Han estat dies foscos i greus, tristíssims. Havia decidit no emprar aquesta pena ni aquesta gravetat per escriure. Sentia que en faria un ús impropi, gairebé groller. Com si m’apropiés d’un sentiment que no em pertany, o no només a mi, o no del tot. Però fa un mes que ens acomiadàvem de la mare i no parlar-ne és una mica com no recordar-la, una forma d’obviar-la intolerable. No hi ha res en especial que vulgui explicar, res en especial que conforti, que sigui útil. Tampoc no té gaire sentit deixar anar una lloança immensa, ni un plany exagerat. Si parlo d’ella acabaré parlant de mi, de com em sento, del meu propi neguit, de l’angoixa que no hi ha més remei que disfressar. Com puc parlar d’ella sense parlar de mi? Quin dret hi tinc? Em resisteixo a abocar una enumeració retòrica, plena de lirisme, amb el meu estil recarregat i ridícul. Ja sento els violins, com aquell qui diu. Al capdavall, és tan natural que t’hi has d’avenir per força però, coi, no deixa de ser estrany i per tant costa d’assumir. Vam riure molt, junts, moltíssim. Vam plorar molt, junts, moltíssim. Suposo que total això és el que fan les persones que s’estimen. Em requen tantes coses, ara. No mereixo cap consol, i no el vull. Abans que la meva, el món ja era ple de pèrdues. Sóc conscient que molt més doloroses que aquesta que m’ha tocat a mi. Perdoneu-me, doncs, per aquest atac d’egoisme que no he sabut evitar. Tinc una memòria tronada i maniquea. De vegades és un inconvenient però d’altres es converteix en una eina molt útil. I tanmateix, quan arribi el moment que m’oblidi de tot, quan el passat se m’esborri de dalt baix i em costi destriar futurs de pretèrits, us asseguro que hi haurà un racó del meu cap a l'empara de qualsevol inclemència que durà el seu nom.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada