-És clar que me’n recordo.
-Te’n recordes?
-Me’n recordo.
-I doncs?
-El problema era un altre.
-Un altre?
-La qüestió és te’n recordes tu?
-Avui no he anat a treballar.
-És per això que no has anat a treballar?
-He trucat i he dit que no em trobava bé.
-Però et trobes bé?
-Suposo que no.
-Doncs jo sí que he anat a treballar i ha estat un dia terrible. De debò.
-Suposo que no (em trobo bé).
-Doncs jo sí que he anat a treballar i ha estat un dia terrible. De debò.
-Suposo que no (em trobo bé).
-Només arribar ja he vist que
-M’escoltes?
-No faig altra cosa.
-M’escoltes?
-No faig altra cosa.
-Aleshores, has sentit què et deia?
-Potser és que sentit què deies però no allò que volies dir.
-Ja comencem amb els jocs.
-No començo res.
-I és clar que sí. Allò que deia i allò que volia dir són la mateixa cosa, no et sembla?
-A mi no em sembla res. Ets tu que jugues, ho veus?
-Jo mai no he jugat. Eres tu que feia tots els malabars mentre jo era aquí, esperant.
-Espera, espera.
-Tot al contrari, no penso esperar res. Me’n vaig.
-No te’n vagis.
-Me’n vaig.
-Sempre te’n vas.
-Ara vols dramatitzar. És això que vols, dramatitzar?
-Tens raó, és millor que te’n vagis.
-Me’n vaig.
-Et volia trucar.
-De debò?
-Et volia trucar només que
-És igual. Ara ja no cal. Soc aquí. He vingut, oi? He vingut. Hem parlat. Ara ja està. És millor així, oi?
-Tot aquest temps jo
-...
-no sabia com trobar-te.
-És clar que ho sabies.
-Vull dir que no sabia si ho volies.
-Està bé. Jo pensava que aquell havia estat el darrer cop. Ja saps. Aquell cop.
-Demà tampoc no aniré a treballar. No estic bé. Vull dir, no per treballar.
-Ho sento.
-No cal. Què t’has pensat? No hi té res a veure. Ja fa dies que no
-Fa molt de temps.
-Sí. Ja res és el mateix.
-Vaig pensar que no hi havia altra manera.
-No cal que t’excusis.
-No estic excusant-me. Vull dir, no tinc res a excusar. Ho vas deixar clar, oi?
-Però de què dimonis parles?
-Jo volia un punt d’inflexió.
-...
-si tu. Vull dir, em calia alguna cosa que em fes decidir i tu
-...
-No ho sé. Potser tot hagués anat d’una altra manera. És clar que suposo que calia que tu també ho volguessis. Així que, fet i fet, tot ha anat com havia d’anar.
-Me’n vaig.
-Si us plau no te’n vagis (encara).
-I per què no hauria d’anar-me’n? Que no està tot igual? Que potser hi ha res que cal que sàpiga?
-No és això.
-És això. És això justament!
-Sempre havies dit que no cridaves.
-Tens raó. Ho sento. No volia cridar.
-Potser tens raó.
-En què?
-No sé per què has vingut.
-No sé per què volies trucar-me.
-No hauries de ser aquí.
-No hauria de ser aquí.
-Fins ara feia mal però ara
-Feia mal, dius?
-No he parat de donar-hi voltes. Qualsevol cosa em portava al mateix lloc. Em pensava que ho tenia tot sota control però segurament no, de fet no. Però ho preferia. Preferia tot aquest silenci. Tu els volies els silencis, oi?
-Hi ha silencis i silencis.
-Hi ha paraules i paraules. Per què has vingut?
-Volia saber una cosa.
-Quina cosa?
-Una. Ara ja la sé.
-Ah sí?
-Sí. Ara ja me’n puc anar.
-He parlat massa. He dit quelcom que no(...)?
-És justament allò que no has dit, saps?
-Parla. T’ho demano.
-De què vols que parli?
-No ho sé, què volies? Pensava que ja no volies
-M’he comprat un cotxe nou, saps? Ja no porto aquell
-Me’n recordo.
-Te’n recordes?
-És clar que me’n recordo.
-Potser és que sentit què deies però no allò que volies dir.
-Ja comencem amb els jocs.
-No començo res.
-I és clar que sí. Allò que deia i allò que volia dir són la mateixa cosa, no et sembla?
-A mi no em sembla res. Ets tu que jugues, ho veus?
-Jo mai no he jugat. Eres tu que feia tots els malabars mentre jo era aquí, esperant.
-Espera, espera.
-Tot al contrari, no penso esperar res. Me’n vaig.
-No te’n vagis.
-Me’n vaig.
-Sempre te’n vas.
-Ara vols dramatitzar. És això que vols, dramatitzar?
-Tens raó, és millor que te’n vagis.
-Me’n vaig.
-Et volia trucar.
-De debò?
-Et volia trucar només que
-És igual. Ara ja no cal. Soc aquí. He vingut, oi? He vingut. Hem parlat. Ara ja està. És millor així, oi?
-Tot aquest temps jo
-...
-no sabia com trobar-te.
-És clar que ho sabies.
-Vull dir que no sabia si ho volies.
-Està bé. Jo pensava que aquell havia estat el darrer cop. Ja saps. Aquell cop.
-Demà tampoc no aniré a treballar. No estic bé. Vull dir, no per treballar.
-Ho sento.
-No cal. Què t’has pensat? No hi té res a veure. Ja fa dies que no
-Fa molt de temps.
-Sí. Ja res és el mateix.
-Vaig pensar que no hi havia altra manera.
-No cal que t’excusis.
-No estic excusant-me. Vull dir, no tinc res a excusar. Ho vas deixar clar, oi?
-Però de què dimonis parles?
-Jo volia un punt d’inflexió.
-...
-si tu. Vull dir, em calia alguna cosa que em fes decidir i tu
-...
-No ho sé. Potser tot hagués anat d’una altra manera. És clar que suposo que calia que tu també ho volguessis. Així que, fet i fet, tot ha anat com havia d’anar.
-Me’n vaig.
-Si us plau no te’n vagis (encara).
-I per què no hauria d’anar-me’n? Que no està tot igual? Que potser hi ha res que cal que sàpiga?
-No és això.
-És això. És això justament!
-Sempre havies dit que no cridaves.
-Tens raó. Ho sento. No volia cridar.
-Potser tens raó.
-En què?
-No sé per què has vingut.
-No sé per què volies trucar-me.
-No hauries de ser aquí.
-No hauria de ser aquí.
-Fins ara feia mal però ara
-Feia mal, dius?
-No he parat de donar-hi voltes. Qualsevol cosa em portava al mateix lloc. Em pensava que ho tenia tot sota control però segurament no, de fet no. Però ho preferia. Preferia tot aquest silenci. Tu els volies els silencis, oi?
-Hi ha silencis i silencis.
-Hi ha paraules i paraules. Per què has vingut?
-Volia saber una cosa.
-Quina cosa?
-Una. Ara ja la sé.
-Ah sí?
-Sí. Ara ja me’n puc anar.
-He parlat massa. He dit quelcom que no(...)?
-És justament allò que no has dit, saps?
-Parla. T’ho demano.
-De què vols que parli?
-No ho sé, què volies? Pensava que ja no volies
-M’he comprat un cotxe nou, saps? Ja no porto aquell
-Me’n recordo.
-Te’n recordes?
-És clar que me’n recordo.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada