AFRUITAT

Veritablement vaig ser jo mateix qui els va fer venir i tanmateix, encara ara no me n’explico els motius. El cas és que aquí me’ls teniu. Un bon parell de ganàpies —ja t’ho diré. Veieu aquesta poma? És l’únic que no podeu tocar. Us penseu que em van fotre ni cas? Exacte. I és que, escolta, tot pagat, no haver de patir ni per la roba ni pel menjar, horari absolutament lliure, hostatjats ben bé al paradís... En fi, hi ha gent per tot. Veieu això? És l’únic que no podeu tocar. No ho dic per dir. Si toqueu la poma ja sabeu on teniu la porta. És que no me’n sé avenir, una sola condició, només una. Res. Ni puto cas. Sí sí, ja ho podeu ben dir, dec ser del gènere tonto. Jo volia pensar que una parella jove, entenimentada, una parella com déu mana amb tot a lloc, no deixaria passar una oportunitat com aquesta. Sí que —depèn de com t’ho miris— si la cosa no hagués anat així i enlloc d’un parell de ganàpies haguessin estat un parell de xais potser ara no us podria explicar pas res de res i aleshores a mi se m’hauria acabat la feina i la distracció. Potser sí que jo mateix els vaig empènyer, en certa manera. Penseu-hi, l’únic que no podeu tocar. Ves, vist així. Encara em sembla que els sento.


—Estàs emprenyada.

—Mira, ja ha parlat l’observador.

—Dona, no et posis així.

—No et posis així no et posis així. Que no em posi així? Mira, passa. Paaaassa. No et posis així. Déu que et va parir.

—Escolta que no és només culpa meva, eh!.

—És que s’ha de ser burro. Però burro burro. Què dic burro? s’ha de ser gilipolles!

—Mira, si t’has de posar així, més m’estimo que ho deixem córrer.

—Això, deixem-ho córrer, que el nen té la pell fina.

—Dona, la pell fina no, però és que m’acabes de dir gilipolles.

—És que s’ha de ser gilipolles, xato. Que ens acaben de fotre fora del Paradís, del puto Paradís, i tot per una merda de poma! I com que crisi no és la paraula més utilitzada de tot el planeta...

—Veus? Estàs emprenyada.



—Molt bé, algú me’n pot dir alguna cosa?— enceta la veu greu i experimentada del coacher que apaga el projector i es dirigeix a un auditori ple de joves doctorats, doctorands i postgraduats d’ulleres de pasta, samarretes de ratlles i llampants sabates esportives mentre algú, des del darrera, obre els llums de la sala.

—Es podria dir —arrenca pulcrament un jove clenxinat de primera fila que sembla especialment orgullós del seu accent especial- que el treball dels actors ratlla perillosament l’histrionisme caient massa sovint en l’acudit fàcil. D’altra banda, la tria pel que fa a la il·luminació, sobretot en el tall final de l’episodi, és igualment desencertada en tant que

—ve d’Europa oi vostè, senyor Vidal Sasoon? —el talla el coacher que ja ha fet riure la claca de cervellets indies i encara continua —senyor Godard, on va estudiar vostè, a Cannes? Escolti’m setciències, m’importa un rave si les peres de la Jenkins les vèiem en un picat i la cara d’idiota del Pollard en un primer pla! Vostè sap on som? Situï’s per l’amor de Déu, som a Redmond (Washington). Vostè sap com n’és de privilegiat pel fet de seure en aquesta merda de cadira de plàstic? Sap quants genis matarien per ser al seu lloc? Faci el favor d’aixecar-se, venir a besar-me el cul i sortir volant per aquella porta d’allà al final. A la gent de recursos humans els diu que ve de part meva, que li vagin preparant el bitllet de tornada a Venècia mentre vostè s’espera mirant pelis de Sundance. Apa. Ja tarda— Torna al mateix posat de fa una estona, arqueja la cella i reprèn serenament —Molt bé, algú me’n pot dir alguna cosa?—

L’autoestima de la cinquantena de joves brillants que fan suar la sala romanen en un silenci esgarrifat que només escapça el propi coacher. Mig assegut a la taula, somriu, encén una cigarreta i amb un cert aire de desgana, treu el fum i els etziba,

—Exacte. No hi ha res a dir. El missatge és exactament aquest. L’empresa tallarà els collons de qualsevol de vosaltres que gosi dir ni que sigui així –i fa aquell gest pinçant dos dits amb l’índex lleugerament enretirat sobre el polze- a la competència. Ja sabeu especialment a qui. Si l’idiota que va oblidar el prototip de la pometa entre frapuccino i frapuccino hagués treballat per a nosaltres i no per aquella colla d’esnobs ara li hauríem dedicat un minut de silenci. M’explico?—

Amb posat amenaçador s’aixeca d’una revolada i es col·loca ample de pit entre els nois d’or que escolten la veu de l’amo més acollonits que cap altra cosa. Potser és per això l’home riu desvergonyidament. Torna a seure a la punta de la taula. Torna a la veu enganyosament melosa. Torna a parlar.

—Entesos, doncs, feu el favor de seure en rotllana que en Mike us ha preparat una dinàmica molt interessant. Mike?—

Dirigeix un gest inequívoc a un dels homes de vestit fosc i lluent acreditació que havien romàs al darrere de tot en el decurs de l’espectacle. Mentre els joves segueixen les indicacions, algú ha tornat a abaixar la llum i el projector remoreja un cop més al final de l’aula.


Aleshores se’m va acudir allò de combinar tsunami i terratrèmol. Brillant, oi? Us concedeixo que potser se me’n va anar una mica la mà però, sabeu on es fabrica la major part dels components necessaris per a tanta finestreta? El que passa és que no vaig caure en la central i tota la pesca i ara, mira, torna a començar. Aquest cop he provat de crear-la primer a ella i després a ell, més que res per provar. Ja us podeu imaginar que no els posaré pas Adam i Eva. M’he decidit per Josep i Maria. Què me’n dieu? Ja veus, eren els noms que tenia més a mà i així me’ls feia —què vols que et digui— més familiars. Veieu aquesta poma? Ni tocar-la. Si mengeu del fruit prohibit, sereu expulsats del Paradís. Immediatament, sense passar per la sortida ni cobrar les vint-mil peles. Que com ha anat? Això mateix, ni puto cas.

UNA BAULA, NOMÉS

Van fer via a dur-los el segon però ja se'ls havia acabat la gana. Ella havia esperat que servissin el vi per començar a parlar i a ell el mig somriure se li havia glaçat. De sobte li va semblar que la música de coberts s'havia aturat i tots els ulls se li clavaven a sobre entre sorneguers i condescendents. Hauria perbocat allà mateix si n'hagués estat capaç i, en canvi, havia pres la copa i d'una glopada havia provat d'ofegar els tremolors que l'havien començat a trair. Sense esma per articular un discurs coherent, havia pretès que fos ella que estirés el fil de la conversa. 

  L’havia coneguda feia tant de temps que ja no sabria dir exactament quan. Generalment, al principi, els enamorats es relaten amb un cert misticisme —que es va repetint gairebé fins a extrems insuportables— cada una de les primeres vegades. Més endavant, es fixa un mínim comú denominador, a partir del qual es dóna per bona una determinada versió de la història. Aquesta és la que acaba per sobreviure. Sobretot gràcies a una estructura invisible de petits detalls que la fan duradora. No és el seu cas. Com que mai no han estat parladors, en la prehistòria havien preferit passar l’estona que l’edat i les circumstàncies els permetien menjant-se recíprocament a petons les anatomies. Es van estalviar un número gens a menystenir de mirades càndides i converses impertinents. A canvi, però, són incapaços de destriar un record d’un altre. No hi ha esdeveniments històrics que els puguin donar un cop de mà. No hi ha calaixeres a vessar de fotografies esgrogueïdes o entrades per al teatre. D’altra banda, la feina els ha dut a canviar tants cops de domicili que és impossible destriar casa seva d’una habitació qualsevol d’hotel.

  Però ara ella havia deixat anar la frase i esperava d’ell alguna mena de cordialitat, tot just la necessària per continuar endavant com qui no vol la cosa. Ell havia estat sempre el darrer. El tret de gràcia. El cotxe a punt. Els visques i els morin. El gargot per tota signatura. Què més se’n podia esperar? Per això l’astorament torna a vexar-li el costat esquerre de la boca —just on s’acaba el bigoti i comença la barba— amb un rictus matemàticament insuportable que ella coneix i que ell no pot evitar. Sobretot ara que no és permès fumar en establiments tancats. La finestra el crida. Mira les ones, tan violentes. No es vol fer de nit. Són tan llargues les hores.

   Ella hagués preferit mentir i esperar una destinació nova. S’hauria estimat més no saber, no entendre, no reconèixer cada un d’aquells símptomes evidents. Al capdavall, que no era el que havien fet sempre? Viure d’esquena. No donar mai la cara. No esperar explicacions. No era escrit enlloc que allò els podria passar, després de tants anys. I tanmateix no podia desfer-se’n com si res. Tots dos eren un de sol. Un coi d’equip. La mateixa màquina al servei de la mateixa causa. Es va mirar l’ampolla del vi i va envejar-ne l’etiqueta, tan plena d’especificacions. L’any, el lloc, un nom per sempre. Massa picant, pel seu gust. Ell aleshores allarga la mà buscant la seva i ella el deixa fer com si l’amor els fos permès. Els ulls del company que han après a disfressar la vergonya i la ira sota la mateixa expressió impermeable. Reconeixeria aquests ulls fins i tot de nit, fins i tot sota la tempesta.

   Sabia que aquelles paraules arribarien tard o d’hora però així i tot no havia gosat mai seure a esperar-les. D’ençà de la treva, havia semblat que el món girava rodó. Una casa era una casa. Un acordió, festa major. Les móres gairebé havien fet oblidar els esbarzers. Esperaven diumenge tota la setmana i llavors sortien a passejar poble enllà. Seien a berenar sota un roure altíssim que els parlava de llibertat mostrant-los orgullós les seves arrels i s’encaterinaven amb la crescuda del riu que havia tornat a fer petit el pont de pedra. Però quan arribaven a casa llegien els noms que una bústia mentidera feia presidir l’entrada al seu jardí. I quan, de nit, seien a taula i treien les armes per tornar-les a deixar a punt, sentien un pessic a l’estómac que haurien preferit estalviar-se i tornaven totes les cares que havien estripat. Feien l’amor amb els ulls tan oberts que feien mal. Sempre es torna a fer de dia, al preu que sigui.

 

Aquest blog segueix la cadena de blogs per la Independència de Catalunya que rebo de no paris de cosir i que passo a salut i rauxa

 

           

POSTAL #28

 

 

Avui he sopat a cal poeta. Feia massa dies que defugia la invitació del seu avi per por d'escarbotar una distància que ja no sé reservar. Passejava per la casa gaudint d'una biblioteca que ha fet seves totes les parets i l'home m'ha vingut a trobar amb un got de vermut. El dibuix d'un petit somriure als seus llavis m'ha fet pensar en la tronera d'una fortificació que fa massa temps que es va rendir. Potser és culpa d'aquesta esquena amplíssima que sens dubte el seu nét no ha heretat. M'ha fet seure a l'eixida, sobre una banc de pedra que algú va assuaujar amb un vestit de punt. Un bosc de pins esperava amb sobergueria l'arribada del vespre i el seu silenci m'ha fet citar Tagore. Per compensar, de seguida he esmolat l'enginy per trobar una broma adequada. Ell m'ha ofert una riallada educada però al punt ha tornat a la metàfora inicial enfilant-se desvergonyidament en Thoreau. El perfum d'una promesa que venia del forn ens ha ofert un rescat per a les paraules.

 

 

 

EL VIGILANT NOCTURN

 

El vigilant nocturn llegeix assegut al despatxet. En diuen així malgrat que són només quatre parets. L’ordinador que controla dues pantalles i mitja i un vell transistor que tan sols és útil per sintonitzar la mateixa freqüència d’una radio fórmula vergonyant. Darley li parla d’una ciutat exòtica i de l’amor que ell espera conèixer un dia o altre. És fosc. Tal i com correspon. S’aixeca a fer una passejada a contracor, conscient que tot serà al mateix lloc que sempre. S’atura a la tercera planta i seu a fumar capmassat pel degotall de paraules que és incapaç d’endreçar. Avorrit de ser l’amo del temps, puja al terrat i guaita la ciutat que dorm ajaçada després de les voluptats que a ell li són negades. Exhaureix l’esma comptant llums que ballen compassadament. Qui mena aquest ritme sincopat?, es demana en veu alta mentre veu un cotxe aturar-se als peus de l’edifici. I com que aleshores s’escolta esviduat, repeteix la pregunta forçant un tremp nou de trinca sense esperar altra cosa que el propi reconeixement.

POSTAL #27

 

El poeta ha fet campana per venir a córrer amb mi aquest dimecres. Ja hi he parlat, no pateixis que no hi tornarà. M'ha fet enraonar més del que hauria volgut. De vosaltres dues, de l'accident. Ell fumava amb un posat seriós i greu, gairebé terapèutic. Sí, també li he fet prometre que no hi tornarà. No n'havia dit res a ningú, fins avui. Ni tan sols havia tornat a dir el seu nom, fins avui. Rere les dues síl·labes han comparegut els seus ulls per besar-me la memòria. De què rius, m'ha preguntat. És el primer dimecres que no ploro. Ara em fa l'efecte d'haver perdut tot aquest temps trobant-la a faltar per comptes de recordar-la. Saps què vull dir? De seguida que arribi a casa tornaré a trucar-te. T'estimo molt, em sents?

 

 

POSTAL #26

 

El dimecres és l'únic dia que no faig classes. Dimecres, sí. No ho vaig triar jo. Ni els dies ni les hores no pertanyen a ningú, no es deixen triar així com així. El nostre dimecres és una tragèdia però bé hi ha d'haver qui conegui dimecres de joia, oi? Avui t'he trucat. Ja saps que he estat jo. Ens hem entès els silencis igual que abans ens compreníem les paraules. N'he tingut prou de sentir-te la veu en respondre. No cal ni la meitat dels mots de Monterrosso per explicar una història. Tu, un de sol. No he amagat el número. Molletes de pa per si les vols resseguir. Saps que faig quan arriba un altre dimecres? Surto a córrer fins al salt. Ja ho veuràs que és una bona passejada. Quan sóc dalt de tot sec i repasso partitures imaginàries. Fumo dos o tres mil cigarrets i, només cap al final, just abans de tornar, ploro una estona que no et sabria dir si és llarga o curta. Deixo anar un renec, un crit animal que no conec i engego a córrer muntanya avall. 

 

 

 

POSTAL #25

 

Si fossis aquí et faria venir de seguida a afinar el piano de l'escola. No sé del cert si és tossut o només entremaliat. Una agonia inesgotable que la canalla ha començat a odiar, això segur. M'agrada fer-los tancar els ulls durant les audicions. Hi ha una lliçó al dibuix de cada parpella. Només un de sol és capaç d'arribar al final sense badar la mirada. És clar que tothom sap que és poeta, naturalment llevat d'ell . Cal que et digui que toca el violí? La setmana passada em va demanar per Tartini i vam acabar parlant de Borges. Tal com ho sents. Viu amb la seva mare i un avi sord i desmemoriat que sovint oblida qualsevol cosa que no valgui la pena i que és l'amo dels llibres que ell devora a cada racó. Com que la seva mare fa de mestra, ell es passa mitja vida a l'escola i molts dies compartim les amanides a l'hora de dinar. En general no el sents badar boca però quan som tots dos sols no el faries callar. T'agradaria.