—Saps què són els gobelins? Jo tampoc en tenia puta idea. Vaig viure un temps al costat mateix del taller reial. T'ho juro. Trenta passes, màxim. I no hi vaig entrar mai. Coneixes la Plaça d'Itàlia? Has estat mai, tu, a París? De l'hospital a casa, de casa a l'hospital. No sé si m'entens.
—...
—Clar que tu has viscut sempre en aquest cul de món, ja es veu.
—...
—Al final, totes les ciutats són iguals. Fins i tot passejant una criatura. La música dels cotxes. T'esperes al semàfor amb totes les sabates de l'altra gent. Els vidres bruts dels edificis. Verdura perfecta, o bé verdura passada, exposant incomprensiblement les seves podridures. Les notícies dels diaris, sempre les mateixes. Tant se val on vagis a petar, no te n'escaparàs. Refugiats, corrupció, futbol, la porqueria de sempre en tots els idiomes que vulguis. Al capdavall, totes les paraules diuen les mateixes mentides. Els mateixos acudits explicats amb accents diferents, cortesies guturals.
—...
—No ho dic per res. No et pensis, a mi els tapissos m'interessen més aviat poc, no sé si m'entens. Per parlar. Els tapissos, la mitja, el punt de creu. L'edifici era allà, vet-ho aquí. Jo, tota aquesta mena de gust per la imperfecció impecable, no me l'empasso. La tradició. Les coses de sempre. La música clàssica, el pa de crosta, les nadales, els mocassins. Has dut mai mocassins? Jo no els he sofert mai. Ni l'estofat de l'àvia. No sé quants anys fa que em vaig fer vegetariana per no haver de demanar perdó cada cop que em fotien el tall al plat. No ho pots entendre que no m'agrada? No m'agrada, collons. No m'agrada i punt, hauria preferit dir. Però no se li diu això a una àvia, oi? O et fas vegetariana o et menges el puto estofat.
—...
—Ara no voldria pas que em prenguessis per una moderna, on vas a parar. A veure si veient-me els cabells tallats així, t'agraden? Me'ls faig jo mateixa. A veure si et pensaràs que sóc una moderna. Fa vint anys que tinc aquestes vambes, creu-me. Quina edat tens, tu?
—...
—Deixa estar. Ets jove. A la teva edat és igual l'edat que tens. Hauries de canviar-te les arracades, això sí que t'ho he de dir. No és que siguin lletges. Qui porta or encara avui dia? Jo en tinc unes si fa no fa. No me les poso mai. Me les va regalar el Gerard. Abans em feia regals. Ens enviàvem missatges mentre érem a la feina. No li semblava inadequat, aleshores. Fa tres dies que treballa. Vull dir tres dies seguits. Ja ho tenen això, els investigadors. De què fas, tu? No em diguis que encara ets a la universitat. Jo vaig treballar un temps a la universitat. M'agradava. Llavors, deixa que ho endevini, deus estudiar arquitectura. Per les ulleres, sobretot. De quina marca són? Es veuen fortes. No te les has comprat aquí. Això segur. I el tub? On és el teu tub? Com en dieu d'aquell tub que dueu sempre a la motxilla? Saps la història de la casa de la germana d'en Wittgenstein? Busca-la. Segur que t'agradarà.
—...
—No deus pas tenir pressa? Tinc una germana que sempre té pressa. Sovint m'ha penjat el telèfon abans i tot de contestar-lo. És maca. Segur que t'agradaria. Tothom estima la meva germana. Em sembla que és pel somriure. A mi no m'ha sortit mai un somriure com el seu. Calla. Dic mentida. Un cop, era estiu. Estirats a la gespa. Queien els estels a pedregades. Després va començar a ploure i vam córrer cap a la casa. Ell va dir que havia estat la tendresa però jo sé que va ser el somriure. Tot plegat va durar quatre dies, en sóc conscient. Si em fessis dir com es deia no en podria estar del tot segura. O potser sí. Si m'estires la llengua la memòria se'm dispara. I tanmateix no sóc tan gran. Quina edat em posaries?
—...
—Deixa-ho anar. No l'encertaries mai de la vida, ja t'ho dic jo. Però no sóc tan gran. M'aixecaria per fer-te quatre demostracions d'agilitat, per qui m'has pres, però no és ni el lloc ni el moment, hi estarem d'acord. I després, tota aquesta gent. I un esdeveniment com aquest. M’has donat el carnet?
—...
—Em pensava que no em tocaria. No passa mai que falli el president i el primer suplent. Ho havies sentit mai d'algú? Això sí que és tenir sort. Fa dos dies que torno a ser empadronada al poble i aquí em tens. Ens donaran dinar, si més no. No tindria temps d'anar a casa i tornar, ni de conya. I ja has pensat bé què vols votar? No és cap ximpleria, n'ets conscient? Quan després, a les notícies, surtin les estadístiques pensa en el teu sobret entrant a l'urna. Un més, tens tota la raó. Però qui et pot assegurar que el teu no sigui el definitiu, que no hagi estat just el teu vot el que ha fet decantar la balança?
—...
—Està bé. Vinga, gràcies. A reveure.
—...
—I fes-me cas i canvia't aquestes arracades.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada