DESITJOS I SECRETS

Sec a esperar el meu torn. Massa a prop, pel meu gust. De fet, voldria ser tan lluny d’aquí que tot em sembla massa proper. Aquesta olor, per exemple. I la pau suspesa. Com la tempesta que no gosa caure. Sento les paraules de l’Emília i no les voldria sentir. No les escolto. M’esforço a obviar-les i em concentro en la conversa que hem mantingut mentre veníem. Però, així i tot, no puc evitar que el timbre exagerat de la meva germana acabi arrebossant anguniosament els meus pensaments, trepitjant-los. Igual que ho ha trepitjat sempre tot.

—Pare, no sé com començar.

—Faci-ho pel començament, senyora Emília. Sempre hi ha un moment o altre on tot s’enceta.

—Sí, és clar. No és cosa de dos dies. 

—No és pas veritat.

—Anys fa, que dura. Massa temps. Tota una vida.

—Emília, valdrà més que ho deixem córrer. No tinc gens de ganes.

—Vaig trobar les cartes que s’havien escrit, pare. I les vaig llegir. Tant de bo no ho hagués fet, pare, però les vaig llegir. No me n’amago.

—I se’n penedeix, filla meva?

—I com vols que me’n penedeixi? Si ara sé el que sé. Si ara he entès tantes mirades, tants silencis, tants petits detalls que no havia sabut, que no havia volgut veure.

—Emília, no sé de què em parles!

—Perquè ella ho nega tot, pare. Oi que m’entén? Jo m’hi vaig adreçar, serenament. Hi vaig voler parlar. I vaig ser franca i oberta. Vaig fer ús de tota la claredat de què vaig ser capaç. I així i tot ella ho nega tot, pare. Malgrat les evidències, la mentidera sóc jo, pare.



Em remoc al meu seient. Miro les sabates enllustrades i les cames inflades. Aquesta calor, aquesta edat, aquesta puta vida. El vernís de la fusta m’enlluerna el neguit i repasso els estrangers que passegen com si fos casa seva. I sí, ja ho sé, que això és la casa de tots, però hi venim a fer el que toca. No és cap museu, això. Es retraten i fan anar tot de flashos impúdicament i parlen com si fossin al mercat, vestits tots com si vinguessin de la platja perquè, al cap i a la fi, vénen de la platja. Són sols al món.


—Filla meva, és la seva germana, senyora Emília, sang de la seva sang...

—Et vaig acollir a casa meva. Em vaig treure el menjar de la boca per a donar-te’l a tu. I tu, a canvi. Com has pogut? Com pots?

—Emília, et precipites.

—Era la seva lletra, pare. La mateixa lletra esquifida i rodona que havíem après a les carmelites. Una lletra bufona i simpàtica però que, de tan innocent feia por. Pare, explicava unes coses, unes coses...

—I doncs, expliquis, senyora Emília, què deien les cartes que tan mal li han fet? Quins detalls l’han duta fins al punt de pensar això que ha pensat?

—Perdoni’m, pare. Que Déu em perdoni, però la vull morta i ben morta. La vull tan morta que no la vulguin ni els de la funerària. Que la fortor de la seva descomposició ompli la ciutat igual que va omplir de merda casa meva. Tots aquests anys.

—T’equivoques. T’has equivocat sempre. Fas muntanyes amb els còdols del riu. Perquè t’agrada la tragèdia, a tu. T’agrada aquest victimisme ensopit de diumenge. T’encanten els retrets.

—Mira qui parla.

—No m’has perdonat mai allò del vestidet. Això és el que passa.

—I em surt amb allò del vestidet, pare. El maleït vestidet.

—Senyora Emília, moderi’s.

—Si només hagués estat el vestit. Vostè hi era, pare. La comunió sencera em va fotre enlaire, i perdoni que m’encengui i em traeixin les formes. Tot enlaire. Ella i només ella. Sempre ella.

—I aleshores, què vols? Digues què vols. Vols que me’n vagi? Vols que agafi les meves quatre coses i foti el camp?

—Quatre coses, diu, pare. Si arreu on miro no hi ha res més que les seves coses. Que em va envair la casa des del primer dia. Es va fer seu cada racó. Ni el gat no sabia on amagar-se. Cada pam de cortina l’havia de repuntar amb aquells seus dits abonyegats!

—I si, primer, enlloc de posar-te així, em preguntessis? I si escoltessis la meva versió de la jugada? No et sembla, Emília?

—Que la deixi explicar-se. No és per plorar, pare? A mi, que no he fet altra cosa a la vida que escoltar aquella veueta de gallina tova. Que ni els pensaments no em sento quan ella és a la vora. I sempre hi és, a la vora. Ja hi pot pujar de peus, pare. Sí senyor. Com la sal al mar.

—Doncs fes el favor de dir les coses pel seu nom. Digues. No vols sentir-ne res? Vols que me’n vagi?

—Vull que et moris, Enriqueta. Que et moris. Això és el que vull. Que et podreixis de tal manera que ni els cucs no et puguin suportar la fetor. Que t’esclatin aquests botifarrons que tens per cames i t’escanyis amb la mantellina de la mama. Vull que desapareguis. Que el món oblidi que un dia vas existir. I jo m’ocuparé que t’incinerin. Que et cremin del tot. Que ni al nínxol no em deixaries viure. I t’ompliré la caixa amb les revistes i totes les novel·letes, amb la teva roba de vaca burra i les arracades de la tieta, et farciré amb el maleït violí i la màquina de cosir que per fi deixarà de xerricar. Tot! Tot dins el taüt! El teu coixinet de puntes i els brocats i els anells que em vas pispar quan vam anar a desendreçar el pis dels papes. No hi faltarà res. Els discos de tangos i el transistor del papa. El sant sopar i les estovalles brodades. I quan cremi tot, quan tot ja sigui cendra, els demanaré que ho tornin a encabir dins el forn i encenguin a tot drap altra vegada. M’asseguraré que no tinguis dret a rèplica, que resulti materialment impossible que existeixi un bri de vida en res que dugui el teu nom!

—De debò que és això que vol, senyora Emília. Calmi’s. Reposi. No plori més. Ha comparegut per a confessar-se, oi que sí? Doncs això és el que ens interessa, ara. Vol dir que se’n penedeix, que és conscient del seu pecat i que vol esmenar, esmenar i perdonar, perdonar i ser perdonada.

—Perdonar?

—Emília, xata, no m’has entès pas. No hi ha res de què m’hagis de perdonar. Tu a mi? Vas obrir-me la porta de casa i vas dir «això és casa teva».

—I ho vas ben creure, mala puta. A fe que t’ho vas prendre a pit.

—Senyora Emília, que es troba millor? No tremoli, el Senyor és amb vos.

—No em trobo millor, pare. O potser sí. No em penedeixo de res. Si li ho explico és només perquè el secret de confessió m’haurà de protegir.

—No el vaig pas arrossegar al llit, jo. Era a mi que volia i ho saps perfectament. Del primer dia, va estar enamorat de mi. I si es va casar amb tu va ser només perquè jo no el volia.

—No era això que deien les teves cartes.

—Les cartes, burra, eren només literatura. Literatura i prou. Què has d’entendre, tu, que no has sabut distingir mai realitat i ficció. Vet aquí un del teus problemes. Un de tants.

—Ara el problema el tens tu.

—Com vol dir, senyora Emília?

—Suposo que li ho puc confessar amb tota tranquil·litat. Fet i fet, ja és irreversible.

—Digues, mala bruixa, què és irreversible?

—Tot plegat, pare, tot plegat.

—Sempre hi ha temps per al perdó.

—Això espero, pare. El perdó etern.

—Què has fet, Emília?

—Allò que hauria d’haver fet el primer dia.

—Senyora Emília, no pot ser cert això que m’està dient.

