POSTAL #48

Has tornat a dormir al meu costat i no voldria llevar-me'n mai més. No hem estat capaços de tocar-nos, aquesta nit. Ser junts, tan a la vora, ha estat suficient. Vaig seure a la teva taula, em vas mirar i en vam tenir prou amb el plec entre dos silencis. Tindrem temps per explicar-nos més del que voldrem, temps de sentir-nos el retruny d'una memòria que malauradament vam haver de compartir. No vull omplir-lo d'alenades o esborrar-lo a cops de desig. No ens queda altra cosa que el plor que ja han assecat els dies. I tanmateix, davant per davant, tantes escales per enfilar! No és, aquest, un final feliç. No m'enganyo, no vull enganyar-me. De fet, no és ni tan sols un final. La perspectiva és en una altra banda, encara per dibuixar. No m'amagaré i no deixaré que t'amaguis. S'han acabat per sempre les postals. Tu et despertaràs i jo seré aquí. Direm totes les hores i callarem els quarts. Deixarem d'avergonyir-nos d'aquest amor que la pena no podia condemnar. No hi ha culpa. No hi ha culpables. I si n'hi ha, n'haurem de reconèixer la redempció, deixar les pedres a lloc, apagar el foc i seure a esperar que les brases s'apaguin, malgrat que sigui poc a poc, tan lent, tan dolorós.

MIU I EL ALTRES (Caterina Giné)

Amb la Miu havíem anat juntes a l'escola. Totes dues érem molt enraonadores i, com que ens aveníem força, les mestres no ens asseien mai de costat. Era brillant. En tot el que feia deixava una estela de llum que nosaltres seguíem a cegues. Triava jocs nous que, sense entendre, no dubtàvem a seguir, empaitant-la amunt i avall del pati, com si el nostre esperit gregari fos del tot natural. Lluïa un serrell que cap altra nena no s'atrevia a demanar. Sovint apareixia amb braçalets de colors i penjolls que les monges no ens deixaven dur. No se n'amagava ni tampoc no hi posava cap èmfasi especial i, per descomptat, a ningú no se li hauria acudit reprovar-li-ho. Es passava el dia rient, amb aquella boca que la meitat de les dents havien abandonat molt abans que les boques dels altres. Mastegant el seu llapis blau.

No m'avergonyeix reconèixer que devia estimar-la. Si més no, això és que el que em sembla entendre ara, passats tots aquests anys. Analitzo el meu comportament, petits detalls que recordo, l'accent que el temps ha posat en aquests detalls. Potser representava alguna cosa que aleshores se'ns escapava i que tanmateix ens atreia d'una manera indefugible, una força magnètica que no hauríem sabut explicar. Sempre arribava tard, quan tots ja sèiem. Entrava decidida fins al seu lloc sense disculpar-se ni acotar un sol mil·límetre aquell caparró seu. Et picava l'ullet i sabies que encara pertanyies al seu cercle, que t'era permès d'emprar un codi secret que només els escollits teníem a l'abast. Ajudava tothom en les tasques que ella havia acabat una eternitat abans, sense condescendència aparent ni esperant-ne res a canvi. Va ser la primera a llegir, a fer entendre la seva lletreta rodona, impecable. Grimpava més alt, corria més ràpid, nedava més lleugera que qualsevol dels nostres companys.

Un any, pel dia del meu aniversari, a l'hora del pati ella em va estirar a part i, mig d'amagat, em va adreçar un paper curosament doblegat amb el meu nom fent-me prometre que el guardaria i que no el miraria fins que no fos tota sola a casa. Incapaç de reaccionar, em vaig quedar atrapada en la postura de l'estaquirot. Em va agafar la mà i m'encabí el secret dins la butxaca de la bata. No em va dir res més fins a l’hora de marxar i encara llavors només em va dir el nom. El nom i un gest per fer-me entendre que recordés el full. Jo aleshores el vaig buscar neguitejada. Reconec que no hauria trobat aigua a mar i tanmateix el meu tresor no hi era. Un mocador, dues pedretes i la boleta d'alumini de l'entrepà. Ni rastre. Vaig regirar les butxaques, el calaixet, arreu. No me n'havia separat. L'havia palpat a cada poc per assegurar-me'n. Notava la seva destral, una mirada que jo no gosava recollir. Temorosa, a la fi vaig decidir girar-me oferint les mans penitents obertes. Sobre la seva taula, vaig veure llavors doblegadet, el paper.

Les altres nenes es removien dels seus llocs recollint bosses i jaquetes. Travessant aquell enrenou vaig arribar fins el seu pupitre. Seguia asseguda amb l'espatlla dreçada, el llapis a la boca, esperant que jo digués alguna cosa que a mi no se m'acudia. Olor de plastilina, de goma d’esborrar, pols de guix, florit. Vaig estirar la mà per prendre el full que duia el meu nom però no hi vaig ser a temps. Va agafar el llapis i me’l va clavar entre el dit gros i l’índex. Llavors se’l tornà tranquil·lament entre els llavis que li volien somriure. Un mal immens, per inesperat, em va glaçar el crit que provava de sortir i el plor que hauria estat lògic. Ella es va aixecar i se'n va anar i jo em vaig quedar immòbil, sense esma, fins que la mestra em prengué de l'espatlla convidant-me a sortir. Fora m'esperava l'avi Pere que sempre havia estat el més savi de la família.

—Caterina, te’n passa alguna, avui.

—La Miu, avi. La Miu és dolenta.

Asseguda a la terrassa, aquest migdia, pensava en ella. La nena per fi se m'havia adormit i seia a gaudir d'aquella estona per a mi sola. Un cafè massa dolç, el mateix paràgraf llegit trenta vegades seguides. Tornant a casa, aquella tarda, l'avi em va explicar el que havia passat amb la mare de la Miu. No tant com una justificació sinó oferint-me més aviat la seva veu pacient per tota carícia. Abans d'acabar el curs l'havien canviada d'escola i no vam tornar a coincidir. Ara m'ha vingut al cap. No m'ho invento. En conservo el senyal. Una piga blava. No sé mai què dir quan pregunten. En perspectiva, d'aquí estant, les mosques i els coloms semblen la mateixa cosa.

UNA FELICITACIÓ

Hi ha gent a qui t'ha tocat estimar gairebé sense voler. Per exemple perquè formen part del teu cercle natural, sang de la mateixa sang, pells de colors idèntics. N'hi ha d'altres, en canvi, no pas gaires, que arriben tot de sobte. Sense esperar-los, es presenten d'espais remots que no et pertanyen, de llocs on de casualitat has plantat un peu o mitja paraula. A còpia d'interseccions esbiaixades es converteixen, poc a poc, en paràmetres indispensables del teu paisatge. Sense fer soroll, van redibuixant el teu propi disseny fins al punt que se n'esborra la traça i ja no en sabries destriar l'efecte que hi han produït. 

En Pau és naturalment d'aquesta segona categoria. Com que avui fa anys, sento aquella alegria absurda —o difícil d'explicar, tan perquè sí— per l'emoció aliena. Alguna força m'empeny a anar-lo a trobar, pensar en un regal especial i compartir-hi l'estona, participar del seu quotidià. I tanmateix, siguem raonables, m'estaré d'abordar-lo més enllà d'allò que resulta convenient. Per això en parlo aquí, el meu altaveu ridícul, convençut que l'espai no pot contradir del tot les convencions socials però tampoc les conviccions que són íntimes. No sembla gran cosa, ho he de reconèixer. Quatre frases i no especialment ben cosides, les unes amb les altres. Així i tot, escapar de la ficció per parlar sense embuts d'un amic no resulta un exercici que practiqui habitualment —per no dir gens— com no ho és, tampoc, anar repartint compliments.

Diguem-ne sincopat, generós, inesgotable i atent. Per encetar la partida. En té prou amb cinc minuts per omplir un silenci que acabi il·lusionant qualsevol que l'escolti. Prolífic malgrat que a peces curtes, les justes, res sobrer. Natural, gens pagat d'ell mateix, tan proper que tomba qualsevol paravent posat allà on no toca. De conversa encomanadissa però de la mena que escolta més que no parla, que interroga més que no deixa la tesi establerta. Tot plegat malgrat —o a l'empara de— uns audiòfons que mai no funcionen com convindria. Pioner, titular d'una joventut que no amaga la coixesa, que més aviat celebra les hores que han de venir que no les que s'amaguen, memòria enllà. No sabria inventar-me un personatge amb el seu vestit que resultés versemblant, ho confesso. Tan a contracorrent com faci falta i ben de cara.

Potser el coneixeu més, o de fa més temps. Potser us ha tocat a la família o hi heu treballat mitja vida. Potser us fa l'efecte que no n'hi ha per tant. Doncs mira, jo —que tinc la sort d'haver-lo conegut ara i aquí— trobo que em quedo curt. Però com que voldria que, si em llegís, arribés fins al final, valdrà més que vagi estroncant aquesta lírica petarda. Que se't felicita. I que una abraçada ben forta, Pau. 

UNA DISTÀNCIA ES FA GRAN

Aturats al llindar han decidit no passar. Cap no n'ha dit els motius ni tampoc no ha expressat res que pogués fer pensar el contrari. I tanmateix romanen estàtics davant la porta. Fins i tot, un d'ells, amb les claus a la mà. De la finestra més alta, els arriba la veu del pobre animal que per força deu fer dies que plora de gana i pena. Fa una estona ha deixat de ploure. El vent, en canvi, persisteix com un càstig aixecant les fulles i escampant-les arreu, fent petar les persianes, els porticons que haurien d'haver restaurat fa massa temps. Han estat els veïns els qui han avisat el gran. Hauria pogut venir de seguida però es va estimar més avisar els altres. Al capdavall, fa temps que és fora, que no parlen. De res. Els va fer arribar el paquet comptant que seria suficient. La dona diu que hi ha la mateixa distància en una direcció que en l'altra i es fa difícil contradir-la. Ara són aquí. Han vingut a peu de l'estació, repassant els portals, les botigues que han tancat, el dibuix que fan les llambordes de les voreres.

—Potser que entrem.

TOTS ELS REGALS A LLOC

Desvetllat a causa del soroll, s'havia aixecat mig abaltit i s'havia arrossegat més enllà del passadís. Vora el balcó, els vidres dels porticons s'havien esmicolat de tal manera que ara reposaven escampats arreu. Les sabates que els bessons havien deixat arrengleradetes just abans de posar-se al llit eren plenes de caramels embolicats de colors de tota mena. Muntanyes de paquets romanien en perfecte equilibri apilats a tocar del sofà on jeia el desconegut. 

Se li va acudir de no dir res. Se'l veia tan innocent, tan formal, que va gosar apropar-s'hi fins al punt de deixar la seva cara a un pam —què dic— a dos dits de la cara de l'altre. No es tractava tant de l'astorament com de la curiositat pròpia del qui troba un paio que no coneix de res dormint al menjador de casa. No havia vist mai una barba blanca com aquella i la corona semblava ben bé real, encara que —ben mirat— tampoc és tan estrany trobar que una corona és real, oi? El pobre no havia tingut temps de descalçar-se i el braç li penjava com si els dits volguessin gratar la catifa. No va ser fins que no va veure el segon que es va adonar que el primer tenia la boca massa badada. Li sap greu reconèixer que, abans que res, el travessà el pensament que no hi hauria manera de treure tota aquella sang de la cortina on jeia atrapat —en una postura indigna d'un bon mort— el rei ros.

No volia encendre el llum perquè una sana intuïció li parlava de riscos i perills encara per córrer, però lògicament el subjecte que es trobava a faltar només podia ser negre la qual cosa feia de molt mal buscar així, a les fosques. Potser per això, i mirant de no trepitjar res de què pogués penedir-se, va sortir al balcó per aprofitar el bat de llum que regalaven el cordill de llumetes de Nadal que penjaven de casa seva fins a la barana del veí de l'altra banda del carrer. Un estol de figures difícils d'interpretar a mig camí entre una campana i una bomba de mà. No va tardar a descobrir entre el paisatge el pobre noi corrent. Dos portals més enllà de l'economat havia perdut la capa de plomes i fugia a pit descobert. El jàio que el perseguia anava armat amb una escopeta gens a menystenir i, malgrat que eren a punt d'arribar a la parròquia, encara se'n sentien els crits. Això va per París, colla de forasters malparits!

Atès que no era probable que hi pogués fer gaire cosa, va tornar a entrar al pis i feu recompte dels paquets, no fos cas que —a causa de l'enrenou— els reis no haguessin acabat la feina. Content que tots els regals fossin a lloc i que probablement la factura pel servei ja no seria tramesa, se'n tornà al llit. Li va costar reprendre el son, semblava impossible deixar de pensar que el món esta molt malament, molt.

UN RECER

És agradable sentir el vent

arrossegant les fulles

ara que la tardor

no sap del tot

si esdevenir l'hivern

que tots esperen

o l'estiu que voldríem.

Sobretot de casa estant, a recer

de la por que no hem conegut.

UN RISC PER CÓRRER

—No treuen mai les banderoles.

—Tanta pressa que tenen a penjar-les.

—No trobes?

—Tots tan ben fotografiats.

—Tan enfocats, oi?

—Sí, foten molta ràbia.

—Moltíssima!

—Com si la foto fos important.

—Ho és, de fet.

—Sí, al capdavall és important, sí.

—Espero el meu home.

—Jo he sortit un moment. A fumar.

—...

—Treballo aquí al costat.

—M’ho he pensat.

—...

—Per la corbata.

—Clar. La corbata.

—Encara que ara n’hi ha molts que no en porten.

—La majoria.

—Vols dir?

—Camises arromangades. Com si cada dia fos divendres a la tarda.

—Surts sempre a la mateixa hora?

—Com?

—A fumar.

—M’escapo sempre que puc. Ho confesso.

—Ara és molt difícil.

—Escapar-se?

—Fumar. Ho han posat molt complicat.

—Tu també fumes?

—Ja no. Em vaig quedar embarassada.

—Clar. Jo ho deixo molt sovint, no et pensis.

—Jo ja fa tres anys.

—I ho trobes a faltar?

—L’embaràs?

—El tabac, no en tens mai ganes?

—Que ruc. Sí clar. De vegades. Sempre.

—En vols un? Jo encara me’n fumaré un altre si el teu marit no arriba.

—No et diuen res?

—Des que sóc el director no.

—Et feia més jove.

—Més jove que què.

—Ets el director.

—Els faltava algú. Però sí, sóc prou jove. Vaja, suposo. Quants anys tens, tu?

—No t’ho diré.

—Has començat tu.

—Fem una cosa. Si ho encertes no t’enganyaré.

—Prefereixo el misteri per resoldre.

—Sóc més jove que tu. Això segur.

—O potser no. La barba enganya.

—Quina barba?

—Joder, me n’havia oblidat.

—Duies barba.

—Duia barba.

—...

—Aquest matí m’he afaitat per primer cop després de tres anys.

—Uau.

—Tres anys. Qui sap. Potser vaig decidir deixar-me-la quan tu vas saber que series mare.

—T’imagines?

—Sempre et fa esperar tant?

—No ho entenc. És molt puntual, pobre. M’ha trucat que ja sortia.

—Ve de molt lluny?

—Tampoc tant. Potser vint minuts. Hauria de ser aquí.

—És una hora molt complicada. Ho diuen tots els clients.

—No m’has donat el cigarro al final.

—No me l’has demanat.

—Te’l demano ara.

—N’estàs segura?

—No. I què?

—Tres anys són molt temps.

—De vegades massa.

—No t’havia vist mai.

—Normalment m’espero allà. Al cantó del quiosc.

—Lògic.

—I això per què?

—És més fàcil per parar, no?

—Això diu ell.

—A qui vas votar?

—Sempre voto als mateixos.

—De vegades està bé canviar. Provar altres coses, ja m’entens.

—No hi estic d’acord. Si t’agrada el que tens no veig perquè hauries de córrer riscos innecessaris.

—Potser et perds una cosa millor.

—O potser no.

—O potser sí. Com pots saber-ho?

—No ho crec.

—Jo també voto sempre els mateixos.

—Pensava que em diries que no votes.

—Tot al contrari. Em fot molt la cantarella que no serveix per a res

—Que tots són iguals

—Uns corruptes.

—No ho suporto. 

—No puc.

—Has votat mai per correu?

—No. Per què?

—Ah, no, per res. Com que diu que és tan complicat.

—Sembla.

—Jo una vegada vaig ser segona suplent.

—Jo ni això. Mai.

—Sempre has fumat la mateixa marca?

—Com ho saps?

—Em fa l’efecte que no tens por de perdre’t res millor.

—Que cabrona!

—Tot torna.

—Quin cotxe teniu?

—Tu quin diries?

—Un com aquest.

—Joder. És ell.

—És ell?

—Què et sembla?

—Ell sí que és més gran.

—Això ho fa la barba.

—Tot torna.

—Tot.

—Potser ens veurem un altre dia.

—Si no troben abans un altre director.

—No fotis.

—Segur que no.

—Ja trobaria la manera d’escapar-me.

—Això espero.

—Per si de cas no cal que portis tabac. Veus? Sempre en porto de sobres.

—Potser en porto igualment. Per provar una altra marca.

—Estaria bé.

—Estaria molt bé.