divendres, 25 de febrer de 2011

TALLER (exercici de preterició)



M’ha llevat el papa a la mateixa hora de cada dia i jo he fet el ronso a la mateixa hora de cada dia. M’he dutxat, m’he vestit amb la robeta que la mama m’havia deixat preparadeta sobre el llit i he pres la llet amb cereals sense badar boca mentre a la tele en doraemon i els seus feien la mateixa cantarella de cada matí. Quan ha estat l’hora, ens hem posat tots tres la jaqueta i hem pres l’ascensor que ens baixa directament fins el pàrquing. El gosset que vam matar l’Emília i jo ahir a la tarda encara era allà. Entre el golf vermell dels pares d’en Pol i el Chrysler Voyager de l’àvia Cinta. No s’havia mogut ni una mica. Encara feia el mateix posat. De gos mort. Quan el papa ha arrencat el motor, la mama s’ha girat per mirar-me i ha somrigut dolçament. Jo li he tornat el somriure i m’he distret mirant les línies que les venes dibuixen a les meves mans, encara tan petites.

No sé perquè he d’anar a l’escola si l’odio. Odio l’escola. Odio aquesta colla de llunàtics obsessionats o bé amb els gormitis o bé amb la Hello kitty. Només cal veure el nom de les seves obsessions! Els pobres desgraciats només esperen fer l’edat per tenir mòbil i poder penjar a la merda de xarxa social que estigui de moda les seves merda de frases suades. I tot sense adonar-se que una xarxa social és justament això: una xarxa. I que no serveixen per pescar, les xarxes? Que no és a les xarxes que es queden atrapats el peixos? Ofegant-se patèticament en un excés d’oxigen, sacsejant-se en un ball ridícul i espasmòdic que només s’atura quan palmen i acaben al plat d’algun imbècil? Xarxes. Com puc fer veure que m’agrada estar envoltada d’aquest exèrcit de xais per degollar, uniformats tots amb els vestits de la mateixa marca, tot patronat per la mateixa signatura? A qui collons li importa qui són el cony de Messi o la refotuda Lady Gaga? Perquè hauria de perdre el temps veient la seva puta televisió si puc tancar-me a la meva habitació, llegint tota sola frases de debò escrites per morts de debò? Quin fàstic que em fan, els pobres, amb els seus somriures puerils i les notetes en llibretes folrades de fotos d’altres idiotes com ells només que més famosos! Odio l’escola.

I faig un petó a la mama i faig un petó al papa i baixo del cotxe de morts i, quan soc a la porta, a punt per entrar, els faig el gest amb la mà que ells coneixen i que els permet d’anar-se’n en pau cap al seu propi escorxador. Entro a l’edifici i em colpeja aquella fortor que barreja a parts iguals l’olor a plastelina, llapis de colors i bates planxades, el perfum del líquid per fregar el terra, el brou de pollastre i la mort de la innocència. Acoto el cap i vaig pujant les escales mirant-me els peus tan nets, tan polits. Sort en tinc de l’Emília que ja deurà ser dalt, assegudeta a la cadira del meu costat. Com que la seva mare fa de mestre a l’escola, sempre és la primera a arribar, assegudeta al seu lloc sense dir res ni fer res. Aguantant les mateixes bromes de cada dia sobre el seu pentinat i les seves samarretes fosques de músics que ningú no coneix, samarretes que li amaguen els pits que ja fa dies que van deixar de ser els d’una nena i que li fan arronsar les espatlles i arrossegar els peus a l’hora del pati quan caminem fins al nostre banc del racó. Sort en tinc de l’Emília. Els altres no ho entenen. I no ho entendrien ni que tinguessin la meitat del coeficient intel•lectual que se’ls pressuposa. Mira-te’ls. Però si en lloc de pujar les escales es dediquen a fer curses per veure qui és el més curt d’arribar el primer! Juro que quan em toquen (i em toquen) sento arcades i el buit de la boca de l’estómac se’m rebenta. Ella m’agafarà la mà per sota les taules i fregarà la seva cama amb la meva mentre fem veure que escoltem el pesat de segona hora i ho farà com si no passés res i jo faré com que no passa res encara que les dues sabrem que la pell eriçada ens delata. I en sortir a la tarda cap a casa ens aturarem darrere la sedera i compartirem el camel que li vaig pispar l’altre dia a la meva mare que figura que fa un parell d’anys que no fuma. I no direm gran cosa, ni tan sols de la sang del gos que s’escolava per la pendent del pàrquing.

I entro a classe i l’Emília no hi és i no arriba després del pati ni a l’hora de dinar i, després de les classes, baixo sola pel passeig aquesta tarda de novembre mentre compto les vegades que els porcs es giren a mirar-me el cul quan els acabo de passar.

2 comentaris:

El Profà ha dit...

El text em sona, però decideixo, de totes maneres, llegir-lo. El degusto, gaudeixo de les frases mentre em sembla sentir aquella fortor de plastilina i del caldo que surt del menjador. Penso en el pobre Doraemon i en els dies que vaig passar a l'escola amb els "padres", però aviat faig rodar el cap i m'allunyo d'aquells records.
Penso en com canvia un text de quan el sents llegir a quan ets tu qui pren la iniciativa de llegir-lo; un canvi impressionant, quasi tan gran com el canvi que han patit els pits de l'Emília els darrers mesos...

Pau ha dit...

M'ha agradat molt el paràgraf final. Real com la vida mateixa