dilluns, 28 de juliol de 2014

POCA FEINA


—A passejar una estona?

—Com aquell qui diu.

—Jo vaig a veure la meva germana. La setmana passada va caure.

—Ai senyor. No es va aixafar res, espero.

—I ara. Ja la coneix. Em fa l’efecte que el greix li devia protegir els ossos. Ai, no són coses de riure.

—Sobretot que faci bondat. A la nostra edat, una caiguda.

—Ella rai. És més jove que nosaltres. No ha fet ni els vuitanta.

—Em pensava que era com la meva dona.

—Ho sembla. Sempre ha semblat molt més gran que no és. A l’escola, tots es pensaven que ella era la gran. No sé què en farem. És la tercera vegada que cau, aquest mes. 

—I no s’ha trencat res, cap vegada?

—Ja veu.

—Doncs ja ha estat de sort, ja.

—Si ho mira per aquest costat sí.

—No va tenir fills, ella, oi?

—No. Festejava amb un xic que es va matar en moto a la corba de les aigües, potser se’n recorda. I llavors, és clar, ja no es va casar. 

—No em ve present. Era una corba dolentíssima. Ja no hi passa ningú. Van fer la carretera nova i no se’n va sentir res més.

—Van tancar les fonts i tot.

—Calla, tens raó. Hi van trobar no sé què a l’aigua, oi?

—Ara no m’ho faci dir. Potser plom?

—Plom, això mateix.

—Doni-li records.

—De part seva.

—Fa goig, ara, aquest ascensor.

—Ja en pot fer, ja, amb el que ens han fet pagar.

—Si vol que li digui, ni ho sé.

—Jo ho sé per les reunions.

—No hi vaig mai. Vostè hi va sempre?

—Si no juga el Barça, ho procuro.

—Ai sí, mira que posar junta el dia de la final de copa.

—Poca feina.