—Què
fas?
—...
—Escolta,
jo no. Vull dir
—Perdona.
Jo sí però, en fi, perdona.
—Espera,
espera, no te’n vagis.
—No
entenc perquè hauria de quedar-me.
—Parlem.
—Tots
dos sabem que no hi ha res a parlar.
—O
potser sí. Igualment, ara no vull que te’n vagis així.
—No
me’n vaig de cap manera.
—No
siguis ruquet. Jo diria que sí. Queda’t un moment. Tenim temps, encara.
—No
puc. No ho entens que ja no puc quedar-me, ni un minut més?
—No
diguis bestieses. No ha passat res. De debò que no ha passat res.
—Sí
que ha passat. I tant que ha passat.
—És
clar que sí, ja m’entens. Em refereixo que és igual, qui ho ha de saber?
—Jo
ho sé. Tu ho saps. Que no n’hi ha prou?
—Si
tu ho vols, per mi, ja està oblidat.
—A
tu et sembla que és això que vull?
—A
mi no em sembla res. Com vols que sàpiga què vols?
—Exacte.
Doncs això ha passat.
—Va,
per favor, para d’una vegada.
—Ara
sóc jo que no t’entenc.
—Que
paris, no ho veus que no pot ser?
—Què
no pot ser?
—Tot
plegat. És un disbarat.
—Mira,
saps què? Potser sí que serà millor que oblidem això d’avui.
—Però
no és d’avui que parlem, oi?
—Que
potser hi ha res més que hagi fet?
—Tu
sabràs.
—Jo
mai no.
—Tu
mai, no.
—Deixem-ho,
de debò, ja no tenim edat per a segons quines coses.
—Com
quines, per exemple?
—Com
tota aquesta xerrera que no ha de dur enlloc, per exemple.
—On
vols que ens dugui?
—No
pas al mateix lloc que vols tu.
—On
vols, tu?
—Prou
que ho saps.
—No
he sentit mai que me’n diguessis res.
—No.
Jo mai no.
—Tu
no, mai.
—Però
fa una estona, tu
—Fa
una estona només he preguntat què feies.
—Ha
estat molt més que això i tu ho saps.
—Vols
dir?
—Tant
és. Jo diria que tot està claríssim.
—Jo
no n’estic tan segura.
—M’ha
costat molt, saps?
—Ho
imagino.
—No,
no ho pots imaginar.
—Tu
creus?
—Escolta,
que és amb mi que parles.
—En
sóc conscient. Què et fa pensar al contrari?
—Tot
aquest temps. Hi ha hagut vegades. Però d’altres, en canvi, jo.
—I
què esperaves?
—...
—Vull
dir, què esperaves, de mi?
—No ho sé. Res, suposo. O potser sí. Un
somriure. Complicitat, ja saps què vull dir.
—No em sembla gaire just.
—Com?
—Doncs que no saps res, de mi. No em
coneixes.
—Dona, jo diria que et conec prou.
—Ningú ho diria.
—Fa molts anys.
—No parlo d’això.
—Aleshores?
—Complicitat. Un somriure. Quants
somriures més? Quanta complicitat?
—M’he perdut.
—Ho saps que els anys compten per a
tothom?
—De veritat, escolta. Jo no volia que tu
—Per què ara? Vull dir, justament ara.
Avui. Aquesta tarda.
—No t’ho sabria dir.
—Per què no seus?
—És que valdrà més que marxi.
—I aleshores?
—Aleshores, què?
—Això mateix, aleshores, què?
—Aleshores, res. O tot. Dies que
s’empenyen. Paraules que s’hi escauen. Ulls que cerquen debades. Aleshores,
res.
—Tampoc podries.
—No vols.
—Massa dolor. No ets capaç.
—Vols que te’n parli, del dolor?
—Vols que
te’n parli jo?
—Me’n vaig.
—Sí, valdrà
més. De seguida arribarà tothom.
—...
—...
—Però ho
saps, oi?
—I tu? Què
saps, tu?
2 comentaris:
Quantes paraules amagades en una imatge.
Aquesta vegada als besucs se'ls hi entén tot.
Doncs mira que al final jo esperava que passés alguna cosa, vull dir que si que ha passat, però d'allonsis, bé es igual...
Publica un comentari a l'entrada