POSTAL #35

La mare del poeta s’ha quedat a dormir aquesta nit. L’he vista llevar-se d’una revolada i fugir corrent carrer enllà. Sobre un desglaç prematur, arrossegava la bossa de regals que jo li havia guardat en secret al bagul de sota l’escala. Només aleshores, al caire mandrós de la porta, mentre ella em feia un gest amb la mà des de casa seva que jo he correspost, m’he adonat del dia que era. He encès un cigarro i permetia que l’alè d’hivern i el fum del tabac es confonguessin quan he descobert el meu regal de reis. Sobre l’estora, qui sap quants dies fa, m’hi esperava una carta que he recollit gairebé tremolant. En conec la lletra i no goso obrir-la.

 

 

 

POSTAL #34

He deixat que el temps passés sense ser-ne l’amo, no me’n puc desdir. Es pot ser alhora l’hereu i l’esclau? Ho confesso, vaig cometre l’error de creure que era dins el quadre quan, en realitat, només m’havien permès contemplar-lo. I ara una veu metàl·lica m’ha recitat un retret. Em quedava el teu número de telèfon. Ja no tinc ni això. Compto amb el retall estripat d’un diari vell que ve sovint a vexar-me. Hauré d’aprendre a convertir els tres o quatre records que no he sabut esborrar en el bagatge capaç d’arrossegar-me. Esperava tota una altra cosa. Tu venies corrent a salvar-me i jo et sorprenia amb una casa de pedra, la llar de foc encesa. Ja m’he deixat tornar a enredar per la literatura. T’he de deixar, truquen a la porta. Faré veure que no he plorat i enganyaré tothom amb un somriure que tu entendries. Si fossis aquí.

 

 

CAMISES DE FLORS

Dius que el teu germà s’ha canviat el cotxe un altre cop. Que haurà de fer-se fer una altra plaça d’aparcament perquè ara s’ha trobat que no li cabia, de tan gran com és. Vermell, és clar. Com tots els altres des que va fer els quaranta, es va deixar aquella cua rinxolada i va començar a dur camises de flors. Somric i callo perquè m’és absolutament igual. Dius que la petita va començar a fer violí com la nostra però que no va durar ni dos anys. Que després va provar el piano i no gaire més tard una flauta travessera que li van fer dur expressament del Japó. Ara es veu que l’han apuntada a percussions africanes amb el paio que els cuidava el jardí. Què vols que et digui si a mi tot això m’importa una merda. Dius que el llum de la cuina torna a fer el ruc i no trobes el telèfon d’aquell noiet que va venir l’última vegada. Aquell que et va explicar que es casava amb una equatoriana que havia conegut per internet i no sabia com explicar-ho als seus pares. Que fa pampallugues, com si jugués amb el soroll de la nevera. Però jo no sé de qui parles i m’invento dos o tres noms versemblants per fer veure que t’escolto raonablement. Dius que has demanat menjar, que no pot trigar. Fas el gest de començar a parar la taula i entenc que menjarem el mateix estofat perfecte que fa mesos que mengem. Trec pa del congelador i encenc una cigarreta sense dir res que et pugui fer entendre que tant m’és una cosa com l’altra. Dius que aquest matí has tornat a obrir el balcó de la seva habitació, que t’has quedat mirant com les gotes entraven i feien seves les sanefes del terra. Que has tornat a posar la mateixa cançó i t’has posat a plorar i et volies morir. I jo callo i abaixo la vista perquè no vull que t’adonis que fa estona que miro la cama que et falta i em mossego la llengua per no insultar-te, filla de la gran puta, que si li haguessis cordat el cinturó la nena encara seria viva.

