dilluns, 24 de desembre de 2012

TALLER (exercici amb diferents veus narratives)






Diguem-ho sense embuts, va dir el narrador omniscient, es tracta d'una història universal, d'un patrimoni cultural de primer ordre i, no obstant això, queden encara molts plecs per cosir. Se'n desconeixen massa detalls que haurien canviat extraordinàriament la manera com aquest relat ha arribat fins als nostres dies. I us ho dic jo que ho sé perquè, tal i com ja us avançava el regidor, sóc el narrador omniscient i això —vulguis que no i mal m'està dir-ho—em confereix un plus de versemblança que ja voldrien per ells tants altres subjectes del discurs narratiu. En fi, va afegir encara l'omniscient aixecant lleument la cella esquerra en sentir novament les meves imprescindibles acotacions. Deia, us descobriré el pinyol mateix del que va passar i en sereu testimonis vosaltres mateixos. Sentireu veus que fins ara havien estat malauradament obviades. Exacte! Calla tu, puto mudet! Veus que capgiraran sens dubte aquest, el conte que totes les àvies van explicar un dia o altre i que Walt Disney va acabar de pervertir per sempre més. Algú li podria dir a l'autor, per cert i amb tots els respectes, que m'anés fent avançar ja el discurs abans no passem de pàgina sense haver encetat la maleïda història. Fet! Tu no, mudet dels collons! Vinga, que ens estem florint aquí i tinc una gana que em moro i aquesta poma a mig menjar que m'està fent ullets. Som-hi. El fèretre de vidre presideix el bosc que havia romàs en respectuós silenci fins que vosaltres, lectors, heu arribat. La noia lletja de la capsa transparent no es fa la morta ni res, algú li ha fet menjar una poma enverinada per tal de matar-la però a última hora només hi ha clavat una queixalada perquè fa temps que està amb un règim de la carxofa que sí que no. Li diuen blancaneu i el nan malcarat pensa que hi ha gent amb més mala llet que ell perquè posar-li per nom blancaneu a aquesta pobra negrita zumbona ja té pebrots. Potser hauria d'haver arrodonit més les lleixes laterals i elevar la capçalera. La noia és negra, però negra negra, què et diré, saps aquells tres que reparteixen regals pel dia de reis, que n'hi ha un de blanc, un de ros i un de negre. Doncs negra com aquest últim. Vaja, que és negra. Que no és que passi res, però dir-li blancaneu... Definitivament pa amb tomàquet. Ara que no sé si queda formatge.
     La noia es va perdre al bosc farà cosa de quinze dies, havia sortit a passejar amb un caçador que se la volia, ja m'enteneu. L'home havia pres un sac, que de seguida que van anar per feina als peus del roure, li havia encalçat al cap però el caçador es va mig distreure amb un isard que lluïa una papallona a la banya i la noia es va desorientar. No és que fos princesa però el cert és que era una flor. I és que ser una bona toia no és incompatible amb la manca d'atractiu físic. I pasta? En deu minuts llesta, un raig d'oli i a taula. Va començar a fer voltes i voltes i vinga cops i vinga ensopegades fins que un nan ridícul. Escolta, que el vestuari és cosa teva. Osigui que això de ridícul t'ho estalvies. Total que un nan li va treure el sac del cap i és que la pobra era lletja i justa i no havia caigut prou vegades per pescar que si es treia el sac del cap la cosa milloraria i el nan, veient les poques llums de la lletja, pensà que no estaria mal aprofitar-se'n com déu mana i es digué "i si me n'aprofito com déu mana?"i li explicà una sopa d'all. Sopa no és mala idea tampoc. Què triga, deu minuts també, si fa no fa?. Tothom diu que és de vidre, però en realitat és metacrilat, me'l porten directament de servei estació. Jo no la trobo tan lletja, és clar que a mi m'agraden totes, sobretot per damunt del mig metre. Sopa. Definitivament. La va enredar fins a casa seva i allà li feu entendre que l'única sortida que li quedava era treballar per a ell i els altres sis tant sí com no. La noia, que atesa la seva poca gràcia havia après a no dir mai que no, s'avingué a treballar per aquella família tan disfuncional i s'encarregà des d'aquell moment de totes les feines de la llar llevat del tema alimentari que era exclusiva del fartó. Tothom em diu panxut. Els nans, que treballaven bàsicament de nit en espectacles porno de baix pressupost, es passaven la major part del dia mirant la tele i fent coses de nans tipus retallar-se les barbes o fer-se la manicura mentre la lletja tenia la casa feta una patena, les mitgetes de colors planxades i les barretines a punt. No li vam dir mai blancaneu nosaltres, explica el nan ximplet a l'entrevistador, sempre va ser la lletja. Lletjota, explica el nan artista, així és com ens hi dirigíem. Diria que va ser el mudet que va començar a dir-li lletjota, encara hi afegeix. Exacte! Mudet, o calles o et callo! I aleshores va passar el que havia de passar. La mare del callo -una dona lletja com un pecat, més lletja que pegar a un pare- va començar a buscar-la per tot arreu. De fet, no era sa mare de veritat, sa mare de veritat va palmar al mateix part, de seguida que va veure el monstre que havia parit. Aquesta era la segona dona del marit, un que havia fet calers a Cuba amb el tema de les noves tecnologies, carbó i tot allò. Total, que la dona va contractar en Simons, una agència de detectius que havia agafat fama quan havia resolt el cas d'una tal Carmen Daniela. I el cert és que el bosc n'anava ple. De tal manera que la van haver de tancar a casa i durant un bona època van establir una mena de torns rotatoris i, de nit, sempre n'hi havia algun que es quedava amb ella per assegurar-se que tot anés com cal i s'estalviava la lubricitat de la dura jornada laboral.
     Però va arribar un dia, reprèn el fil l'omniscient, que el cercle es va tancar més i més i els nans, que eren petits però idiotes no, es van reunir a la seva taula de reunions per decidir què carai havien de fer. Proposo que ens la cruspim, va dir en panxut. I si la matem i avall?, va deixar anar el nan ximplet, jo passo, va etzibar en malcarat. El romàntic, que ja havia començat a sentir un rum rum a l'estómac era més de pelar-la i tenir-la dissecada allà penjada, a la paret del rebedor i així poder-la gaudir per sempre en la màxima expressió. El nan llest, que havia estudiat a la politècnica i duia sempre un llapis d'ikea darrere l'orelleta, va proposar al nan artista la idea del taüt guai.  Sí que és cert que es quedaven sense feinera però si més no s'estalviaven el puro que els podia caure si els enxampaven amb els pixats al ventre. Al mudet ningú no li va preguntar i, quan el pobre va provar d'obrir la boca, els altres sis se li van llençar a sobre silenciant-lo de cop, vull dir a base de cops. La idea era fer que la soca es cruspís una poma enverinada. Calla calla que entra amb els cafès. Vinga, d'això, gràcies, blancaneu, ja pots començar amb els lavabos del pis de dalt que nosaltres tenim feina per aquí baix. Doncs res, tema poma enverinada que se n'encarrega el fartó, aleshores la fem cabre dintre el tub d'assaig del llest i l'artista i el mudet que pengi l'anunci al facebook que si hem trobat una princesa i que si un príncep li ha de fer un petó i tal i tal. La traiem al jardí i a esperar que algú piqui.
     I aquí me'ls teniu, tots set fent el ploricó i la flor pansida a la capsa de vidre. Taüt de metacrilat, si no et fa res. Havíem dit sopa? No van quedar canalons de l'altre dia? Perquè, a veure, qui serà el guapo que renti els plats, ara? Calla calla, que n'arriba un.

dilluns, 17 de desembre de 2012

UNA LLÀGRIMA PETITA




Ets fastigosament jove i per això tens el cap ple de pardals. Et penses que coneixes món, només perquè t'has retratat en totes les ciutats amb aeroports de baix cost amb la teva motxilla anguniosa i atrotinada. Com que ets massa mandrós per afaitar-te, et mostres orgullós amb aquesta barba bruta i espessa com si la revolució només consistís en la quantitat de pèl que amaga el rostre i el nombre de forats de les teves tristes samarretes de cotó. Però ets llest, sí senyor. Gràcies a déu, finalment, vas aprofitar l'educació que et van procurar i ara entens de tot i parles més idiomes dels que caldria. I tanmateix, et fas un fart d'explicar que t'ho has guanyat tot i que ningú no t'ha regalat mai res, perquè no ets capaç de concebre que no es tracta d'un dret natural que et mereixes i prou, sinó del resultat del treball de molts altres que et van precedir. T'omples la boca de lluites però obvies la sang que va córrer pels mateixos llocs per on ara camines. Per a tu és senzill, com la fruita dels arbres. Allargar el braç i llestos. I dónes lliçons, condescendent, aixeques la veu gairebé sense esforç i deixes anar un concepte traïdor que posa fi a les converses, tan ple d'objectivitat i de rigor. Fas callar tothom disfressat amb les teves maneres amables i acadèmiques i alguna cosa massa endins se t'infla, se t'infla i t'enlaires tan amunt que ja no saps com tocar de peus a terra.  Però tant t'és, de fet. Com que ets un d'aquells "ciutadans del món", estàs convençut que —sigui on sigui que vagis a parar— se t'obriran les portes multiculturals i beuràs del pou inesgotable de la solidaritat internacional. Collonades. Sortosament, ja fa temps que t'ha passat la dèria de parlar del sistema i de com rebentar-lo. Resultaven llastimoses les crides a l'anarquia des d'un telèfon de darrera generació i la seva connexió ultra ràpida. Ara que, ben mirat, aquesta teva nova defensa de l'estat democràtic també es fa més cansada que altra cosa. No sabeu fer res més que anar de les minories a les majories. A favor o en contra. Com si tot s'acabés cada quatre anys al forat d'una urna transparent o bé acampats indefinidament en una assemblea a la plaça del centre. Et compromets amb tot i per tot i recordes els noms de pila de les mestres dels teus fills amb qui parles de tu cada cop que la feina te'ls deixa anar a recollir, però t'oblides de trucar els teus pares i fins avui no havies tornat a posar els peus al poble on van créixer. Cosa que, d'altra banda, només has fet per tal d'assegurar-te que cap altre familiar no es volgués quedar la casa. La mateixa casa que ara estudies amb posat seriós, incapaç de trobar un motiu, una imatge que t'aboqui algun record, per petit que sigui, on aferrar-te. No has conegut mai l'esforç de posar una pedra sobre l'altra i aquestes parets et són estranyes. Puges les escales de dos en dos, convençut que sempre serà així, que els genolls no patiran i l'aire mai no se t'esgotarà a l'ample del pit. Et prens ben seriosament la teva nutrició i practiques esport tant com pots però menys del què voldries i et pentines aquest coi de cabells tan innocentment segur que hi seran sempre que resultes patètic, sobretot ara que has decidit deixar-los créixer més enllà del que fóra raonable per la feina que fas. Saludes tothom amb un posat seriós que has après de pel·lícules amb poca acció i menys diàleg, seus en un racó i de seguida et poses a parlar amb irreverència de qualsevol cosa, menystenint la raó que t'ha dut fins aquí. I així i tot, quan arrenca la comitiva i un mar de peus s'arrossega solemnement fins a l'església, agafes tan fort la caixa que els dits et fan mal i una llàgrima petita i amarga et fuig galtes avall i no et dóna la gana d'aturar-la. Sé que porta el meu nom, perquè jo també t'estimo molt.
 


dissabte, 8 de desembre de 2012

MARTINA 4



Hi ha un clotet a la galta que somriu, però t'avisen tots dos ulls de seguida. Ella en té prou només amb mitja mirada  per fer-se saber. No la podràs aturar mai però tampoc no caldrà, perquè vindrà a reposar dolçament. Farà seu el teu clatell amb un gest d'aquells ditets de joguina i —sense adonar-te'n— un calfred intens t'encalçarà sencer. I ja no gosaràs moure't, per si de cas. Diries que és feta de pedra perquè travessa horitzons amb la facilitat dels guerrers, i tanmateix, quan la veus adormida, replegada en un pam de seda embullada, desitges vetllar-li la fragilitat que has après a descobrir. Et sorprèn amb qualsevol cosa perquè és mestressa de la màgia que administra els teus dies. Seu a la teva falda i converteix el pitjor dels dies en una anècdota per a riure cargolats l'un amb l'altre. Et salta al damunt i la teva pell és jove i elàstica. Fa endevinalles d'una tempesta i cançons amb les restes del naufragi. I quan diries prou, quan sembla que no pot ser més fosc, ella somriu i aquell clotet fa que t'esclati la vida de llum.

dilluns, 3 de desembre de 2012

RUA GARRETT


 
 
El cafè torna a ser fred.
Hem deixat estar les frases
que ja no faran més mal.
I permetrem que la música
d'estrangers desdentegats
que somriuen a les càmeres
acompanyin pidolaires
massa joves per la pena.
Reposa el sucre i l'edat.