HA ARRIBAT L'HUGO

L’Hugo acaba d’entrar. El bar és ple de caps que es giren a mirar com enfila directament cap a la taula de la seva germana. Amb un sol gest s’entenen. Hi ha qui diu que són com dues gotes d’aigua. Ells troben que són fets de la mateixa pasta. Això i prou. Com que és la gran, sempre esperen que sigui ella la que digui la primera paraula. L’Íngrid no s’està de jugar amb un silenci que resultaria esgotador per a qualsevol que no fos ell. Passa el ble rebel de cabells rere l’orella, ressegueix els cotxes que esquitxen la finestra, endreça les molles escampades sobre la taula i llavors sí, li clava els ulls i escup el primer mot. Fa temps que es coneixen el joc. Si ella no vol dir res, fa com avui, li diu el nom i ja està. Llavors ell s’escura la gola i estira el fil d’una conversa com si la vida sencera fos en aquelles paraules i no en unes altres. Al cap d’una estona torna a ploure. Ella treu un paquet de la bossa que ell endevina sense necessitat d’estripar-ne l’embolcall. Felicitats!