Un grup absolutament heterogeni viatja en avió en direcció a l'Antàrtida. Les Nacions Unides ha escollit el bo i millor de la societat lliure per tal de convidar-los a reunir-se en la que hauria de ser la cimera més important de biotecnologia dels darrers vint anys, pel cap baix. Ben servits i disposats, dalt de l’avió, hi trobareu polítics destacats, filòsofs, científics, alts representants de les diverses confessions religioses, uns quants periodistes especialitzats i fins i tot més d’una celebritat del món de l’espectacle. Amb bon criteri, l’organització ha procurat formar finalment un grup que representés ambdós sexes i tantes edats com fos possible. Si feu una ullada, veureu que el resultat és força satisfactori. Malgrat la diversitat, és evident que, entre tots ells, podríem trobar més d’un tret en comú: Gent respectable, d’alt nivell cultural i no menys alt nivell adquisitiu, amants de la pau i el progrés, demòcrates i universals. En fi.
Malauradament, mentre sobrevolen la serralada de los andes, primer una forta batzegada i després la veu del capità els fa saber que convindrà lligar-se el cinturó. L’aparell tremola i es balanceja de manera massa violenta i es fa evident que comença a perdre alçada. Algú alerta que es veu foc en una dels motors de l’ala dreta i de seguida els ulls de tots aquells que gosen mirar certifiquen que la cosa està molt malament, però molt. Hi ha més d’un nus de corbata que perd les formes, cares que es glacen, veus que xisclen, mans que s’aferren. De tota manera, i en el seu descàrrec, us diré que l’ocasió ho fa comprensible. Diríeu que les muntanyes són a tocar. Sobretot perquè són a tocar. Les pregàries en diversos idiomes i a diverses divinitats han pres el control de la màquina. D’aquí els xiuxiuejos i aquesta remor malsana que acaba de substituir la histèria col·lectiva. La histèria sí, el pànic no. El pànic encara hi és, és clar, proveu de caure en picat des d’un avió cap a les muntanyes de los andes i expliqueu-me si sou capaços de conservar la calma o la copa de cava que feia un moment teníeu entre els dits.
L’home que pilota la nau ja ha sobreviscut a una educació religiosa, tres guerres i un parell de divorcis, de manera que no pensa rendir-se per bé que té la neu cada cop més a prop i fa estona que mira de recordar el dia del seu aniversari o el nom de la seva filla gran. Al seu costat, vet aquí la fortor que s’ensuma, el copilot s’ha cagat al damunt i tanmateix no ha deixat ni un instant d’atendre les seves responsabilitats. Ell stambé han estat escollit entres els millors. Les Nacions Unides sabien a càrrec de qui deixaven les seves criatures, per això la tripulació converteix un desastre segur en l’aterratge d’emergència raonablement exitós que és a punt d’esdevenir-se. Vull dir, ateses les circumstàncies, suposo que tampoc no us havíeu fet massa il·lusions, oi?
L’home que pilota la nau ja ha sobreviscut a una educació religiosa, tres guerres i un parell de divorcis, de manera que no pensa rendir-se per bé que té la neu cada cop més a prop i fa estona que mira de recordar el dia del seu aniversari o el nom de la seva filla gran. Al seu costat, vet aquí la fortor que s’ensuma, el copilot s’ha cagat al damunt i tanmateix no ha deixat ni un instant d’atendre les seves responsabilitats. Ell stambé han estat escollit entres els millors. Les Nacions Unides sabien a càrrec de qui deixaven les seves criatures, per això la tripulació converteix un desastre segur en l’aterratge d’emergència raonablement exitós que és a punt d’esdevenir-se. Vull dir, ateses les circumstàncies, suposo que tampoc no us havíeu fet massa il·lusions, oi?
Com un autobús que arriba a la seva parada, de sobte el buc ha quedat aparcat sobre una manta glaçada del cul del món. Una enorme capsa allargada, plena de gent, que encara fumeja. El cos central de la nau ha quedat gairebé intacte, mentre que la cua i les ales han estat les primeres sacrificades en les maniobres. En l’interior, però, el desori és evident. Gent atrapada, cossos esquarterats, bocins que no em sabríeu dir on col·locar que embruten l’entapissat i objectes de tota mida i color reposen allà on miris, una mica com després d’una festa de cap d’any o un terratrèmol dels de debò. Els que són vius es toquen els uns als altres per assegurar-se’n i, si no fos que hi ha massa tall rodó, es fotrien uns riures que ni t’ho imagines. De fet, allà al final, el veieu? N’hi ha un amorrat a una ampolla de xampany.
A mesura que passen els dies, s’endreça tot allò que es pot endreçar i es fan els recomptes escaients, personal i material. Hi ha la llista dels traspassats i la dels afortunats. Això és, trenta-dos supervivents amb alguns malferits, a saber: el pilot, una actriu, un artista plàstic, dues periodistes, un enginyer agrònom, una psicoanalista, un rabí i la resta tot polítics. Es fa un exhaustiu inventari de qualsevol element que els pugui ser útil i es disposa de la millor manera. Enterren el morts, caminen, busquen, pensen, ploren i també riuen. El temps i el fred, però, els va posant a lloc. Són res enmig del no-res, sense gairebé res per fer, res a esperar, enlloc on anar. Sortosament, els queda l’avió com un receptacle gairebé aïllat que els permet somiar que no està tot perdut. Hi dormen. Hi mengen. S’hi barallen i hi resolen pacíficament les controvèrsies.
Els malalts van caient poc a poc i les existències, no cal dir-ho, se’ls van esgotant. Finalment, un matí, després d’enterrar el darrer dels companys que els ha deixat, s’adonen que ja només són vint-i-quatre que seuen junts a l’escalf els uns dels altres. Vist el panorama, enceten una discussió natural al voltant d’allò que cal fer. Gent de món, llegits com són, de seguida s’adonen que no poden allargar més el moment de parlar-ne. És la psicoanalista qui acaba per treure el tema. Això s’acaba. Si volen sobreviure, ho heu ben endevinat, no hi ha més remei que menjar-se els uns als altres. Un gran rebombori emmetzina per un moment l’ambient però de seguida la raó fa les feines de neteja. Naturalment, és l’única sortida viable. El problema és com. Els companys enterrats descansen en pau i hores d’ara, tot i les condicions climàtiques, deuen estar ben poc comestibles. Per altra banda, tots vint-i-quatre són prou joves, estan forts i no els falta salut -després de tot- de manera que no poden esperar la mort natural de cap d’ells. El pilot els fa saber que a la cabina hi ha dues armes. Altra volta tornen els murmuris i les paraules gruixudes. L’home s’aixeca, es fa el silenci, se’n va d’una revolada i torna amb les dues pistoles. No pregunteu què hi fa això aquí. El cas és que hi ha dos pistoles i vint-i-tres bales. Ni una més ni una menys. Passen les hores donant voltes a l’assumpte fins que, amb els collons plens, el videoartista es posa dempeus i deixa anar un crit, una mica histriònic pel meu gust. Som tots demòcrates, oi? Doncs votem!
Una gran majoria decideix que es mataran els uns als altres de manera ordenada i progressiva per tal d’alimentar la resta i permetre, així, la seva pervivència. Una de les periodistes plora. Mai li ha tocat res però s’imagina que tindrà tots els números per ser la primera. Com que no es cosa d’un dia i es passen, de fet, les hores parlant-ne, arriben a la conclusió que no poden permetre que sigui l’atzar qui regeixi el seu destí. Després de sessions maratonianes de discursos encesos i parlaments abrandats, es decideix que el protocol serà el següent: un cop les reserves siguin gairebé al límit -mai abans, són persones, cal ajornar tant com sigui possible aquell moment- es reuniran per decidir per majoria qui serà l’escollit per alimentar els demés (fem servir un llenguatge positiu, si més no). Aleshores, la persona en qüestió, assumint el seu paper amb honor i valentia, prendrà una de les armes i procedirà al suïcidi pel bé de la comunitat. Un sol tret. Net i clar. D’aquesta manera, no cal que ningú carregui la mort d’algú altre sobre la consciència i queden resolts també els problemes d’eleccions. Tot correcte, tot entès.
En el món de la teoria resulta perfecte, impecable. A la pràctica, potser no tant. Quan arriba el moment, es reuneixen, tornen a parlar, voten a mà alçada. No són antisemites ni res però, mira, escullen el rabí que fuig cames ajudeu-me, s’escapa planúria enllà però el grup l’atrapa i ara, és clar, es nega a disparar-se i apunta els companys amenaçant-los fins que obre uns ulls com a plats, deixa anar una mena de càntics estranys, es posa el canó a la boca i s’engega un tret que desglaça Los Andes sencers. Ara són tots que ploren. No ho volen creure. No ho poden creure. D’entrada, n’hi ha que objecten a l’hora dels àpats però finalment la gana apreta i mengen quan cal, callen quan cal i ploren quan ningú no els pot veure. I després li toca a un segon. I més tard a un tercer i així, poc a poc, el joc democràtic els posa la pistola al pit i els diu au revoir amb elscinc ditets de la mà.
I arriba el dia que ja són tan sols tres. Suposo que usho haureu plantejat. Cada un d’ells només té un vot i, per voltes i voltes que hi donen, no aconsegueixen fer canviar el sentit de la seva deliberació. Així que ajornen el sufragi i, mentrestant, aprofiten per fer reunions clandestines ara amb l’un ara amb l’altre fins que dos dels tres aconsegueixen posar-sed’acord per cruspir-se el tercer. Metafòricament, vull dir. Vaja, i una mica literal, també. Hi tornen a haver amenaces i súpliques, crits i lamentacions. I un tret. El tret que fa vint-i-dos i que els altres prefereixen no celebrar. Seuen. Reposen. Mediten en silenci. Una mena de respecte inútil. Però quan arriba el moment, mengen. I sobreviuen. S’estan llargues temporades sense dir-se res l’un a l’altre. I després llargues temporades en què no poden separar-se ni un moment. De vegades fan l’amor i d’altres només follen. També juguen a criaturades que s’inventen amb qualsevol objecte que troben. Van a caminar i tornen a dormir. Plegats. Ben abraçats. I després de nou un llarg, llarguíssim, silenci. I tornem a començar. Fins que la teca s’acaba. Això és així. Tot s’acaba. Aquesta història també, no us penseu.
Com que està clar que no poden votar i que s’estimen massa per fer-se mal l’un a l’altre. Primer decideixen fer una treva. Esperar que passi alguna cosa. Que res no calgui. Però la gana els pot i exigeix una solució. N’hi ha d’haver una. Tenen dues pistoles però només una bala. La solució. Ningú sap quina de les armes és la carregada. Aquesta tu, aquesta jo. No, tu aquesta i jo aquesta. Entesos. Esquena contra esquena. Quinze passos, ens girem i llestos. No hi ha alternativa. Tu saps que jo no vull. Nosaltres sabem que cap dels dos no vol. Però es posen esquena amb esquena i comencen a comptar els passos. Un, dos, tres. No hi ha altra manera de fer-ho. És la vida de l’un o la vida de l’altra. Tretze, catorze, quinze. Es giren. S’encanonen. Cap dels dos no gosa prémer el gallet. Tremolen. Somiquegen. Un soroll els distreu. No és un soroll, és una melodia, una orquestra sencera que toca per a ells. Hi ha els violins i hi ha els platerets, les flautes i els timbals. La música de l’helicòpter que els ha de salvar —sempre hi ha un helicòpter, oi?—. Una màquina de metall immensa que fa giravoltar les seves hèlices amb un soroll insuportable que amaga el so d’un tret, pam, que sentim només vosaltres i jo.
Els malalts van caient poc a poc i les existències, no cal dir-ho, se’ls van esgotant. Finalment, un matí, després d’enterrar el darrer dels companys que els ha deixat, s’adonen que ja només són vint-i-quatre que seuen junts a l’escalf els uns dels altres. Vist el panorama, enceten una discussió natural al voltant d’allò que cal fer. Gent de món, llegits com són, de seguida s’adonen que no poden allargar més el moment de parlar-ne. És la psicoanalista qui acaba per treure el tema. Això s’acaba. Si volen sobreviure, ho heu ben endevinat, no hi ha més remei que menjar-se els uns als altres. Un gran rebombori emmetzina per un moment l’ambient però de seguida la raó fa les feines de neteja. Naturalment, és l’única sortida viable. El problema és com. Els companys enterrats descansen en pau i hores d’ara, tot i les condicions climàtiques, deuen estar ben poc comestibles. Per altra banda, tots vint-i-quatre són prou joves, estan forts i no els falta salut -després de tot- de manera que no poden esperar la mort natural de cap d’ells. El pilot els fa saber que a la cabina hi ha dues armes. Altra volta tornen els murmuris i les paraules gruixudes. L’home s’aixeca, es fa el silenci, se’n va d’una revolada i torna amb les dues pistoles. No pregunteu què hi fa això aquí. El cas és que hi ha dos pistoles i vint-i-tres bales. Ni una més ni una menys. Passen les hores donant voltes a l’assumpte fins que, amb els collons plens, el videoartista es posa dempeus i deixa anar un crit, una mica histriònic pel meu gust. Som tots demòcrates, oi? Doncs votem!
