dilluns, 11 de febrer del 2013

ABANS NO TORNIN



 





—Què fas?
—...
—Escolta, jo no. Vull dir
—Perdona. Jo sí però, en fi, perdona.
—Espera, espera, no te’n vagis.
—No entenc perquè hauria de quedar-me.
—Parlem.
—Tots dos sabem que no hi ha res a parlar.
—O potser sí. Igualment, ara no vull que te’n vagis així.
—No me’n vaig de cap manera.
—No siguis ruquet. Jo diria que sí. Queda’t un moment. Tenim temps, encara.
—No puc. No ho entens que ja no puc quedar-me, ni un minut més?
—No diguis bestieses. No ha passat res. De debò que no ha passat res.
—Sí que ha passat. I tant que ha passat.
—És clar que sí, ja m’entens. Em refereixo que és igual, qui ho ha de saber?
—Jo ho sé. Tu ho saps. Que no n’hi ha prou?
—Si tu ho vols, per mi, ja està oblidat.
—A tu et sembla que és això que vull?
—A mi no em sembla res. Com vols que sàpiga què vols?
—Exacte. Doncs això ha passat.
—Va, per favor, para d’una vegada.
—Ara sóc jo que no t’entenc.
—Que paris, no ho veus que no pot ser?
—Què no pot ser?
—Tot plegat. És un disbarat.
—Mira, saps què? Potser sí que serà millor que oblidem això d’avui.
—Però no és d’avui que parlem, oi?
—Que potser hi ha res més que hagi fet?
—Tu sabràs.
—Jo mai no.
—Tu mai, no.
—Deixem-ho, de debò, ja no tenim edat per a segons quines coses.
—Com quines, per exemple?
—Com tota aquesta xerrera que no ha de dur enlloc, per exemple.
—On vols que ens dugui?
—No pas al mateix lloc que vols tu.
—On vols, tu?
—Prou que ho saps.
—No he sentit mai que me’n diguessis res.
—No. Jo mai no.
—Tu no, mai.
—Però fa una estona, tu
—Fa una estona només he preguntat què feies.
—Ha estat molt més que això i tu ho saps.
—Vols dir?
—Tant és. Jo diria que tot està claríssim.
—Jo no n’estic tan segura.
—M’ha costat molt, saps?
—Ho imagino.
—No, no ho pots imaginar.
—Tu creus?
—Escolta, que és amb mi que parles.
—En sóc conscient. Què et fa pensar al contrari?
—Tot aquest temps. Hi ha hagut vegades. Però d’altres, en canvi, jo.
—I què esperaves?
—...
—Vull dir, què esperaves, de mi?
—No ho sé. Res, suposo. O potser sí. Un somriure. Complicitat, ja saps què vull dir.
—No em sembla gaire just.
—Com?
—Doncs que no saps res, de mi. No em coneixes.
—Dona, jo diria que et conec prou.
—Ningú ho diria.
—Fa molts anys.
—No parlo d’això.
—Aleshores?
—Complicitat. Un somriure. Quants somriures més? Quanta complicitat?
—M’he perdut.
—Ho saps que els anys compten per a tothom?
—De veritat, escolta. Jo no volia que tu
—Per què ara? Vull dir, justament ara. Avui. Aquesta tarda.
—No t’ho sabria dir.
—Per què no seus?
—És que valdrà més que marxi.
—I aleshores?
—Aleshores, què?
—Això mateix, aleshores, què?
—Aleshores, res. O tot. Dies que s’empenyen. Paraules que s’hi escauen. Ulls que cerquen debades. Aleshores, res.
—Tampoc podries.
—No vols.
—Massa dolor. No ets capaç.
—Vols que te’n parli, del dolor?
—Vols que te’n parli jo?
—Me’n vaig.
—Sí, valdrà més. De seguida arribarà tothom.
—...
—...
—Però ho saps, oi?
—I tu? Què saps, tu?

 
 
 

2 comentaris:

Pau Roig ha dit...

Quantes paraules amagades en una imatge.
Aquesta vegada als besucs se'ls hi entén tot.

Anònim ha dit...

Doncs mira que al final jo esperava que passés alguna cosa, vull dir que si que ha passat, però d'allonsis, bé es igual...