat de llarg i ell s’encén una cigarreta i pensa que és feliç. I pensa si és lícit i just o necessari. I ara passeja tot sol per la platja, sol amb Thelonius Monk (obviant tota aquesta gent que morirà jove de càncer de pell).

BESUCS i altres espècies

- Per què preguntes?

- Potser perquè vull respostes.

- A mi no m’ho sembla. A mi em sembla que només vols preguntes.   Les teves preguntes. Preguntes retòriques. Preguntes per no res. Preguntes per tu sol, per sentir el soroll que fan quan les deixes anar.

- De debò és això el que penses? Seriosament? Està bé. Està bé. No tornaré a preguntar, doncs. Encara que, ben mirat, no acabo d’entendre què vols dir. Et sembla realment que no vull saber el que m’has de dir?

- Deixa-ho estar. No m’escoltes. Mai no m’escoltes. Si ho fessis, entendries això que dic. Si m’escoltessis, no faries aquestes preguntes, no tornaríem a començar cada cop aquestes estones de no-res.

- Hi pensaré. T’ho prometo. Et prometo que pensaré en això que dius. Però primer m’hauràs de contestar, encara que sigui per darrera vegada. Un darrer cop i ja està. A partir d’aleshores, trauré les conclusions sense preguntes, llegiré el subtext. T’ho ben asseguro. És només que ara em cal. Saps què vull dir?

- Veus? Ets del tot incapaç d’estar-te’n. Em demanes respostes i, no obstant, fuges a cada nova resposta. Així és impossible.

- Contesta’m, per favor! Fes el favor de contestar-me! Ho necessito! No hi ha res que necessiti més, hores d’ara, que sentir la TEVA veu, les TEVES explicacions, la TEVA MANERA de

- de què? Esperes sempre que sigui jo. Esperes sempre el camí que jo marqui. Per no entens que ha de ser el TEU camí. Esperes de mi alguna cosa que en realitat no vols. Tan sols un soroll, una ventositat sense forma que acaroni els teus interrogants. I jo ja no vull. Ja no sóc capaç. Tinc les meves pròpies preguntes, jo i ja no tinc temps per perdre. Ja no val la pena. De veritat, ja no puc més. Abans. Prou. Que no ho veus que tot plegat. Abans era. Prou. De debò. Prou.

- ...

- ...

- I doncs?

- Para la taula, el sopar és a punt.

- Poso cullera o només forquilla?

- Fes el que et doni la gana.

- Així doncs, cullera també?

LES PERSONES FELICES

Li va dir: vindré a buscar-te. Però per descomptat mai no va tornar a buscar-la i això no vol pas dir que no l’estimés, és només que –de vegades- ningú no pot entendre maneres diverses d’estimar. I ell era allà, assegut mirant la tele després de sopar i tothom (la resta) pensava que era allà, assegut mirant la tele després de sopar mentre en realitat era dolorosament lluny, tan lluny que mai no el podrien trobar. Era, no caldria dir-ho, tornant a buscar-la igual que tornava a buscar-la cada dia a cada moment fent veure que anava a treballar, fent veure que tornava a dinar i tornava a treballar, fent veure que venia a sopar i anava dormir, fent veure que es llevava i anava a treballar. Sempre fent veure. Impostant la veu sense voler per cada mentida irreprimible. Decisions. Indecisions. Regals i càstigs. L’ordre de les coses es dirigeix des d’un punt elevat o enterrat que no es pot assolir. L’ordre de les coses és un engany, un parany per fer caure tothom a la trampa i convertir-nos (a sobre) en persones del tot felices.

Li va dir: fes la bossa per quan torni. I l’altra, veient que no tornava, la va desfer i més tard la va tornar a fer per desfer-la altra volta i va decidir que la ignorància –oportunament triada- evita forces complicacions i un dia, sense ni tan sols adonar-se’n, el record era tan ínfim que hagués pogut afirmar sense cap por que mai no havia tingut. Mai. I ell va transitar així de l’absència a la ignorància i llavors de la ignorància a la inexistència, lloc des d’on (no hi ha alternativa) no pot gosar imaginar-se fugint si no és per fomentar un no-res bastit amb la mateixa inexistència de molt milers, milions d’altres, que cada dia es fa més gran, més i més gran. Prou gran per ser. Prou gran.

TALLER (exercici de preterició)

M’ha llevat el papa a la mateixa hora de cada dia i jo he fet el ronso a la mateixa hora de cada dia. M’he dutxat, m’he vestit amb la robeta que la mama m’havia deixat preparadeta sobre el llit i he pres la llet amb cereals sense badar boca mentre a la tele en doraemon i els seus feien la mateixa cantarella de cada matí. Quan ha estat l’hora, ens hem posat tots tres la jaqueta i hem pres l’ascensor que ens baixa directament fins el pàrquing. El gosset que vam matar l’Emília i jo ahir a la tarda encara era allà. Entre el golf vermell dels pares d’en Pol i el Chrysler Voyager de l’àvia Cinta. No s’havia mogut ni una mica. Encara feia el mateix posat. De gos mort. Quan el papa ha arrencat el motor, la mama s’ha girat per mirar-me i ha somrigut dolçament. Jo li he tornat el somriure i m’he distret mirant les línies que les venes dibuixen a les meves mans, encara tan petites.

No sé perquè he d’anar a l’escola si l’odio. Odio l’escola. Odio aquesta colla de llunàtics obsessionats o bé amb els gormitis o bé amb la Hello kitty. Només cal veure el nom de les seves obsessions! Els pobres desgraciats només esperen fer l’edat per tenir mòbil i poder penjar a la merda de xarxa social que estigui de moda les seves merda de frases suades. I tot sense adonar-se que una xarxa social és justament això: una xarxa. I que no serveixen per pescar, les xarxes? Que no és a les xarxes que es queden atrapats el peixos? Ofegant-se patèticament en un excés d’oxigen, sacsejant-se en un ball ridícul i espasmòdic que només s’atura quan palmen i acaben al plat d’algun imbècil? Xarxes. Com puc fer veure que m’agrada estar envoltada d’aquest exèrcit de xais per degollar, uniformats tots amb els vestits de la mateixa marca, tot patronat per la mateixa signatura? A qui collons li importa qui són el cony de Messi o la refotuda Lady Gaga? Perquè hauria de perdre el temps veient la seva puta televisió si puc tancar-me a la meva habitació, llegint tota sola frases de debò escrites per morts de debò? Quin fàstic que em fan, els pobres, amb els seus somriures puerils i les notetes en llibretes folrades de fotos d’altres idiotes com ells només que més famosos! Odio l’escola.

I faig un petó a la mama i faig un petó al papa i baixo del cotxe de morts i, quan soc a la porta, a punt per entrar, els faig el gest amb la mà que ells coneixen i que els permet d’anar-se’n en pau cap al seu propi escorxador. Entro a l’edifici i em colpeja aquella fortor que barreja a parts iguals l’olor a plastelina, llapis de colors i bates planxades, el perfum del líquid per fregar el terra, el brou de pollastre i la mort de la innocència. Acoto el cap i vaig pujant les escales mirant-me els peus tan nets, tan polits. Sort en tinc de l’Emília que ja deurà ser dalt, assegudeta a la cadira del meu costat. Com que la seva mare fa de mestre a l’escola, sempre és la primera a arribar, assegudeta al seu lloc sense dir res ni fer res. Aguantant les mateixes bromes de cada dia sobre el seu pentinat i les seves samarretes fosques de músics que ningú no coneix, samarretes que li amaguen els pits que ja fa dies que van deixar de ser els d’una nena i que li fan arronsar les espatlles i arrossegar els peus a l’hora del pati quan caminem fins al nostre banc del racó. Sort en tinc de l’Emília. Els altres no ho entenen. I no ho entendrien ni que tinguessin la meitat del coeficient intel•lectual que se’ls pressuposa. Mira-te’ls. Però si en lloc de pujar les escales es dediquen a fer curses per veure qui és el més curt d’arribar el primer! Juro que quan em toquen (i em toquen) sento arcades i el buit de la boca de l’estómac se’m rebenta. Ella m’agafarà la mà per sota les taules i fregarà la seva cama amb la meva mentre fem veure que escoltem el pesat de segona hora i ho farà com si no passés res i jo faré com que no passa res encara que les dues sabrem que la pell eriçada ens delata. I en sortir a la tarda cap a casa ens aturarem darrere la sedera i compartirem el camel que li vaig pispar l’altre dia a la meva mare que figura que fa un parell d’anys que no fuma. I no direm gran cosa, ni tan sols de la sang del gos que s’escolava per la pendent del pàrquing.

I entro a classe i l’Emília no hi és i no arriba després del pati ni a l’hora de dinar i, després de les classes, baixo sola pel passeig aquesta tarda de novembre mentre compto les vegades que els porcs es giren a mirar-me el cul quan els acabo de passar.

COMPANYS DE VIATGE

Havia esperat que l’altre dormís per baixar. Preferia que no sabés què havia estat passant aquests darrers dies. Ella era baix, escrivint postals al quartet de la tele. Un espai on en altres èpoques haurien servit esmorzars si tenim en compte aquella mena d’esquifida barra, la cafetera i el parell de tauletes. A banda d’això, res. Unes quantes cadires plegades i una butaca amb un peu a l’altre barri. Ella també havia deixat a l’altra dormint potser perquè també preferia que no sabés res de l’assumpte. No havien quedat però tant ell com ella sabien que es trobarien aquí baix. El quartet era a tocar de la consergeria on l’home llegia el diari i escoltava una ràdio que de ben segur no escoltava ningú més. Era un home sec, de poques paraules i veu rovellada. Vestia tot negre i et feia pensar en malalties llargues i pesades i poetes de barri. Va saludar-lo i va entrar a la saleta on ella escrivia les postals d’esquena a l’única finestra. Era força tard però per baix encara rondava l’ambient dels volts d’una estació important. A més, la terrassa del restaurant encara no havia aturat la seva música de coberts i converses anònimes en llengües estrangeres. Ella escrivia però va aixecar el cap i un somriure la va vestir de llum. Ell es va asseure al seu costat. Encara no s’havien dit res. A través de l’escletxa que la porta entreoberta deixava, tots dos van mirar cap al mostrador i van riure mentre l’home, impertorbable, els segellà la gresca amb una sola mirada.

Feia hores que eren junts. De fet, havien passat junts el dia sencer igual que ahir i que abans d’ahir, igual que una pila de dies i tanmateix no els era permès de tocar-se més enllà del que pot considerar-se raonable entre dos companys de viatge, dos amics. De vegades, deixaven que els altres caminessin davant mentre voltaven per la ciutat i furtivament fregaven llurs mans només una dècima de segon. Altres vegades, aprofitaven que aquells eren al lavabo i encara d’altres vegades feien de maneres d’esperar-se una estona més en sortir d’una botiga de souvenirs o bé d’un restaurant. Cercaven instants impossibles mirant de fer tot allò que fos al seu abast perquè els altres no s’adonessin de res. S’abstenien d’aguantar-se la mirada un segon més del que fóra permès i si l’excusa no semblava adient preferien evitar quedar-se sols en situacions inversemblants. De tota manera, ahir a la tarda, es van trobar amb uns companys amb qui havien fet el primer viatge, casualment. Van saludar-se i s’estaven tots allà, al bell mig del carrer, plantats mentre la resta de l’eixam de turistes que tot ho envaeixen convertien la ciutat en un riu. Es van asseure en un petit cafè a prendre alguna cosa i, abans d’acomiadar-se, van decidir de fer-se una fotografia plegats, una foto de grup per celebrar l’encontre ocasional. Van triar un vianant qualsevol per a fotografiar-los tots rient i abraçant-se engrescadament. I mentre aquell feia anar el flash, ella va aprofitar per pessigar-li el cul. Només ells dos coneixen el secret d’aquella complicitat compartida i ningú que més tard hagués vist la foto podria adonar-se’n. Qui sap on para ara aquella fotografia.

Alguns cops era així, com un joc de criatures on el risc és precisament la gràcia mateixa del joc i no cap altra cosa. Però en general i tret d’algun instant com aquest, es passaven el dia plegats sense poder-se dir res d’especial, sense possibilitat d’acostar-se massa l’un a l’altre. Junts però separats per un abisme i al vespre, sense consigna prèvia, tots dos esperen que els altres dormin (fins i tot han arribat a posar-se el pijama i estirar-se al llit) per escolar-se sense fer soroll escales avall i trobar-se en aquest recambró que ningú en tota la pensió no fa servir, llevat d’ells.