dilluns, 29 de setembre de 2014

LLUNY DE QUALSEVOL LLOC II




—Coneixia la noia?

—La morta, vol dir?

—La coneixia?

—Tothom coneix la Montseta.

—De què la coneixia?

—És amiga del meu fill idiota. Ve sovint a passar-hi l’estona. Representa que li fa classes.

—Classes de què?

—Com vol que ho sàpiga? Llegir i escriure, matemàtiques, què sé jo? Havia anat a la universitat, ella.

—Quan la va veure per últim cop?

—Fa un moment, com vostè.

—Viva. Quan la va veure viva per darrera vegada?

—Pregunti el què vol saber i deixi's estar de collonades. Me la tirava gairebé tots els diumenges mentre la vaca i l'idiota eren a missa, però no me l'he carregada, no sóc tan ruc. Aquesta setmana no es va presentar. Hauria d'haver imaginat que passava alguna cosa. 

—Expliqui's.

—No falla mai. Si per ella fos, hauria vingut cada dia a fotre's de quatre grapes. No en té mai prou, la mala puta.

—Com arribava?

—Vol dir com venia? Anava sempre en una merda de bicicleta. Una bicicleta verda amb un motoret.

—És per aquí?

—Com?

—La bicicleta, si és per aquí?

—Vostè l'ha vista? Doncs jo tampoc.



Un escarabat passejava sobre la taula quan s'ha adonat que els dos homes l'havien vist. S'ha aturat un segon, com si valorés les pròpies possibilitats, i llavors s'ha posat a córrer tant ràpid com ha pogut. Però no n'hi ha hagut prou. En Simó l'ha esclafat d'un cop sec amb la mà estesa, l'ha llençat a terra i aleshores s'ha espolsat el palmell als pantalons. 



—No l'he morta. Ni jo ni ningú d'aquesta casa, li ben juro.

—Ja hi compto. De tota manera, no tingui cap dubte que ens n'assegurarem. Al capdavall, la noia és a casa seva. 

—No pas per massa temps, espero. Faci el que hagi de fer, però enxampi el malparit que m'ha deixat sense el culet dels diumenges. 

—Quina malaltia té, el seu fill?

—Que potser m'ha vist cara de metge?

—No, li he vist la cara de subnormal i per això he suposat que hi entendria.

—Com diu? Es pensa que no conec els meus drets?

—Faci el que demanin els agents i no caldrà que haguem de llegir els drets a ningú, oi que m'entén? Li prendran unes mostres. Col·labori.

—Així, ja estem?

—De moment estem. Per cert, vivia gaire lluny, la noia?

—Viu al poble. Tot just entrar. Una caseta blava, com de postal, segur que l'ha vista.

—Molt bé. Potser el faré venir a la comissaria. O potser no. De moment, cordi's la bragueta i netegi tota aquesta merda, faci's el favor.



Tenim el nom
Montserrat

Montserrat Romero. Vivia al poble
    Una caseta blava, com de postal

Veig que has fet feina. Què tal els Flodder?

     Em sembla que te'ls enviaré perquè els coneguis

Per mi com si m'envies el poble sencer... M'avorreixo.

           
                       Aprofita-ho. Quan neixi el Sanz Jr. no te'n recordaràs del què és avorrir-se.

Tornes o et quedes? Ha trucat la Roser.


A mi no m'ha trucat

Ha dit que t'ho digués

Feina feta, doncs

Això vol dir que et quedes
Mira que ets bo, Holmes!


dilluns, 22 de setembre de 2014

UNA EDAT


Ella va entrar a la festa vestida amb els seus trenta anys recent estrenats, tot just una dona. Ell era a l'altra banda de la porta i la va veure per primera vegada, com un cop de puny a l'edat pròpia. Va córrer —literalment— escales amunt allà on fos d'aquella casa immensa a amagar la vergonya que tot d'una li havia pres les galtes. Que esquifits i barrocs resultaven els amagatalls que anava desestimant passadís enllà a mesura que el rubor creixia sense mesura. Se li va acudir de canviar-se sencer. No ja de roba, sinó de pell abans d'adonar-se que, malauradament, cinquanta anys no es confonen amb el negre d'una camisa. Per això decidí tornar a lloc disfressat d'estrella, l'estrella que tothom coneixia, la mateixa estrella que havien vingut a festejar. 

Amb tot, no prou envalentit, ella resultava ser a cada racó on ell deixava anar la vista. Com si per art de màgia les parets s'haguessin tornat miralls. Un parc d'atraccions. La casa de la por. Malgrat el dolor, ell la buscava pertot. Reconeguem-ho, no gosava deixar de cercar aquella pessic tan dolç. Allargava el coll més enllà d'un nou cercle d'adulacions per assegurar-se que ella encara no s'havia fos. En rastrejava la pista per si parlava i amb qui, si l'havien feta riure, si la servien com cal. En necessitava tota la informació, a cada segon. Algú l’havia tocada? Hi havia qualsevol malparit que hi fos massa a prop? Tard o d'hora, els ulls d'ella pressentien per força l'escrutini dels d'ell. Llavors es convertia en l'ésser menut que empetiteix i es transforma fins a confondre's amb el dibuix del paper de les parets. Un exèrcit de pors per aquella mirada que el pot travessar.


dilluns, 15 de setembre de 2014

TORNAR A L'ESCOLA


La Martina no ha volgut que l'acompanyéssim a classe ni la Jana que l'ajudéssim a carregar el material escales amunt. En tenien prou amb la mà l'una de l'altra per pujar al primer pis. Ens entossudim a comptar els anys de gener a desembre, quan és evident que és al setembre que tot torna a començar, sense nosaltres. El curs que estrenàvem avui a dos quarts en punt ens ha tornat a convertir en algú més gran, o bé més fràgil. Segurament totes dues coses, al capdavall. Malgrat que ho sembla, no fa una eternitat que aquesta mateixa olor de plastilina i bates planxades era la nostra. El sol a la finestra, la pilota rodant per la pista, tot el concert de veus familiarment desconegudes empaitant-se pels corredors també va ser un dia el nostre univers. Ens n'hem oblidat. N'hi ha hagut prou amb un canvi de perspectiva. Això i prou per oblidar que vam pertànyer a aquesta mateixa sintaxi perfecte on cada mot és allà on pertoca. Ara som a l'altra banda. A punt per a tota reunió que es convoqui, amb un somriure nou de trinca cada vegada que elles el necessiten, assegurant-nos que la verdura i la fruita les sàpiguen conquistar. Som del costat dels que esperen a l'hora en punt, que carreguen motxilles i bosses de dansa d'una banda a l'altra de la ciutat. Cordem sabates, afinem violins i conversem amb desconeguts al parc amb qui mai hauríem cregut que acabaríem tenint tractes. I tanmateix, no hem deixat de ser criatures. Criatures que es disfressen amb barbes llargues i espesses i camises desproveïdes de tot color. Canalla gran que pren cafè i parla de vins, de llibres i de futbol. Hem sortit del sorral, però encara som al pati.

dilluns, 8 de setembre de 2014

JERSEI GRIS




Al capítol d’avui

tornaves a sortir.

Duies un jersei gris

que ja no recordava

i el cabell recollit.

Amb les galtes enceses,

m’has explicat la història

d’una confusió innocent. 

Jo he distret la conversa

per si es feia evident

que volia aturar l’escena

aleshores mateix.


dimarts, 2 de setembre de 2014

POSTAL #43



Posem que plou. El poble és buit. L’escola, plena. El matí s’ha vestit de vespre i no arriba l’hora de dinar. Els nois voldrien sortir al pati. Córrer a fumar, a festejar, jugar a pilota. Enlloc d’això, la pluja els ha castigat a passar l’estona en aquestes quatre parets que han convertit en un desastre inusual. Van amunt i avall per capelletes. Comencen amb la música d’un murmuri però de seguida se’ls va aixecant el to, gairebé amb violència. M’abalteixo a la finestra i els deixo estar. Faig veure que llegeixo el diari. Sempre la mateixa notícia. Amb paraules diferents. Se m’acudeix de proposar-los un joc. S’hi apunten els quatre de sempre però aviat som el doble i, quan torna a esclatar el timbre, gairebé juguem tots. Em sap greu fer-los tornar al lloc i engegar de nou la classe, i tanmateix sé que ja no sabran desfer-se d’aquest repte que els he llençat. Saps de què parlo, oi? Ens hi vam passar enganxats tot l’embaràs. D’on ho devíem treure?