POSTAL #26

 

El dimecres és l'únic dia que no faig classes. Dimecres, sí. No ho vaig triar jo. Ni els dies ni les hores no pertanyen a ningú, no es deixen triar així com així. El nostre dimecres és una tragèdia però bé hi ha d'haver qui conegui dimecres de joia, oi? Avui t'he trucat. Ja saps que he estat jo. Ens hem entès els silencis igual que abans ens compreníem les paraules. N'he tingut prou de sentir-te la veu en respondre. No cal ni la meitat dels mots de Monterrosso per explicar una història. Tu, un de sol. No he amagat el número. Molletes de pa per si les vols resseguir. Saps que faig quan arriba un altre dimecres? Surto a córrer fins al salt. Ja ho veuràs que és una bona passejada. Quan sóc dalt de tot sec i repasso partitures imaginàries. Fumo dos o tres mil cigarrets i, només cap al final, just abans de tornar, ploro una estona que no et sabria dir si és llarga o curta. Deixo anar un renec, un crit animal que no conec i engego a córrer muntanya avall. 

 

 

 

POSTAL #25

 

Si fossis aquí et faria venir de seguida a afinar el piano de l'escola. No sé del cert si és tossut o només entremaliat. Una agonia inesgotable que la canalla ha començat a odiar, això segur. M'agrada fer-los tancar els ulls durant les audicions. Hi ha una lliçó al dibuix de cada parpella. Només un de sol és capaç d'arribar al final sense badar la mirada. És clar que tothom sap que és poeta, naturalment llevat d'ell . Cal que et digui que toca el violí? La setmana passada em va demanar per Tartini i vam acabar parlant de Borges. Tal com ho sents. Viu amb la seva mare i un avi sord i desmemoriat que sovint oblida qualsevol cosa que no valgui la pena i que és l'amo dels llibres que ell devora a cada racó. Com que la seva mare fa de mestra, ell es passa mitja vida a l'escola i molts dies compartim les amanides a l'hora de dinar. En general no el sents badar boca però quan som tots dos sols no el faries callar. T'agradaria.

 

 

TALLER (exercici de to)

 

Us ho dic amb tota veritat: Aquell que m’escolti em sentirà. Doneu-me els vostres sentits i jo us els tornaré curulls d’amor perquè en sóc tan ple que no he de fer altra cosa que regalar-vos-el. Preneu i mengeu tots d’aquest plat dolç que jo he tastat i que sóc jo mateix, el plat de la veritat indefugible. Que surtin de les seves cases els casats i els que encara són per casar, que vinguin i sentin això que us he de dir. Crideu a les tietes conques i els oncles de barba eixuta. Crideu les vídues que encara ploren i els mestres d’escola. Crideu els funcionaris i les funcionàries que hagin plegat d’esmorzar i els seus parents del sud. Feu venir l’adroguer, la peixatera, el farmacèutic, la mainadera de pitram generós i la partera de mans fortes. Feu venir el soldat, que no es tregui l’uniforme —sobretot—. Feu venir l’alcalde i totes les regidores, el pagès i l’equip d’hoquei sencer. Feu-los venir tots. Que no hagin de dir entre ells: «On és el meu poble?». L’esquena ampla del geganter i el sentit del ritme de les qui toquen la gralla i el timbal. Les perruqueres, els bidells, els homeòpates i l’ensinistrador de gossos. Les portes del meu regne són obertes per a tothom. Són obertes per als de casa i per als de fora, i tant és la vostra classe social o el vostre poder adquisitiu perquè no us demanaré altra cosa que un cos net i pur, ben pur i ben net, disposat a rebre i a donar. Feu renéixer un esperit ferm i jo no us llençaré de la meva presència, ans al contrari, no faré altra cosa que tornar-vos el goig de la vostra salvació. Passeu i preneu seient. Això sí, cal que sigueu majors d’edat perquè això que us he de dir va de menjar i beure i —sobretot— de posar i treure.


 

AMB MÚSICA HO ESCOLTARIES POTSER MILLOR

 

 

Com la fruita dolcíssima d'un estiu que ja no ens serà permès oblidar, has triat avui per omplir-nos de mel els records. Més enllà d'una pell tot just estrenada, no podem saber encara com ets i tanmateix et voldríem endevinar de seguida, retenir el perfum dels nostres desitjos en aquest nom teu que parla de somnis polars. Inventarem vides possibles només de sentir-te la veu i esperarem amatents cada gest quotidià per bastir rituals nous que seguirem enfervorits. Vols que et digui una cosa? Com que conec els teus pares, sé que has estat de sort. Tremolo d'emoció i no me'n penso estar. És en dies com avui quan sé que sóc viu!

 

 

 

 

 

POSTAL # 24

Sento riure la canalla i amb això en tinc prou. He acceptat la proposta perquè potser és l'hora que comenci una vida en present. Es pot viure sempre un univers pretèrit? Se'n pot sobreviure? Fa dies que penso en escriure't. De debò, vull dir. Ja m'entens. Afegir un remetent i convidar-te a venir a veure el salt ara que ja no és glaçat. M'han deixat una casa de pedra que, pel que sembla, les ha vistes de tots colors. Potser és per això que la fusta no sap parar de grinyolar. Us avindríeu, la casa i tu. Al matí no hi ha qui la faci llevar i, al vespre, sempre és la darrera a aclucar l'ull. Al migdia resplendeix i no hi ha racó que s'escapi de la seva llum neta. He après a fer pa i m'agrada perfumar els diumenges i anar llescant les hores. Sovint apareixen tres o quatre marrecs a pidolar música i berenar. Seiem a la cuina i escolto com escriuen el pas pigallat de la infantesa a la primera joventut. Famolenc de vida, tens tota la raó.

 

 

 

DE FUSTA MASSISSA

                                                                                en la fotografia, detall d'una peça d'Ester Ferrando

Res ja no és per a sempre. Oblideu els mobles de fusta massissa que grinyolaven durant les nits els seus dies de glòria però es mantenien ferms i útils pels segles dels segles i reteniu tots aquests noms tan relluents i mancats de tota vocal. Llegiu cada article sobre l’obsolescència programada i conformeu-vos a ser fills d’una època estranya i perversa que és capaç de caducar mentre sou al llit, reposant tranquil·lament. Ara que sabeu que viureu més anys que els vostres pares i molts més anys que els pares dels vostres pares, prepareu-vos per organitzar què fareu d’aquesta vida tan llarga si la bossa és buida. Perquè els diners que havíeu amagat sota el coixí de grans corporacions financeres podrien esvair-se demà mateix, potser aquesta tarda i tot. Si gasteu, envellireu pobres. Si estalvieu, envellireu pobres. No hi ha futur, deien uns joves anglesos absolutament irats que avui passegen sense dents les seves agulles imperdibles que fa massa temps van veure rovellar. Però sí que hi havia futur. Una mena inquietant i recargolada de futur. El contrari d’estalviar és consumir? No recordo quan vaig fer-me’n soci però reconec que hi pertanyo com tots els altres. El meu consum afavoreix el consum del veí que afavoreix el consum del veí del costat que afavoreix el meu consum. Si vols escapar-te’n, caldrà que sàpigues que van desforestar la part del planeta plena de locus amoenus on residien tots els poetes. De debò, ni ho somiïs. Acostuma’t a plorar pel nou giny tecnològic que ja no et podràs permetre. Fins i tot els funcionaris saben que res ja no és per sempre.

FINALS

Després d’uns quants funerals, tots semblen iguals. La mateixa cançó, la mateixa olor, les mateixes cares. Una mitjana semblant de llàgrimes vessades i llàgrimes per vessar. Pells que passen el condol d’una mà a una altra. Tos impertinent i criatures d’edat incerta que evidencien greument les lleis de la natura. Caldria reescriure’n el guió de dalt a baix. Has enterrat vint-i-tres parents més o menys propers, quinze amics, dues dones, un gos i tres ordinadors —dos de portàtils i un de sobretaula— en els darrers deu anys. Convindria que hi paressis esment. No tant per l’edat gens a menystenir que arrossegues com pel vestit de ratlla diplomàtica que t’entossudeixes a dur. El folre és ple de monedes petites i de papers de xiclet d’eucaliptus. El tall vergonyosament antic foragita els botons que un fil deslluït prova de retenir. Hauràs de reconèixer que el canvi de prior va rejovenir l’esperit dels darrers comiats. Potser una inflexió en la veu capaç de convertir en noves les velles lectures. O potser només el color impecable de la sotana. Així i tot, a mi em passa el mateix, sempre has preferit les cerimònies laiques, tan netes i poc sospitoses. No t’ho prenguis a la valenta, però com és que encara ets viu? Perquè, deixa que recapituli, si mal no recordo podríem parlar de tabaquisme, egotisme, alcoholisme degeneratiu, càncer, quimioteràpia, radioteràpia, segon càncer, nivells intolerables de colesterol i mala llet, alopècia, bronquitis, aluminosi, guerra civil, monarquia parlamentària, altra volta càncer, una col·lecció inesgotable de discos de rock progressiu, tres novel·les i mitja de realisme màgic, halitosi, peus plans i mala memòria selectiva. Com és que encara ets viu? Com has sobreviscut? El darrer cop que vas mirar el futbol encara jugaven en blanc i negre. No escoltes la ràdio. Odies les nebodes. Odies els marits de les nebodes i els fills de les nebodes. No penses gastar ni un cèntim per fer arreglar la caldera que saps que escampa el seu verí tot al llarg d’un corredor que va perdre l’ultima bombeta gairebé al mateix dia que es va perdre Cuba. Toques sense ganes el cul de la minyona que ja no vol venir a fregar els pixats que tu escampes per les parets del quarto de bany. Escups del balcó estant a les criatures que juguen a pilota per baix i fas trampes si mai algun amic et ve a fer companyia i l’enredes a disputar una partida de dominó. Tres cullerades de cafè a cada sucre i un raig de conyac. Quan encara treballaves feies plorar secretàries i becaris, enganyaves i traïes els companys, pagaves tard i malament i no se’t va acudir mai de la vida felicitar ningú, ni tan sols per Nadal. Perquè mira que arribes a ser mala persona! Suposo que aquesta condició et va posar en safata un càrrec al partit que no vas deixar fins que te’n van fer fora a empentes i puntades. Això sí, després de votar a favor i en contra d’idees exactament iguals en funció dels rèdits que en podies treure. D’afavorir lleis injustes partint de noms i cognoms. De comprar i vendre a curt termini compromisos aliens. Qui et coneix sap que no ets de fiar. Que no has tornat ni un sol dels llibres o discos que t’han deixat i no has deixat ni un sol dels teus llibres o discos a ningú. Que malparles dels veïns i has oblidat qualsevol familiar amb un nivell de renda per sota del teu. No recicles, llences els paquets buits de tabac per terra i les burilles enceses dels cigarrets per la finestra, sobretot quan travesses carreteres de muntanya. Te’n fots de la gent de poble, la gent de barriada, els immigrants, els petits i els grans. T’has dedicat en cos i ànima a magnificar cada petit defecte físic dels que t’envoltaven: el plec d’una orella, el borrissol d’un clatell, un nas espigat o la mirada perduda d’un ull furtiu, et serveix qualsevol cosa. T’has fotut de les dones dels altres i de les teves. T’has fotut dels marits d’aquelles mateixes dones amb qui t’enllitaves de seguida que te’n donaven l’ocasió. Has estafat, malversat, abusat. Has espiat, copiat, robat. Has violat tantes normes com has pogut. Has conduït borratxo, drogat, parlant per telèfon, cardant i fent curses de nit amb els llums apagats. I doncs, què t’ha passat, avui? No t’hauries d’haver aturat a veure si el gos era mort. És ben bé una llàstima. D’on l’has tret aquest moment de debilitat? És clar que era mort. Quants gossos has atropellat abans que aquest? Quina falta et feia aturar-te, acaronar-li el llom amorosit i enretirar-lo de la via? Veus aquella llum al final del túnel? Deixa’t estar de metàfores! Són els fars del camió carregat de sofre que t’atropellarà d’aquí a cinc segons. Ets ben meu. Quatre. Ja veuràs com ens avindrem. Tres. Dos...