SOBRES

 

L’Ada feia estona que dormia quan van trucar. S’havia adormit tan bon punt l’havia deixada al llit i això que gairebé no havia tastat el sopar. No és el primer dia que fa el ruc. Si fos de panxa, ho sabria. Se li coneix de seguida, quan és de panxa. Es passa les hores estirada pel terra i no para de beure.  Definitivament, no és de panxa. Ara que, del cop de l’altre dia, tampoc no pot ser. Perquè la cremeta —ja pot dir missa l’Octavi— és la millor compra que he fet. Ma germana en feia servir una altra de més barata que havia comprat qui sap on. Fet i fet, ella sempre fa servir coses més barates que ningú sap on es compren. Quan li vaig veure aquell blau a la cuixa —es vol creure que ni l’Íngrid ni la Sofia me n’havien dit res quan la vaig recollir?—vaig córrer a treure el tub de la bossa i a empastifar la meva nineta de dalt abaix. En sóc conscient que n’hi ha prou d’aplicar la pasta a la zona lesionada, però qui em pot assegurar que no té altres cops dels quals ningú no m’ha informat? Tota la setmana que vaig reunió amunt i reunió avall, i l’Octavi no és garantia de res. I no és que ho pensi jo, que ho veu tothom... També és veritat que qui fa el que pot no està obligat a més. Al capdavall, quin mal li pot fer a la criatura una bona capa protectora a base d’àrnica? Descartats panxa i el maleït cop, queden l’orella i les dents. I la verdura. De tota manera, valdrà més que no sigui l’orella perquè sinó, al Centre Mèdic, em sentiran. Oi tant, si em sentiran! Amb el que pago, si no pots estar segura ni del pediatre ni de l’otorrino que l’ha visitada set vegades amb el que va de mes, ja m’explicaràs. Pel que fa a les dents, no ho sabràs mai. L’altre dia ho parlava amb l’Eladi, que aquest any s’encarrega de la regidoria de salut. Estic al cas de la bava i el cul ja no li puc mirar més, me’l sé de memòria. I ja et dic jo que té el color que ha de tenir. A banda, amb l’edat de la nena, no semblaria la cosa més lògica tot i que coses més rares he vist. Perquè, i si fos un queixal? El cas és que no menja. Aquesta és la pura veritat. La nena no menja com hauria de menjar i això que sempre ha estat molt menjadora. Massa i tot. Com se m’aferrava al pit, quina ànsia! Aleshores ja es veia que seria una criatura de menjar molt. Aviat la vam haver de seure a taula. Mirava els plats amb aquells ullets. Té tota la raó, iguals que els dela sogra. Pastats. Els mateixos ulls. I tanmateix, sort que els de la nena miren tots dos cap al mateix lloc. Pobra sogra, pares boig quan proves d’endevinar si és a tu que et mira o bé al rostit. En fi, recordo que obria els ulls, que els obria i començava a cridar i a cridar i que no parava fins que li deixaves tastar la salsa o li entaforaves una molla de pa o se’t cruspia el pit de pollastre. Això: que és de menjar, l’Ada.
     Van trucar amb tanta insistència que patia perquè no despertessin la nena, però em faltava l’energia suficient per anar fins al telefonet del porter automàtic que no hi havia manera que l’Octavi fes arreglar. Obria i tancava la porta d’entrada però ja podies descartar comunicar-te amb qui s’esperava fora. Ni els senties ni et sentien. Ell no podia ser, perquè quan va al futbol no val la pena esperar-lo desperta, i ma germana té claus —a banda que mai no surt més tard de les nou de la nit per no sé quina història de les energies de la lluna. Podia anar a la biblioteca i treure el cap per la finestra però, per fer-ho, calia passar pel davant de la porta de l’habitació de l’Ada i, com que m’olora, s’acabaria despertant. Això si no ho feien abans els maleïts cops de timbre.Vaig acabar prement el botó convençuda que devien voler anar al pis de sota, sovint s’equivoquen. Naturalment, no van poder sentir com els deia el nom del porc. Tampoc no podia ser la verdura. Després d’haver provat amb tots els pagesos ecològics de la província, puc assegurar que he trobat el millor proveïdor de col arrissada i tomàquet vermell. La nena no es pot queixar dels purés, això segur, sinó és que son pare li torna a tirar sal abans de donar-li, és clar. Que tot pot ser. Pots esperar qualsevol ximpleria, de l’Octavi. Pel soroll que feien a les escales devien ser amics dels de baix. Es veu que tots dos són arquitectes, però amb tanta festa no me’ls imagino pas treballant per a un estudi com cal. No sé com els vam acceptar a la comunitat. Ja poden ser gruixudes,aquestes parets, que puc sentir-ne fins i tot la respiració. I altres coses, per descomptat, perquè hi ha setmanes que n’he comptat més de tres. I res de dissabtes o diumenges, la passió els pot arribar tot de sobte en ple dimecres o al bell mig d’un dijous qualsevol! En fi, un terrabastall escala amunt que, per l’hora que és, ja està bé, no troba? Hi ha d’haver mitja dotzena d’arquitectes més, com a mínim. No descartis que hagin planejat una orgia, no ho descartis, em vaig dir. La vedella de dimarts era dura, no ho negaré, però dolcíssima, i se la va menjar sense badar boca. No és pas vegetariana, la meva filla. Ja hi pot pujar de peus. Ma germana es va fer vegetariana després de deixar la macrobiòtica i just abans de convertir-se en la primera crudívora que conec. No me n’amago, jo mateixa —per un moment— m’ho havia plantejat. La molt vaca es va aprimar més de sis quilos al primer mes. I m’oferia la seva roba per si jo la volia fer servir. Jo! Que no em posaria uns pantalons d’ella ni que fos l’última peça de cotó que quedés sobre la terra! A mi! Que m’havies de mirar dues o tres vegades abans de fer-te una idea que ella i jo som parentes! Fes el que et sembli, em va dir l’Octavi. I al final ho vaig deixar córrer. Encarrego tota la carn, ja fa anys, a cals Domènec i no en puc dir mal. A més, els Domènec són del partit, estiuegen a Pals i el seu apartament de Rialp no és ni a dos carrers més enllà del de la mamà. Vull dir que són gent de confiança, no troba? Hi havia d’haver alguna cosa que se m’escapava i que feia que l’Ada no mengés com calia.
     Encara no m’havia tornat a asseure amb el llibre a la falda quan van picar a la porta. De l’ensurt, de poc que no envio la Hustvedt a l’altra punta de saleta. Va anar d’un pèl que no decapités la nina de paper maixé que va fer l’estiu passat la nena en aquell taller d’art per a criatures creatives. No li dic que no m’agradés, però tampoc no m’hauria importat gaire si s’hagués esberlat. No sé si m’entén. La vam haver de desapuntar. Ella no ho deia, però era claríssim que no suportava la idea de tancar-se en aquell casalot ple de criatures progressistes de mocs penjants, noms absurds i roba massa acolorida. Tota aquella colla de pares, professionals liberals, que venien a buscar els seus exèrcits de canalla disfressats amb dessuadores amb caputxa i sabates d’esport importades. La nena no ho suportava, què hi vol fer. Va durar una setmana i mitja. El temps just per omplir-nos la casa d’andròmines inútils que no llencem per a no ferir la fràgil sensibilitat de l’Ada. Vaig córrer fins a l’espiell de la porta sense fer ni gota de soroll, encara amb el cor en un puny i aleshores els vaig veure. Sort que la nena no s’havia desvetllat perquè sinó haurien sentit el seu plor de Salses a Guardamar. Hi havia, pel cap baix, deu o dotze homes alts i cepats, vestits tots més foscos que l’escala, que patia una certa incontinència i et deixava sense llum abans que poguessis treure la clau de la bossa. En un primer moment, vaig pensar que li havia passat alguna cosa a l’Octavi i ja em vaig imaginar lluint pamet amb el vestit negre que em vaig comprar la setmana passada i que encara no havia tingut ocasió d’estrenar. Malaguanyat volvo, em vaig dir. Sempre que anava al futbol s’enduia el meu cotxe preferit i ara, guaita, pots comptar com deuria haver acabat. Ben mirat, l’Ada encara no havia après a dir-li papa. Li deia Tavi, Tavi. I tots dos rèiem fins que la nena es posava a plorar vés a saber perquè. Potser a l’Ignasi sí que li voldrà dir papa. Fa tant temps que em ve al darrere! Total, per aquell petó que li vaig deixar que em fes al despatx l’endemà de les primeres eleccions. Encara que s’hagi posat com un bacó no em negarà que és guapot, té aquell no sé què, no troba? Exacte, d’urbanisme. I aquella gernació que no parava de repetir el meu nom i ja em semblava veure com els arquitectes treien el nas per a tafanejar. I em vaig mossegar la llengua per no dir-los el que en pensava d’ells, porcs libidinosos, tot el sant dia pensant en el mateix! I vaig fer entrar els mossos d’esquadra dins a casa emprant aquell posat meu, a mig camí entre greu i elegant. Vostè dirà.
     Resulta que venien a fer-me unes preguntes, res a veure amb l’Octavi. Jo els feia parlar mollet mollet i, a canvi, els vaig oferir uns ristretto i unes pastetes de civada que, de tan meloses, se’t desfan a la boca. Una autèntica descoberta. Les fan amb productes estrictament biològics uns amics de ma germana i, cregui’m, bé valen el preu que en fan pagar. És una parella d’holandesos que tenen una d’aquestes cases de turisme rural al poble de l’àvia Quitèria i sempre la tenen plena de famílies pretensioses amb massa pocs calés per pagar-se unes vacances com cal, ja ens entenem. Diumenge passat en vaig comprar dues capses que van volar abans que els hagués contestat la primera pregunta. La policia és gent que necessita energia perquè gasten molt, ja me’ls conec. Vaig sortir amb el fill d’un comandant quan anava a la facultat, potser el coneix: Orpí i Sarsanedes. Força sucs i hidrats de carboni. Ara m’ha vingut, i si la pobra Ada fos celíaca? Que no podria ser celíaca, com l’Anna dels Tomàs? O intolerant al gluten, si més no? Ja sé que no és pas el mateix, però jo no puc amb l’albergínia. I mira que m’agrada, però és acabar de menjar albergínia i, escolta, unes basques que no me les acabo. Ara ja no en menjo mai. A veure, tampoc no les aparto si són al plat, però no les demano, això ho puc ben assegurar. Doncs res, haurem de continuar ensenyant l’Ada a dir papa a l’Octavi. Més m’ho estimo. No estava per funerals jo. Amb aquesta setmana d’auditories encara no he pogut esgarrapar un segon per fer-me les mans. I mira que —mal m’està dir-ho— sempre m’han dit que tinc dits de pianista. Vol saber què passarà, que al final l’Ignasi me’l fotrà la hippie de Benestar i Família. Ja la vaig veure venir. I tan digna, ella. Si parlem de qualsevol inconveniència, de seguida surt del despatx com si no anés amb ella. No va quedar més remei que pactar-hi si volíem conservar el ple. Al capdavall, qui vol Benestar i Família? Ara, que de cames no li’n falten, ni cul. No hi ha res com ser jove, també t’ho dic ara. Ai perdoni, ara l’he tractat de tu. És que és pensar en ella i perdre el fil. Es veu que coneix ma germana, van fer juntes un curs de reiki i creixement personal a Udaipur. Quin parell! Hi ha estat mai a l’Índia? A mi no m’hi trobaran ni borratxa a l’Índia. Ha sentit a parlar del temple de Karni Mata? A mi, doni’m uns fiords i una òpera a Sidney. L’Índia és pels que encara escolten el primer disc dels Portishead i esperen l’any que ve per a canviar-se el cotxe. De quan és el seu cotxe? Perdoni, senyoria, ja sé que és vostè que fales preguntes. Només era curiositat. Fa tanta estona que som en aquest quartet que ja li he agafat confiança. És casat vostè? Ai, veu què li deia? No, no tornarà a passar.
     Doncs això, un de molt educat havia vingut a parlar amb mi de molt bones maneres mentre els altres s’acabaven les galetes i remenaven per tota la casa. De seguida ens vam entendre amb l’inspector. Tenia un marrec de la mateixa edat que la meva Ada i també feia dies que no menjava. Al final, serà una passa. Ell tampoc no hi havia caigut en això del blat. Va trucar la seva dona i jo vaig aprofitar per fer una cigarreta mentre la posava al corrent de les meves explicacions. Només fumo en situacions com aquesta, no es pensi. Amb tot aquell enrenou se’m va escapar: els faria res anar a regirar a la planta de dalt? Noper res. Sap què passa? Resulta que és el pis que fem servir per a les visites i la Carmen Daniela no torna fins divendres. La van trucar de l’Equador que son pare tornava a ser a la presó i, és clar, ja sap com són aquesta gent, li vam haver de donar tres dies perquè anés a fer el que hagués de fer. Per què li explicava tot això? Calla, ja me’n recordo. M’ha preguntat pels sobres, oi? Es veu que van trobar tot de sobres plens de feixos de bitllets de cinc-cents sota la col·lecció de pel·lícules d’en Woody Allen. No faci broma que no són coses deriure. L’ha vista? Quin acudit: Take the money and run. Un disbarat. Què hi podia haver? Dos o tres milions, euro amunt, euro avall. Encara porten sobres ara cap a la saleta. Va ser tot just aleshores que va arribar l’Octavi. Tort com una mala cosa. Se li va passar la trompa de cop, pobre. Comença a plorar. Tota la vida treballant tota la vida treballant, anava dient el molt carallot. I  jo m’arronso d’espatlles fent el senyal als policies que l’emmanillaven de no fer soroll no fos cas que, després de tot, es despertés la nena. I ja li dic, senyor jutge, no sé res de res. Tota aquella gent del futbol no podia ser bona de cap manera. Jo ja li deia. Octavi, vas massa amb tots aquests estrangers! Però ell, ni cas. No me n’ha fet mai. Funcionària de carrera, més de quinze anys a l’ajuntament i no he vist mai res estrany, li ben prometo per la memòria del tiet Jaume que al cel sigui. Com diu? I ara! No hem viscut mai per sobre de les nostres possibilitats nosaltres. Sap qui són els pares de l’Octavi? I la meva mare, que la coneix la mamà? Ja m’ho pensava, que no en tenia ni idea. Esperi, esperi que vingui la mamà. Només li dic que se’n penedirà que la carrera de jutge no la facin fer més llarga. Que si l’estic amenaçant? Déu me’n guard. Vostè faci cridar la mamà per a prendre-li testimoni i ja m’ho explicarà. Perquè, escolti’m una cosa, els sobres me’ls pensen tornar, oi? A veure si al capdavall haurem de començar a posar querelles a tort i a dret. Perquè sap què? Al final, tanta broma tanta broma, encara no havien pres l’Octavi que truca la pesada de ma germana que si passava res, que havia tingut una premonició. I sí, l’Ada es va despertar. Que es pensa que faig aquestes ulleres de natural, jo?