 

 

UN SOMRIURE ANTIC PER UNA PENA NOVA DE TRINCA

Ha sentit com ella cridava el seu nom però n’ha esperat un segon cop abans de girar-se i fingir un somriure antic. Fa molt que no gosa mirar-la als ulls, com si fos possible que ella pogués endevinar-li els desitjos sense voler. Els evita tant com pot igual que evita la seva conversa o els somriures compartits. Qualsevol fil capaç d’arrossegar-lo al vertigen de saber-se descobert. Poc a poc, ha après a oblidar que mai no ha dit les paraules que hauria volgut. Poc a poc, ha après a buidar de somnis les hores quotidianes i —a força d’empènyer el neguit— torna a gaudir de l’ensopiment general, d’altra banda tan còmode i comprensible. Primer, un esglaó i tot seguit, un altre. Per descomptat ella mai no ha participat en cap joc més enllà del que fóra raonable. Al capdavall, quatre parets no fan una casa. Les paraules s’arrepleguen soles i és cadascú que les endreça com vol o com li plau. Així doncs, no es podria atribuir cap responsabilitat a un silenci o bé una síl·laba tònica sinó al qui s’encarrega de guardar el missatge. Per ser justos caldria dir que certes rutines disfressen fets extraordinaris. O tot just a l’inrevés. Força sovint, un fet desproveït d’interès es converteix en una veritable celebració gràcies a un parell d’espelmes i la melodia encertada. És del tot imprescindible ensinistrar la realitat. En el decurs dels segles, diverses ciències i altres disbarats han provat debades de fer-la enciclopèdica, ximpleries. Un pentinat diferent, una llamborda bruta o l’olor de pa poden malversar mètodes i fórmules consagrades. És innegable que li coneix els defectes. Ben mirat, podria confegir milers de llistes amb detalls d’ella que ell avorreix fins a dir prou. Les dents massa grosses. Una piga tossuda. L’absència d’escot on abocar-se. I tanmateix, quina importància es pot donar a allò que és obvi? No són els seus desperfectes allò que ell adora. O potser també. O potser precisament. Posa les mans a la butxaca a fi de trobar les claus de les pròpies certeses. Una estructura on aferrar-se davant del sotrac de tenir-la a tocar i saber que el seu clatell és més lluny que el tou dels propis dits, més lluny que l’edat on tot havia estat permès. Li sent la veu i es priva el tremolor a còpia de banalitats que localitza en el punt just que va de la primera finestra a l’últim balcó d’un carrer que hauran de recórrer plegats tant sí com no. Per això passeja de puntetes per la seva veu quan li diu el nom i espera un segon cop per tal de girar-se i fingir un somriure antic per una altra pena, nova de trinca.

 

 

POSTAL #33

M’he endut el poeta i sa mare a veure plorar Sant Llorenç. Ens protegia una manta de quadres que pertany a la calaixera de casa. L’avi no ha vingut. No surt de casa més enllà del capvespre. Ens hem ajaçat encara amb la panxa plena d’una truita que feia somiar les patates i un pa encrostat que les desvetllava de neguit. Hem vist la nit foradar-se i estripar-se i el marrec s’ha carregat d’uns versos que ja no podrà deixar de reescriure. Els desitjos corrien a empaitar les cues bellugadisses i ens hem adormit entre una paraula i una altra. I sí, he recordat la gespa i la tempesta, l’olor de la platja tan a prop i totes les besades que van precedir-nos la sorra d’aquell estiu ple d’estels. Me’n reconec presoner.

 

 

PESOS I CONTRAPESOS

— M’ho hauries d’haver dit.

— T’ho hauria dit.

— I no ho vas fer.

— És evident això, ara.

— És que no ho vas fer.

— De debò que volia, t’ho juro. Però no trobava mai el moment.

— Això també és evident.

— Comprendràs que no era fàcil.

— No, per a mi tampoc.

— Què hi hauríem guanyat?

— Què hi hauríem perdut?

— De debò, quina diferència hi ha?

— Temps, per exemple?

— Temps sí, molt de temps.

— Jo hi comptava, saps?

— I què ha canviat, ara?

— Tot, no et sembla?

— I si no ho sabessis? I si avui tampoc no hagués dit res?

— Encara hi comptaria.

— Aleshores?

— Doncs que ara sóc conscient de la meva estupidesa.

— La meva, ja ho pots dir.

— No, la meva.

— No puc justificar res.

— No gosis ni provar-ho.

— No podria.

— Tampoc no tinc excuses.

— Ningú te les ha demanades.

— Ho sé, però podrien ajudar, no trobes?

— Quan han fet servei, les excuses?

— És això i prou.

— Sí és clar.

— Per què t'hauria d’enganyar?

— Per què t’hauria de creure?

— Pesos i contrapesos.

— Merda i més merda.

— Comptes i balanços.

— I encara més merda.

— Perdona.

— Ja hi pots comptar.

— Si us plau, perdona’m.

— ...

— Hem de confirmar que hi anirem.

— Ja els trucaré jo.

— Vols que truqui jo?

— He dit que els trucaré jo.

— A mi no em fa res.

— A mi, tampoc.

— Entesos.

— Has pres la bossa?

— Ara l’agafo.

  

COSES NOSTRES

Dissabte a la nit van venir a sopar uns amics que tenen dues nenes si fa no fa de la mateixa edat que les nostres. Durant els postres, vam encetar una discussió aferrissada que es va allargar cafès enllà. Lògic. No ens vam saber estar de treure un dels grans temes que mou el món, sinó El Tema. Deixeu-vos estar de política o futbol. La qüestió veritablement important no té res a veure ni amb l’economia ni amb el sexe. El que és de debò important a la vida és determinar si és millor banyar les criatures al matí o bé al vespre. Què me’n dieu? Poca broma. Perquè passa que els que som pares ens agraden aquestes discussions profundes. Ens entenem entre nosaltres. Tan cert com que en Doraemon és un gat que ve del futur. Ens entenem. No vull dir que estem embolicats els uns amb els altres, encara que em consta que també tot i no ser el meu cas, naturalment. Més aviat em refereixo al fet que hi ha un fil invisible que ens uneix tant sí com no. Veureu. Seieu una estoneta, posem que a fer un cafè en una terrassa del Mercadal, entre les cinc i quarts de vuit. Mireu-nos. Ens coneixeu, oi? Som l’exèrcit de pares i mares en ple trànsit després de sortir de l’escola. Una taca al jersei, digues-li baba, digues-li suc de fruites. Dues bosses, tres jaquetes, un violí i un entrepà a mitges. Un mòbil que sona. Ja no queden mans però el mòbil continua sonant. O potser coneixeu aquell maclaren de setena generació embotit fins a dir prou, amb mocadorets de paper que sobresurten de qualsevol plec amagat, ben rebregats, a punt per tornar a ser reciclats. El mòbil que torna a sonar. Ulleres de sol al cap, al jersei, penjant on sigui abans que inevitablement acabin per caure a terra. Ens mirem els uns als altres i compartim agonies i fotos del mòbil, habilitats en el dibuix, explicant contes o responent per setena vegada la mateixa impertinència i no, avui no tornarem a parar a la maleïda botiga de llaminadures. Només una peça. Dues cada una i prou. Com diu? Tres euros cinquanta? Però nosaltres ja ens comprenem. Xerrem de xandalls d’escola que no s’assequen a temps i activitats del lleure mentre la nostra descendència s’entossudeix a no baixar de la moto de colors que va piulant. Qui coi se les va inventar aquestes màquines? El mateix que en va compondre la musiqueta? Deixa estar. Xerrem com si no veiéssim que la mainada ha començat la tercera guerra mundial per un lloc al ditxós aparell. Ni cas. Ni tan sols quan comencen a estirar-se pels cabells. Un moviment distret, una tos adequada i tal dia farà un any. Perquè, al capdavall, quina cara has de posar si és el tercer dia que la teva petita omple de blaus les cames del seu? Que s’espavili! Total, no ve d’un blau. Ni de dos. Avui per mi i demà per a tu. Coi de mòbil, qui sap on para. Papa, que diu una senyora estrangera que té una oferta de telefonia que no podràs rebutjar. Què li dic? Sabeu de què parlo, oi? Ens comprenem. Mal de molts, consol de pares. I no us penseu que tot són flors i violes i franca camaraderia. I ara! Els secrets i la competitivitat són a flor de pell. Com s’entén sinó que ningú tingui polls si l’escola en va plena? O ja em diràs tu si no deixaríem de parlar de Finlàndia si tots els nens i nenes tinguessin les notes que els seus pares van publicant! I qui diu notes, diu pes i alçada, mida del peu o l’edat que tenien quan els vam treure els bolquers i van dir paaaapa. En fi, coses nostres. De tota manera no penseu que ho dic per les meves. Perquè resulta que són de postal. Què dic de postal. D'anunci. No em puc pas queixar. Ara que, de fet, és natural. Com que sempre les hem banyat de bon matí...