POSTAL #39

El salt és glaçat, encara. S’hi arriba amb dificultat i a còpia de relliscades però, un cop hi ets, t’ofereix un bocí del seu reialme si saps contenir l’alè de cada silenci. Sovint sec al mateix lloc, l’únic des d’on s’endevina el camí de les hores. Tot al voltant, la pedra et retorna els pensaments, el retruny salvatge de les veritats que no goses dir. M’entretinc a comptar els forats que han envellit les roques. Ressegueixo les arrels d’un arbre que em guia pels racons. Aleshores aixeco el cap. Hauria d'haver après a reconèixer les fulles, cada una de les branques que tant m’han aixoplugat quan calia. I tanmateix, com si el decurs de les estacions els esmolés l’enginy, se’m presenten diferents cada vegada. No pas d’una forma hostil, ni vanitosa, sinó enjogassades de tal manera que —de tan estranyes— acaben per esdevenir familiars. L’escorça i l’aigua, vet aquí la meva nissaga, el patró dels meus records. I aquest mutisme gebrat.

LLUNY DE QUALSEVOL LLOC

Potser n’heu sentit a parlar. Potser la coneixíeu i tot. La van trobar per casualitat colgada al final d’un marge, lluny de qualsevol lloc. Com que el Sanz tenia la dona a punt de parir se’n va fer càrrec ell. No dius mai que no, oi Morell? Encara bo que li havia fet prendre les claus de l’altre cotxe. S’hi arribava després de cagar-te en la puta mare que els va parir a tots. La vella plorava sota el rafal de davant, el marit fumava plantat a la tanca d’entrada mentre el talòs es mig amagava a la seva espatlla, aferrant aquelles mans de gegant a la camisa de quadres de son pare. Potser amb un altre pentinat la malaltia no hauria estat tan evident. Havien lligat els gossos darrere la casa però amb això no havien pogut evitar l’enrenou d’aquell plor estrident. El vent havia arreplegat la pluja dels darrers dies i l’havia enviat a prendre pel sac. Ara s’entretenia fent emprenyar una estelada descolorida que penjava al sostre d’una petita construcció on guardaven les eines i les gallines.

L’esperaven no pocs companys que havien convertit la finca en una pel·lícula de ciència ficció amb les seves màscares i tot de ginys inútils que carregaven d’un lloc a un altre. Un sapastre de primer any va venir a cantar-li la situació com si encara repassés en veu alta per treure’s les oposicions. Respira un moment, Martori. Algú pot fer callar aquest cony de gossos? De la casa al clot, potser un quilòmetre. Un espai que no quedava mai al descobert a causa de seixanta-sis arbres centenaris que senties xiuxiuejar mentre jugaven a guardar l’ombra. Entre els matolls del camí, es va complaure a reconèixer —com a mínim— tretze espècies diferents d’herbotes, el nom de les quals s’anava recitant per ell mateix. El seguien el vell, el fill tarat, el secretari judicial i la maleïda xerrera eterna del passerell. Un atac d’esgarips el va fer girar. El gegant s’havia quedat plantat com un estaquirot. Es tapava la cara, cridava i gesticulava absurdament. Havien arribat, doncs. 

Feia trenta-set dies que no fumava però el paquet continuava a la butxaca de la jaqueta. Posava la mà dintre i el feia girar un cop, dos cops, tres cops. Aleshores els dits buscaven l’encenedor, només per estar segurs que encara hi era. Trenta-set dies de merda desitjant omplir-se els pulmons de fum i preguntant-se si, al capdavall, no era pitjor aquell desig intens. Havia esclafat l’últim amb la sola de la sabata a la porta de l’hospital. Havia quedat mirant-se aquella burilla cargolada que encara espurnejava amb insolència.

Puges? El doctor ja és aquí. 

                                                                          Pujo.

Van donar l’alta a la nena i ell va prendre aquella estúpida decisió mentre l’ascensor els abocava al carrer. Tornaven a casa a peu. La petita reia i la Roser havia apagat el mòbil. Ell sentia el pes del tabac a la jaqueta, importunant-lo.

