TRENTA-CINC

Es passa els cabells rere les orelles però de seguida un acte reflex li fa tornar a repetir el gest, però a la inversa. Somriu. Perd la mirada en alguna altra banda que mai descobrireu i s'incorpora a la conversa a destemps però amb decisió, fent sentir la seva veu. I aleshores sembla que ja no la faríeu callar, perquè té raó, tota la raó del món. Però s'aixeca d'una revolada i enceta qualsevol altra activitat que òbviament no té relació amb la que veníeu compartint. Se n'oblida i ve a seure un cop més, encreua les cames i reprèn el fil. Més o menys. De vegades no sabríeu dir si és cert que no recorda una cosa, si és possible que sigui el primer cop que en té notícia o si és només una impostura, la màscara de filla petita que sempre pot servir d'excusa. Però fa petar la llengua i mou aquells dits fibrosos amb tanta eloqüència que endevineu què amaguen. Encara que no us hi podríeu jugar res perquè els seus ulls de mel fan riure l'habitació sencera si ella ho vol, o potser plorar, si és que s'escau. I no en podeu estar segurs, perquè mai és prou vostra, mai del tot. I més val que no us enredi en un dels seus dubtes perquè —creieu-me— us hi podeu trobar enredats abans i tot que us n'adoneu. Potser llavors pensareu que li heu vist el truc, que sabeu la fusta d'on la van tallar. No us ho cregueu. Ella enfilarà carrer avall i vosaltres romandreu encara al punt on éreu, atrapats en un nus indestriable. La mirareu i entendreu que ja no hi arribareu. Jo la vaig conèixer quan fregava l'edat que se't permet fer tot allò que ja no t'interessa de fer. Esquifida i pigada, tota esquena. Reia per qualsevol cosa i parlava a batzegades com si els mots no poguessin mantenir l'equilibri sobre aquells llavis amples. Arquejava amb insolència les celles i ara ja ha fet trenta-cinc anys.