dilluns, 18 de gener del 2016

UNA DISTÀNCIA ES FA GRAN




Aturats al llindar han decidit no passar. Cap no n'ha dit els motius ni tampoc no ha expressat res que pogués fer pensar el contrari. I tanmateix romanen estàtics davant la porta. Fins i tot, un d'ells, amb les claus a la mà. De la finestra més alta, els arriba la veu del pobre animal que per força deu fer dies que plora de gana i pena. Fa una estona ha deixat de ploure. El vent, en canvi, persisteix com un càstig aixecant les fulles i escampant-les arreu, fent petar les persianes, els porticons que haurien d'haver restaurat fa massa temps. Han estat els veïns els qui han avisat el gran. Hauria pogut venir de seguida però es va estimar més avisar els altres. Al capdavall, fa temps que és fora, que no parlen. De res. Els va fer arribar el paquet comptant que seria suficient. La dona diu que hi ha la mateixa distància en una direcció que en l'altra i es fa difícil contradir-la. Ara són aquí. Han vingut a peu de l'estació, repassant els portals, les botigues que han tancat, el dibuix que fan les llambordes de les voreres.

—Potser que entrem.


dilluns, 11 de gener del 2016

TOTS ELS REGALS A LLOC



Desvetllat a causa del soroll, s'havia aixecat mig abaltit i s'havia arrossegat més enllà del passadís. Vora el balcó, els vidres dels porticons s'havien esmicolat de tal manera que ara reposaven escampats arreu. Les sabates que els bessons havien deixat arrengleradetes just abans de posar-se al llit eren plenes de caramels embolicats de colors de tota mena. Muntanyes de paquets romanien en perfecte equilibri apilats a tocar del sofà on jeia el desconegut. 

Se li va acudir de no dir res. Se'l veia tan innocent, tan formal, que va gosar apropar-s'hi fins al punt de deixar la seva cara a un pam —què dic— a dos dits de la cara de l'altre. No es tractava tant de l'astorament com de la curiositat pròpia del qui troba un paio que no coneix de res dormint al menjador de casa. No havia vist mai una barba blanca com aquella i la corona semblava ben bé real, encara que —ben mirat— tampoc és tan estrany trobar que una corona és real, oi? El pobre no havia tingut temps de descalçar-se i el braç li penjava com si els dits volguessin gratar la catifa. No va ser fins que no va veure el segon que es va adonar que el primer tenia la boca massa badada. Li sap greu reconèixer que, abans que res, el travessà el pensament que no hi hauria manera de treure tota aquella sang de la cortina on jeia atrapat —en una postura indigna d'un bon mort— el rei ros.

No volia encendre el llum perquè una sana intuïció li parlava de riscos i perills encara per córrer, però lògicament el subjecte que es trobava a faltar només podia ser negre la qual cosa feia de molt mal buscar així, a les fosques. Potser per això, i mirant de no trepitjar res de què pogués penedir-se, va sortir al balcó per aprofitar el bat de llum que regalaven el cordill de llumetes de Nadal que penjaven de casa seva fins a la barana del veí de l'altra banda del carrer. Un estol de figures difícils d'interpretar a mig camí entre una campana i una bomba de mà. No va tardar a descobrir entre el paisatge el pobre noi corrent. Dos portals més enllà de l'economat havia perdut la capa de plomes i fugia a pit descobert. El jàio que el perseguia anava armat amb una escopeta gens a menystenir i, malgrat que eren a punt d'arribar a la parròquia, encara se'n sentien els crits. Això va per París, colla de forasters malparits!

Atès que no era probable que hi pogués fer gaire cosa, va tornar a entrar al pis i feu recompte dels paquets, no fos cas que —a causa de l'enrenou— els reis no haguessin acabat la feina. Content que tots els regals fossin a lloc i que probablement la factura pel servei ja no seria tramesa, se'n tornà al llit. Li va costar reprendre el son, semblava impossible deixar de pensar que el món esta molt malament, molt.



dilluns, 21 de desembre del 2015

UN RECER


És agradable sentir el vent
arrossegant les fulles
ara que la tardor
no sap del tot
si esdevenir l'hivern
que tots esperen
o l'estiu que voldríem.
Sobretot de casa estant, a recer
de la por que no hem conegut.




dilluns, 14 de desembre del 2015

UN RISC PER CÓRRER





—No treuen mai les banderoles.

—Tanta pressa que tenen a penjar-les.

—No trobes?

—Tots tan ben fotografiats.

—Tan enfocats, oi?

—Sí, foten molta ràbia.

—Moltíssima!

—Com si la foto fos important.

—Ho és, de fet.

—Sí, al capdavall és important, sí.

—Espero el meu home.

—Jo he sortit un moment. A fumar.

—...

—Treballo aquí al costat.

—M’ho he pensat.

—...

—Per la corbata.

—Clar. La corbata.

—Encara que ara n’hi ha molts que no en porten.

—La majoria.

—Vols dir?

—Camises arromangades. Com si cada dia fos divendres a la tarda.

—Surts sempre a la mateixa hora?

—Com?

—A fumar.

—M’escapo sempre que puc. Ho confesso.

—Ara és molt difícil.

—Escapar-se?

—Fumar. Ho han posat molt complicat.

—Tu també fumes?

—Ja no. Em vaig quedar embarassada.

—Clar. Jo ho deixo molt sovint, no et pensis.

—Jo ja fa tres anys.

—I ho trobes a faltar?

—L’embaràs?

—El tabac, no en tens mai ganes?

—Que ruc. Sí clar. De vegades. Sempre.

—En vols un? Jo encara me’n fumaré un altre si el teu marit no arriba.

—No et diuen res?

—Des que sóc el director no.

—Et feia més jove.

—Més jove que què.

—Ets el director.

—Els faltava algú. Però sí, sóc prou jove. Vaja, suposo. Quants anys tens, tu?

—No t’ho diré.

—Has començat tu.

—Fem una cosa. Si ho encertes no t’enganyaré.

—Prefereixo el misteri per resoldre.

—Sóc més jove que tu. Això segur.

—O potser no. La barba enganya.

—Quina barba?

—Joder, me n’havia oblidat.

—Duies barba.

—Duia barba.

—...

—Aquest matí m’he afaitat per primer cop després de tres anys.

—Uau.

—Tres anys. Qui sap. Potser vaig decidir deixar-me-la quan tu vas saber que series mare.

—T’imagines?

—Sempre et fa esperar tant?

—No ho entenc. És molt puntual, pobre. M’ha trucat que ja sortia.

—Ve de molt lluny?

—Tampoc tant. Potser vint minuts. Hauria de ser aquí.

—És una hora molt complicada. Ho diuen tots els clients.

—No m’has donat el cigarro al final.

—No me l’has demanat.

—Te’l demano ara.

—N’estàs segura?

—No. I què?

—Tres anys són molt temps.

—De vegades massa.

—No t’havia vist mai.

—Normalment m’espero allà. Al cantó del quiosc.

—Lògic.

—I això per què?

—És més fàcil per parar, no?

—Això diu ell.

—A qui vas votar?

—Sempre voto als mateixos.

—De vegades està bé canviar. Provar altres coses, ja m’entens.

—No hi estic d’acord. Si t’agrada el que tens no veig perquè hauries de córrer riscos innecessaris.

—Potser et perds una cosa millor.

—O potser no.

—O potser sí. Com pots saber-ho?

—No ho crec.

—Jo també voto sempre els mateixos.

—Pensava que em diries que no votes.

—Tot al contrari. Em fot molt la cantarella que no serveix per a res

—Que tots són iguals

—Uns corruptes.

—No ho suporto. 

—No puc.

—Has votat mai per correu?

—No. Per què?

—Ah, no, per res. Com que diu que és tan complicat.

—Sembla.

—Jo una vegada vaig ser segona suplent.

—Jo ni això. Mai.

—Sempre has fumat la mateixa marca?

—Com ho saps?

—Em fa l’efecte que no tens por de perdre’t res millor.

—Que cabrona!

—Tot torna.

—Quin cotxe teniu?

—Tu quin diries?

—Un com aquest.

—Joder. És ell.

—És ell?

—Què et sembla?

—Ell sí que és més gran.

—Això ho fa la barba.

—Tot torna.

—Tot.

—Potser ens veurem un altre dia.

—Si no troben abans un altre director.

—No fotis.

—Segur que no.

—Ja trobaria la manera d’escapar-me.

—Això espero.

—Per si de cas no cal que portis tabac. Veus? Sempre en porto de sobres.

—Potser en porto igualment. Per provar una altra marca.

—Estaria bé.

—Estaria molt bé.