—Tan cert com que sóc davant seu, pare. No passarà d’avui, li ben asseguro. Ja em pot dir quants parenostres em toquen.

—Emília, bufona, tu i les teves pel·lícules.

—Tens raó, Enriqueta, potser n’hem fet un gra massa. Deixem-ho córrer i anem passant que se’ns farà tard.



Tard com sempre. A la nostra edat mai no és prou tard. Crema la cera a les capelletes i encara espero el meu torn. La meva germana adora aquesta estona de protagonisme amb en mossèn Ramon. No sé què farà quan el retirin que per força l’han de retirar un dia o altre, amb l’edat que ha de tenir. Que no va ser ell que ens va donar la primer comunió? Calla, ja surt.


—Emília, que et volies quedar totes les penitències per a tu?

—Enriqueta fes via que no et queda gaire temps. Enriqueta, què tens? Que t’ofegues? No facis aquesta cara, dona. Això mateix, seu seu. És normal aquest tremolor, no t’hi encaparris. 

—Senyora Enriqueta, que es troba bé? Senyora Emília, què ha fet? Déu dels cels!

—Truqui a urgències, pare. Millor encara. Ben mirat, seria més raonable una extremunció, no li sembla, pare?

CAP GRÀCIA

L'home del barret seu a la terrassa d'un cafè venecià. Observa els coloms. Fuma. Persegueix culs de turista amb les ulleres de sol fins que veu que ella arriba.

 

diu: Sents la pudor?

diu: Què prens?

diu: Vermut.

diu: Vermut.

torna a dir: Sents la pudor?

diu: Vols dir que hi ha algú que no la senti?

diu: Suposo que estan massa enfeinats a evitar que la ciutat s'acabi d'enfonsar.

diu: És bo?

diu: L'acudit?

diu: El vermut. L'acudit fa estona que put.

 

 

 

POSTAL #32

Un nombre indeterminat de desencisos m'ha fet passar els darrers dies abans de l'estiu. La calor senyoreja ufanosa a cada cantonada i pessiga les pedres fins a convertir-les en brasers escampats. Corregeixo exàmens, sec a llegir poesia russa a la recerca de traduccions enginyoses i escolto les pastures endreçades que entretenen els turons. A les nits, no t'enganyaria, procuro dormir tant com puc. Al sofà mateix si cal. He demanat als nois que no vinguin a casa. M'avergonyeix el desordre que ells no em coneixen. A canvi, carreguem tot sovint els instruments fins al salt i, un cop allà, pervertim l'alè de l'entorn a base de melodies que han après a fer seves. Sospito que les hores que deixem passar no van a parar enlloc. Arbres que cauen sols al bosc. La teva veu em venia a recollir a l'estació de trens. Pujàvem al cotxe. Hi havia res més al món?

 

 



POSTAL #31

T'he vist fa una estona mentre esmorzava i esperava que la llet s'avorrís del bull. Els cabells curts altra volta, com en aquella foto que jo adorava i, als ulls, el teu somriure encomanadís, tan llaminer. Duus una criatura al coll i algú que no conec et passa el braç per l'espatlla. Sou a l 'estranger, tan lluny d'aquí com gran i lluent. El diari s'escarrassa a fer la seva feina però jo sóc capaç només de veure aquest bocí de foto que acaba de fuetejar-me. Els cabells curts altra volta. El somriure dels teus ulls. Demano si puc arrencar la pàgina i encara dubto i et torno a mirar i ja no sé descórrer un nus que se'm passeja de la gola a la boca de l'estómac. El poeta em salva d'una mena de plor que esgarrapava. Se m'asseu al costat i comença a xerrar a la seva manera atropellada. Ha descobert Calders i no se'n sap estar. Diu, quina cara d'idiota aquest paio, oi? Que els coneixes? Com sovint, no trobo la resposta adequada.

