Un balandreig, lleuger com el prec d'una pedra,
empeny el meu cos a aquest ball desraonat que ja no puc aturar ara que —amagat
a la porxada de la plaça de l'església— t'he vist asseguda a ca la Sol, la meva dàrsena. Ulleres fosques,
diari obert, una cervesa i el fum d'una cigarreta a mig decandir, el cendrer
per tot pou. Una vida que és feta de fusta pot cremar de seguida, només que
alcis el cap i em drecis la vida. Com et pertanyo! M’has escrit cada vers
d'ençà del primer dia, com si les paraules que m'han de dibuixar em traïssin
per força, refugiades d'una por esbalaïdora que m'esborra de nit mentre dormo.
No sóc, no he estat res contra el teu record. Camino amb la sobergueria del qui
sap amagar el panteix malgrat tot. Cada llamborda una alenada i un ofec. Ets
tan a prop que fa mal. Un cop de roc al pit. Les cames encreuades, l'anell al
dit encara. I llavors la meva veu ridícula que gosa dir el teu nom. I llavors
el teu somriure.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada