LÍNIES

 

—No és ben bé que et defugi.

—Potser no, però em defuges.

—Em fa mal l'evidència.

—Quina evidència?

—Mai no hem parlat clar.

—Mai no hem parlat de cap manera, de fet.

—Així i tot, és prou evident, no trobes?

—Què trobes, tan evident?

—Que no cal parlar. Que està tot dit d'entrada.

—És possible.

—Vols dir que

—Vull dir que és possible.

—Som on som. No crec que puguem ser en una altra banda.

—Som on volem ser.

—Potser tu, ets on vols ser.

—Tu, ets on vols ser.

—Per què ho dius, això?

—Pensa-hi.

—No cal que hi pensi gaire, on voldria ser.

—T'atropelles amb les paraules. Les fas servir per dir allò que voldries però te les empasses tan ràpid que es perden gola avall.

—Voldries?

—Jo no vull res. I encara que volgués res no t'ho diria. Però no, no vull res.

—Aleshores tu?

—Aleshores jo, res. El desig es pot reservar eternament.

—Potser es panseix.

—O potser floreix a l'armari i omple de perfum la casa.

—Parles de desig...

—No parlo de desig. He dit que no vull res.

—Però has dit desig. Ho has dit. Bé deus voler alguna cosa, tu?

—Jo no treballo amb les paraules.

—Ni jo tampoc.

—Qui diu desig pot dir qualsevol altra cosa, del tot diferent.

—Per exemple?

—No ho sé. Mira, tant és.

—Per a mi és important.

—Tu tens l'armari ple de desitjos.

—I la casa put a florit.

—M'utilitzes.

—Aquesta sí que és bona. És evident que ets tu que m'utilitzes.

—Jo? Per a què, si es pot saber?

—Et distreus. Quan et convé, et distreus i prou.

—És clar, i tu no. Com si jo no fos la teva distracció. Passen setmanes senceres que no sé res de tu i llavors, tot de cop, sembla qui sap què.

—Compto les hores.

—I una merda! Escolta, saps què? és igual, de veritat que és igual. No t'estic demanant res, al contrari.

—Tens raó. Després de tots aquests anys, no m'has demanat mai res.

—Naturalment que no. Et vas inventar una porta i em vas posar a mi darrere.

—De quina porta parles?

—No goses entrar ni goses sortir.

—Però, digues, sóc dins o sóc fora?

—Deixa-ho córrer.

—Digues.

—És només una façana. La porta d'una façana sense edifici. Res més.

—I per què no passes?

—Tant és si jo passo com si no. Ets tu, que no penses moure't. Sóc el personatge que t'has inventat. Una mena d'excusa per divagar.

—Així, vols que t'esborri, doncs?

—Ara ja m'has escrit. Dóna'm línies. Dóna'm línies d'una puta vegada.