POSTAL #30

                               

Un refredat traïdor m'ha tingut forrellat a casa la setmana sencera. Els nois venien cada tarda a posar-me al dia. Seien per tot arreu, de qualsevol manera, i no paraven de xerrar mentre a mi em frenien les cames i les parets s'esblaimaven. Els sentia riure i movia el cap de tant en tant improvisant una concordança que no podia menar. El poeta i sa mare m'han dut el menjar tots els dies i han fet guàrdia davant del plat fins al final de cada àpat. Em sé feixuc i tou, però viu al capdavall. He decidit que demà mateix em reincorporo. No penso continuar repassant amb la mirada la pols de les parets que ja conec de memòria. Fa una estona m'he aixecat a planxar una camisa. Costums nous per a plecs vells. Al final, he planxat roba per a tota la setmana que he deixat extenuat penjant arreu on miris.

ELS HOMES I ELS ANIMALS NO PODEN SER AMICS

Després de tot —ho podria semblar— no sóc un personatge de ficció. De fet, tinc una història que, de tan curta, no valdria la pena ni ser explicada. Podria dir-me de qualsevol manera. Inventeu-vos un nom, posem Daniel. O potser Dani. Barbut, no gaire alt, cabells embullats i passa arrossegada. Res especial. Vosaltres no, jo em veig cada matí. Abans i després d’aquest relat, treballo d’advocat. Defenso desgràcies alienes que miro de convertir en retrets no gaire grans i petits èxits provincians. Vaig tenir dues filles dolcíssimes, els noms delicats de les quals em ronden tothora a la recerca d’un somriure que jo escatimo només les estones imparells. Mai no he estat a Mèxic ni a Guatemala o bé a Hondures. És clar que tampoc no he estat a la platja de Chesil i això no pot fer-me més sospitós o menys. Potser vaig començar a llegir poesia massa aviat. Les criatures no estan fetes per a la lírica, ho sap tothom. I tanmateix, exèrcits sencers de versos democràticament rimats envaeixen les aules dia sí dia també. M’hauríeu de perdonar si sovint faig que un decasíl·lab italià pagui malgirbat les meves penyores. El meu temps no és un temps que surti als llibres d’Història o a les novel·les de ciència ficció. El meu és un temps quotidià, un temps d’ara, com el pa que us menjareu demà. De vegades, trec els ulls a passejar. De vegades, només les cames. Altres, ni això. Sec al balcó —l’espectador— i rumio la manera de ser en alguna altra banda, enderrocant dictadures i forjant la llegenda. Per passar l’estona, m’enfilo als núvols que passen. Núvols vulgars com els que decoren les vostres finestres un dijous qualsevol, diguem a les set de la tarda. I veig la ciutat, que vol fer la migdiada d’una manera que mai resulta prou digna. L’animal no em sorprèn. Més pel fet que sóc home de lletres que no pas pel seu grau de coherència amb la inversemblança. Em mira i jo li torno la mirada, el demés tot és silenci i moviment perpetu. Malgrat les enraonies, els homes i els animals no poden ser amics, raó per la qual no ens en fem. Parlem de les nostres coses, comparem anatomies, compartim metàfores, però reservem l’amistat pels iguals respectius. No faig preguntes que no vulguin respostes i ell tampoc no me les fa a mi. Tot això us ho explico perquè entengueu que, al capdavall, tampoc no em va estranyar quan —en despertar-me— el dinosaure encara era allà.

 

EL PIC DE LES BRUIXES

Havien arribat al poble enfilades en luxosos quatre per quatre que les havia descarregades a l’entrada, juntament amb tot de material, just passat el portal a partir del qual els coxes ja no poden accedir. Havien envaït ca l’Hug i fumaven neguitoses per tots els racons amb les seves botelletes d’aigua que sostenien amb dits ossuts i enèrgica determinació. L’Ot diu que en va sentir un parell que parlaven com nosaltres però la majoria enraonaven per petits grups en idiomes estrangers. Com més les miraves, més semblava que n’hi havia. Com si la força de tots els nostres ulls clavats en elles les fes multiplicar-se. Per bé que no n’hi havia ni una que fos idèntica a una altra, totes eren boniques per igual.

   La que va entrar a la botiga tenia la pell més fosca que jo hagués vist mai i un somriure enlluernador, que mostrava de seguida que calia. Tombava i remenava i em va fer la impressió que tot s’havia fet petit, gairebé ridícul, mentre ella repassava les prestatgeries. Només de les seves cames —més llargues que tot jo— es podria alimentar una família sencera i tanmateix, en moure’s, hauríeu dit que mai no perdria aquell equilibri elegant. No vaig poder evitar pensar en un animal exòtic que s’hagués trobat de sobte acorralat al meu trist establiment i, quan se’m va dirigir, no vaig entendre absolutament res. Fet i fet, encara que n’hagués conegut la llengua, m’hauria perdut de la mateixa manera que ho vaig fer en el plec de la seva veu. Tan fosca i tan plena d’estelles. Va començar a fer fotos amb el seu telèfon mòbil i, abans de girar cua i desaparèixer, va pagar per un petit ninot de porcellana que jo ja havia deixat per impossible. En sento el perfum, encara. Com de pastissets. Una olor massa dolça per resultar creïble. Vaig córrer a tornar al caire de la porta. Tots els altres havien tingut la mateixa necessitat i seien abocats a les finestres o traient el cap pels portals per tal de no perdre’s ni un segon aquell espectacle impossible que havia pres casa nostra a primera hora. Com si encara fóssim al llit, somiant.

   El ramat s’havia escampat arreu on els ulls t’arribaven. Lògicament ca l’Hug no les havia pogut contenir totes i havien vessat com una banyera oblidada que sobreïx per escletxes i porticons. Pujaven i baixaven escales, seien al terra de la plaça, reien enfilades al pendent i es fotografiaven amb la serralada de fons i l’embassament a baix, resplendent. En senties les riallades i els crits, com criatures a l’hora del pati a qui se’ls ha permès oblidar les hores fins que el timbre les faci tornar a fila. La canalla del poble parava boja d’una banda a l’altra, voltant-les, tocant-les. Elles s’hi avenien i hi jugaven mostrant una tendra condescendència que els grans ens miràvem amb enveja i els joves iradament, buidant-se d’un rebuig sec que els sortia de dins. La certesa que, mai abans i mai després, una remor com aquella prendria els nostres carrers. Un brunzit viu que ho amarava tot. Una promesa que havies de caçar al vol. Amb la roba estesa i les olles al foc, les dones havien sortit de casa i s’havien anat aplegant a ca l’Amèlia per compartir un xiuxiueig gens dissimulat que no les privava de seguir l’escena sense perdre punt. Els tractors aturats. Els ametllers a punt de florir. El sol havia enganyat l’hora i l’estació de l’any per a posar llum i escalf des de la corba dels rucs fins a l’ermita petita. Només el pic de les bruixes quedava a l’ombra, i encara.

    Després de la primera, en van entrar encara deu o dotze més, a la botiga. Entretenien els quilòmetres de dits i pestanyes per la pols de les meves foteses i permetien, no sense fingiment, que jo les observés amb un desfici mal dissimulat. Et calia menys d’un minut per encaterinar-te d’aquells cabells nets i lluents, que totes apartaven amb un gest idèntic que esdevenia cruel de tan innocent com era. Mocadorets de seda exagerant-ne els colls. Ulleres fosques. Bitllets grans en moneders petits que m’anaven omplint la caixa i buidant els prestatges. De sobte, se’m va presentar un dolor insuportable al costat esquerre del cap, com si de tots els pètals de la seva pell n’haguessin fet un martell que haguessin emprat per colpejar-me en un descuit. Potser devia fer el gest i tot, de defugir tal violència, perquè una d’elles em va oferir els seus ulls amatents com a consol. Prunes clàudies. Quan se’n va anar la darrera, vaig apressar-me a la rebotiga esperant que el cafè que havia oblidat de prendre em salvés.

    La música em va tornar a fer sortir. Malgrat el desencert d’un volum exagerat, aquella melodia melosa convidava a formar part del desgavell. Un esquadró de joves vestits de dol rigorós, que no havia deixat de feinejar ni un moment, havia pres possessió del camí vell. Tot d’estructures metàl·liques, panells de plàstic i enfilalls de roba havien convertit aquell racó en un univers aliè al nostre raonament però que continuava creixent al compàs d’aquell piano traïdor. Ens n’arribaven els crits i les ordres d’un que semblava dur-ne el comandament a còpia de gesticulacions neguitoses i curses d’una punta a l’altra. Com si s’hagués tractat d’un avís concertat, les criatures van deixar estar les noies per córrer a formar gotims de boques badades. S’enfilaven dalt de marges i pedrots i resseguien atentament aquella corrua d’operaris inesgotables. El petit de cal Taca va ajudar a carregar uns tubs que eren a punt d’escolar-se pendís avall i immediatament van comparèixer milions de mans menudes oferint-se pertot.

    En tota la meva vida havia vist sortir la vella Medea de casa seva tan sols dos cops. El primer, quan acompanyava serena la comitiva pel seu espòs difunt. Vaig saber que era ella només per la manera d’arrossegar la cama esquerra tal i com havia sentit dir. Durant la cerimònia, ella es va quedar asseguda fora, fumant en un pedrís que feia guàrdia davant l’església. Va tornar a acompanyar el seu home fins a la porta del cementiri i se’n tornà a casa quan tots van ser fora i aquell ben colgat. D’aleshores ençà no l’havia tornat a veure fins aquell dia, el segon cop. Passejava rejovenida entre les noies, oferint-los les seves dents escasses i xerrant pels descosits del seu vestit fosc, massa curt pel gust de les poques dones que encara quedaven amb la seva mateixa edat incerta. Si no fos notori, costava endevinar quina havia de ser la cama dolenta perquè feia via trescant pels empedrats, compartint cigarrets amb les estrangeres que se l’havien feta seva de seguida.

    No ho sé del cert quan es van començar a desvestir. Hi havia una barra llarguíssima plena de roba de tota mena penjada curosament i les noies s’hi havien anat arremolinant. Canviaven una peça per una altra i desfilaven cap un extrem on un parell de peluts els fotografiaven en totes les postures que us poguessin venir al cap. Algú que hagués estat dalt el pic de les bruixes, hauria dit que les formigues s’havien posat finalment a treballar. Una fila avançava en ordre cap a les càmeres i una altra fila impecable tornava escrupolosament al punt de partença. Tots aquells pits i aquells culs que de primer ens havien fet obrir els ulls gairebé fins a ferir-los, de sobte s’havien convertit en bocins de carn del mateix to avorrit que les neveres d’un escorxador. Vaig buscar la pell tan fosca de la meva primera clienta del dia però em vaig perdre de seguida. A mesura que anaven enllestint, aquell exèrcit de nuesa anava botint la plaça de la font. Potser s’havien oblidat que anaven nues o potser és que nosaltres anàvem massa vestits, però el cert és que actuaven amb tanta naturalitat que trobaves que ni les criatures no les miraven ja amb cap mena de lascívia.

    De fet, la canalla havia començat a preocupar-se pels cotxes que feien passar la seva paciència a l’entrada del poble. Ningú de l’equip no havia vist que s’entretenien apedregant-ne els vidres i punxant les rodes. Desmuntaven els seients i els duien fins al descampat del davant de la cova. Havien anat amuntegant-los fent-ne una pila on després abocaven altres parts dels vehicles que ja eren només un esquelet sense fesomia. Sentíem el riure de les noies que seien en rotllanes impúdiques de xerrera incomprensible. Com que els operaris eren tots bevent a ca l’Hug, no van veure com els nostres joves els havien anat prenent l’equipament, com feien farcellets de la roba i la carregaven fins a la cova on el munt ja començava a fer patxoca. Al camí vell ja no hi quedava gairebé res que no fossin les estructures metàl·liques i els llums de les càmeres que encara no havien acabat de retratar.

    Potser alertat per tant exercici, aquell que ens havia semblat el director va advertir les incursions del nostre jovent i, encara sense dir res, va cercar amb la mirada on anava a parar tot allò que li havien estat manllevant. Es va apropar a la barana del mirador des d’on el descampat quedava a cop d’ull i va veure el munt tan ben format a l’entrada de la cova. Amb els ulls esbatanats, va deixar anar un crit desarticulat que va descobrir innecessari, quasi impertinent. Aleshores va llambregar al seu voltant, com si volgués aclarir-se la gola i les idees. Va veure les noies abstretes, voltant la font, i la gent del poble que semblava que reien les gràcies d’aquells petits salvatges. Va anar a parlar amb un dels seus i es va fer acompanyar fins a l’alcalde, que jugava a cartes amb els operaris sobre el feltre verd de la taula més gran del bar.

    El nostre cap i els altres jugadors de whist van aixecar-se educadament i van seguir el director i el seu ajudant fins al forjat. Només el nostre no suava. Els altres havien encetat fins i tot un riure histèric que de seguida va quedar entès quan es va veure que la pila havia començat a cremar. La canalla cantava cançons i jugava a saltar el foc i els forasters no donaven crèdit al que veien de dalt estant. Un dels fotògrafs, que s’havien aplegat al petit grup, s’havia engrescat a prémer el gallet de la seva càmera fins que algun company l’aturà amb un cop sec de colze. El poble sencer es va anar afegint a l’empedrat del mirador. Ens abocàvem per sobre la barana i rèiem i picàvem de mans seguint el ritme de les cançons que venien de baix. Les més velles coneixien una lletra un xic diferent de com les cantàvem nosaltres i no va faltar alguna enganxada entre els que defensaven un text o l’altre.

    Medea s’havia endut les noies passejant pel camí nou. Buida la plaça de la font, una processó de pells colpidorament nues havia seguit la cama arrossegada de la vella. Si t’hi fixaves bé, en podies veure un parell o tres que encara no havia arribat al pic de les bruixes. Com que algú havia fet callar els altaveus, se sentia només els espetecs del foc i una asincronia de veus rovellades que feia confortable el joc dels més menuts. Mirant de trobar una explicació raonable, el director s’havia endut el nostre alcalde en un apart, al final del pla. El vèiem gesticular neguitós mentre l’altre s’acaronava les barres pentinant una barba que feia anys que duia ben afaitada. Va cridar els seus operaris que abraonaven ara el nostre representant que no semblava especialment preocupat, sinó tot el contrari, fins al punt que aquest els feu callar tots amb un sol crit, sec i cru. Ens va mirar i va somriure. Va prendre el director per l’espatlla i el llençà mirador avall.

    Algun dels operaris va començar a plorar. Un plor que es va agreujar quan s’apropà al forjat i descobrí que la canalla ja havia arrossegat cap el foc el director, que encara movia espasmòdicament i ridícula les cames. La meva pedra va tocar de ple l’ull esquerre d’un dels fotògrafs que havia arrencat a córrer d’esma cap on érem nosaltres. L’Ot va pelar els altres dos fotògrafs amb una branca que encara no entenc d’on havia tret. Després els vam enviar avall on anaven a parar tots, com un degoteig festiu de cossos sense vida que els més vells llençaven entre tres o quatre. Encara no tocaven terra que ja els havien fet cremar a la pira. No teníem ni temps de sentir-ne el so que feien en picar sobre la pedra. A l’hora de dinar ja no quedava ni un senyal d’aquella visita inesperada. Potser una olor no del tot desagradable i les darreres brases de la cova. Vam saber que la vella tornava a ser a casa i de les noies ningú no en va parlar. Llàstima.