LA NOSTRA CONVERSA

Conservaré impertorbable

un esvoranc pertinent

que esquerdi les hores

on escolar quan convingui

la nostra conversa.

Absurda intensa curiosa.

La nostra conversa.

 

INVENTARI

*La galeria ArtAmill d'Elena Padrell va engegar el projecte "Què ens mata?" pel qual proposava a diversos artistes visuals i plàstics donar-hi resposta a través de la seva obra que, a més, hauria de cercar una connexió literària. Vaig tenir la sort que l'artista Teresa Felip, autora de les peces que mal s'endevinen a la fotografia, em demanés que li fes companyia en aquest diàleg. Vet aquí la meva participació. La seva, tindreu temps de gaudir-la a l'espai a Vinyols de la galeria al llarg d'aquest mes d'abril de 2021.

Una jaqueta que ella havia dut de Colòmbia. La llista hauria de començar per aquella peça de roba i aleshores estirar el fil del país on es va casar el seu fill, un context raonable, anotacions en un calendari. Però en recordo només els colors, vivíssims. I prou. És per això que crec que convindria l’inventari: La possibilitat d’una enumeració tan llarga com calgui per a contenir i consignar els objectes morts i enterrats, els instants morts i enterrats, els llocs morts i enterrats, fins les persones que he mort i enterrat a cops d’oblit. Perquè oblidant he matat. 

Sovint s’ha esdevingut expressament. Bé pel pur plaer de menystenir, bé per la brosta necessària. Fins i tot he matat de manera fortuïta a causa del trist desgavell d’una atenció mandrosa i blana que mena a l’oblit. I cada vegada més també amb desgrat i a contracor quan, malgrat tot l’esforç per retenir un record (menys encara, el record d’un record), m’adono com fuig fins a fer-se petit com un cap d’agulla i, llavors, invisible. M’hi ajuda l’edat, és evident, i tanmateix és una edat que no havia ocupat fins ara. L’accepto com un simple atenuant, incapaç d’eximir-me del tot la responsabilitat, llevar-me la penitència. I això perquè, que jo recordi, he oblidat sempre. D’ençà que tinc memòria, que oblido. 

Oblit número 1 (i tot seguit els següents, potser sense l’ordre adequat): El text d’un poema que calia recitar dempeus, bracejant amb convenciment, fins que de sobte la cantarella s’estroncava i hi havia Europa i hi havia Àsia però Estambul no apareixia enlloc. L’olor de la fusta dels llapis que s’escurcen, de la plastilina i la bata planxada, sí. El vers, no. Potser és des d’aleshores que sempre he oblidat, sempre. Posem per cas, més endavant, la melodia d’una cançó italiana i quatre acords de guitarra mal tocats que s’esvanien passat l’estiu, després d’haver-me omplert cada nit la certesa del primer amor vora una tenda de campanya, ben tibada als quatre vents. O encara, se’n podien anar —qui sap on— els vint-i-tres articles i mig més indispensables del codi penal just abans d’entrar a la sala d’exàmens amb l’única trista companyia d’un bolígraf mastegat a la punta. “No hi ha pena sense dol ni culpa”. Tampoc persistia, mentre el buscava davant d’una pantalla, el nom delicat de la primera persona que em va fer plorar el dolor de la tendresa, estirat a terra, un cargol esporuguit. Certament he oblidat sempre, tothora. He confós i inventat, he vestit amb disfresses, he traït i enganyat la memòria amb mil i una estratègies. I la memòria, com un animal ferit, se m’ha encarat, enfurida i violenta com la por dels vespres d’hivern quan el passeig es fa llarg i la copa dels arbres tan alta. 

Abans de vestir-me per primer cop l’ofici amb una toga, vaig treballar construint piràmides perfectes de poma vermella, préssec groc, tomàquets, síndries o melons, donant classes de repàs vora la via d’un tren que no acabava de passar, soldat al costat d’un serraller una bona temporada i el roleu d’un pintor de parets una altra, despatxant rams de gerberes i kènties altíssimes, explicant contes a la canalla, posant discos per a fer ballar estrangers, assegurant l’aventura vestit de cowboy, vetllant vora la muralla el son dels sensesostre, jo he empaquetat mudances alienes. Ho sé. Només  ho sé. Sé que he exercit totes aquestes i d’altres professions, amb contracte o sense signatura documentada. Ho sé, però no me’n recordo. Igual que sé els pobles i ciutats que he visitat. Conservo les postals i fotografies on somric a la vora dels rius, mentre travesso ponts o enfilo escales amunt edificis singulars. Fusta, ferro, pedra picada. He acompanyat la paciència en estacions de tren i sales d’espera d’aeroports i m’he adormit amb els auriculars posats en gandules humides a la coberta d’un vaixell que encenia l’horitzó. He besat i he sigut besat amb la passió de l’abandonament en places idèntiques les unes a les altres i en places tan diferents que ni tan sols en semblaven. Sales de museu, parcs d’atraccions, jardins i boscos, turons i muntanyes, estanys i llacs, tramvies, refugis, la platja de totes les platges, la gespa de nit que acollia pluges d’estels, una abraçada, un retret, polaroids. Hi ha una pila de tiquets i entrades esgrogueïdes que en donen testimoni, prova de càrrec. Sort d’això, perquè no me’n recordo. No del tot, no ben bé. He llegit un gavadal de llibres que m’han segrestat nits senceres de companyia sota els llençols i tan sol i sol del tot, i he corregut a recomanar-los a tort i a dret a amics i coneguts, passavolants, transeünts, feu el favor de llegir-los, un cànon literari, el meu cànon literari, però no me’n feu citar una sola frase, no em demaneu que us expliqui com s’acabava aquella història entre en Tomàs i la Tereza, en Viri i la Nedra o els Berglund,  perquè no me’n recordo. 

Com aquell qui surt de la feina per tornar a casa. Seu al cotxe, engega el motor, pren la carretera i de sobte ja és a lloc. Sense cap consciència del camí que l’hi ha menat. Qui sap del cert si soc al punt de partida o al lloc de destinació, perquè no puc repassar el trajecte ni tampoc desdir-me’n, no pas ara mateix, ara i aquí. Construeixo llistes, fitxes, registres, col·leccions de substantius que enfilin un passatge amb un altre i, al final del passadís, les portes de l’armari són cobertes d’un collage que m’afita tothora la mida de la bellesa. Petits remeis i prou. No us enganyaré, reconec el gust d’un pastisset de crema i el ritme del baix quan marca el compàs al cantant. No es tracta d’una agonia nova, és només la partitura que m’ha tocat interpretar. Sento el vertigen, el mal al pit, l’ofec de no saber si em mor perquè oblido o oblido perquè em mor. 

ET TORNARÉ A PENSAR

 

APAREIXES TOTHORA

 

EL NOM DE TOTS LES COSES

 

PER MOLTS ANYS, CARLES

Seu a la terrassa amb el cafè impassible davant, glaçat ja. Ella encara dorm. Es lleva sempre a la mateixa hora, ni un minut més tard, i cap pandèmia no li canviarà les rutines. Ell l’havia precedida perquè aquests dies la son és estranya. Somia més, somia molt. I no és l'únic que ho reconeix. No es pot dir que dormi malament o que li costi, només que és veritat que la ficció nocturna –extremadament realista i versemblant– s'ha multiplicat. La majoria corrobora aquesta sensació i tanmateix ningú no n'explica els detalls. Els núvols dels darrers dies s'han arronsat i, com que han avançat l'hora, la llum resulta generosa. Omple el menjador sencer com un filtre de la càmera del mòbil fins a convertir-lo en un altre menjador, potser més nòrdic, més amorosit. Les fotos de les netes, tan enfocades, una picada d'ullet, han estat les primeres a felicitar-lo amb la seva sola presència arrenglerada, abans i tot de la pluja de missatges telefònics que ja descarreguen el seu escalf, intens i previsible com l'enrenou de la cafetera omplint la tassa.

            El carrer és buit. La canalla no juga al parc, els repartidors no arrosseguen els seus carretons i els cotxes ni aparquen ni desaparquen. El cambrer no serveix les taules que ningú no ocupa i la xinesa del basar no fa guàrdia a la porta del local amb aquell somriure seu complicat d'interpretar. La raó no és en el fet que sigui diumenge perquè tampoc pedalen ciclistes emperifollats ni senyores lacades es venten del llacet d’una safata de dolços. El confinament ha mantingut només la rutina dels passejadors de gossos, la determinació constant dels qui arrosseguen l'animal sigui quina sigui la contingència. Mentida, queden també els crits dels veïns del davant, matemàtics i indefugibles.

            De manera que la terrassa, tot i abocada al barri, no representa una distracció per a llançar coets, res extraordinari. Sí que és, deixeu-m'ho dir, un respir a l'aire lliure, un canvi d'escenari, però poca cosa més. La pantalleta es va encenent i apagant atès que, amb els anys, l'agenda acumula contactes. Si més no, la seva. Ha tingut temps de seure a moltes cadires, al voltant de moltes taules i per motius i excuses diverses. Ha escoltat i s'ha fet escoltar, li han donat la raó tenint-la i sense merèixer-la i l'ha donada tants o més cops. Ha rigut i ha fet riure i prou que s'ha cuidat de no donar motius pel plor. Així que no ha d'estranyar a ningú que força gent es recordi que és el seu aniversari, el primer d'ençà que el van donar per jubilat.

            Haurà de passar aquest dia si fa no fa com va passar l'anterior i com deixarà que passin els propers. No hi haurà dinar familiar ni sopar d'amics. No arribaran visites sorpresa ni regals inesperats. I què. Ella s'esforçarà d'una manera o altra per fer-lo sentir especial i trobarà el punt just entre la tendresa i la ironia. Però seran ells dos sols, això segur, retinguts a casa. A l'hora del pastís –perquè hi haurà pastís– obriran el portàtil per rebre l'abraçada virtual de les nenes que cantaran plegades cada una des del seu racó domèstic. I es voldrà fondre perquè a ell també li costa ser el centre d'atenció. I mirarà de somriure, les galtes enceses, sense plorar perquè no toca –penes té el món– però morint-se'n de ganes perquè l'emoció de fer-se gran vora la gent que estimes no l'esborra cap tos seca, cap febre. La fa estranya i bruta, potser, però no l'esborra. Per tant s’estalviarà les llàgrimes.

            Una època curiosa, els ha tocat. Qui els ho havia de dir, a aquestes alçades. Repassa les notícies, un calc del darrer cop que les havia repassades. Xifra amunt, xifra avall. Les converses dels grups encara no s’han posat en marxa, tota la repetició de fotografies suposadament simpàtiques que ara va esborrant sense ni tan sols haver-les obert. Llavors observa la imatge del seu perfil. Prem la pantalla amb dos dits i amplia aquella cara tant com es pot. Els mateixos ulls insolents i encuriosits que feia a les fotos de l’escola, aquelles fotos en blanc i negre de la classe sencera asseguda per files al jardí de davant. Ben clenxinats, el cap lleument de gairell, el somriure postís per al retratista. Són els mateixos ulls i conserven la picardia afegida a una gravetat complaent. I les pestanyes llargues i fosques. De la resta, què en queda? Del que era aleshores, els seus costums i somnis, les seves manies, del llenguatge atropellat, què n’havia conservat? Si en aquell moment hagués pres un paper en blanc i hagués escrit deu desitjos, quants serien complerts hores d’ara? Li semblarien absurds, ridículs o, pel contrari, se n’hauria de plànyer? Fem-ho a l’inrevés. Si en aquest precís moment agafés el mòbil i per un mecanisme improbable aconseguís fer arribar un missatge a aquell vailet, quins deu consells li donaria? Miraria d’assegurar-se que sabés arribar just al punt on es troba ara? Perquè no pot queixar-se de res, no hi ha res de què penedir-se més enllà dels retrets que hom ha de fer-se per ser honest i coherent i assegurar-se el passi adequat per al judici final. Res sinistre, vergonyós o patètic per a retre cap severa penitència. Li ha tocat ballar molts tangos i no s’ha arronsat, ha mirat de seguir el ritme amb tota la traça de què ha estat capaç. Ha assumit riscos i reptes. Ha hagut d’escollir un camí i deixar-ne d’altres enrere. Ha dit que sí i ha dit que no. De vegades s’ha avançat i de vegades ha vist com se li avançaven. Total és una mica això, al capdavall, una partitura només per a nosaltres que no coneixem fins al moment de tocar-la.

            Ella ja s’ha llevat. L’ha sentit venir cap a ell travessant el pis. Se li asseu al costat, li pren la mà i se’l mira als ulls. Per molts anys, Carles, per molts anys.

PERQUÈ JA NO CALLAREM

 

Vigilem les paraules quan s'envolen

fora del nostre abast, un cop llençades,

i oblidem que ja no ens serà permès

d'estirar el fil que les contindria

sinó entomar l'envestida ferotge

de qualsevol que hi pari atenció

i no les empassi un cop mastegades.

Ja no sec arrecerat al rafal

ni acoto el cap per crits i escopinades,

inflo el pit i surto a l'entrada

a dir el meu nom i els meus cognoms humils.

No espero càstig ni vull recompensa,

m'hauran d'arrossegar si em volen pres

o passejar-me dalt d'una carrossa.

Vigilem les paraules quan s'envolen

perquè són només belles en ser dites.