ANIMALS DOMÈSTICS

El porquet nou va aparèixer un dia qualsevol entre setmana, mentre jo era a l’escola. De seguida vaig veure que no era un animal normal, com tots els altres. Després d’un triomf a classe amb el meu treball de ciències, per altra banda del tot merescut, jo arribava delerós per explicar a tothom el meu èxit i em vaig trobar aquella cosa rodanxona passant de braços en braços. Si no fos que encara tenia els ulls tancats, hauria jurat que aquella bestiola m’havia mirat amb un desdeny gens dissimulat. No m’havien vist arribar i no van veure com anava a tancar-me a la meva habitació. No els vaig voler donar la satisfacció de plorar per un trist garrí. A la finestra, les gallines es criticaven les unes a les altres i un dels gossos feia mots encreuats estirat sota el rafal.

Tampoc no vaig trobar correcte que li posessin el nom de l’avi. Al capdavall, que jo sàpiga, no hem anomenat mai cap altra bèstia com ningú de la família. Com pot ser que només fos jo, que trobés ofensiu que aquell cap gros de pell rosada es digués com l’avi? Encara no feia dos mesos que ploràvem arrossegant aquella capsa gegant fins al turó i ara, un cop colgat, gosaven pixar-se-li a la memòria. No pas jo. Jo evitava parlar-ne o fer-hi referència. Passàvem per la mateixa casa i els mateixos dies com si, de fet, fossin plans diferents. M’anguniejava sentir-li la veu o veure com la mare se’l posava el pit com si fos una criatura de debò. Es passava el dia menjant i dormint. A ulls de tothom, semblava la cosa més natural del món. Vols creure que fins i tot les oques obviaven els meus retrets? Saltaven de casella en casella ignorant els meus planys que de seguida vaig aprendre a guardar-me per a mi sol. 

Ni els ratolins havien pujat mai al pis de dalt. En canvi, aquell rabassut vestit ridículament passejava les seves peülles pertot com si fos l’amo. Jeia al llit dels pares, remenava la brossa, enfangava la banyera i es cagava a tot arreu i no passava res. Al contrari. Encara no feia ni un any que el verratell era a la granja que va comparèixer a la cuina dreçat tan sols sobre les dues potes del darrere. On s’és vist! El pare va córrer a treure la càmera de retratar i una de les ovelles va començar a plorar de la sortida estant. Jo vaig pensar que s’endurien el molt mal parit d’una vegada. A treballar al circ o a la televisió. Un marranxó que camina i remena el cul amb les cançons d’en Xesco Boix. En canvi, un cop fetes les fotografies del dret i del revés i compartida la notícia amb parents i veïns, la família sencera es va acostumar a aquell cosset rabassut pujant i baixant escales, corrent fins a l’abeurador petit, enfilant-se al gronxador que un dia havia estat meu i xutant la pilota desinflada que feia anys que es moria d’avorriment al corral. 

Malgrat que jo era l’únic que havia conversat sempre amb els animals de casa, ara se’m feia insuportable reconèixer que ni el lloro de la tieta no enraonava d’una manera tan clara com ho feia aquell morro esclafat. Hauríeu dit que recordava cada cosa que li deien i sempre trobava el moment escaient per repetir-ho com si hagués estat idea seva. Els altres s’hi abocaven embadalits perquè ell sabia encaterinar-los quan calia. Acompanyava les pastures i sovint li feien més cas que no pas al gos que, lluny d’emmurriar-se, havia après a riure-li les gràcies i consentia a rebolcar-se amb ell per la prada. Deixava que les gallines li pugessin a sobre i els galls els guaitaven enfilats al muret amb ulls dolços que disfressaven de condescendència. Si venien els tiets, ell corria a buscar-los al caminet d’entrada. Aleshores, rucs d’encàrrec, aquells l’agafaven en braços i el feien giravoltar. Pel meu gust, reien massa fort abans de venir a saludar-me al racó que jo havia triat per amagar-me a llegir alguna cosa rural, posem Orwell. 

Quan va arribar el dia que la seva pell gruixuda s’havia estirat prou i havia mostrat les aptituds adequades, alguna ment brillant va decidir que calia fer-lo anar a l’escola. Hauria estat impossible trobar un cau prou gran per amagar la meva vergonya. Que no resulta inacceptable per a qualsevol de presentar-se a classe donant la mà a un godall vestidet de primera comunió i absurdament clenxinat? Convençut que jo era el guardià del poc sentit comú que quedava a casa, una febrada extraordinàriament ordinària em va tenir plegat de mans i braços al llit tants dies com vaig ser capaç de fer creure al termòmetre. Al cap d’una setmana i mitja, només després que el veterinari de capçalera certifiqués el meu estat de salut, vaig ser enviat altra volta camí de les matemàtiques i l’ortografia. A l’entrada, aquells que fins aleshores havia tingut pels meus amics, un ramat de xais d’allò més gregari, es van abraonar sobre la bestiola tan bon punt el van veure i, menystenint completament la meva recent convalescència, es van posar a amanyagar el maleït marrà que es deixava fer amb un amansiment d’allò més estudiat. 

El van posar a primera fila i ja no se’n va moure. Excel·lia en qualsevol assignatura i a l’hora del pati tothom el triava per jugar. Jo mirava de consolar-me atribuint tot aquell protagonisme a la seva naturalesa porcina. Al capdavall, ho puc reconèixer, és evident que era diferent de tots nosaltres així que es podia arribar a entendre que cridés l’atenció. Si més no, d’entrada. Per això em prometia que arribaria un moment en què tota aquella efervescència inicial, superada la sorpresa, començaria a decaure. Hom assumiria aquell musell llarg, la cua ridículament rinxolada, l’esgarip de la seva veu. Tot tornaria a girar rodó. I tanmateix passaven els anys i el molt bacó no perdia pistonada. Seduïa les gates més maules i l’escollien per als millors papers de l’auca. De vegades, més d’un se m’arrecerava cercant el polsim de la seva estela. Per això no vaig tardar a defugir el tracte dels companys, convençut que la seva atenció no buscava la meva sinó la de l’animalot pudent. Vaig deixar de parlar amb ningú que no fos jo mateix. 

El dia de sant Martí, havien preparat una festa a la granja perquè el porc feia anys. Tot era ple de garlandes, llums i música. La meitat del poble havia vingut a festejar aquell ésser repugnant que saludava tothom amb paraules amables i agraïa els regals i els somriures amb tot de gestos afectats que jo trobava poc versemblants. Vaig adonar-me que es concentrava especialment pensant un desig abans de bufar les espelmes i fer esclatar la cridòria general. Ensopit i carregat de la fetor d’aquella animalada, vaig prendre un litre de vi dolent i vaig sortir a passejar cap al turó. Abans d’arribar gaire lluny, al peu d’un roure altíssim, vaig decidir seure a reposar l’enuig a còpia de glopades. Sentia encara la remor ferotge mentre m’examinava les ungles descurades, la barba espessa i bruta. En què m’has convertit, vaig pensar en veure’l arrossegar-se cap a mi, resseguint la flaire de la meva fugida. Se’m va plantar davant per davant. Perquè no m’estimes, va somicar. Però jo ja li havia saltat al coll. Abans de posar l’accent al mot consciència, la seva sang esquitxava els marges i regalimava camí enllà. Llavors vaig veure la guineu, mirant-me als ulls directament des del coll de l’ampolla.

POSTAL #39

El salt és glaçat, encara. S’hi arriba amb dificultat i a còpia de relliscades però, un cop hi ets, t’ofereix un bocí del seu reialme si saps contenir l’alè de cada silenci. Sovint sec al mateix lloc, l’únic des d’on s’endevina el camí de les hores. Tot al voltant, la pedra et retorna els pensaments, el retruny salvatge de les veritats que no goses dir. M’entretinc a comptar els forats que han envellit les roques. Ressegueixo les arrels d’un arbre que em guia pels racons. Aleshores aixeco el cap. Hauria d'haver après a reconèixer les fulles, cada una de les branques que tant m’han aixoplugat quan calia. I tanmateix, com si el decurs de les estacions els esmolés l’enginy, se’m presenten diferents cada vegada. No pas d’una forma hostil, ni vanitosa, sinó enjogassades de tal manera que —de tan estranyes— acaben per esdevenir familiars. L’escorça i l’aigua, vet aquí la meva nissaga, el patró dels meus records. I aquest mutisme gebrat.

LLUNY DE QUALSEVOL LLOC

Potser n’heu sentit a parlar. Potser la coneixíeu i tot. La van trobar per casualitat colgada al final d’un marge, lluny de qualsevol lloc. Com que el Sanz tenia la dona a punt de parir se’n va fer càrrec ell. No dius mai que no, oi Morell? Encara bo que li havia fet prendre les claus de l’altre cotxe. S’hi arribava després de cagar-te en la puta mare que els va parir a tots. La vella plorava sota el rafal de davant, el marit fumava plantat a la tanca d’entrada mentre el talòs es mig amagava a la seva espatlla, aferrant aquelles mans de gegant a la camisa de quadres de son pare. Potser amb un altre pentinat la malaltia no hauria estat tan evident. Havien lligat els gossos darrere la casa però amb això no havien pogut evitar l’enrenou d’aquell plor estrident. El vent havia arreplegat la pluja dels darrers dies i l’havia enviat a prendre pel sac. Ara s’entretenia fent emprenyar una estelada descolorida que penjava al sostre d’una petita construcció on guardaven les eines i les gallines.

L’esperaven no pocs companys que havien convertit la finca en una pel·lícula de ciència ficció amb les seves màscares i tot de ginys inútils que carregaven d’un lloc a un altre. Un sapastre de primer any va venir a cantar-li la situació com si encara repassés en veu alta per treure’s les oposicions. Respira un moment, Martori. Algú pot fer callar aquest cony de gossos? De la casa al clot, potser un quilòmetre. Un espai que no quedava mai al descobert a causa de seixanta-sis arbres centenaris que senties xiuxiuejar mentre jugaven a guardar l’ombra. Entre els matolls del camí, es va complaure a reconèixer —com a mínim— tretze espècies diferents d’herbotes, el nom de les quals s’anava recitant per ell mateix. El seguien el vell, el fill tarat, el secretari judicial i la maleïda xerrera eterna del passerell. Un atac d’esgarips el va fer girar. El gegant s’havia quedat plantat com un estaquirot. Es tapava la cara, cridava i gesticulava absurdament. Havien arribat, doncs. 

Feia trenta-set dies que no fumava però el paquet continuava a la butxaca de la jaqueta. Posava la mà dintre i el feia girar un cop, dos cops, tres cops. Aleshores els dits buscaven l’encenedor, només per estar segurs que encara hi era. Trenta-set dies de merda desitjant omplir-se els pulmons de fum i preguntant-se si, al capdavall, no era pitjor aquell desig intens. Havia esclafat l’últim amb la sola de la sabata a la porta de l’hospital. Havia quedat mirant-se aquella burilla cargolada que encara espurnejava amb insolència.

Puges? El doctor ja és aquí. 

                                                                          Pujo.

Van donar l’alta a la nena i ell va prendre aquella estúpida decisió mentre l’ascensor els abocava al carrer. Tornaven a casa a peu. La petita reia i la Roser havia apagat el mòbil. Ell sentia el pes del tabac a la jaqueta, importunant-lo.

De mig costat, com si dormís. Vestida només amb una careta de silicona que li havien grapat. No calia esperar l’autòpsia o que algú la reconegués per endevinar l’edat d’aquella nuesa. Malgrat la mort, la joventut encara no havia acabat de desprendre’s del cos. I tanmateix, un caminet de formigues s’enfilava fins a un dels mugrons, després baixava i encetava cap el coll, l’orella esquerra. El vent, que els havia seguit la petja, s’havia encaterinat d’aquells cabells llargs que ara aixecava i estirava en totes direccions, aconseguint un efecte estrany en la composició. Com si fos possible que la noia hagués de somriure finalment i aixecar-se d’una revolada. 

Ja l’has vista?

La tinc davant

Envia foto

Vés a parir

Això la meva dona

No tens res millor per fer?

Ja he anat a cascar-me-la 2 vegades

No hi ha dos sense tres

Vols foto?

Va tornar a observar el cos esblaimat mirant d’evitar entossudir-se en la beutat traïdora del cul. Els peus petits i nets, amb tots els dits. El contorn de l’esquena oferint el dibuix de cada vèrtebra. La piga al colze. Si tothom ha acabat, que vinguin a endur-se-la. Algú ha pres declaració dels tres Simó? Sabeu si coneixien la noia?

Un fàstic immens li estrenyia el nus de la corbata. Més per la brutícia que no pas de la feina que li havia tocat de venir a fer. Havia entrat per parlar amb el vell i s’havia quedat de peu perquè no havia gosat de seure a l’única cadira que semblava buida. Hi havia papers de diari escampats pertot. Una fulla oberta encara parlava del dia que van declarar la independència i aquell avió de Malàisia. Ampolles buides, roba bruta, menjar florit, què sé jo. Les gallines entraven per la finestra i passejaven ensenyorides sobre els plats per fregar. Sense dir res, l’home se’l mirava i encenia una cigarreta amb la punta de l’altre. Ell, per tota resposta, es conformava de veure com li anava caient la cendra sobre la franel·la, com agafava un got de la pica, mirava la porqueria a contrallum i es servia alguna cosa d’una botella que va treure qui sap d’on. Vostè dirà, va dir finalment. Per cert, espero que ho deixin tot tal i com ho han trobat. Per això no cal que pateixi, anava a dir ell.

I SI FOS VERITAT?

— No li vaig dir res, de tota manera. Em va saber greu contradir-la.

— Què havies de dir?

— Per això, total.

— És natural. Vull dir, al capdavall tampoc és tan estrany, oi?

— No, de fet, no.

— O depèn.

— Com vols dir?

— Dona, no ho sé. No em facis cas.

— ...

— Ara feia dies, no trobes?

— Tu, que ja no m’envies res.

— Tu, que tampoc no contestaves.

— Bestieses. 

— ...

— T’he portat això. No s’ha perdut.

— Quina via. No calia tan aviat.

— Així ja està. Ahir també ho duia. Per si venies.

— Ahir no vaig poder.

— Ja ho vaig notar.

— Vés, si tens tanta pressa. Jo em quedaré una estona, encara.

— Per cert.

— Sí?

— T’han explicat allò de dimecres?

— Si vols que et digui la veritat, m’ho han explicat però no ho entenc.

— A tu no t’afecta.

— Però a ella sí, no trobes?

— En el fons, ens afecta a tots.

— Clar. Però no a tots per igual.

— Saps què? És igual.

— Sí, sí. Vés, vés. No faràs res, si no.

— Potser després ens veiem, oi?

— No ho crec. Tu arribes abans.

— Ja.

— I si fos veritat?

— Ara no sé què vols dir.

— La confusió, d’ahir.

EL PES DE TOTES LES PARAULES

I aleshores, tot de sobte, ja és massa tard

per prendre trens a l'estranger

amb la bossa buida a l'esquena

i un llibre sol per rellegir.

Ningú escolta les mateixes cançons

ni recorda com eres

quan el gest no el feien els solcs.

Potser vas malversar el somriure

massa sovint. 

Massa sovint

t'abellia una tristesa feta de pols

que era pertot, que no era enlloc.

No el trobaràs mai el racó

que havia de salvar-te,

perquè et vas fiar de les ciutats invisibles

que tants altres juraven haver vist.

En pots dir pell,

és pell, al capdavall,

fou pell i serà pell,

ni premi ni consol,

la teva pell, només.

I aleshores, tot de sobte, serà aviat.

Tornaràs a deixar que fugi el tren,

el pes de totes les paraules a l'espatlla.

POSTAL #38

L’avi del poeta m’ha deixat parlar tota l’estona sabent que no diria res. La seva filla feinejava a la cuina i els ulls m’enraonaven. S’ha aturat a escoltar una cançó italiana que jo no coneixia i ha encès un cigarro. S'ha afegit a la tornada sense saber estar-se'n i m’ha somrigut, com si el fil d’un pensament hagués de venir a trobar-me. He mirat de correspondre amagant la meva absurda perplexitat. Un rubor gairebé infantil li ha vestit les galtes abans de tornar a l’aigua i els plats. És possible estimar per omissió? El contorn bellugadís d’unes cortines. Dibuixos i notes a la porta de la nevera. Passos al pis de dalt. Primaveres glaçades. El gust amarg del cafè ha de ser la promesa d’una vida més dolça. Per força.

UNA TARDA

Dues ambulàncies, una moto i tres cotxes. Això havia estat la seva tarda. El sol desdibuixant-se del quadre a la tauleta del telèfon fins a desaparèixer completament. El segon cop que havia girat la cinta del casset, quan Gould es disposava a tornar a atacar l’ària, havia apagat l’aparell que li va dur la neboda. Ells ja no el feien servir i ella s’havia quedat sense ganes d’anar a comprar una agulla nova per al tocadiscs. Si feineja a la cuina, més s’estima els tangos de Piazzolla de l’altra cara. Si no, prefereix les variacions mil vegades. Li agrada escoltar-les asseguda a la butaca que toca al balcó. Sovint agafa una novel·la però sempre se li queda a la falda per obrir, embadocada en el ball de la cortina. Avui ha aparegut una tórtora al caire de la finestra, ha parrupat i s’hi ha ajagut a reposar. Potser també li agrada la música, ha pensat. Potser també t’agrada la música, ha dit llavors, mirant l’animaló que li clavava els ulls amb una certa insolència. Ha recordat la gàbia i s’hauria volgut fondre. A l’home de la neboda se li va acudir que la distrauria fer-se càrrec d’un periquito, però no en va voler ni sentir a parlar, de portar una bèstia a casa. No ha estat mai per romanços, ella. Però aquella andròmina es va quedar plantada al mateix racó on l’havien deixada sense que ningú es recordés que no l’havia de menester per a res. Cada dimecres, per lluents que els deixi quan en treu la pols, es demana com ha de ser una vida tancada entre aquests barrots. I de seguida el fil de tal pensament li arrossega els ulls cap a la reixa de la pintura. En realitat, és tan sols la rèplica d’una pintura. Un regal sense valor de la caixa d’estalvis on li guarden els calers que no gastarà. Se’l va fer penjar pel fill de l’amo del pis. Ho sap que va néixer en aquesta ciutat, l’artista? En aquesta mateixa Raval, de fet. Què has de saber, tu? Ara, sense la llum del dia, és tota una altra cosa. De què deuen parlar el capellà i l’home de la jaqueta verda, es demana. Que es tracta d’un assumpte seriós, és evident, n’hi ha prou de veure els papers sobre la taula, la llibreria del darrere, el posat greu tot i els nuvis que signen. I el torero, què hi deu fer un torero i la seva colla si és ben clar que no poden ser del convit? L’home desdibuixat del cantó, el captaire o la disposició de tots aquests peus. Sens dubte fou un encert, es diu, penjar-lo a la saleta. Una no es pot avorrir de cap manera amb aquest univers clavat a la paret. Tampoc no en sabria, d’avorrir-se. Prou feina té a vigilar l’esquerda. El mes passat va avançar ben bé mitja rajola. Abans no arribava a la porta de la cuina i ara gairebé hi és a tocar. Es va començar a obrir durant les obres però a ella no li fan cas. Ara li fa por anar al menjador i menja a la saleta, davant del televisor. Qui li assegura que no s’esfondrarà tan bon punt hi posi el peu? Perquè, tot i no ser grossa, ha estat sempre una dona forta. Abans deia a tothom que eren els ossos, que tenia grossos. Ara ja no cal que menteixi a ningú. No queda ningú que l’escolti. Ningú per explicar que té les cames massa inflades. Que avui ha notat una fiblada. La clivella travessa el menjador i bona part del passadís fins que s’atura a mitja rajola abans d’entrar a la cuina. S’hauria d’haver comprat el pis a ca la seva neboda. Era un preu que es podia pagar. Nou de trinca. És del tot conscient que hauria hagut de fer-ho però s'estarà prou de reconèixer-ho. Què n’havia de fer, ella, de quatre habitacions i dos lavabos? Si ni tan sols ha volgut canviar-se la llum a dos-cents vint. Fa deu anys, quan l’amo va venir a cobrar el pis li va dir de passada, com qui no vol la cosa. I l’altre es va fer el sord. Tampoc no molesten a ningú un parell de transformadors, al capdavall. I a qui no li agradin que no se’ls miri. La casa és cantonera, no necessita llum en tot el dia i les nits són per dormir. Potser ja és l’hora, de fet. Es farà un gotet de llet amb maries i al llit. L’ocell no s’ha mogut. Avui, tres cotxes, una moto i dues ambulàncies.