De mig costat, com si dormís. Vestida només amb una careta de silicona que li havien grapat. No calia esperar l’autòpsia o que algú la reconegués per endevinar l’edat d’aquella nuesa. Malgrat la mort, la joventut encara no havia acabat de desprendre’s del cos. I tanmateix, un caminet de formigues s’enfilava fins a un dels mugrons, després baixava i encetava cap el coll, l’orella esquerra. El vent, que els havia seguit la petja, s’havia encaterinat d’aquells cabells llargs que ara aixecava i estirava en totes direccions, aconseguint un efecte estrany en la composició. Com si fos possible que la noia hagués de somriure finalment i aixecar-se d’una revolada. 

Ja l’has vista?

La tinc davant

Envia foto

Vés a parir

Això la meva dona

No tens res millor per fer?

Ja he anat a cascar-me-la 2 vegades

No hi ha dos sense tres

Vols foto?

Va tornar a observar el cos esblaimat mirant d’evitar entossudir-se en la beutat traïdora del cul. Els peus petits i nets, amb tots els dits. El contorn de l’esquena oferint el dibuix de cada vèrtebra. La piga al colze. Si tothom ha acabat, que vinguin a endur-se-la. Algú ha pres declaració dels tres Simó? Sabeu si coneixien la noia?

Un fàstic immens li estrenyia el nus de la corbata. Més per la brutícia que no pas de la feina que li havia tocat de venir a fer. Havia entrat per parlar amb el vell i s’havia quedat de peu perquè no havia gosat de seure a l’única cadira que semblava buida. Hi havia papers de diari escampats pertot. Una fulla oberta encara parlava del dia que van declarar la independència i aquell avió de Malàisia. Ampolles buides, roba bruta, menjar florit, què sé jo. Les gallines entraven per la finestra i passejaven ensenyorides sobre els plats per fregar. Sense dir res, l’home se’l mirava i encenia una cigarreta amb la punta de l’altre. Ell, per tota resposta, es conformava de veure com li anava caient la cendra sobre la franel·la, com agafava un got de la pica, mirava la porqueria a contrallum i es servia alguna cosa d’una botella que va treure qui sap d’on. Vostè dirà, va dir finalment. Per cert, espero que ho deixin tot tal i com ho han trobat. Per això no cal que pateixi, anava a dir ell.

I SI FOS VERITAT?

— No li vaig dir res, de tota manera. Em va saber greu contradir-la.

— Què havies de dir?

— Per això, total.

— És natural. Vull dir, al capdavall tampoc és tan estrany, oi?

— No, de fet, no.

— O depèn.

— Com vols dir?

— Dona, no ho sé. No em facis cas.

— ...

— Ara feia dies, no trobes?

— Tu, que ja no m’envies res.

— Tu, que tampoc no contestaves.

— Bestieses. 

— ...

— T’he portat això. No s’ha perdut.

— Quina via. No calia tan aviat.

— Així ja està. Ahir també ho duia. Per si venies.

— Ahir no vaig poder.

— Ja ho vaig notar.

— Vés, si tens tanta pressa. Jo em quedaré una estona, encara.

— Per cert.

— Sí?

— T’han explicat allò de dimecres?

— Si vols que et digui la veritat, m’ho han explicat però no ho entenc.

— A tu no t’afecta.

— Però a ella sí, no trobes?

— En el fons, ens afecta a tots.

— Clar. Però no a tots per igual.

— Saps què? És igual.

— Sí, sí. Vés, vés. No faràs res, si no.

— Potser després ens veiem, oi?

— No ho crec. Tu arribes abans.

— Ja.

— I si fos veritat?

— Ara no sé què vols dir.

— La confusió, d’ahir.

EL PES DE TOTES LES PARAULES

I aleshores, tot de sobte, ja és massa tard

per prendre trens a l'estranger

amb la bossa buida a l'esquena

i un llibre sol per rellegir.

Ningú escolta les mateixes cançons

ni recorda com eres

quan el gest no el feien els solcs.

Potser vas malversar el somriure

massa sovint. 

Massa sovint

t'abellia una tristesa feta de pols

que era pertot, que no era enlloc.

No el trobaràs mai el racó

que havia de salvar-te,

perquè et vas fiar de les ciutats invisibles

que tants altres juraven haver vist.

En pots dir pell,

és pell, al capdavall,

fou pell i serà pell,

ni premi ni consol,

la teva pell, només.

I aleshores, tot de sobte, serà aviat.

Tornaràs a deixar que fugi el tren,

el pes de totes les paraules a l'espatlla.

POSTAL #38

L’avi del poeta m’ha deixat parlar tota l’estona sabent que no diria res. La seva filla feinejava a la cuina i els ulls m’enraonaven. S’ha aturat a escoltar una cançó italiana que jo no coneixia i ha encès un cigarro. S'ha afegit a la tornada sense saber estar-se'n i m’ha somrigut, com si el fil d’un pensament hagués de venir a trobar-me. He mirat de correspondre amagant la meva absurda perplexitat. Un rubor gairebé infantil li ha vestit les galtes abans de tornar a l’aigua i els plats. És possible estimar per omissió? El contorn bellugadís d’unes cortines. Dibuixos i notes a la porta de la nevera. Passos al pis de dalt. Primaveres glaçades. El gust amarg del cafè ha de ser la promesa d’una vida més dolça. Per força.

UNA TARDA

Dues ambulàncies, una moto i tres cotxes. Això havia estat la seva tarda. El sol desdibuixant-se del quadre a la tauleta del telèfon fins a desaparèixer completament. El segon cop que havia girat la cinta del casset, quan Gould es disposava a tornar a atacar l’ària, havia apagat l’aparell que li va dur la neboda. Ells ja no el feien servir i ella s’havia quedat sense ganes d’anar a comprar una agulla nova per al tocadiscs. Si feineja a la cuina, més s’estima els tangos de Piazzolla de l’altra cara. Si no, prefereix les variacions mil vegades. Li agrada escoltar-les asseguda a la butaca que toca al balcó. Sovint agafa una novel·la però sempre se li queda a la falda per obrir, embadocada en el ball de la cortina. Avui ha aparegut una tórtora al caire de la finestra, ha parrupat i s’hi ha ajagut a reposar. Potser també li agrada la música, ha pensat. Potser també t’agrada la música, ha dit llavors, mirant l’animaló que li clavava els ulls amb una certa insolència. Ha recordat la gàbia i s’hauria volgut fondre. A l’home de la neboda se li va acudir que la distrauria fer-se càrrec d’un periquito, però no en va voler ni sentir a parlar, de portar una bèstia a casa. No ha estat mai per romanços, ella. Però aquella andròmina es va quedar plantada al mateix racó on l’havien deixada sense que ningú es recordés que no l’havia de menester per a res. Cada dimecres, per lluents que els deixi quan en treu la pols, es demana com ha de ser una vida tancada entre aquests barrots. I de seguida el fil de tal pensament li arrossega els ulls cap a la reixa de la pintura. En realitat, és tan sols la rèplica d’una pintura. Un regal sense valor de la caixa d’estalvis on li guarden els calers que no gastarà. Se’l va fer penjar pel fill de l’amo del pis. Ho sap que va néixer en aquesta ciutat, l’artista? En aquesta mateixa Raval, de fet. Què has de saber, tu? Ara, sense la llum del dia, és tota una altra cosa. De què deuen parlar el capellà i l’home de la jaqueta verda, es demana. Que es tracta d’un assumpte seriós, és evident, n’hi ha prou de veure els papers sobre la taula, la llibreria del darrere, el posat greu tot i els nuvis que signen. I el torero, què hi deu fer un torero i la seva colla si és ben clar que no poden ser del convit? L’home desdibuixat del cantó, el captaire o la disposició de tots aquests peus. Sens dubte fou un encert, es diu, penjar-lo a la saleta. Una no es pot avorrir de cap manera amb aquest univers clavat a la paret. Tampoc no en sabria, d’avorrir-se. Prou feina té a vigilar l’esquerda. El mes passat va avançar ben bé mitja rajola. Abans no arribava a la porta de la cuina i ara gairebé hi és a tocar. Es va començar a obrir durant les obres però a ella no li fan cas. Ara li fa por anar al menjador i menja a la saleta, davant del televisor. Qui li assegura que no s’esfondrarà tan bon punt hi posi el peu? Perquè, tot i no ser grossa, ha estat sempre una dona forta. Abans deia a tothom que eren els ossos, que tenia grossos. Ara ja no cal que menteixi a ningú. No queda ningú que l’escolti. Ningú per explicar que té les cames massa inflades. Que avui ha notat una fiblada. La clivella travessa el menjador i bona part del passadís fins que s’atura a mitja rajola abans d’entrar a la cuina. S’hauria d’haver comprat el pis a ca la seva neboda. Era un preu que es podia pagar. Nou de trinca. És del tot conscient que hauria hagut de fer-ho però s'estarà prou de reconèixer-ho. Què n’havia de fer, ella, de quatre habitacions i dos lavabos? Si ni tan sols ha volgut canviar-se la llum a dos-cents vint. Fa deu anys, quan l’amo va venir a cobrar el pis li va dir de passada, com qui no vol la cosa. I l’altre es va fer el sord. Tampoc no molesten a ningú un parell de transformadors, al capdavall. I a qui no li agradin que no se’ls miri. La casa és cantonera, no necessita llum en tot el dia i les nits són per dormir. Potser ja és l’hora, de fet. Es farà un gotet de llet amb maries i al llit. L’ocell no s’ha mogut. Avui, tres cotxes, una moto i dues ambulàncies.    

LES COLUMNES DEL KURSAAL

Ell mira l’hora i veu que se li ha fet més tard que no es pensava. Hauria triat un altre lloc i un altre moment però s’ha conformat a quedar amb ella en plena guerra civil, a la ciutat on viu. Cap de les novel·les històriques que hauran d’endur-se qualsevol premi en el futur no han estat escrites, per això ignoren —encara sort— que perdran la vida adulta immersos en l’argument d’una sèrie de televisió grisa, abocats llastimosament als llocs més comuns. Ara per ara —fixeu-vos— ell fuma d’estraperlo assegut sota un rafal. No és doncs per casualitat que evita la pluja de projectils. Comença a ser habitual que rat-penats i esparvers els festegin el cel i esquitxin de bombes les hores mortes. De fet, arreu on distreu la mirada, s’enrunen les cases i els racons s’omplen de pols. La gent s’escampa amunt i avall en un exercici de corredisses desordenades, trenats de braços i cames, gestos tràgics que ell troba exagerats, fins i tot lletjos per ser primavera. 

Absort en l’edifici del Kursaal, “La hija de Drácula”, “La casta Susana”, les columnes del qual han anat a petar al mig de la plaça, no la veu arribar. Ella encara tampoc perquè camina amb un llibre que és a punt d’acabar obert a les mans, posem Hilde. Tan concentrada se li apropa, que no s’adona que acaba de trepitjar els cinc dits d’una mà solta sense braç conegut i de poc no ensopega amb un cap difunt que rodola just a temps Llovera avall. Llavors sí, blanca i radiant com una núvia, ell la descobreix i no diu res per tal d’assaborir-ne furtivament la presència. La manera com somriu després de tancar la novel·la i desar-la a la bossa li fa venir al cap, quines coses, una cançó que encara no s’ha escrit. Noia de porcellana, ves. Li allarga la mà i ella el mira melosament abans de seure-hi ben a la seva vora. No es diuen gran cosa. Prefereixen que parlin les pells, no haver de cridar. Sobretot a causa de les sirenes, els plors i l’enrenou d’edificis ensorrant-se que els obligarien a un volum gens romàntic, ja m’enteneu. 

Encara agafats de la mà, esquivant ossos i extremitats ensangonades, passegen embadalits fins al Mercadal. Algú en diu Plaça de la República, precisament ara? Decideixen seure a fer un cafè al Mundial, que és cosit a forats per on s’endevinen les llambordes aixecades, les muntanyes de terra i les empentes per entrar al refugi. Primer un tro. Tot seguit l’estrèpit d’un client suat i brut que ha entrat d’una revolada a informar tothom que la bomba ha caigut a la casa Pedrol però que s’ho ha endut tot, posa’m un quinto que les desgràcies fan set. La gent surt a veure la torre de la casa Navàs que és feta a miques pertot. Un trencadís de vitralls que reinventa per força el modernisme. Os i as. I més corregudes. I tot això, a mi, qui m’ho paga?

