EL PARE QUE VOLIA SER (PER LES MEVES FILLES)

No deixar que s’adonin que el desordre em guanya massa sovint. Millor encara, no deixar que el desordre em guanyi massa sovint i, si em guanya —que em guanyarà— i elles se n’adonen —que se n’adonaran— valorar-ho en la seva justa mesura i tornar a endreçar. Tenir sempre la resposta a punt. Una resposta coherent, estructurada, racional, i amb el punt just de fantasia. No aixecar la veu més enllà del que podria ser raonable. Si més no, no aixecar la veu pres per la ira. No perdre els estreps. Sobretot, no perdre els estreps de cap de les maneres. I tanmateix, pot passar, demanar perdó. Assumir l’error i mostrar un penediment sincer. Romandre en calma i serenitat davant de les adversitats que es presentin sobtadament. Respirar els cops que faci falta i saber carregar-se de paciència quan el desassossec truqui a la porta en els moment menys escaients. Expressar amb claredat allò que trobo bé i allò que trobo malament, sense esgotar-me mai d’explicar-ne els perquès oportuns. Fer-les riure. Sempre i a tothora. Fer-les jugar. Fer que siguin conscients que no tot és un joc i tornar a fer-les jugar, només perquè una cosa no treu l’altra. Prendre consciència a cada moment de l’edat que tenen. Deixar que es facin grans. Veure com es fan grans. Créixer ben a la seva vora. Ni massa a prop ni massa lluny. Ser tan coherent com sigui possible. I ferm i decidit i exigent. Guanyar-se l’autoritat. Però no portar-la mai a extrems de no retorn. Ser flexible. Fort i valent, però flexible. Parlar-hi. Llegir davant d’elles i amb elles. Passejar agafats de la mà i abraçar-les de sobte, inopinadament. Omplir-les de petons quan no ho esperin. Omplir-les de petons encara que ho esperin. Compartir els meus gustos però respectar els seus quan no hi tinguin res a veure. Escoltar-les fins al final de cada frase, encara que quequegin i no trobin el mot adequat. Recordar que, de vegades, els seus silencis també volen dir alguna cosa. Escoltar també els seus silencis. Plorar amb elles. El dolor existeix. Protegir-les de tots els perills, tots. Posar el propi pit per escudar-les de cada tret que se'ls dirigeixi massa violentament. Això sí, però apartar qualsevol bena dels seus ulls, perquè cal que sàpiguen que el perill és real i a tot arreu, sobretot si jo no hi sóc. Un dia no hi podré ser. Procurar ser-hi tant com sigui possible. No tenir vergonya si no sé alguna cosa. Resultarà molt millor que enredar-se en un nus indestriable. Trobar resposta per allò que no sé. Cercar-la, si més no. No dir mai mentides. O millor, no mentir mai. Potser són dues coses diferents, oi? En tot cas, no enganyar-les mai. I si la veritat fes massa mal, tenir ben localitzada la farmaciola. Estimar-les molt. Estimar-les per sempre.