PORTES

Va arribar abans d’hora i se’ls va trobar al mateix lloc on els havia deixat. Va tancar la porta amb un cop sec i sorollós per tal de fer evident la seva presència però ells no van immutar-se. Ningú va sortir a saludar-la, ningú digué absolutament res. Feia una eternitat o dos que era fora i era incapaç d’endevinar cap canvi prou perceptible. Els havia trucat per anunciar que venia i de tantes ganes de retrobar-los fins i tot havia agafat un taxi per comptes de l’autobús o el tren que haguessin estat més lògics. Però ara era aquí i no podia trobar el motiu que la fes sentir com s’havia sentit només uns instants abans de tancar la porta rere d’ella.

Es va passejar per la casa retrobant els mateixos olors, el mateix ressol, la mateixa estricta decoració inalterable. El temps no passa depèn per què. El temps no passa depèn per qui. La seva habitació la va acollir amb aquella impressió fosca i trista. Es va asseure un moment al llit i respirà fons. Deixà la bossa i sortí. En arribar a la cuina, se’ls va trobar, per fi. Asseguts al voltant de la tauleta. Van aixecar el cap i van saludar-la com si fes deu minuts que hagués baixat a comprar tabac. No cal dir que ja se li havien passat les ganes d’abraçades i petons així que, reprimint els instints que ara s’adonava que no sabia d’on redimonis havien sortit, obrí la nevera, prengué un refresc i s’assegué amb ells. Mai no havien parlat gaire, és cert, però venia amb tantes coses per dir! Tants records per omplir la conversa! Venia plena i ells la van buidar de cop. La llauna balla a les seves mans i ells mengen davant d’ella mirant les notícies que ara explicaran tot allò que no cal saber sobre els darrers deu minuts del món de l’esport. Per què has fet picar la porta? La reprèn el seu pare amb aquell seu to molest que no necessita desviar la mirada de la televisió. Ho sento, deixa anar ella per tota contesta.

I aleshores recorda el darrer cop que els havia vist. Molts anys abans. Asseguts exactament al mateix lloc. També llavors tancà la porta presa d’un arravatament. Anava tan carregada que primer deixà les coses a terra i, amb tota la mala llet de què fou capaç, va prendre la porta i la va fer petar tan fort que la casa sencera havia de tremolar. I és que estava convençuda que no els volia veure mai més, mai més no tornaria a aquell forat d’on calia fugir. Aquell dia el seu pare no cridava ni la mare no la seguia plorant anguniosament escales avall, desconsolada. Ni aquell dia ni tampoc avui. Potser perquè menjaven i quan es menja no és moment per altres coses que no sigui seguir atentament l’actualitat, és clar.

Aquests anys han anat parlant per telèfon. O millor, aquests anys ella els ha anat parlant per telèfon. Els ha escrit cartes. Tràgiques al principi, escasses tot seguit i, al final, simplement cartes que sabia que eren més del remetent que del destinatari, com un a mena de diari personal dels que es regalen a les princesetes el dia de la primera comunió. Els ha tingut al dia de les circumstàncies i els motius, dels esdeveniments i les cites, la feina, les companyes, els companys, l’embaràs, l’avortament. Els ha posat al dia sabent, per avançat, que no servia més que per omplir papers.