dilluns, 28 de febrer de 2011

LES PERSONES FELICES


Li va dir: vindré a buscar-te. Però per descomptat mai no va tornar a buscar-la i això no vol pas dir que no l’estimés, és només que –de vegades- ningú no pot entendre maneres diverses d’estimar. I ell era allà, assegut mirant la tele després de sopar i tothom (la resta) pensava que era allà, assegut mirant la tele després de sopar mentre en realitat era dolorosament lluny, tan lluny que mai no el podrien trobar. Era, no caldria dir-ho, tornant a buscar-la igual que tornava a buscar-la cada dia a cada moment fent veure que anava a treballar, fent veure que tornava a dinar i tornava a treballar, fent veure que venia a sopar i anava dormir, fent veure que es llevava i anava a treballar. Sempre fent veure. Impostant la veu sense voler per cada mentida irreprimible. Decisions. Indecisions. Regals i càstigs. L’ordre de les coses es dirigeix des d’un punt elevat o enterrat que no es pot assolir. L’ordre de les coses és un engany, un parany per fer caure tothom a la trampa i convertir-nos (a sobre) en persones del tot felices.
Li va dir: fes la bossa per quan torni. I l’altra, veient que no tornava, la va desfer i més tard la va tornar a fer per desfer-la altra volta i va decidir que la ignorància –oportunament triada- evita forces complicacions i un dia, sense ni tan sols adonar-se’n, el record era tan ínfim que hagués pogut afirmar sense cap por que mai no havia tingut. Mai. I ell va transitar així de l’absència a la ignorància i llavors de la ignorància a la inexistència, lloc des d’on (no hi ha alternativa) no pot gosar imaginar-se fugint si no és per fomentar un no-res bastit amb la mateixa inexistència de molt milers, milions d’altres, que cada dia es fa més gran, més i més gran. Prou gran per ser. Prou gran.

1 comentari:

Pau ha dit...

L'inexistència ès el dors de l'existència.

Molt ben avaluat l'xistencialisme en el teu relat