TALLER (cançó petrarquista)

És pretès que ens trobem jaient així

molt a prop l'un de l'altre —fosa pell—

i només amb els noms per vestidura

que hem deixat reposant sota el coixí.

Em coneix el rampell,

li conec l'armadura.

Ferida, boca oberta, la costura

que ja vol ser embastada a cops de nit

i és potser per això que l'he envestit:

Per tal de segellar aquest nostre pacte

per sempre, ara i aquí, amb un sol acte.

El seu cos, un senyal. Res massa greu.

Un vertigen, la inflor immaculada

es converteix en signe. Potser afany,

el desig que aleshores era breu

ara agafa volada

i ja és averany.

La voldríem certesa, és sols boscany.

Per això ens caldrà encara la paciència

de lliurar-nos, ulls clucs, a certa ciència

que inunda la pantalla amb una imatge

i assegura, ara sí, no ets cap miratge.

Existeixes, ets nom. Ets tots els dies.

Ets matí, tarda i nit. Tresor menut

que ella amaga dins seu engelosida

mentre tu, poc a poc, l'acaricies.

Potser ja ens hem venut

la vida amorosida.

Potser ja ni ens pertany la pròpia vida.

I tanmateix, qui pot voler res més?

Digues, que potser es pot tenir res més

que no sigui l'espera dels teus ulls

i, mirant-los només, siguem curulls?

Has triat el novembre. Amb llamps i trons,

la tardor ja et festeja. Has arribat!

Sentim la teva veu tan neta i clara.

Són teus tots els reialmes, teus els trons.

Perquè ens haurem privat

de respirar a l'empara

d'altre alè que no vingui d'eixa cara.

Només cal que t'exclamis, seré mort.

Només cal que somriguis, seré plor.

Ella et té al pit, jo al cor. Ella et té al cor,

i en el meu pit tremola la ricor.

Després vénen paraules, com cançons

que entonen els teus llavis. Ja camines

i m'agafes la mà, reses preguntes

que jo hauré de capir, trobar raons.

Perquè sé que examines

cada mot, que t'apuntes

allò que dic i penso, són assumptes

d'Estat. Tot és tan greu i tan intens

en aquest teu posat que sempre em venç!

Guardo cada somriure o abraçada

en la capsa que saps tan amagada.

Ho sé que no em deus res però et demano

que prenguis la cançó com a penyora

d'aquest pobre poeta que t'enyora.

I és només per això que t'encomano

que em guardis un record, o ni tan sols,

el record d'un record, quan sigui pols.