Es va escriure un epitafi brevíssim. No res. Quatre ratlles que no arribaven a paràgraf abans de tallar-se les línies dels canells i entotsolar-se a la banyera plena d'aigua.
Perquè aquella darrera nota no es mullés amb una esquitxada espasmòdica qualsevol, l'havia deixat ja d'entrada fora del seu abast, a la tassa del vàter. Neta i clara.
Just quan era a punt (un darrer sospir romàntic i tràgic) s'adonà -llastimosament i amb impotència- de la trista i vergonyosa errada ortogràfica.
1 comentari:
Què vonic!!
d'altra banda, això passa sobint amb les herrades hortogràfiques..
Publica un comentari a l'entrada