Una gran majoria decideix que es mataran els uns als altres de manera ordenada i progressiva per tal d’alimentar la resta i permetre, així, la seva pervivència. Una de les periodistes plora. Mai li ha tocat res però s’imagina que tindrà tots els números per ser la primera. Com que no es cosa d’un dia i es passen, de fet, les hores parlant-ne, arriben a la conclusió que no poden permetre que sigui l’atzar qui regeixi el seu destí. Després de sessions maratonianes de discursos encesos i parlaments abrandats, es decideix que el protocol serà el següent: un cop les reserves siguin gairebé al límit -mai abans, són persones, cal ajornar tant com sigui possible aquell moment- es reuniran per decidir per majoria qui serà l’escollit per alimentar els demés (fem servir un llenguatge positiu, si més no). Aleshores, la persona en qüestió, assumint el seu paper amb honor i valentia, prendrà una de les armes i procedirà al suïcidi pel bé de la comunitat. Un sol tret. Net i clar. D’aquesta manera, no cal que ningú carregui la mort d’algú altre sobre la consciència i queden resolts també els problemes d’eleccions. Tot correcte, tot entès.
En el món de la teoria resulta perfecte, impecable. A la pràctica, potser no tant. Quan arriba el moment, es reuneixen, tornen a parlar, voten a mà alçada. No són antisemites ni res però, mira, escullen el rabí que fuig cames ajudeu-me, s’escapa planúria enllà però el grup l’atrapa i ara, és clar, es nega a disparar-se i apunta els companys amenaçant-los fins que obre uns ulls com a plats, deixa anar una mena de càntics estranys, es posa el canó a la boca i s’engega un tret que desglaça Los Andes sencers. Ara són tots que ploren. No ho volen creure. No ho poden creure. D’entrada, n’hi ha que objecten a l’hora dels àpats però finalment la gana apreta i mengen quan cal, callen quan cal i ploren quan ningú no els pot veure. I després li toca a un segon. I més tard a un tercer i així, poc a poc, el joc democràtic els posa la pistola al pit i els diu au revoir amb elscinc ditets de la mà.
I arriba el dia que ja són tan sols tres. Suposo que usho haureu plantejat. Cada un d’ells només té un vot i, per voltes i voltes que hi donen, no aconsegueixen fer canviar el sentit de la seva deliberació. Així que ajornen el sufragi i, mentrestant, aprofiten per fer reunions clandestines ara amb l’un ara amb l’altre fins que dos dels tres aconsegueixen posar-sed’acord per cruspir-se el tercer. Metafòricament, vull dir. Vaja, i una mica literal, també. Hi tornen a haver amenaces i súpliques, crits i lamentacions. I un tret. El tret que fa vint-i-dos i que els altres prefereixen no celebrar. Seuen. Reposen. Mediten en silenci. Una mena de respecte inútil. Però quan arriba el moment, mengen. I sobreviuen. S’estan llargues temporades sense dir-se res l’un a l’altre. I després llargues temporades en què no poden separar-se ni un moment. De vegades fan l’amor i d’altres només follen. També juguen a criaturades que s’inventen amb qualsevol objecte que troben. Van a caminar i tornen a dormir. Plegats. Ben abraçats. I després de nou un llarg, llarguíssim, silenci. I tornem a començar. Fins que la teca s’acaba. Això és així. Tot s’acaba. Aquesta història també, no us penseu.
Com que està clar que no poden votar i que s’estimen massa per fer-se mal l’un a l’altre. Primer decideixen fer una treva. Esperar que passi alguna cosa. Que res no calgui. Però la gana els pot i exigeix una solució. N’hi ha d’haver una. Tenen dues pistoles però només una bala. La solució. Ningú sap quina de les armes és la carregada. Aquesta tu, aquesta jo. No, tu aquesta i jo aquesta. Entesos. Esquena contra esquena. Quinze passos, ens girem i llestos. No hi ha alternativa. Tu saps que jo no vull. Nosaltres sabem que cap dels dos no vol. Però es posen esquena amb esquena i comencen a comptar els passos. Un, dos, tres. No hi ha altra manera de fer-ho. És la vida de l’un o la vida de l’altra. Tretze, catorze, quinze. Es giren. S’encanonen. Cap dels dos no gosa prémer el gallet. Tremolen. Somiquegen. Un soroll els distreu. No és un soroll, és una melodia, una orquestra sencera que toca per a ells. Hi ha els violins i hi ha els platerets, les flautes i els timbals. La música de l’helicòpter que els ha de salvar —sempre hi ha un helicòpter, oi?—. Una màquina de metall immensa que fa giravoltar les seves hèlices amb un soroll insuportable que amaga el so d’un tret, pam, que sentim només vosaltres i jo.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada