O POTSER ABANS D’AHIR

—Vols venir?

—...

—Tu mateix.

—Tens feina.

—Sempre tinc feina.

—Ja.

—No t’ho diria, si no volgués.

—T’acompanyo una estona, d’acord?

—...

—Has acabat el llibre?

—Quin llibre?

—...

—Aquest matí m’han trucat.

—Què volien?

—No ho sé. No hi he parlat. Ho he vist després.

—Què faràs? Vull dir, al final

—Suposo que sí.

—És el millor.

—Totalment.

—Han tancat. Ho havies vist?

—Sí. Ahir, quan venia.

—Ahir?

—O potser abans d’ahir.

—T’han dit allò de la reunió?

—Dimecres?

—L’altra setmana.

—Vols dir que s’allargarà molt?

—Espero que no. Si no, no sé com ho faré.

—Ell no pot venir?

—Vols que vingui ell?

—Jo no sé si podré.

—Tampoc no crec que diguin res especial.

—És nova? T’està bé.

—T’agrada?

—Molt.

—A mi també.

—Deu tapar.

—Puges?

—Vols que pugi?

—Et tornaré el llibre.

I SI FOS VERITAT?

— No li vaig dir res, de tota manera. Em va saber greu contradir-la.

— Què havies de dir?

— Per això, total.

— És natural. Vull dir, al capdavall tampoc és tan estrany, oi?

— No, de fet, no.

— O depèn.

— Com vols dir?

— Dona, no ho sé. No em facis cas.

— ...

— Ara feia dies, no trobes?

— Tu, que ja no m’envies res.

— Tu, que tampoc no contestaves.

— Bestieses. 

— ...

— T’he portat això. No s’ha perdut.

— Quina via. No calia tan aviat.

— Així ja està. Ahir també ho duia. Per si venies.

— Ahir no vaig poder.

— Ja ho vaig notar.

— Vés, si tens tanta pressa. Jo em quedaré una estona, encara.

— Per cert.

— Sí?

— T’han explicat allò de dimecres?

— Si vols que et digui la veritat, m’ho han explicat però no ho entenc.

— A tu no t’afecta.

— Però a ella sí, no trobes?

— En el fons, ens afecta a tots.

— Clar. Però no a tots per igual.

— Saps què? És igual.

— Sí, sí. Vés, vés. No faràs res, si no.

— Potser després ens veiem, oi?

— No ho crec. Tu arribes abans.

— Ja.

— I si fos veritat?

— Ara no sé què vols dir.

— La confusió, d’ahir.

UN CONTEXT RAONABLE

—He d’admetre que no ho havia pensat.

—Te n’havia parlat mai?

—No. Potser per això, de fet.

—I com és que s’hi ha decidit? Vull dir, perquè ara?

—Et juro que no ho sé.

—Però què t’ha dit, exactament?

—Res. Això i prou.

—I res més?

—Res més.

—Collons.

—Hòstia puta.

—S’ha plantat davant teu i ho ha deixat anar. Així. O estàveu xerrant. Un context raonable, ja m’entens. Afavoridor.

—No. Creu-me que no. Parlàvem, clar que parlàvem. No sé de què, si vols que t’ho digui. Com qualsevol altre dia.

—I aleshores, pam!

—Ni més ni menys.

—Ho trobo increïble. Tu no ho trobes increïble?

—...

—I com has reaccionat, tu? Vull dir, què has dit, què has fet?

—Res. Què volies que fes? He continuat parlant com si res.

—I no ho ha tornat a dir, ja m’entens, ratificant-se. No s’ha aturat, no sé, potser a dir alguna cosa més, una explicació.

—No, no. Hem reprès la conversa i prou. Vaja, no l’havíem deixada, de fet, la conversa, oi?

—No me’n sé avenir.

—...

—De l’episodi en sí, vull dir.

—Em sap greu. Potser no t’ho hauria d’haver dit.

—No no, i ara! Millor així, no trobes?

—Depèn.

—...

—Què faràs? Li diràs que ho saps, que te n’he parlat?

—Perquè? T’estimaries més que no?

—Al contrari. Trobo que és prou important per no deixar-ho córrer, oi?

—Dona, tu bé que ho has deixat córrer.

—És diferent. 

—No tant, al capdavall.

—Què volies que li digués?

—La veritat.

—Quina veritat?

—Que tu també l’estimes.

PESOS I CONTRAPESOS

— M’ho hauries d’haver dit.

— T’ho hauria dit.

— I no ho vas fer.

— És evident això, ara.

— És que no ho vas fer.

— De debò que volia, t’ho juro. Però no trobava mai el moment.

— Això també és evident.

— Comprendràs que no era fàcil.

— No, per a mi tampoc.

— Què hi hauríem guanyat?

— Què hi hauríem perdut?

— De debò, quina diferència hi ha?

— Temps, per exemple?

— Temps sí, molt de temps.

— Jo hi comptava, saps?

— I què ha canviat, ara?

— Tot, no et sembla?

— I si no ho sabessis? I si avui tampoc no hagués dit res?

— Encara hi comptaria.

— Aleshores?

— Doncs que ara sóc conscient de la meva estupidesa.

— La meva, ja ho pots dir.

— No, la meva.

— No puc justificar res.

— No gosis ni provar-ho.

— No podria.

— Tampoc no tinc excuses.

— Ningú te les ha demanades.

— Ho sé, però podrien ajudar, no trobes?

— Quan han fet servei, les excuses?

— És això i prou.

— Sí és clar.

— Per què t'hauria d’enganyar?

— Per què t’hauria de creure?

— Pesos i contrapesos.

— Merda i més merda.

— Comptes i balanços.

— I encara més merda.

— Perdona.

— Ja hi pots comptar.

— Si us plau, perdona’m.

— ...

— Hem de confirmar que hi anirem.

— Ja els trucaré jo.

— Vols que truqui jo?

— He dit que els trucaré jo.

— A mi no em fa res.

— A mi, tampoc.

— Entesos.

— Has pres la bossa?

— Ara l’agafo.

  

LÍNIES

 

—No és ben bé que et defugi.

—Potser no, però em defuges.

—Em fa mal l'evidència.

—Quina evidència?

—Mai no hem parlat clar.

—Mai no hem parlat de cap manera, de fet.

—Així i tot, és prou evident, no trobes?

—Què trobes, tan evident?

—Que no cal parlar. Que està tot dit d'entrada.

—És possible.

—Vols dir que

—Vull dir que és possible.

—Som on som. No crec que puguem ser en una altra banda.

—Som on volem ser.

—Potser tu, ets on vols ser.

—Tu, ets on vols ser.

—Per què ho dius, això?

—Pensa-hi.

—No cal que hi pensi gaire, on voldria ser.

—T'atropelles amb les paraules. Les fas servir per dir allò que voldries però te les empasses tan ràpid que es perden gola avall.

—Voldries?

—Jo no vull res. I encara que volgués res no t'ho diria. Però no, no vull res.

—Aleshores tu?

—Aleshores jo, res. El desig es pot reservar eternament.

—Potser es panseix.

—O potser floreix a l'armari i omple de perfum la casa.

—Parles de desig...

—No parlo de desig. He dit que no vull res.

—Però has dit desig. Ho has dit. Bé deus voler alguna cosa, tu?

—Jo no treballo amb les paraules.

—Ni jo tampoc.

—Qui diu desig pot dir qualsevol altra cosa, del tot diferent.

—Per exemple?

—No ho sé. Mira, tant és.

—Per a mi és important.

—Tu tens l'armari ple de desitjos.

—I la casa put a florit.

—M'utilitzes.

—Aquesta sí que és bona. És evident que ets tu que m'utilitzes.

—Jo? Per a què, si es pot saber?

—Et distreus. Quan et convé, et distreus i prou.

—És clar, i tu no. Com si jo no fos la teva distracció. Passen setmanes senceres que no sé res de tu i llavors, tot de cop, sembla qui sap què.

—Compto les hores.

—I una merda! Escolta, saps què? és igual, de veritat que és igual. No t'estic demanant res, al contrari.

—Tens raó. Després de tots aquests anys, no m'has demanat mai res.

—Naturalment que no. Et vas inventar una porta i em vas posar a mi darrere.

—De quina porta parles?

—No goses entrar ni goses sortir.

—Però, digues, sóc dins o sóc fora?

—Deixa-ho córrer.

—Digues.

—És només una façana. La porta d'una façana sense edifici. Res més.

—I per què no passes?

—Tant és si jo passo com si no. Ets tu, que no penses moure't. Sóc el personatge que t'has inventat. Una mena d'excusa per divagar.

—Així, vols que t'esborri, doncs?

—Ara ja m'has escrit. Dóna'm línies. Dóna'm línies d'una puta vegada.

 



AL CAPDAVALL SEMPRE

 

—No ho hauries dit mai, això, abans.

—Abans, quan?

—Abans.

—I què et fa pensar que abans no ho hauria dit i ara, en canvi, sí?

—Ho has dit, oi?

—Sí, és clar.

—I abans no ho havies dit mai, oi?

—No, no exactament.

—Doncs ja ho tens.

—Però potser és que és nou.

—T’ho sembla a tu, que sigui res nou?

—No havies tingut mai l’edat que tens ara.

—En això tens raó. Però no veig què hi té a veure.

—No ets cap criatura.

—Sentint-te, ningú ho diria.

—Quant temps fa?

—Quant temps fa, què?

—Sempre m’ho havia semblat, de debò. Vull dir, no com ara. Però al capdavall sempre.

—Ah sí?

—Sí. No ho sé.

—Doncs ja em diràs perquè.

—Aquestes coses es noten, saps?

—Clar. El to de la pell, el to de la veu.

—Ves a la merda.

—No, de veritat que m’agradaria saber què és això que tant es nota. Em sembla increïble.

—No és res concret.

—...

—Vull dir, ho sabia. Després de tot aquest temps plegats, tan estrany ho trobes? No creus que et conec prou?

—És curiós que, en canvi, les coses més evidents no les hagis entès mai.

—Ja comencem.

—No he començat res, jo.

—Aleshores, em pots explicar com hem arribat fins aquí?

—Fins aquí on, exactament?

—Mira al teu voltant. Fins aquí.

—Vols que et digui que veig quan miro al meu voltant?

—Valdrà més que no. Valdrà més continuar pensant que vèiem el mateix. Si més no fins avui.

—Jo al·lucino. De debò continues pensant que hem estat veient el mateix? Parles seriosament?

—Collons, no ploris ara. Ara no et fotis a plorar.

—...

—Fes el favor d’aixecar el cap i ser honesta amb el que veus. Fet i fet, potser sí que veiem la mateixa merda. Només que no té res a veure amb allò que suposa que hauríem de veure.

—Quina merda.

—Quina puta merda.

—...

—Quan temps fa?

—Quant temps fa, què?

—Hòstia puta.

—Què?

—Clar, ara ho entenc tot.

—Què entens?

—Tot, absolutament tot. Ets patètica.

—Preferiria que no entréssim en el joc de

—No ho sap, oi?

—Com?

—No en té ni idea, oi?

—No sé de què parles.

—I tant que saps de què parlo.

—Et juro que fa estona que m’he perdut, no entenc res.

—Quina novetat!

—Tornaré després, si ho prefereixes.

—És clar que tornaràs.

—Millor parlem aleshores, no trobes?

—De fet, no cal parlar de res. Ja està tot dit, no et sembla?

—Vols dir?

—Jo ho tinc claríssim. Potser més que tu i tot.

—Deixem-ho, vols?

—Sí, sí. Punt i final.

—...

—Necessites parlar-ne, oi? És això.

—...

—Pobra. Quant temps fa que estàs corcada per dins?

—Vinga. Torno després de la reunió.

—Què faràs ara?

—Porto pa?

—Diria que en queda prou.

—...

—Sí. Ja farem.

—Doncs fins ara.

—Adéu.

 

 

 

 



ABANS NO TORNIN

 

—Què fas?

—...

—Escolta, jo no. Vull dir

—Perdona. Jo sí però, en fi, perdona.

—Espera, espera, no te’n vagis.

—No entenc perquè hauria de quedar-me.

—Parlem.

—Tots dos sabem que no hi ha res a parlar.

—O potser sí. Igualment, ara no vull que te’n vagis així.

—No me’n vaig de cap manera.

—No siguis ruquet. Jo diria que sí. Queda’t un moment. Tenim temps, encara.

—No puc. No ho entens que ja no puc quedar-me, ni un minut més?

—No diguis bestieses. No ha passat res. De debò que no ha passat res.

—Sí que ha passat. I tant que ha passat.

—És clar que sí, ja m’entens. Em refereixo que és igual, qui ho ha de saber?

—Jo ho sé. Tu ho saps. Que no n’hi ha prou?

—Si tu ho vols, per mi, ja està oblidat.

—A tu et sembla que és això que vull?

—A mi no em sembla res. Com vols que sàpiga què vols?

—Exacte. Doncs això ha passat.

—Va, per favor, para d’una vegada.

—Ara sóc jo que no t’entenc.

—Que paris, no ho veus que no pot ser?

—Què no pot ser?

—Tot plegat. És un disbarat.

—Mira, saps què? Potser sí que serà millor que oblidem això d’avui.

—Però no és d’avui que parlem, oi?

—Que potser hi ha res més que hagi fet?

—Tu sabràs.

—Jo mai no.

—Tu mai, no.

—Deixem-ho, de debò, ja no tenim edat per a segons quines coses.

—Com quines, per exemple?

—Com tota aquesta xerrera que no ha de dur enlloc, per exemple.

—On vols que ens dugui?

—No pas al mateix lloc que vols tu.

—On vols, tu?

—Prou que ho saps.

—No he sentit mai que me’n diguessis res.

—No. Jo mai no.

—Tu no, mai.

—Però fa una estona, tu

—Fa una estona només he preguntat què feies.

—Ha estat molt més que això i tu ho saps.

—Vols dir?

—Tant és. Jo diria que tot està claríssim.

—Jo no n’estic tan segura.

—M’ha costat molt, saps?

—Ho imagino.

—No, no ho pots imaginar.

—Tu creus?

—Escolta, que és amb mi que parles.

—En sóc conscient. Què et fa pensar al contrari?

—Tot aquest temps. Hi ha hagut vegades. Però d’altres, en canvi, jo.

—I què esperaves?

—...

—Vull dir, què esperaves, de mi?

—No ho sé. Res, suposo. O potser sí. Un somriure. Complicitat, ja saps què vull dir.

—No em sembla gaire just.

—Com?

—Doncs que no saps res, de mi. No em coneixes.

—Dona, jo diria que et conec prou.

—Ningú ho diria.

—Fa molts anys.

—No parlo d’això.

—Aleshores?

—Complicitat. Un somriure. Quants somriures més? Quanta complicitat?

—M’he perdut.

—Ho saps que els anys compten per a tothom?

—De veritat, escolta. Jo no volia que tu

—Per què ara? Vull dir, justament ara. Avui. Aquesta tarda.

—No t’ho sabria dir.

—Per què no seus?

—És que valdrà més que marxi.

—I aleshores?

—Aleshores, què?

—Això mateix, aleshores, què?

—Aleshores, res. O tot. Dies que s’empenyen. Paraules que s’hi escauen. Ulls que cerquen debades. Aleshores, res.

—Tampoc podries.

—No vols.

—Massa dolor. No ets capaç.

—Vols que te’n parli, del dolor?

—Vols que te’n parli jo?

—Me’n vaig.

—Sí, valdrà més. De seguida arribarà tothom.

—...

—...

—Però ho saps, oi?

—I tu? Què saps, tu?