Durant la batalla, pujàvem sovint al turó des d'on les estratègies d'uns i altres es distingien amb una netedat gairebé colpidora. Era tan clar la naturalesa animal dels homes... Cada escomesa suposava una nova coreografia al compàs d'una sang que —de dalt estant— no podíem ben bé distingir sense desampallegar-nos de les ulleres de sol. Sentíem els crits i els trets. Fins i tot, es diria que una olor bruta i compromesa violentava el ventijol de la nostra prada. Però tampoc massa. Vèiem caure màrtirs de banda i banda i estendards de tots colors que, de seguida, algú altre arreplegava fins que queia i així ad infinitum. Hi havia estones força emocionants. No us negaré que (algun cop) havíem arribat a encetar apostes. Però no tardàvem a deixar-ho córrer quan ens adonàvem que, seguir amb massa atenció el combat, resultava tan empipadorament avorrit. Si t'encapritxaves d'un contendent, abans i tot d'acabar-te la beguda ja te l'havien estès a terra amb els ulls fora de les conques. Si volies anar amb els d'un costat o bé amb els seus contrincants, mai no estaves prou segur de no confondre't en el recompte de baixes. De tota manera, al final, sempre acabàvem parlant de les nostres coses estirats panxa enlaire, o decidíem recollir i acabar la festa a casa d'un o altre. Sobretot si senties que arribaven els bombarders, i el seu soroll insuportable. Aleshores, ningú aguantava un segon més —ni per tot l'ivori del món— i començàvem a desfilar. De tota manera, tant bont punt apareixien, amb tres o quatre bombes fotien la història enlaire i no et perdies res.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada