AVUI ÉS L'ENDEMÀ

Detall de l'obra Democracy party d'Alfred Porres Pla

Avui és l'endemà. I no passa res. O tampoc exactament res. En passen moltíssimes, de coses, però potser cap de clara, potser cap d'immediata. La Jana em pregunta amb un cert estupor: Aleshores, encara no som independents? Que no havíem guanyat? Els seus vuit anys permeten aquesta mena de dubtes. I també conclusions com la que m'ha etzibat de seguida: Llavors, per a què ha servit? Sentim els números i les interpretacions que en fan uns i altres. Perquè és dia de d'interpretacions i de números. És dia de declaracions que van i declaracions que vénen. Rèpliques i contrarèpliques. Sentim les estratègies que uns pretenen i que altres desestimen, es menystenen per massa o per massa poc. Sentim que parlen de pantalles, de fulls de ruta, de pactes i diàlegs. Parem atenció a cada nova anàlisi. No podem evitar emprenyar-nos o esbravar-nos amb un somriure sentint depèn de què i de com. Què en farem de tot aquest  munt d'arguments? Al capdavall, sembla que no parlin de tu i de mi, sembla que ens comptin però que hi comptem poc. Llavors sec un moment i procuro sentir-me els pensaments entre tant rebombori. D'entrada, orgull de poble. Orgull i una emoció molt gran. Hi vam ser, vam participar, hi pertanyem. Hi ha tot un món de persones amb qui comparteixo un desig i, potser fins i tot, una manera de procurar-lo. Després un dubte petit. Som aquests i prou? O bé, n'hi ha prou amb els que som? Em fa l'efecte que no estic entre els que moren d'impaciència. Vull el meu Estat i el vull ja, és clar, com l'he volgut sempre, no pas d'un parell o tres d'anys ençà. Però tota la vida m'han ensenyat que el bo es fa esperar. Amb això no vull dir que tinc cap intenció de jeure a esperar, penso esperar dempeus, cridant i saltant, empenyent i treballant perquè arribi tan aviat com sigui possible. I tanmateix no faré trampes, no pujaré al vaixell que vagi més de pressa, procuraré que ens hi dugui la feina de tots i no només la d'uns quants —ni els de la rauxa només ni tampoc els de només el seny. Deixaré ben clar a qui m'ho demani què espero del meu nou vell país. Fa anys que el meu vot és el mateix, malgrat cares i circumstàncies no s'ha esgrogueït, i no obstant això m'adono que mentre reflexionava, podria haver estat d'uns o bé d'altres, com si em desdibuixés. Potser perquè després de molt de temps, encara que ens vulguin fer creure el contrari —i de vegades ens ho creguem, és entre tots que hem fet gairebé realitat allò que ens havien volgut vendre com a utopia eterna. És clar que haurà servit. Ahir vam fer un pas endavant. Ni l'únic, ni el definitiu, ni tampoc l'inútil, un pas més. I sí, no perdo de vista que continuen tocant hores i quarts, la gana al tercer món, la crisi al replà de la meva escala, i el darrer empat del Barça, perquè el fet que el món continuï girant, el fet que el món estigui ple de coses importants, no m'aparta del meu somni, no l'empetiteix. Sobretot no me n'aparta, tot al contrari. I és clar que hem guanyat, Jana. I la Independència és a tocar. T'ho pots ben creure.