Com que els emparen els esdeveniments, s’amanyaguen gairebé sols, desproveïts de vergonya, al fons del local. Vet aquí el seu paradís: Un elegant mirall tort, parets esguerrades i una llarga barra de fusta per espolsar. Embriagat per aquella permissivitat sobrevinguda, ell avança posicions per sota la taula entre les cuixes d’ella. L’esquerra tendeix a obrir-se i deixar fer. La dreta, en canvi, ha resolt mantenir la fermesa fins al final i s’entossudeix a capturar aquells dits esgrogueïts pel tabac que ja somien ser a prop de l’objectiu. L’amo no sap si escurar-se la gola o deixar-los fer. De moment opta per regalar-se la vista entrellucant de reüll aquestes cames joves que una faldilla entretinguda ha deixat a l’abast de tothom. Posa una mica de música, home!

Reconeguem-ho, no hi ha res com l’orquestra de Glenn Miller per acompanyar una bona escena d’època, especialment en ple assetjament militar. Malgrat tots els retrets que se li poden fer, aquesta poesia metàl·lica, aquest trombó vibrant, faria trempar qualsevol. De fet, ell fa estona que té el flautí en solfa. Se’l reubica com pot i s’aixeca a pagar el compte. Convida la casa, campió! Corrent per sota els porxos enfilen el carrer del vidre fins a la pensió. Saluden la mestressa, olor de lleixiu, picada d’ullet. I pugen a l’habitació que el noi va llogar quan va venir a treballar a la sedera. Mancada del mobiliari suec que l’haurà de redecorar molts anys després, la cambra és un prodigi de sobrietat malgrat el preu que en demanen. Li sabrà molt de greu, el dia que se n’hagi de mudar.

Ella és aquí dalt per primer cop —si el seu pare ho sabés la faria seure a fer escales al piano fins a les primeres eleccions democràtiques. Sorpresa per aquell ordre exquisit, quasi marcial, nota com les galtes se li enrogeixen i tremola tota dessota el vestit. Per fi un home de debò per a ella sola, es diu. Ell li ofereix un vermut que té amagat a l’armari i ella no sap dir que no, malgrat que troba que no caldria tanta rucada si, al cap i a la fi, tots dos saben què han vingut a fer, oi? Més ranci que amarg, engolen el beure i esperen que l’altre comenci, posem per cas, a treure’s la roba. Però els rituals no són coses de riure. Ell l’estira a la vora del llit i li enretira els cabells rere l’orella que ara farceix a besades suaus que ella agraeix. Es descalcen empenyent les sabates amb els peus i ell se la mira de tan a prop que li podria comptar les pigues. Abans que tornin a sentir els savoia ja són nuets sobre els llençols.

En un moment de lucidesa, ell pensa que és una sort, aquesta guerra. Tret dels vells i les criatures, no queda un sol home com déu mana ni a la ciutat ni als pobles del voltant. Com, si no, hauria encaterinat la filla de l’amo amb aquesta camota de fusta que porta el compàs? Perquè fa temps que la ronda, no ens hem d’enganyar. I ara la té aquí, sobre seu, repassant-li a llepades l’esquena. No és que no li agradi, massa i tot que li agrada, però es coneix que no hi està acostumat, ell, que el lliguin al llit i li colpegin les natges amb la corbata dels diumenges, no sé si m’enteneu. Tota la tarda que pensava en aquests pits i ara que els té a tocar, serà possible que la molt puta faci nusos mariners? A l’hora de la veritat, tanta conya tanta conya i no hi ha manera que se li aixequi l’ànim —atribolat com està— per molt que l’altra faci veure que no se n’adona. Vinga gemegar i vinga fer grinyolar, què sé jo. Per fortuna, l’impacte d’un projectil fa esclatar l’edifici del costat i, vulguis que no, entre el sotrac i el fum, la cosa es refreda una mica. Comproven que tot sigui a lloc. Es vesteixen. Fumen al balcó per assegurar-se que les misèries són només alienes i qui dia passa any empeny.

La resta ja us la podeu imaginar de tants cops com ha estat escrita. Ella li fa saber que està embarassada. Es casen a Misericòrdia i, a la festa, la tieta beu massa i confessa que estima el sogre que és al pis de dalt perseguint minyones. Un cosí falangista enreda el mossèn perquè toqui el violí a la sagristia de l’ermita i la veïna se’n va a Londres a avortar i coneix un guitarrista heroïnòman que resulta que és fill natural d’un oncle d’Alforja exiliat a Mèxic que caçava balenes amb filaberquí. En fi. La mateixa història de sempre.