UNA BAULA, NOMÉS

Van fer via a dur-los el segon però ja se'ls havia acabat la gana. Ella havia esperat que servissin el vi per començar a parlar i a ell el mig somriure se li havia glaçat. De sobte li va semblar que la música de coberts s'havia aturat i tots els ulls se li clavaven a sobre entre sorneguers i condescendents. Hauria perbocat allà mateix si n'hagués estat capaç i, en canvi, havia pres la copa i d'una glopada havia provat d'ofegar els tremolors que l'havien començat a trair. Sense esma per articular un discurs coherent, havia pretès que fos ella que estirés el fil de la conversa. 

  L’havia coneguda feia tant de temps que ja no sabria dir exactament quan. Generalment, al principi, els enamorats es relaten amb un cert misticisme —que es va repetint gairebé fins a extrems insuportables— cada una de les primeres vegades. Més endavant, es fixa un mínim comú denominador, a partir del qual es dóna per bona una determinada versió de la història. Aquesta és la que acaba per sobreviure. Sobretot gràcies a una estructura invisible de petits detalls que la fan duradora. No és el seu cas. Com que mai no han estat parladors, en la prehistòria havien preferit passar l’estona que l’edat i les circumstàncies els permetien menjant-se recíprocament a petons les anatomies. Es van estalviar un número gens a menystenir de mirades càndides i converses impertinents. A canvi, però, són incapaços de destriar un record d’un altre. No hi ha esdeveniments històrics que els puguin donar un cop de mà. No hi ha calaixeres a vessar de fotografies esgrogueïdes o entrades per al teatre. D’altra banda, la feina els ha dut a canviar tants cops de domicili que és impossible destriar casa seva d’una habitació qualsevol d’hotel.

  Però ara ella havia deixat anar la frase i esperava d’ell alguna mena de cordialitat, tot just la necessària per continuar endavant com qui no vol la cosa. Ell havia estat sempre el darrer. El tret de gràcia. El cotxe a punt. Els visques i els morin. El gargot per tota signatura. Què més se’n podia esperar? Per això l’astorament torna a vexar-li el costat esquerre de la boca —just on s’acaba el bigoti i comença la barba— amb un rictus matemàticament insuportable que ella coneix i que ell no pot evitar. Sobretot ara que no és permès fumar en establiments tancats. La finestra el crida. Mira les ones, tan violentes. No es vol fer de nit. Són tan llargues les hores.

   Ella hagués preferit mentir i esperar una destinació nova. S’hauria estimat més no saber, no entendre, no reconèixer cada un d’aquells símptomes evidents. Al capdavall, que no era el que havien fet sempre? Viure d’esquena. No donar mai la cara. No esperar explicacions. No era escrit enlloc que allò els podria passar, després de tants anys. I tanmateix no podia desfer-se’n com si res. Tots dos eren un de sol. Un coi d’equip. La mateixa màquina al servei de la mateixa causa. Es va mirar l’ampolla del vi i va envejar-ne l’etiqueta, tan plena d’especificacions. L’any, el lloc, un nom per sempre. Massa picant, pel seu gust. Ell aleshores allarga la mà buscant la seva i ella el deixa fer com si l’amor els fos permès. Els ulls del company que han après a disfressar la vergonya i la ira sota la mateixa expressió impermeable. Reconeixeria aquests ulls fins i tot de nit, fins i tot sota la tempesta.

   Sabia que aquelles paraules arribarien tard o d’hora però així i tot no havia gosat mai seure a esperar-les. D’ençà de la treva, havia semblat que el món girava rodó. Una casa era una casa. Un acordió, festa major. Les móres gairebé havien fet oblidar els esbarzers. Esperaven diumenge tota la setmana i llavors sortien a passejar poble enllà. Seien a berenar sota un roure altíssim que els parlava de llibertat mostrant-los orgullós les seves arrels i s’encaterinaven amb la crescuda del riu que havia tornat a fer petit el pont de pedra. Però quan arribaven a casa llegien els noms que una bústia mentidera feia presidir l’entrada al seu jardí. I quan, de nit, seien a taula i treien les armes per tornar-les a deixar a punt, sentien un pessic a l’estómac que haurien preferit estalviar-se i tornaven totes les cares que havien estripat. Feien l’amor amb els ulls tan oberts que feien mal. Sempre es torna a fer de dia, al preu que sigui.

 

Aquest blog segueix la cadena de blogs per la Independència de Catalunya que rebo de no paris de cosir i que passo a salut i rauxa

 

           

POSTAL #28

 

 

Avui he sopat a cal poeta. Feia massa dies que defugia la invitació del seu avi per por d'escarbotar una distància que ja no sé reservar. Passejava per la casa gaudint d'una biblioteca que ha fet seves totes les parets i l'home m'ha vingut a trobar amb un got de vermut. El dibuix d'un petit somriure als seus llavis m'ha fet pensar en la tronera d'una fortificació que fa massa temps que es va rendir. Potser és culpa d'aquesta esquena amplíssima que sens dubte el seu nét no ha heretat. M'ha fet seure a l'eixida, sobre una banc de pedra que algú va assuaujar amb un vestit de punt. Un bosc de pins esperava amb sobergueria l'arribada del vespre i el seu silenci m'ha fet citar Tagore. Per compensar, de seguida he esmolat l'enginy per trobar una broma adequada. Ell m'ha ofert una riallada educada però al punt ha tornat a la metàfora inicial enfilant-se desvergonyidament en Thoreau. El perfum d'una promesa que venia del forn ens ha ofert un rescat per a les paraules.

 

 

 

EL VIGILANT NOCTURN

 

El vigilant nocturn llegeix assegut al despatxet. En diuen així malgrat que són només quatre parets. L’ordinador que controla dues pantalles i mitja i un vell transistor que tan sols és útil per sintonitzar la mateixa freqüència d’una radio fórmula vergonyant. Darley li parla d’una ciutat exòtica i de l’amor que ell espera conèixer un dia o altre. És fosc. Tal i com correspon. S’aixeca a fer una passejada a contracor, conscient que tot serà al mateix lloc que sempre. S’atura a la tercera planta i seu a fumar capmassat pel degotall de paraules que és incapaç d’endreçar. Avorrit de ser l’amo del temps, puja al terrat i guaita la ciutat que dorm ajaçada després de les voluptats que a ell li són negades. Exhaureix l’esma comptant llums que ballen compassadament. Qui mena aquest ritme sincopat?, es demana en veu alta mentre veu un cotxe aturar-se als peus de l’edifici. I com que aleshores s’escolta esviduat, repeteix la pregunta forçant un tremp nou de trinca sense esperar altra cosa que el propi reconeixement.

POSTAL #27

 

El poeta ha fet campana per venir a córrer amb mi aquest dimecres. Ja hi he parlat, no pateixis que no hi tornarà. M'ha fet enraonar més del que hauria volgut. De vosaltres dues, de l'accident. Ell fumava amb un posat seriós i greu, gairebé terapèutic. Sí, també li he fet prometre que no hi tornarà. No n'havia dit res a ningú, fins avui. Ni tan sols havia tornat a dir el seu nom, fins avui. Rere les dues síl·labes han comparegut els seus ulls per besar-me la memòria. De què rius, m'ha preguntat. És el primer dimecres que no ploro. Ara em fa l'efecte d'haver perdut tot aquest temps trobant-la a faltar per comptes de recordar-la. Saps què vull dir? De seguida que arribi a casa tornaré a trucar-te. T'estimo molt, em sents?

 

 

POSTAL #26

 

El dimecres és l'únic dia que no faig classes. Dimecres, sí. No ho vaig triar jo. Ni els dies ni les hores no pertanyen a ningú, no es deixen triar així com així. El nostre dimecres és una tragèdia però bé hi ha d'haver qui conegui dimecres de joia, oi? Avui t'he trucat. Ja saps que he estat jo. Ens hem entès els silencis igual que abans ens compreníem les paraules. N'he tingut prou de sentir-te la veu en respondre. No cal ni la meitat dels mots de Monterrosso per explicar una història. Tu, un de sol. No he amagat el número. Molletes de pa per si les vols resseguir. Saps que faig quan arriba un altre dimecres? Surto a córrer fins al salt. Ja ho veuràs que és una bona passejada. Quan sóc dalt de tot sec i repasso partitures imaginàries. Fumo dos o tres mil cigarrets i, només cap al final, just abans de tornar, ploro una estona que no et sabria dir si és llarga o curta. Deixo anar un renec, un crit animal que no conec i engego a córrer muntanya avall. 

 

 

 

POSTAL #25

 

Si fossis aquí et faria venir de seguida a afinar el piano de l'escola. No sé del cert si és tossut o només entremaliat. Una agonia inesgotable que la canalla ha començat a odiar, això segur. M'agrada fer-los tancar els ulls durant les audicions. Hi ha una lliçó al dibuix de cada parpella. Només un de sol és capaç d'arribar al final sense badar la mirada. És clar que tothom sap que és poeta, naturalment llevat d'ell . Cal que et digui que toca el violí? La setmana passada em va demanar per Tartini i vam acabar parlant de Borges. Tal com ho sents. Viu amb la seva mare i un avi sord i desmemoriat que sovint oblida qualsevol cosa que no valgui la pena i que és l'amo dels llibres que ell devora a cada racó. Com que la seva mare fa de mestra, ell es passa mitja vida a l'escola i molts dies compartim les amanides a l'hora de dinar. En general no el sents badar boca però quan som tots dos sols no el faries callar. T'agradaria.

 

 

TALLER (exercici de to)

 

Us ho dic amb tota veritat: Aquell que m’escolti em sentirà. Doneu-me els vostres sentits i jo us els tornaré curulls d’amor perquè en sóc tan ple que no he de fer altra cosa que regalar-vos-el. Preneu i mengeu tots d’aquest plat dolç que jo he tastat i que sóc jo mateix, el plat de la veritat indefugible. Que surtin de les seves cases els casats i els que encara són per casar, que vinguin i sentin això que us he de dir. Crideu a les tietes conques i els oncles de barba eixuta. Crideu les vídues que encara ploren i els mestres d’escola. Crideu els funcionaris i les funcionàries que hagin plegat d’esmorzar i els seus parents del sud. Feu venir l’adroguer, la peixatera, el farmacèutic, la mainadera de pitram generós i la partera de mans fortes. Feu venir el soldat, que no es tregui l’uniforme —sobretot—. Feu venir l’alcalde i totes les regidores, el pagès i l’equip d’hoquei sencer. Feu-los venir tots. Que no hagin de dir entre ells: «On és el meu poble?». L’esquena ampla del geganter i el sentit del ritme de les qui toquen la gralla i el timbal. Les perruqueres, els bidells, els homeòpates i l’ensinistrador de gossos. Les portes del meu regne són obertes per a tothom. Són obertes per als de casa i per als de fora, i tant és la vostra classe social o el vostre poder adquisitiu perquè no us demanaré altra cosa que un cos net i pur, ben pur i ben net, disposat a rebre i a donar. Feu renéixer un esperit ferm i jo no us llençaré de la meva presència, ans al contrari, no faré altra cosa que tornar-vos el goig de la vostra salvació. Passeu i preneu seient. Això sí, cal que sigueu majors d’edat perquè això que us he de dir va de menjar i beure i —sobretot— de posar i treure.