El poeta no ho sap, però el violí faria qualsevol cosa que ell li demanés. Avui han vingut a sentir-lo uns vells amics que el volen per a la seva escola. Mentre l’escoltàvem, la seva mare m’ha agafat la mà. Jo no he estat capaç d’enretirar l’atreviment, embadocat com estava en el joc que l’arc encetava amb les cordes a cada nova envestida. Quan ha acabat, un somriure mínim per a tota salutació i de seguida tot el ritual de vestir l’instrument de parsimònia. Aleshores sí, ha corregut cap a nosaltres i se m’ha llençat dolorosament als braços. L’avi plorava però entretenia l’emoció amanyagant la filla que improvisava una serenor gens versemblant. El he duts tots a sopar a la fonda. La matinada ha picat a la finestra per fer-nos fora. La mestressa no ens ha volgut cobrar. S’ha estimat més arrencar-nos la promesa d’un concert de gala al pati, tan aviat com l’estiu demani l’alta. Hem passejat fins a casa seva i he entrat amb ells.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada