EL PES DE TOTES LES PARAULES

I aleshores, tot de sobte, ja és massa tard

per prendre trens a l'estranger

amb la bossa buida a l'esquena

i un llibre sol per rellegir.

Ningú escolta les mateixes cançons

ni recorda com eres

quan el gest no el feien els solcs.

Potser vas malversar el somriure

massa sovint. 

Massa sovint

t'abellia una tristesa feta de pols

que era pertot, que no era enlloc.

No el trobaràs mai el racó

que havia de salvar-te,

perquè et vas fiar de les ciutats invisibles

que tants altres juraven haver vist.

En pots dir pell,

és pell, al capdavall,

fou pell i serà pell,

ni premi ni consol,

la teva pell, només.

I aleshores, tot de sobte, serà aviat.

Tornaràs a deixar que fugi el tren,

el pes de totes les paraules a l'espatlla.