DE FUSTA MASSISSA

                                                                                en la fotografia, detall d'una peça d'Ester Ferrando

Res ja no és per a sempre. Oblideu els mobles de fusta massissa que grinyolaven durant les nits els seus dies de glòria però es mantenien ferms i útils pels segles dels segles i reteniu tots aquests noms tan relluents i mancats de tota vocal. Llegiu cada article sobre l’obsolescència programada i conformeu-vos a ser fills d’una època estranya i perversa que és capaç de caducar mentre sou al llit, reposant tranquil·lament. Ara que sabeu que viureu més anys que els vostres pares i molts més anys que els pares dels vostres pares, prepareu-vos per organitzar què fareu d’aquesta vida tan llarga si la bossa és buida. Perquè els diners que havíeu amagat sota el coixí de grans corporacions financeres podrien esvair-se demà mateix, potser aquesta tarda i tot. Si gasteu, envellireu pobres. Si estalvieu, envellireu pobres. No hi ha futur, deien uns joves anglesos absolutament irats que avui passegen sense dents les seves agulles imperdibles que fa massa temps van veure rovellar. Però sí que hi havia futur. Una mena inquietant i recargolada de futur. El contrari d’estalviar és consumir? No recordo quan vaig fer-me’n soci però reconec que hi pertanyo com tots els altres. El meu consum afavoreix el consum del veí que afavoreix el consum del veí del costat que afavoreix el meu consum. Si vols escapar-te’n, caldrà que sàpigues que van desforestar la part del planeta plena de locus amoenus on residien tots els poetes. De debò, ni ho somiïs. Acostuma’t a plorar pel nou giny tecnològic que ja no et podràs permetre. Fins i tot els funcionaris saben que res ja no és per sempre.