PELS SEGLES DELS SEGLES

—com sovint

—com sempre, de fet.

—sempre, vols dir?

—sempre.

—Al principi potser no. O no tant, si més no.

—Al principi també. Al principi, ara i sempre.

—I pels segles dels segles.

—I pels segles dels segles.

—I tanmateix, al mateix lloc.

—No exactament el mateix.

—Vull dir, al lloc on érem.

—Mai tornarem a ser al mateix lloc.

—Podríem resseguir el camí de pedretes.

—Jo volia pedretes. Tu et vas endur molletes de pa.

—Encara hi serien.

—No hi poden ser.

—Podríem provar-ho.

—Ja està tot provat, no et sembla?

—Pels segles dels segles?

—Pels segles dels segles.

—...

—...

—Encara recordo el dia que vau arribar.

—Jo no, la veritat.

—Havíem sentit tant a parlar de vosaltres.

—No sé perquè vam arribar més tard.

—Vam perdre dos dies.

—O potser els vam guanyar.

—I després encara en vam perdre un parell més, abans no va ploure.

—Va ploure molt.

—Moltíssim.

—Semblava que tot s'ho enduria.

—Tot s'ho va endur.

—No hi estic d'acord.

—Mai estàs d'acord.

 

 

 



MASSA EVIDENT

-Doncs no ho entenc.

-On és la diferència?

-Què vols dir?

-Mai no entens res.

-Potser és que no t'expliques.

-Potser és això.

-Jo m'hi esforço. És evident.

-Sí. Tota tu ets evident.

-No pas com tu. Que ets tan enigmàtic.

-No et pensis. Ja fa temps que estic massa resolt i tot.

-Això. Enigmàtic i metafòric.

-En qualsevol cas, no ho entens. No cal que hi donem més voltes.

-Depèn. Sovint em cal un motiu per a fer les coses. Sovint.

-Vols dir?

-Vull dir que —veient-te aquí assegut— m'adono que només sovint, no sempre, de fet.

-Mires d'ofendre'm, potser?

-No. Els dies de l'odi ja van ser convenientment emmagatzemats.

-Potser convindria anar desempaquetant algunes coses, no et sembla?

-Potser en vam deixar massa per embalar, diria jo.

-"coses que es van perdre a la mudança", bon títol per a alguna cosa, oi?

-Una mica massa evident. Per ser tu, vull dir.

-Una mica massa rebuscat. Perquè tu l'entenguis, vull dir.

-Quin any vas acabar la carrera, tu?

-Per què ho preguntes?

-Per saber-ho i prou.

-El mateix any que tu, suposo.

-No, el mateix any no. Aleshores ja era més jove que tu, recordes?

-No sé on vols anar a parar.

-Que no és evident?

-Doncs mira, ara vaig ben perdut.

-Com les coses de la mudança, ja veus.

-Quan vols, ets ben malparida, no trobes?

-Només quan vull.

-Vols que torni a començar?

-Sí, si us plau.

 

 

 

PERÒ NO ÉS VERITAT

—Tinc els meus dubtes.

—I això, per què?

—És el primer cop que me'n parles.

—Et penses que ho saps tot, tu. Però no és veritat.

—Vols dir que m'amagues coses.

—Que no ho fa tothom? Hi ha algú que no guardi secrets?

—No, jo no.

—Tens raó. Tu no tens secrets. Perquè tothom sap que

—Què és el que sap tothom?

—Deixem-ho estar. Res.

—No tinc res per amagar.

—Jo tampoc.

—Ets tu que has dit que tothom té secrets. Ho has dit, oi?

—No és el mateix.

—Si és secret, aleshores no és per tothom. Tinc raó o no?

—Però això no vol dir que sigui res a reprovar.

—Ho has dit tu. Qui ha parlat, aquí, de reprovar?

—No és el que dius. No són les paraules. És l'actitud, la teva actitud.

—Quina actitud? Estem parlant, oi? Et sóc sincer, no he alçat la veu, he mantingut tota la serenitat de què sóc capaç.

—Veus?

—Mira, si vols, tornem a començar. Torna a començar. T'escolto.

—Ara ja no cal. No em ve de gust.

—Mira, el que et passa no és que tinguis por del jutge, sinó de la Justícia.

—Ja ho entenc. Senyoria.

—No m'has entès. No he vingut a jutjar-te. Al contrari. Jo he estat sempre el teu defensor. Davant de qualsevol instància.

—Que potser t'ho he demanat mai, jo?

—No calia.

—És clar. És la teva quota del torn d'ofici.

—Parlem dels meus secrets, doncs.

—Ja ha quedat clar que no en tens tu, de secrets.

—Però tu n'has parlat.

—No és possible parlar dels secrets dels altres.

—Creu-me. No he vingut a discutir. Tenia moltes ganes de veure't.

—Tenies. Ja no, oi?

—Tinc. Moltes ganes. De debò. No ho sé. Vull dir. Vinga, seiem. Riu una mica.

—Molt bé, si ric una mica fotràs el camp?

—Escolta, mira, si vols que marxi, ho dius i ja està.

—No. No ho vull. No volia dir això.

—Aleshores.

—És només que. Perdona. Però no vull riure. És important per a mi, tot això.

—I per a mi. Si és important per tu, ho és per a mi. Jo només he dit que tenia els meus dubtes. Això i prou. És lògic, no et sembla? És la primera vegada que en sentia parlar.

—A casa no se'n pot parlar, de segons què.

—Primera notícia. A veure, què tenim censurat, segons tu, a casa nostra?

—Deixa-ho. Es pot parlar de tot. Obertament. Com adults. De tot. O de res. Segons com ho vegis.

—I fa molt?

—Com vols dir?

—Collons. Vols que sigui més explícit? Fa molt, que dura?

—Massa, suposo. De sempre.

—No. De sempre no. Ha de ser d'ara. Jo me n'hauria adonat. Les sé percebre, aquestes coses.

—Quines coses?

—Aquestes. Ho hagués sabut de seguida.

—De debò et penses que ho saps millor que jo?

—Suposo que no.

—Creus que ho saps tot, tu. Però no és veritat.

MONONUCLEOSI

—Estàs més gros.

—Tu no.

—Home, fa molt de temps. Ja et dic jo que sí. De fet, ni de menjar no tinc temps, no et pensis. De debò? Diries que no estic més grossa?

—No, estàs igual.

—...

—No sabria dir-te si estàs igual que et recordava o igual com et pensava. Però estàs exactament igual.

—I això és bo?

—Ni bo ni dolent. Ja m’entens. És bo.

—Doncs jo pensava que tindries el cap ben pelat. No sé per què. T’ho prometo. Què sé jo, t’imaginava calb, què et sembla?.

—Doncs mira, això no. De pèl no me’n falta. Un puto ós, sóc. Gros i pelut.

—Estàs maco.

—Mira, per què no ho deixem córrer? Sóc ben conscient que el meu cos certifica el pas del temps. D’una manera especialment traïdora, vull dir.

—Jo et trobo maco.

—Ja. Jo també. Però no follarem.

—Perquè no voldràs.

—Perquè no voldré.

—No pensava anar-me’n al llit amb tu.

—Jo tampoc.

—No?

—Tampoc no ho havia descartat, la veritat.

—Jo tampoc.

—No?

—No.

—Fins que has vist que m’havia cruspit el record que tenies de mi, no?

—Quan parlaves, et mirava els ulls. De fet, només recordava els teus ulls.

—Els recordaves?

—Pot ser.

—Jo mai no et mirava, vull dir quan parlàvem. Només a cops. Potser per vergonya, no ho sé. Deixava que els meus ulls vagaregessin, gronxant-se amb les paraules, i aleshores em vaig adonar que recordava llambordes i balcons, que recordo roba estesa i carrers regats. M’adono que no recordava els teus ulls. El teu somriure sí. I la teva veu.

