dilluns, 16 de juliol de 2012

POSTAL #9




Fa quinze dies que no m'aturo enlloc que no sigui a omplir el dipòsit o menjar alguna cosa. I, fins i tot aleshores, evito mirar als ulls de qui em despatxa. El meu silenci no és un càstig, ni tampoc una presó. Tot de sobte és com si em sobressin les paraules, o més aviat tot al contrari, com si fos massa feixuc trobar exactament el mot adequat. Els pobles i les ciutats se m'escolen a les cues dels ulls. Potser perquè em terroritza la idea que no sabria tornar a engegar. Conec el dia que sóc. Reconec cada paisatge.