POSTAL #36

Potser no som ben bé d'aquest món, ni tu ni jo. O hi ha algú que encara escrigui cartes com la que jo sóc a punt de llegir? Fa mitja vida que reposo en un “estimat” inicial per por de trobar de seguida les paraules que el contradiguin. Ho sé que és només una fórmula i n’agraeixo la cortesia. I tanmateix, bé dec tenir dret a embadocar-me en el traç gruixut d’una tinta que em pertany. T’agradava fer servir el color verd i veig, per tant, que conserves algun tret que jo podria reconèixer, després de tot. Les majúscules altives i la mandra estirada en cada ema. No em deies mai pel nom, ho recordes? No te’n riguis, però he olorat els fulls per resseguir el fil d’un pensament que se m’havia presentat. Penso si, quan m’escrivies, devia haver-hi algú protegint-te dels gargots propis i l’ortografia com jo havia fet tants cops aleshores. Ara em ve al cap la flassada de ratlles i aquell dibuix japonès que vam enganxar a les portes de l’armari.