dilluns, 30 de novembre del 2015

POEMES QUE HAVÍEM CALLAT



Darrere les cortines s'amagava una pluja continua gens contagiosa que vestia la tarda de la tardor necessària. Ell cantava de la cuina estant mentre preparava el sopar i a mi em costava poc imaginar-lo movent els malucs descompassadament però tan viu. Les nines arrenglerades a la prestatgeria es presenten alhora, vestidetes encara de primera comunió. La Mau va venir a arrecerar-se'm a les cames i em va mirar alçant la cua. Ens coneixíem de fa anys, quan la meva pell no era el paper d'una novel·la dolenta. La vam arreplegar del carrer i ens va permetre estimar-la amb aquella distància que els gats saben imposar sense alçar la veu. Sovint estàvem dies sencers sense saber on parava i aleshores no ens la trèiem del damunt, potser envestida per penitències de mal explicar. Ell s'hauria estimat més trobar un gos però no li vam sentir mai dir ni mitja paraula. Menjàvem xocolata estirats sobre els llençols rebregats i ella repassava poemes que havíem callat a la tauleta de nit. Després de l'accident em llepava els peus com si la comprensió pervertís les espècies enllà dels planys. Sento córrer les ambulàncies. Desvalguts del món! Companys atrapats a la mateixa xarxa. Les criatures del pis de dalt fan cridar l'edat que ja no tindrem. M'esqueixaria un somriure si no se m'haguessin aturat els llavis abans d'hora i un fil de baba s'esfilagarsa pitrera avall. S'escampen les taques enjogassades per les sanefes ara que ell està entretingut tallant ceba pel sofregit. Vam comprar-lo a Praga. Ell es cansava. Perquè pogués seure a reposar vaig inventar-me aquest jersei. No me'l vaig treure fins que no vam tornar a ser a casa. Encara es pensa que és el meu preferit. El renta a mà tan sovint que hem descobert colors que fins ara no sabíem que existien. El vaig enredar perquè es fes fer una revisió però no en vam treure l'aigua clara. S'ofega. Li fa mal el pit. Amb un somriure seu floreix el dia de cop. Ve corrents quan no te l'esperes a agafar-me per sota les aixelles, m'aixeca enlaire i em fa giravoltar mentre diu el meu nom mollet mollet, no tan mollet, cada cop més fort el meu nom, fins que es posa tot vermell de tan cridar i diríeu que li esclataran les venes al coll. Si fan bicicletes no el traureu de davant del televisor. M'agafa la mà i m'explica els noms dels que encara no han pres res per córrer més. S'aixeca d'una revolada, embogit gairebé, potser un avançament compromès o potser l'arròs que se li aferra. Revisem el paisatge, recordem els llocs on hem estat. Deixava anar el volant, es posava les mans als ulls, au va agafa'l tu. Jo reia i me'l mirava embadocada. Posava ulls grossos com taronges fent veure que venia un camió enorme, que érem al bell mig del carril, que la vida no ens pertanyia. Aparcava al primer racó, de qualsevol manera, tira fotos, tira milions de fotos, que no ens cansem mai a la vida de mirar-les. I jo, ruca acabada, vinga tirar fotos. Llavors que encara anava per afaitar i ens feia gràcia aquell exèrcit de pèl blanc conquerint-li la barba. Ara sóc feta de fusta corcada i miro de no desarrelar-me'n.




dilluns, 23 de novembre del 2015

UNA COMPARACIÓ MAL TROBADA


Va estar mirant tan fixament aquelles imatges vostres que al final ja no li semblava que fossin reals. Com en la cançó dels Cure, pensava. Una capsa plena, en tenia, de les d'abans. I l'ordinador a vessar. Postals que saltaven cadenades sense parar per salvar la pantalla, qui sap de què. Vacances, trobades familiars, sopars amb els amics, i la platja, la mateixa mar de tots els estius. Com la novel·la de la Tusquets, es deia. No se n'havia sabut avenir quan li vas dir i, malgrat les setmanes que havia acumulat de roba bruta, menjar preparat i exàmens per corregir, continuava sense ser capaç de fer-se'n a la idea. Una vida plegats, com aquell qui diu. I tot estroncat ara que semblava que, per fi, arribava el reconeixement professional, la vida adulta. Arreu s'escampen records teus. Els estris de la cuina, endreçats encara tal i com els havies fet servir per darrer cop, inalterables. Les aquarel·les que havies pintat quan encara estudiaves, missatges perfilant el passadís com en les parets de Hogwarts, se li escapa, potser en veu alta i tot. La teva roba d'estiu penjada i planxada, tan a punt que seu al terra amb l'armari obert de bat a bat i plora. Tot de mocadors de paper xops acaben conformant poc a poc una muralla al seu voltant que no gosa travessar. Treu el mòbil, fa el gest que el desbloqueja que no és altre que el dibuix de la teva inicial. No hi ha trucades teves, no hi ha missatges ni correus electrònics que facin sospitar que t'has fet enrere, que ha estat un altre dels teus ultimàtums per complir. Sota el llit, les teves sabatilles d'anar per casa, esfilagarsades potser pel buit que no les omple. Ara s'aixeca i seu a la punta del llit per fer. Arrambades a la calaixera les teves sabates de taló fosques, de mig costat, descoratjades. El fulard i el barret que no et vas posar mai. Es veu al mirall. Ell i la butaca verda. Com si m'hagués pintat Hopper, remuga. Ara clarament en veu alta. Es deixa anar enrere i l'agror dels llençols bruts el travessa més que no pas el perfum que no ha deixat de posar-se al canell cada dia, d'ençà que vas fotre el camp. Surt al balcó i crida. Mama, torna.



dilluns, 16 de novembre del 2015

I TOTES LES FULLES


Hem après a condemnar la culpa
de qualsevol abans que la nostra
perquè ens pensàvem que començava
a ploure i era només la boira
empenyent la por muntanya avall.
No ens havíem perdut, encara.
Sabia el teu nom,
tu deies el meu
amb un deix amarg
i totes les fulles.