El perfum que només et vas posar un cop per carnaval. La cançó que vas sentir un dia mentre esperaves algú a les escales del metro i no vas saber mai de qui era. Una pel·lícula en blanc i negre i pla fix plena de diàlegs en francès de què us rèieu tu i els teus amics fent el cafè després del cineclub. La novel·la que vas deixar a una companya de la facultat que es va quedar a l’estranger un cop va acabar l’erasmus. El veí que es va tirar del novè pis quan tu eres al llit curant una mononucleosi i amb qui no havies coincidit mai a l’ascensor. Aquells dibuixos animats que començaven amb un arc de sant Martí que potser només vas veure tu. Un bolígraf bic de color verd que et van deixar al tren per apuntar el número d’un pis per compartir que no vas poder anar a veure. El tiquet dels texans de color llampant que no va voler aparèixer quan et vas adonar que t’anaven massa grans pel teu gust i que vas regalar a la teva cosina gran. Els estels d’aquell agost que va ploure tant que la gespa es va perfumar de riallades. El globus vermell que et va donar la dependenta de la sabateria on la mare et va comprar les kickers de color vi que vas dur dues tardors seguides fent veure que el peu no se’t faria mai gran. El cartell esmicolat a la sortida de l’autopista que indicava el nom del poble on al final el teu pare no va voler parar tot i que la teva tieta plorava amb les mans al ventre. La marca d’aquells paquets de tabac que la teva amiga d’aleshores i tu compràveu a mitges i que només vàreu fumar aquell estiu de segon de carrera que us havíeu escapat juntes a la costa. Les espelmes del tres i el zero que cremaven sobre el pastís de la festa sorpresa que t’havien preparat els companys del departament i que no paraven de felicitar-te a crits mentre tu provaves de sentir la teva germana que era al telèfon. El color de les prades que envolten el poble on vas créixer quan el dia encara no gosa fer-se nit i diries que no podries ser enlloc que no fos a casa. El primer mòbil, que duies apedaçat amb cinta adhesiva des que et va caure al jardí de la casa dels teus pares i del qual no et vas desprendre per un de més prim fins que no et van assegurar que conservaries el mateix número. L’entrada d’aquell ditxós musical que s’havia de veure que vas penjar a la nevera amb un imant tan bon punt vas tornar a casa. La teva foto en blanc i negre del primer cop que et vas tallar el cabell curt com un noi i que feies servir de punt pels llibres que et llegies a l’institut. La capsa badada d’aquella cinta de cassette que vas escoltar milions de cops al cotxe quan anaves a la teva primera feina de debò. Els colors de la bata de l’escola que no et volies posar els dilluns que plovia amb olor de plastidecor. El meu nom.
2 comentaris:
Quin desamor més ben expresat.
Això és que vull dir amb "la flor i la destral"
Publica un comentari a l'entrada