SEGONA SESSIÓ

—Aleshores, si ha entès els seus drets, farà el favor de contestar les preguntes que li formularà, en primer lloc, el Ministeri Fiscal.

—Amb la vènia, senyoria.

—...

—Bon dia.

—Bon dia.

—Ens pot explicar quina era la seva relació amb la menor?

—És la meva filla.

—No és més cert que vostè n’exercia la tutela legal?

—Si vol dir que no sóc el pare biològic, té raó vostè. Això no treu que sigui la meva filla. De fet, des que es va morir la seva mare, en sóc l’únic familiar.

—I el tutor legal. És així o m’equivoco?

—Això mateix. No s’equivoca.

—Senyoria, se li podria mostrar el foli número 67?

—...

—Reconeix aquesta fotografia?

—Sí, la vaig fer jo mateix, no gaire abans que se n’anés.

—Ens podria dir que va passar amb la menor?

—La veritat és que no.

—Disculpi?

—Només sé que ha desaparegut, vull dir. Això i prou.

—I vostè no té ni idea d’on es troba, en aquest moment?

—No senyora.

—Quan la va veure, per darrer cop?

—L’onze d’agost de fa dos anys. Just abans que toquessin les sis de la tarda.

—Ens pot explicar, exactament, com va anar?

—Sí senyora. Ho puc explicar les vegades que faci falta. Però per molt que ho expliqui no canviarà res.

—Faci el favor de limitar-se a contestar les preguntes.

—Sí, senyoria. Els del quiosc havien trucat per dir que ja tenien el llibre que els havia encarregat i havíem anat al centre comercial a recollir-lo. Ella es va aturar a la botiga de música i va començar a remenar el calaix de les ofertes. Com que podia estar-se tardes senceres remenant aquell coi de capses, em va dir que anés tirant, que m’esperaria fent un batut a la cafeteria.

—I aleshores?

—Aleshores res. Quan vaig arribar a la cafeteria, la nena no hi era. Ni a la botiga de discos, ni en tot el maleït centre comercial.

—Va avisar els de seguretat?

—La nena tenia quinze anys. Vaig pensar que potser l’havien trucada o qui sap si havia trobat algú. No ho sé. Vaig buscar-la al pàrquing, vaig pujar i baixar milions de vegades per les escales mecàniques però la meva petita no hi era. Vaig trucar-la però tenia el mòbil apagat o sense cobertura. Vaig seure una estona a la cafeteria per si apareixia, però al final vaig decidir tornar a casa.

—Així i ja està, tornar a casa. Va avisar algú?

—Vaig trucar les seves amigues però no en sabien res. Aleshores vaig tornar a sortir a voltar amb el cotxe per veure si la veia però no hi va haver manera. Els llocs on anava eren tancats o bé buits. 

—Sap si sortia amb algú?

—No. No en aquell moment, si més no.

—No ho sap o sap que no?

—Si surt amb algú, no me l’ha presentat.

—Havien tingut alguna discussió?

—Milions de vegades. És una nena difícil. Sobretot d’ençà d’allò de la seva mare. Discutim sovint.

—En quin sentit?

—Per l’amor de Déu, cridem, ens diem el nom del porc i després ve corrents, m’estira la barba i seiem davant la tele a veure una pel·lícula. No cal que ho pregunti, no li he posat mai la mà a sobre, si es refereix a això. No pegaria mai a una criatura. Qui pot fer mal a una criatura?

—No és més cert que el nadal de l’any anterior la menor va presentar una denúncia contra vostè?

—Em pensava que era vostè que entenia de lleis.

—senyoria...

—És cert que la menor va presentar una denúncia contra vostè? Vol contestar?

—Vol dir res una denúncia? Era una criaturada. No va ser res. No vam arribar ni a judici. Ho van arxivar de seguida, al mateix jutjat de guàrdia. Estava furiosa. M’havia demanat que la deixés sortir amb unes amigues. Era cap d’any. Es va presentar amb un vestit tres pams més amunt del genoll. Encara tenia catorze anys. Va començar a plorar. Es va enfadar molt. I va trucar els mossos. Una amiga seva li havia explicat que jo passaria la nit a la comissaria i així elles podrien sortir. És això, que volia saber? Té alguna importància? Ja vaig donar totes les explicacions en aquell moment. Ho van arxivar, oi? Conec els meus drets, jo. 

—I aquest cop, s’havien enfadat?

—En absolut. Portàvem una bona època. Havia reprès les visites amb la psicòloga, prenia la medicació, venia a missa cada diumenge.

—Ens ho pot explicar?

—Què vol que li expliqui, que som catòlics?

—Senyoria...

—La mort de la meva dona la va enfonsar. Havien estat molt unides. Recorden la tragèdia, oi? S’autolesiona. Ha intentat llevar-se tres cops la vida, tres! Tan aviat no vol sortir de casa com no li veig el pèl. Si està compensada, rai, si no...

—S’havia escapat mai de casa?

—Un cop al mes, com a mínim.

—I ho ha denunciat algun cop?

—No. Per què? Sempre tornava. O sabia on trobar-la. Fins aquest cop.

—Perquè vostè creu que ha marxat per voluntat pròpia.

—Naturalment.

—I on diria que és, aleshores?

—Si ho sabés no seríem aquí, no troba?

—No és més cert que va matar la menor i tot seguit es va desempallegar del seu cos?

—No senyora. No sé d’on ho treu, això.

—Digui’m, perquè no va denunciar-ne la desaparició fins dos dies després?

—Que no veu la tele, vostè? No ha sentit que abans de vint-i-quatre hores no es pot fer res? En canvi, quan va fer dos dies la cosa era diferent. Dos dies és massa. Mai no estava més de dos dies fora de casa.

—Ens pot explicar les traces de sang que es van trobar a la porta del seu vehicle?

—Té els braços plens de senyals. Es fa talls i després no para fins que torna a sagnar. S’arrenca les crostes un cop i un altre. No hi trobo res d’extraordinari en el fet que hi pogués haver sang a la seva cadira del cotxe. Encara com no n’hi ha per tot arreu.

—Jo no he parlat de la seva cadira sinó de la porta.

—A la porta, a la cadira. Busquin més que en trobaran. Ja hi pot pujar de peus.

—I la jaqueta? Senyoria se li pot mostrar la peça de convicció número 3?

—...

—És aquesta la jaqueta que duia el dia que va desaparèixer?

—Jo diria que sí. Efectivament.

—Ens pot explicar què feia la jaqueta en el seu jardí?

—Potser va tornar per buscar alguna cosa. O potser no és ben bé la que duia aquell dia. Té moltes dessuadores com aquesta.

—Però li sembla que és justament aquesta, la que duia aquell dia?

—Jo diria que sí. Sí, senyora.

—Com s’explica per què la jaqueta també presenta nombroses restes de sang que, naturalment, corresponen a la nena?

—Jo diria que ho he explicat d’una manera prou entenedora. Però li ho puc repetir. Els cops que vulgui. Ha vist les fotografies que el meu advocat va presentar? Va sentir les declaracions de les psicòlogues? Tenim els informes mèdics. Li sembla prou explicació, senyora. Francament, senyoria.

—Ens pot dir on és el cos de la menor?

—El que li puc dir és que la meva filla és viva, li ho ben asseguro, i que vostès no han estat capaços de trobar-la.