—I com és la meva veu? Com era?

—La teva veu.

—Digues, t’ho prego.

—La teva veu. La innocència de la canalla i la crueltat del criminal. L’olor dels xiclets de maduixa àcida. Entre desvergonyida i tràgica. La teva veu. Quan deies el meu nom...

—...

—Encara fumes?

—No t’ho sabria dir.

—Jo ho he deixat. Definitivament.

—Sí? Que bé. Ai, perdona. Si ho hagués sabut, me n’hagués estat. No em costa gens de debò. De fet, em puc passar dies sense fer ni una pipada i, en canvi, dies que no puc parar. Un rere l’altre. Ja ho saps. I quant fa, tu, que ho has deixat?

—Mitja hora.

—Vés a la merda.

—Què? No, de debò. Mira, saps que?, no et fa res (no) si te n’agafo un? Tampoc no ve d’un dia, després de tot aquest temps.

—Agafa agafa, però si ho tenies tan decidit...

—Res és per sempre. Sovint ho deies. Ho recordes?

—Sí, pot ser. Però ja no n’estic tan segura, de fet. Se m’acudeixen unes quantes coses que, al final, són per sempre. No ho sé. La mort, per exemple, oi?

—Tampoc no podem estar-ne segurs. Al cent per cent, vull dir.

—Vaig estar malalta. No en sabies res, oi? De fet, vaig pensar que em moria.

—I al final no et vas morir.

—No. Al final no em vaig morir.

—...

—....

—Perdona, ha sonat lleig, no?

—No passa res. No pateixis, recordava el teu humor negre.

—Va durar molt? Vull dir

—Ei, deixa-ho estar. No cal que facis veure que t’interessa. T'ho volia dir i ja està. Em moria i, al final, no em vaig morir.

—Escolta, jo...

—Tu sabies? T’havia parlat mai de quan? Res. Deixa-ho.

—La malaltia del petó?

—Te n’havia parlat.

—...

—Va. Res. No en parlem més.

—Però ara, estàs bé, no? Vull dir, del tot?

—Res és per sempre, oi?

—La mort, potser.

—Sembla.

—Havíem quedat mitja hora tres quarts, no?

—Sí, sí, quan vulguis arrenquem.

—Quan tu diguis.

—Doncs aviso que passin.

—Vinga, un glop d’aigua i a punt.

—Després parlem, oi?

—Depèn.

—De què?

UN COTXE NOU

-És clar que me’n recordo.

-Te’n recordes?

-Me’n recordo.

-I doncs?

-El problema era un altre.

-Un altre?

-La qüestió és te’n recordes tu?

-Avui no he anat a treballar.

-És per això que no has anat a treballar?

-He trucat i he dit que no em trobava bé.

-Però et trobes bé?

-Suposo que no.

-Doncs jo sí que he anat a treballar i ha estat un dia terrible. De debò.

-Suposo que no (em trobo bé).

-Només arribar ja he vist que

-M’escoltes?

-No faig altra cosa. 

-Aleshores, has sentit què et deia?

-Potser és que sentit què deies però no allò que volies dir.

-Ja comencem amb els jocs.

-No començo res.

-I és clar que sí. Allò que deia i allò que volia dir són la mateixa cosa, no et sembla?

-A mi no em sembla res. Ets tu que jugues, ho veus?

-Jo mai no he jugat. Eres tu que feia tots els malabars mentre jo era aquí, esperant.

-Espera, espera.

-Tot al contrari, no penso esperar res. Me’n vaig.

-No te’n vagis.

-Me’n vaig.

-Sempre te’n vas.

-Ara vols dramatitzar. És això que vols, dramatitzar?

-Tens raó, és millor que te’n vagis.

-Me’n vaig.

-Et volia trucar.

-De debò?

-Et volia trucar només que

-És igual. Ara ja no cal. Soc aquí. He vingut, oi? He vingut. Hem parlat. Ara ja està. És millor així, oi?

-Tot aquest temps jo

-...

-no sabia com trobar-te.

-És clar que ho sabies.

-Vull dir que no sabia si ho volies.

-Està bé. Jo pensava que aquell havia estat el darrer cop. Ja saps. Aquell cop.

-Demà tampoc no aniré a treballar. No estic bé. Vull dir, no per treballar.

-Ho sento.

-No cal. Què t’has pensat? No hi té res a veure. Ja fa dies que no

-Fa molt de temps.

-Sí. Ja res és el mateix.

-Vaig pensar que no hi havia altra manera.

-No cal que t’excusis.

-No estic excusant-me. Vull dir, no tinc res a excusar. Ho vas deixar clar, oi?

-Però de què dimonis parles?

-Jo volia un punt d’inflexió.

-...

-si tu. Vull dir, em calia alguna cosa que em fes decidir i tu

-...

-No ho sé. Potser tot hagués anat d’una altra manera. És clar que suposo que calia que tu també ho volguessis. Així que, fet i fet, tot ha anat com havia d’anar.

-Me’n vaig.

-Si us plau no te’n vagis (encara).

-I per què no hauria d’anar-me’n? Que no està tot igual? Que potser hi ha res que cal que sàpiga?

-No és això.

-És això. És això justament!

-Sempre havies dit que no cridaves.

-Tens raó. Ho sento. No volia cridar.

-Potser tens raó.

-En què?

-No sé per què has vingut.

-No sé per què volies trucar-me.

-No hauries de ser aquí.

-No hauria de ser aquí.

-Fins ara feia mal però ara

-Feia mal, dius?

-No he parat de donar-hi voltes. Qualsevol cosa em portava al mateix lloc. Em pensava que ho tenia tot sota control però segurament no, de fet no. Però ho preferia. Preferia tot aquest silenci. Tu els volies els silencis, oi?

-Hi ha silencis i silencis.

-Hi ha paraules i paraules. Per què has vingut?

-Volia saber una cosa.

-Quina cosa?

-Una. Ara ja la sé.

-Ah sí?

-Sí. Ara ja me’n puc anar.

-He parlat massa. He dit quelcom que no(...)?

-És justament allò que no has dit, saps?

-Parla. T’ho demano.

-De què vols que parli?

-No ho sé, què volies? Pensava que ja no volies

-M’he comprat un cotxe nou, saps? Ja no porto aquell

-Me’n recordo.

-Te’n recordes?

-És clar que me’n recordo.

A COPS DE GUIÓ

-I aleshores, ho has comprat?

-És clar.

 

-I quan t'ha costat?

-De veritat vols que t'ho digui? Per què ho vols saber? Què en trauràs?

-És curiositat. Només curiositat.

-Ja està pagat. Està pagat i ja està.

-Quan hi has anat?

-Ara en vinc.

-On has anat?

-Valdrà més que no ho sàpigues.

-Per què? D'on ho has tret?

-Ho tinc, entesos? Això és el que compta. Ho necessitàvem i ho tinc.

-Ho portes a sobre?

-...

-M'ho deixes veure?

-Escolta, no ho facis més difícil. He fet el que em tocava. Però ara, si us plau, dóna'm una mica, ja m'entens, deixa'm respirar.

-Mira, ho has fet perquè has volgut. Ningú no t'hi ha obligat, oi?

-...

-Què vol dir aquesta cara? No t'hi ha obligat ningú. Ja pots fotre les cares que vulguis.

-Però ho necessitàvem. Havia de fer-ho. Algú ho havia de fer.

-I aquest algú, clar, ets tu. Pobre màrtir, sempre el gran sacrificat pel bé comú. Doncs gràcies. Moltes gràcies. És això el que cal, oi? que t'ho agraïm com correspon, que tothom t'ho agraeixi. En nom del gènere humà, en nom de tota l'espècie, moltíssimes gràcies, t'estarem agraïts eternament.

-Ja està bé. Ja n'hi ha prou. No he dit res, jo, no sé perquè em parles així. A mi.

-Tens tota la raó. Perdona'm. Perdona'ns a tots per haver-te posat en aquesta situació. Em sabràs perdonar? Podràs perdonar-nos?

-Vinga, deixem-ho estar. Anem per feina. Estàs sola?

-No, ja són tots aquí. Faltaves tu, com sovint, de fet.

-Acabo de venir, ja t'ho he dit. Fins fa només una estona ni tan sols estava segur que podria aconseguir-ho. He passat molta por, saps? I he vingut directament. Collons, estic xop de suor. Mira'm!

-Sí, fas una mica de pena.

-Ja se'm passarà. No hi ha pena sense dol ni culpa.

-Ja ha sortit l'advocat.

-Ja ha sortit la psicòloga.

-Psicòloga justament. Va passa. Fa massa que pregunten per tu. Dubtaven, t'ho pots creure? Els he hagut de convèncer que tornaries. Pensaven que ja t'havíem vist prou.

-És una mica per això que he vingut.

RECORDEU ELS BESUCS?

-Però per què no?

-Perquè no.

-Saps perfectament que això no és cap motiu.

-Saps perfectament que hi ha coses que no necessiten motiu.

-Provem-ho.

-No hi ha res a provar.

-Si no ho provem no ho sabrem.

-No ho penso provar.

-I aleshores, com saps que no ho vols?

-Perquè no ho vull. És repugnant.

-A tu et repugna? Com ho saps? Vull dir, si no ho has provat és impossible que et repugni.

-Mira, no penso discutir. Tenim pressa i milions de coses per fer abans no arribin.

-Però això és important. Si més no, ho és per mi.

-No és important. És repugnant.

-No ho pots saber.

-Ho puc saber. Puc estar absolutament i radical segura que una cosa em repugna sense haver-la provat. I hi ha històries que un cop les encetes no hi ha marxa enrere. Recipients que no es poden obrir sense engegar l’essència a la merda. I has de decidir-te. Per això has de decidir-te. Però ho has de fer abans. Has de triar si t’agrada o no. Si ho vols per tu o no. Si ets o no d’aquesta mena de persones. Jo ho sé. Això és repugnant. És repugnant i no està bé.

-No. Per aquí no hi passo. El que està bé i el que no està bé. Ja hem traçat la maleïda línia. T’han parlat mai de la relativitat? Has llegit mai res sobre la possibilitat de decidir?

-I, a tu, t’han dit mai que ets gilipolles? Has sentit a parlar mai de (...)

-de què?

-Deixa-ho estar. Passo.

-No. Si jo t’entenc. Ja sé què vols dir i, de fet, una mica (en el fons) estic d’acord amb tu que, no sé, en certa manera, no és del tot natural, això. Vull dir, no sents al metro la gent parlant-ne amb normalitat i desimboltura. És cert. Però perquè així ens ho han ensenyat. Hi ha coses que es poden fer i coses que no. Però per què? No és res nou. No hi ha res d’estrany de voler-ho.

-Jo no he dit que sigui ni nou ni estrany. He dit que era repugnant i ho continuo dient. És repugnant i no ho penso provar.

-Però, per què no?

-Doncs perquè no, entesos. Fes-ho tu solet si tantes ganes en tens.

-Saps que només ho podem fer junts, això. Que no és el mateix. Que no ho puc fer tot sol.

-Doncs ja ho saps. Jo no ho faré. I ja t’ho pots ben ficar al cap perquè no tinc cap intenció de canviar d’idea. Ni avui ni d’aquí cent anys. No ho faré.

-Va, si us plau t’ho demano, provem-ho.

-Ets repugnant i això se’t cremarà. Pujo a canviar-me.

BESUCS

-Has tornat.
-He tornat.

-Tot bé? Vull dir, has resolt totes les teves (...) les teves preocupacions?

-les meves preocupacions

-Ja m’entens. Vull dir. Estàs bé? Has tornat per quedar-te? Tot aquest temps jo. He estat pensant. Saps? He pensat en allò que. Vull dir, ha passat molt de temps.

-Tranquil. He vingut només a buscar les meves coses. No cal que pateixis. No em quedaré. Abans que te n’adonis ja seré fora.

-Escolta jo no, no volia dir res d’això. Tot al contrari. Tu no hi eres i jo. M’ha calgut prendre decisions, entens? Alguna cosa havia de fer, no et sembla?

-Sí, ja veig que has redecorat la teva vida. L’has triat tu solet aquest sofà? Veig que has comprat el televisor que volies, també. En fi, tant és. Recullo quatre tonteries i torno a marxar.

-On has d’anar? I te n’has d’anar ara, vull dir, immediatament? On has estat? No t’he vist ni una sola vegada. Em pensava que. En fi.

-Deies alguna cosa?

-No.

-(...)

-Res.

-(...)

-Ahir em van trucar. Els del projecte. Volien tornar a parlar dels meus dibuixos. Hem quedat per la setmana que ve.

-(...)

-Potser aquest cop me’n surto. Malgrat que sóc conscient que encara no estic a punt. Vull dir, no sé què els ensenyaré. Em fa por que s’adonin que no he avançat en absolut. De fet, aquesta és la veritat. No he avançat en absolut.

-Et sap greu si prenc els meus discos dels smiths?

-Els “teus” discos dels smiths?

-Res, ja veig. Els discos es queden aquí. Mira, saps què, queda’t els smiths i queda-te’ls tots. De tota manera tampoc no els escoltaré. No tinc temps per música, jo.

-Pren els discos. Només que. Recordes quan em vas regalar el meat is murder?

BESUCS i altres espècies

- Per què preguntes?

- Potser perquè vull respostes.

- A mi no m’ho sembla. A mi em sembla que només vols preguntes.   Les teves preguntes. Preguntes retòriques. Preguntes per no res. Preguntes per tu sol, per sentir el soroll que fan quan les deixes anar.

- De debò és això el que penses? Seriosament? Està bé. Està bé. No tornaré a preguntar, doncs. Encara que, ben mirat, no acabo d’entendre què vols dir. Et sembla realment que no vull saber el que m’has de dir?

- Deixa-ho estar. No m’escoltes. Mai no m’escoltes. Si ho fessis, entendries això que dic. Si m’escoltessis, no faries aquestes preguntes, no tornaríem a començar cada cop aquestes estones de no-res.

- Hi pensaré. T’ho prometo. Et prometo que pensaré en això que dius. Però primer m’hauràs de contestar, encara que sigui per darrera vegada. Un darrer cop i ja està. A partir d’aleshores, trauré les conclusions sense preguntes, llegiré el subtext. T’ho ben asseguro. És només que ara em cal. Saps què vull dir?

- Veus? Ets del tot incapaç d’estar-te’n. Em demanes respostes i, no obstant, fuges a cada nova resposta. Així és impossible.

- Contesta’m, per favor! Fes el favor de contestar-me! Ho necessito! No hi ha res que necessiti més, hores d’ara, que sentir la TEVA veu, les TEVES explicacions, la TEVA MANERA de

- de què? Esperes sempre que sigui jo. Esperes sempre el camí que jo marqui. Per no entens que ha de ser el TEU camí. Esperes de mi alguna cosa que en realitat no vols. Tan sols un soroll, una ventositat sense forma que acaroni els teus interrogants. I jo ja no vull. Ja no sóc capaç. Tinc les meves pròpies preguntes, jo i ja no tinc temps per perdre. Ja no val la pena. De veritat, ja no puc més. Abans. Prou. Que no ho veus que tot plegat. Abans era. Prou. De debò. Prou.

- ...

- ...

- I doncs?

- Para la taula, el sopar és a punt.

- Poso cullera o només forquilla?

- Fes el que et doni la gana.

- Així doncs, cullera també?