POSTAL #33

M’he endut el poeta i sa mare a veure plorar Sant Llorenç. Ens protegia una manta de quadres que pertany a la calaixera de casa. L’avi no ha vingut. No surt de casa més enllà del capvespre. Ens hem ajaçat encara amb la panxa plena d’una truita que feia somiar les patates i un pa encrostat que les desvetllava de neguit. Hem vist la nit foradar-se i estripar-se i el marrec s’ha carregat d’uns versos que ja no podrà deixar de reescriure. Els desitjos corrien a empaitar les cues bellugadisses i ens hem adormit entre una paraula i una altra. I sí, he recordat la gespa i la tempesta, l’olor de la platja tan a prop i totes les besades que van precedir-nos la sorra d’aquell estiu ple d’estels. Me’n reconec presoner.