UNA PUTADA COM UNA ALTRA

L'Amèlia era puta de tota la vida. Però puta puta. No que fos puta per mala persona o perquè es tirés qualsevol cosa que se li posés pel davant ja fossin parents, amics o parents i amics dels parents i dels amics —que també— sinó que hi esmerçava el temps de manera professional, no sé si m'explico. Que ella recordés, tret dels versets del dia de sant Esteve (i depèn de com), no havia guanyat mai ni un duro que no fos fent lliscar les calcetes avall. Ja entendreu que això de la roba interior és una llicència literària que m'haureu de permetre perquè el cert és que, al llarg de tots aquests anys —perquè l'Amèlia té una edat que ja fa de mal dir—, també ha emprat amb destresa parts del seu cos que no es troben de cintura per avall com és ara les mans, la boca, els pits o fins i tot —no menys d'una dotzena de vegades— l'orella dreta. Total, que s'hi ha dedicat en cos i ànima. Més de cos que d'ànima, tot s'ha de dir.

Va començar per casualitat, com es comencen totes les coses que acaben perdurant i, fins dissabte al vespre, havia dit sempre que l’acabaria dinyant amb les cames ben eixarrancades, oberta a l’esdevenir com aquell qui diu. Ara, tot ha canviat. Demà ja farà una setmana. D'aleshores ençà que no fa senyors. No surt al carrer, no fuma, no llegeix el diari. Es passa el dia plorant. S'ha fet dur la compra a casa i, quan han trucat al timbre, ha mirat per l'espiell i ha demanat que deixessin les bosses al replà, davant de la porta. No ha gosat obrir. Ni tan sols quan el noiet s'ha girat per tirar escales avall i ella li ha vist aquell bé de Déu d'espatlla, ampla com una autopista alemanya, i el culet tan ben posat. Ha hagut d'empassar-se les ganes de fer-lo passar i d'arrancar-li a mossegades la camisa de ratlles, amarada de suor. S'ha assegut a la butaca del rebedor, les cames li tremolaven. S'ha mirat les mans, el paper de la paret, la col·lecció de ninetes de Lladró i les fotografies de quan la seva fillola va fer la primera comunió a Siurana. Me cago en la puta, es diu mollet. Me cago en la puta. Com un murmuri, com una pregària per ella tota sola. Me cago en la puta que va parir l’Herminio. 

Ha acabat de passar el dia estirada al sofà, veient desfilar programes pel televisor. No ha tingut esma ni per aixecar-se a canviar de canal. Les cortines s'apagaven i l'olor dels sopars començava a enfilar-se pel pati de llums. Com cada divendres, ha trucat la Rossita i, com cada divendres, ha fet veure que no sentia el telèfon. Ha obert el llibre deu vegades per la mateixa pàgina i deu vegades l'ha tornat a tancar. I és que cada paraula, cada soroll, cada matís de la llum li recorda el que va passar dissabte. El sol record fa tant mal que no sap on amagar-se. Es cargola com un cabdell i somiqueja. Ella, que no va plorar ni quan es va morir la Gràcia de Mònaco. Es voldria fondre, morir-se d'una vegada. La canalla del pis de dalt corre amunt i avall. No saben fer res més que córrer amunt i avall. Algú els hauria de dir alguna cosa: que no són hores, que hi viu més gent en aquest edifici, que l'Herminio es va presentar al pis el dia que no tocava. El camió de la brossa. Els talons de les sud-americanes de l'escala del costat que baixen a treballar. Els borratxos que no saben beure. El vent que arrebossa les façanes i salpebra les persianes. I s'adorm. Més o menys s'adorm.

L'Herminio havia quedat vidu abans dels trenta, l'endemà que li oferissin un lloc definitiu al despatx on treballava des dels quinze. Va entrar d'escarràs i, abans de convertir-se en el lletrat imprescindible que no es volien deixar perdre, havia passat per tots els graus possibles de passantia. Malgrat que no en tenien el costum, l'Enriqueta va proposar d'anar a sopar fora per celebrar la notícia. Com que havien decidit anar a menjar peix a Cambrils, van menester el cotxe. Sentien l'últim concert de Chet Baker, és clar que només perquè aquella era l'única emissora que hi havia sintonitzada. Al segon revolt, a l'alçada del club de tennis, un camionet de recanvis de bicicleta sense llums se'ls va tirar a sobre. Ell va ser a temps de fer girar el volant prou ferm com per no topar-hi. Tot i les estrebades del vehicle —que estava decidit a estavellar-se a qualsevol marge empedrat— l'Herminio va dreçar la direcció i van arribar sans i estalvis al restaurant. Joves i amb la sang bullint, envalentits per aquella segona oportunitat que la vida els havia donat, van demanar una ampolla de cava que va resultar fatal. A dos quarts d'onze del dimecres següent, després d'una missa no especialment reeixida a la Prioral, enterrava la dona acompanyat de pocs parents i menys amics. A les dotze, ja era al despatx enllestint una suplicatòria. 

No ho hauria esperat mai de l'Herminio. Mai de la vida, amb els anys que feia que es coneixien. No feia ni deu dies que l'Amèlia havia llogat el piset del carrer de l'Abadia, que ell va comparèixer per primer cop al caire de la porta. Alt, ben plantat. Amb el nus de la corbata no del tot desfet i l'americana plegada al braç esquerre. Es van fer dos petons com si s’haguessin trobat al Liceu i no en una casa de putes. Llavors, aquell encara era un carrer fosc i estret que calia anar a buscar expressament. L'havien arrossegat tant sí com no uns cosins de Saragossa que patien per ell. Ella el va fer passar a l'habitació malva que estava per estrenar i el va convidar a treure's la roba i rentar-se els baixos mentre ella anava a buscar-li un vermut. Quan va tornar, vestida només amb la seva millor bata, el noi estava exactament igual com l'havia deixat. Se li va asseure a tocar, li posà la mà a la cuixa, molt a prop d'una trempera gens a menystenir que se la mirava amb desvergonyiment i esperà la reacció habitual dels homes quan se'ls asseia a la vora. I tanmateix, ell es va passar les tres hores que els cosins havien deixat pagades plorant per la seva difunta esposa. 

Però l'endemà va tornar. Va pagar la primera hora i se n'hi va estar tres més. L'Amèlia el va trobar dolç i esforçat. Tenia un penis massa gros pel seu gust que al capdavall no feia servir amb prou esma. Convencional i limitat, de tota manera resultava un amant raonablement agradable i complaent. D'aleshores ençà, va tornar cada divendres a dos quarts de deu del vespre, l'hora que ella havia triat per deixar de visitar senyors la resta de dies de la setmana. Tret del divendres, aquella era l'hora que tancava la porta del pis, baixava la brossa i se'n tornava carregada amb la roba bruta fins a casa seva, a la Plaça Espanya. Generalment, ell s'hi estava un parell d'hores que pagava religiosament només entrar. No parlaven, no es miraven, gairebé ni es besaven. Al cap dels anys, després del darrer coit, ella contravenia totes les normes que s'havia imposat a còpia d'anys i experiència. Jeien estirats l'un al costat de l'altre per espai d'uns vint minuts que ella no feia pagar més que amb unes moixaines fora de tota lògica. O que tal vegada hauria trobat fora de lloc si haguessin vingut de qualsevol altre que no fos l'Herminio. I així durant trenta anys fins dissabte passat.

I ara li ha desgraciat la vida. Per força ha d'haver perdut el seny, es diu, pobre. Recorda els regals d’aquests últims anys. La delicadesa de cada gest. Com s'explica, si no, aquest comportament, aquest disbarat espaordidor? Encara tancava el gas, a punt de marxa, que van picar baix. Tothom li coneix els horaris. Tothom els hi respecta. Dissabte procura ser aviat a casa. Veure una pel·lícula mig estirada al sofà. Un got de llet i galetes, mitja copeta d'anís, un parell de cigarretes. Va sentir el timbre urgent i inoportú. Una cridòria insuportable que va fer que corregués a prémer el botó del telefonet, a obrir sense ni pensar-hi. Un impuls al qual de seguida es va penedir haver cedit. Va sentir els mocassins colpejant els esglaons de marbre vell. Amèlia. Els brams. Amèlia, obre. Vestit amb la mateixa roba que el dia abans i encara per afaitar. Amb els ulls inflats de plorar i el borrissol del cap emboirat. Amèlia, obre de seguida. Herminio, per l’amor de déu, faci el favor de no cridar. S’havien fet grans junts. Tenien la mateixa edat, si fa no fa. Ell no havia estat amb cap altra dona. Ella no havia fet res més a la vida que estar amb tots els homes que havia pogut. Es coneixien les operacions. Pròstata la d'ell, fetge la d'ella i un tumor a la matriu que va resultar no ser res. S'havien acostumat a explicar-se quatre coses. Cada divendres. De vint minuts en vint minuts. Les quatre coses importants. Les que no deien a ningú més. Amèlia, pel que més vulguis. El va fer passar i ell se li va tirar al damunt. Violentament desarmat. Un cristià al circ, voltat de lleons. Queda la fe, només. I encara. Amèlia, jo. Herminio, tu. Amèlia, que jo t’estimo. Herminio, vols dir? Amèlia, et vols casar mi? Herminio, la pel·lícula ja deu haver començat. 

I ja farà una setmana que dura, la pel·lícula. I un dia o altre es deu haver d'acabar, oi? Dic jo. 

     

PUNTS SUSPENSIUS

Com del mal de cap, només ens recordem del vent quan torna a arribar. Aixequem la mirada i ens adonem que el cel s'ha omplert d'instagrams. Un matís per a cada color i tot de formes disposades a transformar cada núvol en un objecte desdibuixat, imprecís. Un joc per a la canalla. Potser tot ve per un missatge al mòbil. Quants anys deu fer que us coneixeu? Podríeu comptar-los, al capdavall. Fer la vista enrere i pensar en el primer cop que devíeu coincidir. El primer cop que devíeu dir-vos una cosa o una altra. Actors de la mateixa sèrie però de trames diferents. Molt de temps, per força. Durant el qual heu compartit línies de diàleg de tota mena. Intranscendents, la majoria. Sovint només farciment. Estirant un fil determinat, t'asseguraves que ella ompliria la pàgina amb un monòleg que tu permetries tan sols per a sentir-li la veu. Tan sols per justificar mirar-la als ulls més enllà d'un fotograma, més enllà d'un pla sostingut que et facilités reconèixer en la seva pell un vaivé paral·lel, una maduresa compassada. Hi va haver una temporada, costa fer memòria, que hauries dit que escoltàveu les mateixes cançons. Aquella mena de confusions que els espectadors reconeixen de seguida si no es va prou en compte. Coincidències carregades d'absurditat. Tu desitges truita de patates, ella n'ha cuinada per sopar. Ella apunta per veure el nom d'una pel·lícula que tu has aprofitat per regalar-te estirat al sofà, avui que estàs sol. Ja s'entén. Ximpleries que val més no anar pregonant. I llavors us comenceu a escriure amb una certa constància. Una constància cada cop major, de fet. A cops, fins i tot malaltissa. Missatges curts farcits de referències que estalvien sintagmes i que a canvi arrosseguen perímetres foscos d'un racó a un altre. La cosa més natural, és clar, completament innocent. Això sí, si la bateria hi ajuda, tothora. No us n'amagueu però tampoc no en feu publicitat, m'ho hauràs de reconèixer. Per un sí o per un no, arriba la pausa. Us van dibuixar en teles diferents, només sou penjats al mateix rebedor. Deixeu córrer els dies sense notícies i respireu, alleugerits, sabent que la vida sabrà passar de llarg com passen de llarg totes les vides. En dies com avui, el vent i el mal de cap ho engegaran tot a rodar. Enviaràs uns punts suspensius que ella de seguida entendrà i el retruny dels violins de la banda sonora farà enlairar un exèrcit d'orenetes que reposaven, mig endormiscades, als cables de la llum.

PASSATS ELS TRENTA

Es fa estrany pensar-te passejant una criatura que encara no té dos anys per la quaranta-dos. Entre la cinquena i la sisena. Allà al fons, l'Empire State Building gairebé fa nosa. Amb la bossa penjada i aquell caminar teu, entre decidit i insolent. D'on has tret aquestes ulleres de sol? T'estan bé ara que t'has tornat a tallar el cabell, així tan curt. L'olor de la gespa us convida a entrar a Bryant Park. Giren els cavallets, seieu vora la font. Ara vol caminar, vol córrer feréstec. Tu el deixes anar amunt i avall i el segueixes, retratant-lo amb el mòbil. Contestes missatges amb un somriure que t'omple la boca, que mostra impúdic les teves dents blanques, arrenglerades, d'una franquesa esgarrifosa. Passes dels trenta però encara es pot sentir ben fresc el perfum d'una joventut que no gosa deixar-te anar, rere l'orella, atrapat per sempre al clatell. Quant fa que no entres a la biblioteca? Quin és l'últim llibre que has llegit? L'última pel·lícula que has vist? Són dies estranys. Dies d'esborrar-se en un altre i tornar-se a escriure de dalt a baix. Asseguts a la terrassa del quiosc, una família passa l'estona. L'home, d'espatlla ampla i barba desendreçada, arrenca riallades escandaloses a les filles. La petita seu a la falda de sa mare i no para quieta. La gran dóna la mà al pare i escolta amorosida. No pots evitar sentir que enraonen en català. Et deixes arrossegar per aquesta veu familiar que ara saluda el teu fill que ha corregut fins a la seva taula i escolta embadocat. T'excuses en anglès i te'n vas de seguida sense imaginar que era jo. 

LES LOUPS DANS LA BERGERIE

Havien compartit pis tres anys, dos mesos i cinc dies. Un dijous, la Irene havia tornat tard d’un sopar acompanyada d’en Marc i s’havien tancat a l’habitació. En Roger havia fet veure que estudiava però, després d’una estona en blanc, va agafar les claus del cotxe i va conduir fins a casa dels seus pares. Dues hores i mitja escoltant Alain Goraguer i la seva orquestra tocant la mateixa cançó. Els fars del cotxe feien plorar la nit. Aquest era el pal. El poble a les fosques, la platja engrescada, el bar tancat. Una cigarreta sola. I mullada.

La Irene no va trucar fins divendres després de classe. En Roger va veure que era ella, va mirar el pòster de Los Amantes del Círculo Polar i es va estar de fer petar el mòbil a la cara de la Nimri. Va baixar al pis de baix. Encara feia olor de resclosit malgrat que ho havia deixat tot obert tret de l’habitació dels pares. Per allò de les portes que no s’han d’obrir mai. Va buscar debades per armaris i calaixos alguna cosa per beure però, al final, la sola idea que algú veiés aquella ànsia el va fer desistir. Es va asseure al sofà, va obrir la televisió i va començar a passar canals mecànicament fins que un vell partit del Barça el va atrapar. Hi ha jugadors que haurien de ser esborrats de les antigues gravacions. Encara que amb un regat a la banda es plantin a la línia de fons i la seva centrada arribi mil·limètricament al cap del davanter. Hi ha coses que no estan bé, coses que no es poden perdonar. Encara plovia, com plou sempre en històries com aquesta.

La Irene havia baixat amb ell per l’enterrament, no feia ni mig any. Li havia agafat la mà i l’havia reposat sobre la seva cuixa. Feia molta calor. La majoria de camises no podien amagar la suor, tampoc la seva. A mesura que el capellà avançava en el seu to autocomplaent, amb la mena de frases que farien avergonyir qualsevol altre, ella li premia amb força la mà i amb un dels dits li repassava els artells. A l’ordre de donar-se la pau, li va besar dolçament les galtes, amarant-les de bergamota i gessamí. Després, al cementiri, els tiets i les tietes l’havien tractada com si fos el que semblava i, com que no era ni el lloc ni el moment, cap cosí no el va felicitar per la sort que no li havia tocat. Malgrat tot, aquella mateixa nit, si haguessin vist com ella li deixava empènyer la seva tristor ben endins ho haurien pogut creure. No va tornar a passar, és clar. De fet, fins i tot podria no haver passat.    

NO DEL TOT IGUALS

Amagat rere les cortines, les veu sortir del portal. El mateix vestidet, les mateixes trenes de palla. La senyora n’estira una a cada mà sense esforç aparent mentre acapara les mirades dels vianants que feinegen pel carrer en aquesta hora. Quan agafa el diari abans de creuar, enamora el quiosquer amb un somriure que tan sols s’insinua. Embadoca amb el ball de la seva faldilla la portera del cantó que fa l’escala. Ell en canvi seria incapaç d’encertar ni que fos el color d’aquella roba que la frega i que tothom enveja, concentrat com està en una de les dues gotes d’aigua que ella arrossega semàfor enllà. Abans que la ciutat les engoli totes tres a la següent cruïlla, la més petita es gira i se’l mira. Per un moment, s’aguanten la violència d’un esguard que són massa joves per interpretar convenientment.

HA ARRIBAT L'HUGO

L’Hugo acaba d’entrar. El bar és ple de caps que es giren a mirar com enfila directament cap a la taula de la seva germana. Amb un sol gest s’entenen. Hi ha qui diu que són com dues gotes d’aigua. Ells troben que són fets de la mateixa pasta. Això i prou. Com que és la gran, sempre esperen que sigui ella la que digui la primera paraula. L’Íngrid no s’està de jugar amb un silenci que resultaria esgotador per a qualsevol que no fos ell. Passa el ble rebel de cabells rere l’orella, ressegueix els cotxes que esquitxen la finestra, endreça les molles escampades sobre la taula i llavors sí, li clava els ulls i escup el primer mot. Fa temps que es coneixen el joc. Si ella no vol dir res, fa com avui, li diu el nom i ja està. Llavors ell s’escura la gola i estira el fil d’una conversa com si la vida sencera fos en aquelles paraules i no en unes altres. Al cap d’una estona torna a ploure. Ella treu un paquet de la bossa que ell endevina sense necessitat d’estripar-ne l’embolcall. Felicitats!

TRUMFOS, ARRÒS I PEIX PUDENT

La festa escolant-se dolçament, com aquell qui diu. Algunes criatures dormen al coll dels pares que no saben on tenen els peus, d’altres en canvi riuen en corredisses que travessen la plaça que no s’acaba de buidar ni prou ni del tot. Cosins que parlen de cosines, que es fan grans i estudien fora. Tiets que expliquen històries de separats i de vacances a l’estranger. Els gegants giravolten de manera imprudent mentre esperen que Paquito chocolatero els acabi de fer embogir. La canalla dels castells grimpa a la gropa dels joves i fan anar els mocadors enlaire festejant les gralles que els toquen la melodia de l’escurçó negre. Arribats en aquest punt, ja no és estrany veure un portador de l’àliga que aguanta el pal del ball de gitanes o el carrasclet apropant-se de manera inapropiada a saludar la vitxeta, no sé si se m’entén. Les llambordes del mercadal són plenes de canyes d’uns focs que encara ressonen a les orelles. S’hi pot veure la línia geomètrica que ha dibuixat la darrera tronada i burilles de cigarreta i llaunes i gots de plàstic. Els veïns piquen de mans abocats als balcons que són plens d’estelades i domassos. Els llums dels telèfons mòbils s’encenen arreu per enviar missatges i fer fotografies. Com aquesta del xiquet i la xiqueta que es donen la mà de cara a l’objectiu.

Ella ha sentit una fiblada que no s’hagués imaginat mai que sentiria. Ell no ha volgut deixar-la anar malgrat que el flash fa estona que s’ha esvaït. Són conscients que és només un paper, el temps que dura un ball disfressats dins d’aquests capgrossos. Al capdavall, es coneixen de sempre. Van entrar a follets el mateix any. Han pujat junts mil vegades les escales del cau. Han venut castanyes, codony, samarretes, números de rifa, tiquets pel cinema. Han fet ruta a peu, en bicicleta, carregats com a rucs i lleugers del tot banyant-se nuets en rierols perduts. Han plantat tendes de campanya sota tempestes d’estiu i han passat fred arraulits sota les mateixes mantes. En aquest temps han jugat a més jocs dels que us imaginaríeu mai a cada plaça de la ciutat i a tantes places de tantes ciutats com vulgueu. Han perdut el fulard, l’han trobat i l’han tornat a perdre. Han compartit taula i fins i tot carmanyola. Han corregut amb criatures de genolls pelats als braços campament avall fins a metges de pobles oblidats. Més d’un cop i més de dos els ha tocat compartir serveis i han fregat cassoles i penjat cartells tant a la vora l’un de l’altre com ara mateix, potser més i tot. I tanmateix ara són una sola peça del mateix trencaclosques. Potser hi deu haver una mena d’explicació per bé que resulta impossible trobar-ne cap de versemblant.

No ha estat fins a última hora, un cop Sant Pere ja tornava a ser a l’urna i tot el seguici tornava desbocadament cap a la plaça. Ells feien la seva peça de manera prou endreçada. N’hi havia prou de mirar-los les cares per comprendre de seguida l’esgotament de tots aquests dies, tota la son per dormir. Malgrat això, no hi havia un sol nano que no s’aturés a donar la mà a qualsevol criatura que ho volgués i, quan tocava, ben arrenglerats, es disposaven amb naturalitat parsimoniosa a repetir la dansa. Ha estat precisament llavors, plantats l’un davant de l’altre, mentre les altres parelles trenaven el seu pas. Era fosc i apretava la calor. Davant de la caixa que fa cantó hauríeu dit que es miraven sinó fos que no pot ser. Per un moment, tots els que érem allà hem oblidat que aquells caps i aquells cossos no es corresponien. Llavors han avançat fins a trobar-se i s’han donat la mà. La mallorquina ha fet un gest a l’aragonès que tots han entès. 

No ho haurien dit mai que els passaria això i ningú que els hagués conegut hi hauria apostat un sol cèntim. No per cap motiu en concret. Seria difícil trobar una fotografia on surtin tots dos. Ell s’ha ajupit a deixar el capgròs i l’ha ajudada a treure’s la xiqueta i llavors els han deixat ben a tocar l’un de l’altre, com si els convidessin a continuar les confidències a banda. Mentre es canviaven, del cau estant, sentien encara els espetecs de l’última carretillada. Els altres reien i bevien abocats a la finestra i estirats per terra. Han sortit corrents com si els esperessin en alguna banda i s’han abocat escales avall. No s’han aturat fins a la plaça Catalunya. Ella ha encès un cigarro i ell li ha pres dels llavis. Ella ha somrigut i ell ha tret el fum pel nas. Ella sap de memòria les manies d’ell. Ell coneix el nom de totes les obsessions d’ella. Per això s’estalvien les paraules i es mosseguen els llavis amb una passió natural que és feta de trumfos, arròs i peix pudent.

UN ANIVERSARI

Tres o quatre dies després va tornar a trucar. I em va tornar a felicitar. Vaig recordar-li altra volta que fins avui no era el dia. Com que de primer havia pensat que era una broma, no vaig ser del tot amatent ni amb el to ni amb les paraules. Fins que no feia una estona que xerràvem, no me’n vaig adonar. Llavors em va saber greu, i aquells planys inaudibles que se’m van instal·lar al pensament van evitar que pogués gaudir de la conversa que ell havia encetat per distreure l’error.

M’havia enamorat d’aquella veu el primer cop que l’havia sentida. Érem a la universitat. Una pregunta insolent —de tant precisa i clara— va esclatar al fons de la classe, va travessar tota l’aula i va anar a petar a la cara del mestre, que amb prou feines va tenir esma per entomar-la. A còpia de frases soltes, aquella veu es va afegir als sopars d’algun dijous, juntament amb moltes altres. Poc a poc, un trànsit de les converses en taules petites de cafès als diàlegs de nit en portals inesgotables. Finalment, la veu va seure els seus xiuxiuejos a la butaca d’un cinema, a tocar de la meva orella i ja no vam saber destriar els seus gemecs dels meus quan els vam descobrir embolicats sota els llençols d’una habitació llogada. 

Aquest cop va trigar una setmana i mitja a tornar a telefonar per felicitar-me. Vaig estar temptada de fingir que hi havia problemes amb la línia, penjar i no tornar a contestar les seves trucades mai més. Però llavors va dir el meu nom i tot d’una la memòria se’m va llençar al coll, ben a traïció. Com que el petit corria amb les seves preguntes per la cuina, vaig sortir fora a parlar. Havia decidit amb lleugeresa seguir-li la veta i vaig avenir-me a recitar la llista de presents que no havia desembolicat. Vam recordar-nos d’aquella llibreta que em va regalar el primer cop. Jo li havia regalat a ell una novel·la massa lírica, ho reconec. No he aconseguit trobar mai més una llibreta com aquella per molt que l’he buscada. Les aigües de la tapa, la rugositat de les fulles gairebé cruels de tan blanques. Encara escrius poesia? Em va demanar per la canalla, pel meu home, per la feina, i jo vaig anar repetint tot el que ja li havia explicat les altres vegades, com si fos la primera. Sentint-lo, resultava inevitable un vals de records desats i arxivats que ara s’escampaven i giravoltaven pertot. Vam dir de trobar-nos, per bé que tant l’un com l’altra sabíem que això no passaria. Més enllà dels primers vint minuts, qualsevol pronom acaba per ser un retret i de cada adjectiu se’n pot llegir una provocació. Al vespre, vaig estar a punt de parlar-ne a taula. La sola temptació de fer-ne broma em va fer sentir tant culpable que no vaig badar boca en tot el sopar. 

Cada deu o dotze dies, l’escena es va anar repetint gairebé idèntica, com a Punxstawnwey. De vegades, m’explicava coses seves massa íntimes que hauria preferit no haver sentit. D’altres, en canvi, era jo que em descobria havent revelat secrets inconfessables. En general, però, ens reproduíem mil·limètricament la primera de les converses de la sèrie, que encetàvem naturalment amb les seves dolces felicitacions pel meu aniversari encara per arribar. Recordava el nom dels meus quatre fills, la primera feina de debò que vaig tenir, el temps que em vaig estar a l’estranger, l’ordre de les cançons d’una cinta de casset que jo li havia gravat. I tanmateix, no era capaç de prendre consciència d’haver-me trucat qui sap quantes vegades i de manera errònia. Un amic comú em va confirmar el que ja havia sospitat de bon principi. Una malaltia així, a la nostra edat? Hauria volgut cridar, però me’n vaig estar, com ens estem sempre de les veritats que se’ns acudeixen quan no toca. 

La setmana passada el vaig trobar estrany de seguida. Va esperar que fos jo qui parlés primer i, durant una bona estona, només vaig sentir-lo respirant amb pesantor a l’altra banda del nostre fil invisible. Per això jo també vaig callar. No pas greument ni desairosa. Només vaig deixar que el silenci es vestís d’interrogant i vaig repenjar-me al caire de la porta. A la pantalla de l’ordinador, el cursor feia pampallugues, impacient. Tot de sobte, gairebé un murmuri, em va demanar qui era jo i, sense esperar cap resposta, es va disculpar i va penjar. Vaig quedar-me encara una bona estona amb el telèfon a l’orella abans no vaig reaccionar. Les ratlles del terra, els fulls per desar, els vidres de les ulleres, el nom de totes les coses. 

Ja no ha trucat més. Ni tan sols avui, que finalment en faig quaranta-cinc. Potser l’hauria hagut de trucar jo. Potser hauria hagut de preguntar per ell. La veritat és que hi he tornat a pensar ara, a la cuina, mentre deixava les copes buides a la pica. Els amics fa estona que són fora i tothom ha corregut a dormir. Mentre sopàvem, no sé per què, algú ha preguntat justament per ell. Jo m’he estimat més no dir res de les nostres converses estranyes, sobretot quan han recordat que avui també feia anys, ell. Per alleujar la consciència, he dut el tema de la seva malaltia sobre la taula i s’ha estat allà amatent, entre una tassa de cafè i el cendrer brut, fins que un altre assumpte li ha pres el protagonisme. Al costat del microones, veig el paquet sense remetent que el meu home ha pujat amb la correspondència i que hem oblidat tot el dia. No em cal obrir-lo per saber que dins hi ha una llibreta amb aigües a la tapa i fulles rugoses que, de tan blanques, gairebé fan mal.

ESCENES D'INFANTS

detall d'una pintura de Valeri Salvadó

Encara no havia sortit del supermercat que ja es va adonar que la caixera s’havia equivocat. Es va aturar un moment, fent equilibris amb la compra, per poder repassar el tiquet que duia rebregat a la mà amb les monedes del canvi. Efectivament li havien passat dos cops la capsa de bolquers. Va fer un parell de passes enrere i va veure que la cua per cobrar arribava més enllà dels congelats però s’hi va apropar. Només uns metres. Fins i tot es va escurar la gola davant d’aquella noia de cabell brut que anava passant productes sobre el lector sense aixecar mai la vista. Per tal de cridar la seva atenció va deixar anar un mot senzill, de disculpa, que naturalment resultà inútil. De fet, probablement ni tan sols no l’havia sentit. Un paquet d’arròs, un altre de macarrons i un pot de llenties cuites. La següent clienta desava la seva compra a la bossa i se’l mirà de cua d’ull quan va treure el moneder. Tornà a repassar la filera que ara ja arribava fins al pa. Decidí deixar-ho estar, malgrat tot.

   De camí cap a casa va veure l’Íngrid que baixava pel carrer ample amb el violí penjat a l’esquena i la trena a mig desfer. Va alentir el pas per evitar que coincidissin les mirades i es va mig amagar rere una furgoneta de repartiment que havien aparcat de qualsevol manera sobre el cantó de la vorera de la farmàcia. D’aquella posició estant, es va quedar contemplant-la fins que es va recordar que faltarien vint-i-tres euros amb trenta i aleshores va començar a córrer cantant una cançó que havia sentit al taxi aquell matí. Quan va arribar al portal, don Emilio li va obrir la porta i l’ajudà a carregar les bosses fins a l’ascensor. Ell aguantava la respiració per no sentir l’olor a florit que l’altre escampava arreu cada cop que obria la boca amb les seves cortesies. Protegit ja per la maquinària en marxa, va dedicar els cinc pisos a escrutar el paquet de bolquers. Un de sol. Ple de dibuixos per a criatures que encara no distingeixen formes ni colors. I un sotrac final.

   Amb l’objectiu d’estalviar-se el tràngol de creuar per davant de l’habitació dels pares, va decidir entrar per la porta de la cuina i es trobà la senyora Zgufsova que bressolava l’Ona al compàs d’un Mompou primerenc que ell va aprovar amb un gest proper al somriure que l’altra devia prendre per una cordialitat. Deixà les bosses al rebost i s’aturà a mirar la germana que començava a adormir-se. Aquell paquet esquifit de pell blanca i cabells exòticament rinxolats que passava el dia en un grinyol indeterminat. Deixà el canvi al platet de nacre que els avis Brell havien dut d’Indonèsia, però de seguida rectificà tornant les monedes i el tiquet al fons de la butxaca dreta del pantaló. Els dits tornaven debades a repassar el producte d’una operació aritmètica desfavorable. Com que s’adonà que, del final del passadís estant, un mirall l’espiava, va córrer a amagar-se a la seva cambra.

   Es va asseure a la vora de la finestra, escampà els diners sobre la catifa i es quedà esguardant-los el temps d’un ostinato. Llavors obrí un calaix, tragué un bitllet de vint, dues monedes de dos euros i ho llençà al costat dels altres diners. Apartà les cortines i va veure un home que remenava la brossa i amuntegava els objectes escollits en un carro de la compra. Li va semblar veure un peluix igual que en Flyte. Es girà d'una revolada cap al prestatge verd i hi sorprengué un espai buit completament nou que el va fer témer el pitjor, sobretot quan en Flyte no va aparèixer en cap dels racons on hauria esperat trobar-lo. Corregué cap a la finestra però al costat del contenidor ja només hi havia un gat massa entretingut a llepar-se les clapes. Començava a ploure. Comptà els cotxes que duien els llums encesos i els cotxes que duien els llums apagats. Resseguí els gargots que la pluja havia començat a dibuixar a les façanes del davant i, quan se'n cansà, recollí els diners i se'n tornà a la cuina.

   La nena i la senyora Zgufsova ja no hi eren, més s'ho estimava. Quedaven només les impressions íntimes d'un piano aliè que acompanyava un cert regust de l'olor de totes dues, a mig camí entre un pastisset dolç i la cera cremada d'una espelma d'aniversari. Es desampallegà per fi dels diners tornant-los a deixar al platet nacrat, es preparà una tassa de xocolata calenta i s'assegué. Sobre la taula algú havia deixat una novel·la, massa nova per ser gaire bona. Així i tot, li resultà útil per entretenir els dits. Li va semblar impossible que hi hagués algú disposat a passar d'aquelles deu primeres pàgines i tanmateix la postal d'un paisatge suec a la meitat del volum s'entossudia a afirmar el contrari. De seguida, les motllures del sostre van esdevenir més entretingudes i es va oblidar completament que tenia un llibre a les mans. Se'n recordà només quan les necessità per fer una glopada nova.
  La mare el va sentir quan creuava el passadís i el va cridar. Es va aturar sense contestar i va veure que la porta era entreoberta. S’hi apropà fins al punt just que permetia veure sense ser vist. Ella tornava a ser al llit fumant a les fosques. La punta de la cigarreta s’encenia i s’apagava com si es comuniqués en alguna mena de codi secret. Va tornar a dir el seu nom i ell s’entossudí en la comoditat del silenci. Cap dels dos cossos no havia fet ni el més lleuger moviment. El pis sencer havia romàs estàtic, amagat de la tempesta amb la tempesta mateixa. Entrà i s’assegué a la butaca, a l’esquena d’ella. Els cabells embullats sobre els llençols el van fer pensar en un incendi. Sense girar-se, ella va preguntar per la nena i ell en tingué prou amb un monosíl·lab. Hauria volgut entendre l’absurda necessitat d’exhibir el propi cos i reprimí l’impuls de cobrir aquell cul massa jove perquè no suportava la idea d’apropar-se’n ni un mil·límetre més. Agafà una cigarreta i se l’amagà. S’aixecà amb una excusa, agafà una segona cigarreta i se n’anà. 

   No feia servir mai ningú aquella terrassa, llevat d’ell. Com si la cultura es pogués comprar a pes, la biblioteca sencera havia estat un caprici del seu pare que només ell aprofitava per amagar-se de la resta i sortir a fumar. En tant que l’aigua havia omplert tots els racons que havia trobat sense que semblés tenir-ne prou, ell anava pipant i tossint protegit per un rafal de fusta massa envernissada. Escrutava la nit que havia arribat abans d’hora i havia empès les famílies a jugar a les casetes. Finestres que s’encenen i s’apaguen, sofregits i olles de brou, converses atropellades davant de televisors en marxa. Es va aixecar per llençar la burilla però es tornà a asseure, la deixà al seu davant i seguí amb atenció l’agonia d’un foc petit consumint-se i el ridícul espetec final, gairebé indigne. Entrà i deixà la porta oberta. Les cortines van mirar de seguir-lo sense arribar gaire lluny. 

   Obrí el llum de la tauleta i es disposà a reposar sobre la pell immaculada d’un sofà que sempre ha trobat incòmode, que el fa pensar en burocràtics safaris colonials a l’Àfrica. Els prestatges havien fet seves les parets omplint-les de tots els colors adequats, ben arrenglerats. Paraules perdudes que s’enfilaven fins al sostre. Va encendre el segon cigarret mentre els ulls li buscaven un cendrer que haurien jurat haver vist la darrera vegada. Se’n desdigué quan va veure que les primeres cendres havien començat a festejar amb la catifa. A l’empara de marcs de plata curosament recargolats, tot de fotografies esquitxaven violentament la sala amb l’escenificació d’una història que ell era incapaç de reconèixer com a pròpia. Somriures vestits de blanc. Esquitxos d’estiu a la platja. Nadons en braços de debò. Va llençar la burilla a terra i l’ofegà amb la sola de la sabata i la remor de la pluja. 

   El plor de l’Ona omplia el pis de baix. La senyora Zgufsova havia apagat tots els llums abans de marxar però havia deixat encesa la música del piano que sovint ensinistrava el son de la seva germana.

CAMISES DE FLORS

Dius que el teu germà s’ha canviat el cotxe un altre cop. Que haurà de fer-se fer una altra plaça d’aparcament perquè ara s’ha trobat que no li cabia, de tan gran com és. Vermell, és clar. Com tots els altres des que va fer els quaranta, es va deixar aquella cua rinxolada i va començar a dur camises de flors. Somric i callo perquè m’és absolutament igual. Dius que la petita va començar a fer violí com la nostra però que no va durar ni dos anys. Que després va provar el piano i no gaire més tard una flauta travessera que li van fer dur expressament del Japó. Ara es veu que l’han apuntada a percussions africanes amb el paio que els cuidava el jardí. Què vols que et digui si a mi tot això m’importa una merda. Dius que el llum de la cuina torna a fer el ruc i no trobes el telèfon d’aquell noiet que va venir l’última vegada. Aquell que et va explicar que es casava amb una equatoriana que havia conegut per internet i no sabia com explicar-ho als seus pares. Que fa pampallugues, com si jugués amb el soroll de la nevera. Però jo no sé de qui parles i m’invento dos o tres noms versemblants per fer veure que t’escolto raonablement. Dius que has demanat menjar, que no pot trigar. Fas el gest de començar a parar la taula i entenc que menjarem el mateix estofat perfecte que fa mesos que mengem. Trec pa del congelador i encenc una cigarreta sense dir res que et pugui fer entendre que tant m’és una cosa com l’altra. Dius que aquest matí has tornat a obrir el balcó de la seva habitació, que t’has quedat mirant com les gotes entraven i feien seves les sanefes del terra. Que has tornat a posar la mateixa cançó i t’has posat a plorar i et volies morir. I jo callo i abaixo la vista perquè no vull que t’adonis que fa estona que miro la cama que et falta i em mossego la llengua per no insultar-te, filla de la gran puta, que si li haguessis cordat el cinturó la nena encara seria viva.

 

 

UN SOMRIURE ANTIC PER UNA PENA NOVA DE TRINCA

Ha sentit com ella cridava el seu nom però n’ha esperat un segon cop abans de girar-se i fingir un somriure antic. Fa molt que no gosa mirar-la als ulls, com si fos possible que ella pogués endevinar-li els desitjos sense voler. Els evita tant com pot igual que evita la seva conversa o els somriures compartits. Qualsevol fil capaç d’arrossegar-lo al vertigen de saber-se descobert. Poc a poc, ha après a oblidar que mai no ha dit les paraules que hauria volgut. Poc a poc, ha après a buidar de somnis les hores quotidianes i —a força d’empènyer el neguit— torna a gaudir de l’ensopiment general, d’altra banda tan còmode i comprensible. Primer, un esglaó i tot seguit, un altre. Per descomptat ella mai no ha participat en cap joc més enllà del que fóra raonable. Al capdavall, quatre parets no fan una casa. Les paraules s’arrepleguen soles i és cadascú que les endreça com vol o com li plau. Així doncs, no es podria atribuir cap responsabilitat a un silenci o bé una síl·laba tònica sinó al qui s’encarrega de guardar el missatge. Per ser justos caldria dir que certes rutines disfressen fets extraordinaris. O tot just a l’inrevés. Força sovint, un fet desproveït d’interès es converteix en una veritable celebració gràcies a un parell d’espelmes i la melodia encertada. És del tot imprescindible ensinistrar la realitat. En el decurs dels segles, diverses ciències i altres disbarats han provat debades de fer-la enciclopèdica, ximpleries. Un pentinat diferent, una llamborda bruta o l’olor de pa poden malversar mètodes i fórmules consagrades. És innegable que li coneix els defectes. Ben mirat, podria confegir milers de llistes amb detalls d’ella que ell avorreix fins a dir prou. Les dents massa grosses. Una piga tossuda. L’absència d’escot on abocar-se. I tanmateix, quina importància es pot donar a allò que és obvi? No són els seus desperfectes allò que ell adora. O potser també. O potser precisament. Posa les mans a la butxaca a fi de trobar les claus de les pròpies certeses. Una estructura on aferrar-se davant del sotrac de tenir-la a tocar i saber que el seu clatell és més lluny que el tou dels propis dits, més lluny que l’edat on tot havia estat permès. Li sent la veu i es priva el tremolor a còpia de banalitats que localitza en el punt just que va de la primera finestra a l’últim balcó d’un carrer que hauran de recórrer plegats tant sí com no. Per això passeja de puntetes per la seva veu quan li diu el nom i espera un segon cop per tal de girar-se i fingir un somriure antic per una altra pena, nova de trinca.

 

 

ELS COTXES DEL MERCADAL

 

Ella havia arribat tard la primera vegada i semblava que ja no s’escaparia mai més d’aquella sort. Ell s’hi havia presentat massa aviat i, malgrat que es va prometre no repetir l’error, va seguir esperant en aquell mateix punt de trobada cada cop que havien tornat a quedar. Mirava el rellotge i confirmava que es moria de ganes de veure-la. Hi va haver un dia, només un, que ell va pensar que no arribaria a temps. Un funeral inapropiat havia estat a punt d’enterrar-lo en vida i, mentre corria carrer Llovera avall, un missatge d’ella el va avisar que la pressa era sobrera i l’agonia, debades. Mai a la vida havia trobat la Plaça del Mercadal tan buida com el cop que ella es va excusar amb una frase petita, gairebé incomplerta. 

     Es coneixien de sempre, però fou per casualitat que aquella tarda van convenir de veure’s després de deixar les nenes. Ella li havia demanat si podria fer una ullada a uns documents i ell va pensar que no estava bé fer-la anar al despatx. Ella va haver de tornar enrere quan es va adonar que el dossier s’havia quedat al maleter del cotxe i ell va pensar que havia confós l’hora. Va fer un petó a les bessones i va córrer fins al lloc on havia perdut la memòria. Quan va veure l’hora que era, es va adonar que ja no valia la pena excusar-se i va caminar amb parsimònia fins al centre, convençuda que ell l’hauria pres pel que no era. Però en tombar a cal Navàs el va descobrir de seguida fumant sota la porxada, més embullat que savi, distretament plantat. Es va aturar i se’l quedà mirant embadalida fins que els ulls d’ell, amb un somriure i prou, la van convidar a ser feliç.

   
     Van seure allà mateix. No sabia que tornaves a fumar. Van demanar un cafè amb llet. Ella sense sucre i ell amb el sucre de tots dos. A veure, explica. El sol havia arrossegat la tardor i aquell dilluns feia veure que tot l’any era primavera. Mentre ell revisava els papers, ella es va encendre una cigarreta del paquet que ell havia deixat sobre la taula. Va treure unes ulleres passades de moda de la butxaca i la va mirar. No sabia que tornaves a fumar. Però ja no va advertir que els llavis d’ella havien decidit que els abellia aquell sentit de l’humor perquè ja havia tornat a la lectura. Ella ho va aprofitar per escrutar-lo furtivament i s’adonà que els dits d’ell eren massa petits però va anar de poc que no cedís a l’impuls d’acaronar aquella mà absurdament ampla que ell maldava per mantenir inalterable a la mirada d’ella. Estava tan pendent de semblar concentrat que se li feia impossible concentrar-se de debò si no era en els peuets d’ella que feien el belluguet, ballarines de purpurina, tan a prop dels seus per sota la taula. Li va demanar si podria emportar-se tot aquell calvari per estudiar-ho amb deteniment i ella va acceptar pel sol presagi d’un proper cafè.

      Alliberats per fi, un primer silenci insolent s’embolicà amb els sobrets estripats. Van conèixer tot l’empedrat de la plaça, cada balconada, cada persiana, cada aparador. I aleshores una ximpleria els va salvar. Qualsevol cosa, res important. Ella va riure i ell no se’n va saber estar. La boca d’ella, de bat a bat. Els ulls d’ell, forrellats. Van començar a parlar de les nenes i l’escola. El jersei ple de pèl. És maco el teu gos. L’escola de música i les mitges de dansa. Els dits d’ella tan llargs i ossuts. Que havies tocat el piano? Ell no li coneixia el rubor. Sabia la piga de memòria i aquella mania seva de jugar amb l’anell. Sabia que estirava l’esquena de seguida que s’adonava que havia anat encorbant-se poc a poc. Sabia perfectament el dia del seu aniversari i el dia que va acabar la carrera. Però no li havia conegut mai les galtes enceses. Ella va amagar per instint les mans sota les cuixes i ell va prohibir els seus ulls de mirar-la. Van tornar a riure, massa i tot. Les altres taules per força havien de reprovar aquells riures sense edat. El mòbil d’ell va sonar i un gest enrampat el va apagar massa tard perquè el fil ja s’havia trencat. I va tornar a sonar. Ella es va aixecar quan va veure el rellotge de l’ajuntament i ell ja parlava per telèfon. Ella sentí el seu nom als seus llavis i va fingir no haver-se estremit i enfilà carrer enllà perquè ell havia aclarit amb el gest que es feia càrrec de l’hora. No va deixar de mirar-la mentre ella es perdia entre la gent i deia sí i deia no aleatòriament perquè s’hi veia obligat, quan en realitat només repetia en silenci: Gira’t. Gira’t. Gira’t. Ella es va girar quan pensava que l’altre ja no la veuria. Mentre les bessones es cordaven el cinturó del cotxe, va teclejar retòricament: Quedem dilluns vinent, doncs?

    
     Ell va tornar a arribar d’hora i ella tot al contrari. Havia redactat un dels seus informes i en repassava de memòria cada coma, cada afirmació, per assegurar-se que havia estat raonablement clar. Prou, si més no. La va veure aparèixer pel mateix cantó i maldà per contenir un somriure immens que s’obria pas rere la pell. Van dubtar un instant abans de seure al mateix lloc que el primer cop, davant dels mateixos cafès amb llet, encara calents. Ella no es va excusar però, com que ell no ho havia demanat, no li va estranyar arrencar a parlar tot seguit sobre aquell divorci del qual li havien demanat el parer. Se li va apropar amb innocent impudícia i va abaixar el to de veu perquè eren al mig del carrer i ell no estava avesat a despatxar a ulls de tothom. Llegia el propi escrit a una velocitat que s’enferotgia a cada nova ratlla fins que va sentir com ella deia el seu nom i posava la mà al paper. Va guardar el sobre a la bossa infantil d’una de les nenes i va prendre la tassa entre els llavis convidant-lo a ell a fer el mateix amb un silenci mesurat. Aquest cop va ser ella que va treure el tabac.

      És absurd pretendre que no els calien paraules, que en tenien prou de fumar i prendre cafè. Però si les convencions socials fossin més permissives no seria del tot tan lluny de la realitat. Com que tornaven a seure davant per davant, s’entretenien amb versions completament diferents d’aquella plaça perquè l’alternativa hauria estat deixar que llur mirades convergissin en un mateix compàs. I això encara no era lícit. No del tot. Ella volia sentir-lo parlar de la seva dona. L’última cosa que volia ella era sentir-lo parlar de la seva dona. Com que treballaven juntes, ell sabia del cert que hauria estat fàcil parlar de la feina d’elles. Però hi havia un tap de suro al coll d’aquella ampolla que no volia cedir. En canvi, van estirar el fil d’una conversa que els qui són pares saben inesgotable. Pintura a les mànigues d’una bata. Xandalls per planxar. L’assecador com a tortura de bon matí. Qualsevol acudit senzill els havia fet tornar a riure d’aquella manera. Ell la sabia fer riure. Ella sabia com fer que ell digués totes aquelles bestieses, l’una rere l’altra. Hi havia preguntes que no calia fer i respostes que haurien sobrat. Ell odia l’albergínia i ella l’arròs amb llet. Les flors preferides d’ella són les tulipes, ell prefereix els crisantems. Va ser ell que va començar a ensenyar fotografies de la filla al mòbil i ja no van saber dir prou. Però les hores no s’aturen. Ella va aixecar-se per pagar i ell la va acompanyar fins a la barra. Mentre esperaven, un mirall immens que presidia el fons de la sala els va convidar a veure la imatge d’ells dos, de costat. I encara que no va passar, definitivament no va passar, tant ell com ella recorden que es van agafar la mà mentre la cambrera li tornava el canvi.

     Dilluns següent, a l’hora de dinar, encara no havia aparegut l’excusa versemblant que els permetés una retrobada. Ella havia tingut el telèfon a la mà des de primera hora. Ell va teclejar onze vegades el mateix missatge al llarg del matí i onze vegades el va esborrar. Malgrat que ell va consultar la safata d’entrada de manera malaltissa, el correu electrònic que ella li havia escrit durant l’hora del cafè —gairebé amagant-se’n— no va poder arribar a la safata de sortida. Va agafar les bosses de les bessones amb una mà sola mentre l’altre mà mantenia l’esperança que la pantalla s’il·luminaria amb el seu nom. Avergonyit d’ell mateix, va entaforar el mòbil en silenci al fons de tot de la butxaca del pantaló i va provar de concentrar-se en les històries que la seva filla li anava explicant mentre caminaven cap a la classe de dansa. La seva taula va quedar lliure just quan ell hi passava per davant. Les casualitats no existeixen. Es va asseure i va treure el llibre que no acabaria mai de llegir. Tot és casual. La cambrera no va tardar gens a arribar amb dos cafès amb llet fumejant la safata i un tret amable. Feu un gest amb el cap. La seva dona ja arriba. Ella tot just entrava a la plaça quan el va veure assegut, parlant amb la cambrera que deixava dues tasses sobre la taula. Va pensar a fugir del país però, com que ell s’havia girat cap on ella era i el seu somriure l’havia agafat del bracet i l’estirava, se li va apropar. Ell la va fer seure mentre li explicava l’equívoc que els acabava d’hipotecar la setmana, la vida sencera.

      Van sortir corrent cadascú per la seva banda confiats que havien reservat aquella estona setmanal. Hi ha pactes que no s’expliquen ni es posen per escrit. Dilluns sempre vinc jo. Ella es passa el cabell per darrere de l’orella. Ell s’estarrufa la barba. Jo també, tots els dilluns i tots els dimecres. Ella apaga la punta de la cigarreta. Ell se n’encén una darrera. Què llegies? És massa gruixut.

      T’agrada? Sempre sembla que no avanci. L’has llegit mai, tu? No l’havia ni sentit. T’agradaria. És massa gruixut. Van repetir l’escena d’anar a la barra a pagar el compte pel sol fet de gaudir d’aquella fotografia que, tret d’aquell mirall, ningú no els faria. Ella va posar totes dues mans a la butxaca per assegurar-se que no voldrien resseguir els dits d’ell que s’entretenien tant com podien en les monedes adequades. Un parell de criatures va entrar d’una revolada empaitant-se davant del mostrador. Un dels petits es va ficar entre ells dos i l’altre els va empènyer matusserament. El frec dels seus abrics festejant la melodia d’un sol acord, abans d’acomiadar-se.

     Una tempesta violenta els va sorprendre asseguts a la terrassa del cafè el darrer dilluns de tardor. Havien estat parlant de Kernis i Barber. Les bessones estaven assajant unes peces per a violí i ella li n’ensenyava els progressos que havia gravat amb el mòbil. Ell mirava embadalit dues criatures idèntiques que convertien quatre cordes en un prodigi i ella havia reposat la mà al braç d’ell gairebé sense voler, però no l’havia enretirat. Ell sentia el dolor d’aquell pes com un alliberament, així que no es va moure per a res fins que la pluja es convertí en indefugible. Suspesos de tot context, van estar-se encara un moment sota el diluvi mentre la resta de la plaça corria a aixoplugar-se a qualsevol racó. Tot d’una, van adonar-se que pertanyien al mateix món que els altres i es van posar a cobert sota les porxades. Ella va encendre una cigarreta que ell li va prendre per fumar. Un parell de sabates molles. La tarda com una nit. Ella el va agafar de la mà. Vine. I el va estirar per córrer i travessar la plaça que l’aigua havia fet seva, córrer per carrers que es fan cada cop més estrets rere la Prioral fins un portal arraconat. Veníem sempre a fumar, amagades aquí. Les mans encara confoses, els dits emparentats. Tant ell com ella recorden exactament el mateix petó que no van fer-se.

     Orfes de la tempesta, van emparar-se en la mateixa taula i els mateixos cafès fins que nadal es va endur per decret tots els dilluns. Cada cop que sortien a passejar, cercaven entre els vianants la mirada que els estava cercant entre els vianants. La tarda del darrer dia de l’any s’haurien pogut trobar com a mínim en cinc ocasions. Van fer cua a la mateixa pastisseria i es van endur dues safates idèntiques de lioneses de crema d’avellana. Van entrar a la mateixa sabateria de calçat infantil i van estalviar-se un adjectiu similar quan van veure unes sabatilles amb llumetes que fins i tot van arribar a tocar. Van evitar exactament de la mateixa manera l’immens aparador de la botiga de joguines obviant la insistència de llur filles. Van odiar totes aquelles nadales repetides sistemàticament des de dues puntes oposades del mateix carrer. Abans de tornar a casa i acomiadar definitivament la fulla del calendari, encara es van aturar a contemplar els llums del mateix arbre de Nadal que havia envaït la seva plaça. Menys de set passes entre el lloc on era ell i el lloc on era ella. I tanmateix, no es van veure. Just després de la darrera campanada, mentre els altres reien i acabaven d’ennuegar-se amb el raïm, els seus missatges es van creuar en una xarxa col·lapsada que esperà una estona abans de permetre’ls el primer somriure de l’any.

     Els seus dilluns van tornar amb les classes i un fred sever que escombrava la ciutat. Mentre esperava, ell va adonar-se que tenia l’encenedor d’ella, que l’havia tingut tots aquells dies. Mentre corria, ella va adonar-se que tenia l’encenedor d’ell i va maleir-se per no haver-se aferrat a aquell consol absurd durant les vacances. Un abric nou. Els cabells més curts. Van decidir quedar-se dins el cafè, arrapats al mirall que els coneixia de debò. Ella va posar un paquet sobre la taula. Potser ja l’has llegit. Ell va posar un somriure sobre la taula. No l’he embolicat. Els ulls d’ella, finestrals. Tenia quinze anys, quan me’l van regalar. Els dits d’ella, gymnopédies. No he deixat d’escoltar-lo. Els cabells rere l’orella. I un silenci insuportablement llarg que els obliga a veure un cotxe fora d’època, flors de garlandes, que tomba cerimonialment la plaça abans de deixar una núvia a la porta de l’ajuntament. Fa temps que van tancar la plaça a la circulació quotidiana i potser per això tots els ulls persegueixen les rodes i esperen delerosos amb el nuvi que s’obri la porta. Ella posa el disc només de pujar al cotxe. Les bessones no callen. Ell llegeix fins tard i s’adorm amb el llibre sobre el pit i les ulleres posades. Durant la setmana, aprofiten aquells regals per farcir els correus que s’envien a totes hores i que —fora d’això— no diuen gran cosa. Tampoc no cal. En tenen prou de veure el nom de l’altre que torna a aparèixer a la pantalla. Un altre cop. Un altre cop. Un altre cop. La correspondència.

     Es troben tots els dilluns, indefugiblement. Només un enterrament els en priva. De vegades passegen i eviten una pulsió del tot lògica d’agafar-se la mà o passar el braç per la cintura de l’altre. Ell l’ajuda amb els encàrrecs, ella li escolta algun plany. De vegades només prenen cafè i fumen en silenci. Una tarda, ella ha d’aprofitar per força aquella estona per anar a la perruqueria. Ell s’excusa. Sempre pensa que ella li fa el favor de passar-hi l’estona. Ella l’arrossega, li cal la seva companyia. Ell aprofita per demanar que li retallin el clatell i la barba i seuen de costat deixant que uns dits estranys els amanyaguin el cap. Alguna vegada les mirades es troben perquè es veu que els miralls s’han conxorxat per a fer-los jugar. Quan marxen, ell veu els cabells d’ella al terra i voldria recollir-los. Adorar-los. Veu com s’apressen a desfer-se’n amb l’escombra i la pala i aquell sacrilegi l’indigna de tal manera que l’estómac li fa mal. Et trobes bé? Ella veu que amb la barba se li han endut uns anys i es troba vella i ridícula amb aquest pentinat nou que ha deixat que li fessin. No te’n fotis. Ell es redreça i somriu i es guarda tots els afalacs que voldria dir perquè ha après a mesurar les paraules i amagar-les sota la toga.

     Un dia es troben al teatre. En l’entreacte surten a estirar les cames i els seus grups es confonen. Es saluden els uns als altres i, tot de cop, els llavis d’ella i els d’ell freguen llur galtes en el marc d’aquell ritual. Ella pensa que tots els ulls els guaiten. Ell s’amaga entre les ratlles que el marbre dibuixa al terra. Queden de costat. Ell mira de recordar si les hi havia vist mai, aquelles sabates. Ella és a punt de retreure-li que hagi triat justament la camisa grisa. No es diuen res, ni tan sols participen de la xerrera animada que els seus acompanyants han estrenat entre rialles. Fins que sona el timbre que els obliga a tornar al seient. Ell s’apressa a passar davant de tot. Ella s’espera la darrera, amb parsimònia. Un cop a lloc, ella busca l’espatlla d’ell i troba un desig. Un cop a lloc, ell busca el ble rebel d’ella i troba un consol. Amb els actors sobre l’escenari i els llums apagats, ell li escriu un missatge al mòbil que ella contesta immediatament. El dilluns següent repassen plegats el final de l’obra. 

     Fa unes setmanes que han afegit els dimecres a les seves trobades. Un missatge discret empeny un altre missatge igual de discret i ja són davant per davant. Fa temps que les clàusules del seu acord són clares. Ella xerra atropelladament i ell la fa riure. Ell demana per les bessones i ella recorda cada anècdota de la filla d’ell. Comparteixen llibres i pel·lícules que després comenten badocament. Ell s’apassiona amb detalls que ella —fins aleshores— havia trobat esquifits com el cap d’una agulla. Ella s’encén per injustícies del dia a dia i ell se l’escolta amb posat seriós fins que troba el moment de temperar i replegar-li la mala llet per a convertir-ho en un somriure de banda ampla. De seguida la setmana es fa insuportable si no afegeixen els dimecres a les seves trobades així que aprenen rituals nous per a desitjos vells. Ella l’acompanya a recollir la filla a classe de dansa i tot seguit enfilen tots tres fins al conservatori. La petita no tarda a prendre la mà d’ella i ells cerquen aquella imatge als vidres de tots els aparadors. Després, s’estan una estona entre una coma i el punt final als peus del General Prim, mentre les criatures creixen plegades empaitant els coloms que ells no s’atreveixen a fer volar.

     Un migdia, ell plega del despatx i camina distret fins que un cotxe és a punt de passar-li per sobre. Amb el cor en un puny, acaba de travessar el carrer i s’asseu un moment, el temps just per fer de la respiració una cançó coneguda. Mentre es repassa a l’espera que tot continuï al seu lloc, la veu a ella que feineja per aparcar el cotxe. S’engresca en aquella contemplació conscient que ella no el veurà. El punt de concentració al rostre. La perícia tranquil·la. Les cames, les seves cames, ara que ja surt. Ella fa estona que l’ha vist i ha fet de maneres de completar el millor aparcament de la seva vida. Aixeca el cap i el saluda i ell va a trobar-la. Decideixen dinar junts. Seuen l’un davant de l’altre en una taula esquifida. Ella tasta la salsa del plat d’ell. Ell se li acaba les patates. Beuen més vi que no es pensaven i els deceben les postres que ella deixa a mitges. Xiuxiuegen fent broma dels altres clients. Ell s’inventa històries estrambòtiques que ella s’atreveix a perfilar. El cambrer els reprova amb la mirada i ells callen. Només un moment. Ella li allarga els sobrets de sucre del seu cafè. I demana més històries.

      Tot l’auditori per a les bessones que són dalt de l’escenari. Andante tranquilo. Ella seu davant de tot d’un altre curs que s’acaba amb les cames encreuades i el cor encongit. Mira les filles i recorda quan en tenia una a cada pit. Per un moment, el record d’aquell pes als braços li fa tant mal que una feixuguesa esgotadora li empresona fins i tot les ganes de fer fotografies. No té ni esma per foragitar una humitat amarga que assetja els seus ulls. Walton és a punt d’endur-se l’últim dilluns abans de les vacances. O potser ha vingut a prendre’ls tots. Ell s’ha assegut al final del final, ella no ho sap, i s’ha estat tota l’audició amb els ulls clavats en el clatell d’ella fins que les bessones han segrestat la seva atenció. Vençut pels arcs en sincronia, una cordada de pensaments se li estenen de punta a punta de la sala. Ell prova de recollir-los. Els plega amorosament i es prepara per desar-los a l’armari de la memòria. Però els records són més tossuts que no es pensava. Els aplaudiments el desvetllen del somieig. Les bessones saluden amb un rubor que ell coneix. Una de les dues l’ha vist i li pica l’ullet amb tanta complicitat que el fa tremolar. S’aixeca d’una revolada i fuig corrent.

      A principi d’estiu, canvien els dilluns per uns quants correus que no diuen gaire cosa i una processó de missatges curts de mòbil. Els reconforta saber-se connectats, molt més que una col·lecció estèril de llocs comuns en times new roman. Hi ha cops que ni tan sols escriuen res. Uns punts suspensius. Uns signes d’admiració. De vegades, ni això. Només el nom de l’altre en el lloc del destinatari i prémer el botó d’enviar. Intercanvien alguna foto, potser la referència d’una referència que els permet continuar pretenent una intimitat un pèl tramposa. Les bessones demanen per la filla d’ell. La filla d’ell demana per les bessones. A la platja, ella s’adorm amb els ulls oberts i sovint perd el fil de la conversa. Desapareixen els banyistes. Desapareixen les barques i els para-sols. Camina mar endins fins que no la veu ningú i allibera un plor tan seu com les cames que belluguen desdibuixades sota l’aigua. Ell va sovint a cercar la seva taula a la terrassa del Mercadal. No treu els ulls del llibre que fa veure que llegeix però prem amb força el telèfon a la mà lliure. Un dia es veu obligat a fer una foto de la cadira d’ella, tan buida. Un cop de puny. 

     Queden una tarda per dur les filles al cinema. Es troben a l’entrada i les nenes corren a abraçar-se i petonejar-se mentre ells dos romanen estàtics, figures de pedra. Ell mira la canalla, pensa que la tendresa és tan senzilla com l’edat i enveja dolçament aquella naturalitat. En mirar-les, ella es diu que l’edat complica la tendresa, que fa amarga tota naturalitat. A la cua per les entrades ja riuen tots. Un jersei verd de tirants deixa l’espatlla d’ella a l’aire i ell arrapa els ulls en aquella pell de xocolata. Troba que l’estiu l’hi ha tornat molt més prima i voldria assegurar-se’n mesurant la seva cintura amb totes dues mans, abastar-la. Ella s’ha distret en els panxells de les cames d’ell, plenes de pèl, domèstiques. Potser perquè ja no sap on és la força que sempre trobava per buscar-li la mirada i mantenir-la ferma, colpidora gairebé. Seuen un a cada punta i la filla d’ell, entre totes dues bessones. Tres seients, l’oceà entre dos continents que es remou mentre dura la pel·lícula. Les bessones no paren quietes i transformen mil cops aquella geografia punyent. El darrer quart d’hora el passen junts, l’un al costat de l’altra. Les nenes han saltat dues files endavant i els han deixat sols, genolls fregant. Vaixells a la deriva. Ell li agafa la mà. Ella tremola. Ella l’enretira quan encenen els llums. Ell tremola.

      L’últim dimecres d’agost, ell seu sol al despatx per un assumpte que s’ha presentat d’improvís. Fins i tot les parets han fugit de vacances. Consent que un reflex inconscient prengui el telèfon i la truqui per convidar-la a dinar. Ella accepta de seguida per la sorpresa de tenir la seva veu tan a tocar malgrat que li cal fer mans i mànigues per arribar —com aquell qui diu— a l’hora convinguda. El cotxe d’un repartidor els fa pensar que no són sols, però el Mercadal és un desert abandonat. Quan ella arriba a la seva alçada i ell se la mira, llur desitjos prenen de seguida la iniciativa. Encara és hora que es diguin mitja paraula quan ell treu les claus del despatx i no tenen temps de parlar mentre ella el segueix, corrent escales amunt. Un cos sol arrapat a la mateixa porta d’entrada. Ella li mossega el tou dels llavis, les mans d’ell atrapades al seu cul. S’estiren atropelladament al sofà de la sala d’espera i es repassen amb tots els dits cada racó, cada costura. Es perd la roba i es perd la pressa. Una suor plena de calfreds despullada de paraules. S’afiten amb els ulls oberts de bat a bat, convidats al gaudi de les olors i els plecs. Fins que els en queda només el record.

      Van deixar passar les hores sense abandonar aquell racó del despatx, cosits l’un a l’altre, xerrant i rient. Es besaven de sobte i es trobaven de nou envestint-se, al terra mateix, amb parsimònia. I després repassaven la petita història que els pertanyia i en feien una lectura nova, plena de matisos. Ella va estar a punt de dir el que ell va estar a punt de dir. Aleshores se’ls va acabar el tabac. Ell va sortir arrossegant la seva nuesa a remenar armaris i calaixos i va tornar victoriós brandant un paquet per estrenar. Se la va trobar a mig vestir, de cop convertit en un intrús. Ella es va asseure, la brusa descordada. Ell es va quedar plantat, es va encendre una cigarreta i va fingir un somriure que ella va acceptar de bon grat. Les finestres tan traïdores, ni un bri de llum. Van agafar l’ascensor per baixar i ella se li va abraçar. Ell li olorava el cabell i somiava. El carrer fosc cremava quan ell la va acompanyar fins el cotxe. Ella el va fer pujar i ell va sentir el seu perfum en tot l’entapissat. Amb la clau en el contacte, la música es va encendre i la veu greu de Nick Cave els va fer riure tots dos. Ficció i realitat. Ella sempre havia pensat en ell quan la sentia. Ell sempre havia pensat en ella quan la sentia. No es van dir res. Ella el va sorprendre quan, sobtadament, va fer girar el cotxe pel carrer del vidre i el va fer entrar triomfal al Mercadal. Les terrasses eren a vessar de gent que reprovava aquell vehicle insolent. La seva taula era buida, com si els hagués esperat tota la tarda. Van sortir pel carrer Major i van reprendre el camí. Ell li acaronava el clatell i ella sentia els seus dits a punt d’arrencar-li els pensaments. El va deixar a casa i ja no es van tornar a veure. Sinó per casualitat.

UNA BAULA, NOMÉS

Van fer via a dur-los el segon però ja se'ls havia acabat la gana. Ella havia esperat que servissin el vi per començar a parlar i a ell el mig somriure se li havia glaçat. De sobte li va semblar que la música de coberts s'havia aturat i tots els ulls se li clavaven a sobre entre sorneguers i condescendents. Hauria perbocat allà mateix si n'hagués estat capaç i, en canvi, havia pres la copa i d'una glopada havia provat d'ofegar els tremolors que l'havien començat a trair. Sense esma per articular un discurs coherent, havia pretès que fos ella que estirés el fil de la conversa. 

  L’havia coneguda feia tant de temps que ja no sabria dir exactament quan. Generalment, al principi, els enamorats es relaten amb un cert misticisme —que es va repetint gairebé fins a extrems insuportables— cada una de les primeres vegades. Més endavant, es fixa un mínim comú denominador, a partir del qual es dóna per bona una determinada versió de la història. Aquesta és la que acaba per sobreviure. Sobretot gràcies a una estructura invisible de petits detalls que la fan duradora. No és el seu cas. Com que mai no han estat parladors, en la prehistòria havien preferit passar l’estona que l’edat i les circumstàncies els permetien menjant-se recíprocament a petons les anatomies. Es van estalviar un número gens a menystenir de mirades càndides i converses impertinents. A canvi, però, són incapaços de destriar un record d’un altre. No hi ha esdeveniments històrics que els puguin donar un cop de mà. No hi ha calaixeres a vessar de fotografies esgrogueïdes o entrades per al teatre. D’altra banda, la feina els ha dut a canviar tants cops de domicili que és impossible destriar casa seva d’una habitació qualsevol d’hotel.

  Però ara ella havia deixat anar la frase i esperava d’ell alguna mena de cordialitat, tot just la necessària per continuar endavant com qui no vol la cosa. Ell havia estat sempre el darrer. El tret de gràcia. El cotxe a punt. Els visques i els morin. El gargot per tota signatura. Què més se’n podia esperar? Per això l’astorament torna a vexar-li el costat esquerre de la boca —just on s’acaba el bigoti i comença la barba— amb un rictus matemàticament insuportable que ella coneix i que ell no pot evitar. Sobretot ara que no és permès fumar en establiments tancats. La finestra el crida. Mira les ones, tan violentes. No es vol fer de nit. Són tan llargues les hores.

   Ella hagués preferit mentir i esperar una destinació nova. S’hauria estimat més no saber, no entendre, no reconèixer cada un d’aquells símptomes evidents. Al capdavall, que no era el que havien fet sempre? Viure d’esquena. No donar mai la cara. No esperar explicacions. No era escrit enlloc que allò els podria passar, després de tants anys. I tanmateix no podia desfer-se’n com si res. Tots dos eren un de sol. Un coi d’equip. La mateixa màquina al servei de la mateixa causa. Es va mirar l’ampolla del vi i va envejar-ne l’etiqueta, tan plena d’especificacions. L’any, el lloc, un nom per sempre. Massa picant, pel seu gust. Ell aleshores allarga la mà buscant la seva i ella el deixa fer com si l’amor els fos permès. Els ulls del company que han après a disfressar la vergonya i la ira sota la mateixa expressió impermeable. Reconeixeria aquests ulls fins i tot de nit, fins i tot sota la tempesta.

   Sabia que aquelles paraules arribarien tard o d’hora però així i tot no havia gosat mai seure a esperar-les. D’ençà de la treva, havia semblat que el món girava rodó. Una casa era una casa. Un acordió, festa major. Les móres gairebé havien fet oblidar els esbarzers. Esperaven diumenge tota la setmana i llavors sortien a passejar poble enllà. Seien a berenar sota un roure altíssim que els parlava de llibertat mostrant-los orgullós les seves arrels i s’encaterinaven amb la crescuda del riu que havia tornat a fer petit el pont de pedra. Però quan arribaven a casa llegien els noms que una bústia mentidera feia presidir l’entrada al seu jardí. I quan, de nit, seien a taula i treien les armes per tornar-les a deixar a punt, sentien un pessic a l’estómac que haurien preferit estalviar-se i tornaven totes les cares que havien estripat. Feien l’amor amb els ulls tan oberts que feien mal. Sempre es torna a fer de dia, al preu que sigui.

 

Aquest blog segueix la cadena de blogs per la Independència de Catalunya que rebo de no paris de cosir i que passo a salut i rauxa

 

           

EL VIGILANT NOCTURN

 

El vigilant nocturn llegeix assegut al despatxet. En diuen així malgrat que són només quatre parets. L’ordinador que controla dues pantalles i mitja i un vell transistor que tan sols és útil per sintonitzar la mateixa freqüència d’una radio fórmula vergonyant. Darley li parla d’una ciutat exòtica i de l’amor que ell espera conèixer un dia o altre. És fosc. Tal i com correspon. S’aixeca a fer una passejada a contracor, conscient que tot serà al mateix lloc que sempre. S’atura a la tercera planta i seu a fumar capmassat pel degotall de paraules que és incapaç d’endreçar. Avorrit de ser l’amo del temps, puja al terrat i guaita la ciutat que dorm ajaçada després de les voluptats que a ell li són negades. Exhaureix l’esma comptant llums que ballen compassadament. Qui mena aquest ritme sincopat?, es demana en veu alta mentre veu un cotxe aturar-se als peus de l’edifici. I com que aleshores s’escolta esviduat, repeteix la pregunta forçant un tremp nou de trinca sense esperar altra cosa que el propi reconeixement.

FINALS

Després d’uns quants funerals, tots semblen iguals. La mateixa cançó, la mateixa olor, les mateixes cares. Una mitjana semblant de llàgrimes vessades i llàgrimes per vessar. Pells que passen el condol d’una mà a una altra. Tos impertinent i criatures d’edat incerta que evidencien greument les lleis de la natura. Caldria reescriure’n el guió de dalt a baix. Has enterrat vint-i-tres parents més o menys propers, quinze amics, dues dones, un gos i tres ordinadors —dos de portàtils i un de sobretaula— en els darrers deu anys. Convindria que hi paressis esment. No tant per l’edat gens a menystenir que arrossegues com pel vestit de ratlla diplomàtica que t’entossudeixes a dur. El folre és ple de monedes petites i de papers de xiclet d’eucaliptus. El tall vergonyosament antic foragita els botons que un fil deslluït prova de retenir. Hauràs de reconèixer que el canvi de prior va rejovenir l’esperit dels darrers comiats. Potser una inflexió en la veu capaç de convertir en noves les velles lectures. O potser només el color impecable de la sotana. Així i tot, a mi em passa el mateix, sempre has preferit les cerimònies laiques, tan netes i poc sospitoses. No t’ho prenguis a la valenta, però com és que encara ets viu? Perquè, deixa que recapituli, si mal no recordo podríem parlar de tabaquisme, egotisme, alcoholisme degeneratiu, càncer, quimioteràpia, radioteràpia, segon càncer, nivells intolerables de colesterol i mala llet, alopècia, bronquitis, aluminosi, guerra civil, monarquia parlamentària, altra volta càncer, una col·lecció inesgotable de discos de rock progressiu, tres novel·les i mitja de realisme màgic, halitosi, peus plans i mala memòria selectiva. Com és que encara ets viu? Com has sobreviscut? El darrer cop que vas mirar el futbol encara jugaven en blanc i negre. No escoltes la ràdio. Odies les nebodes. Odies els marits de les nebodes i els fills de les nebodes. No penses gastar ni un cèntim per fer arreglar la caldera que saps que escampa el seu verí tot al llarg d’un corredor que va perdre l’ultima bombeta gairebé al mateix dia que es va perdre Cuba. Toques sense ganes el cul de la minyona que ja no vol venir a fregar els pixats que tu escampes per les parets del quarto de bany. Escups del balcó estant a les criatures que juguen a pilota per baix i fas trampes si mai algun amic et ve a fer companyia i l’enredes a disputar una partida de dominó. Tres cullerades de cafè a cada sucre i un raig de conyac. Quan encara treballaves feies plorar secretàries i becaris, enganyaves i traïes els companys, pagaves tard i malament i no se’t va acudir mai de la vida felicitar ningú, ni tan sols per Nadal. Perquè mira que arribes a ser mala persona! Suposo que aquesta condició et va posar en safata un càrrec al partit que no vas deixar fins que te’n van fer fora a empentes i puntades. Això sí, després de votar a favor i en contra d’idees exactament iguals en funció dels rèdits que en podies treure. D’afavorir lleis injustes partint de noms i cognoms. De comprar i vendre a curt termini compromisos aliens. Qui et coneix sap que no ets de fiar. Que no has tornat ni un sol dels llibres o discos que t’han deixat i no has deixat ni un sol dels teus llibres o discos a ningú. Que malparles dels veïns i has oblidat qualsevol familiar amb un nivell de renda per sota del teu. No recicles, llences els paquets buits de tabac per terra i les burilles enceses dels cigarrets per la finestra, sobretot quan travesses carreteres de muntanya. Te’n fots de la gent de poble, la gent de barriada, els immigrants, els petits i els grans. T’has dedicat en cos i ànima a magnificar cada petit defecte físic dels que t’envoltaven: el plec d’una orella, el borrissol d’un clatell, un nas espigat o la mirada perduda d’un ull furtiu, et serveix qualsevol cosa. T’has fotut de les dones dels altres i de les teves. T’has fotut dels marits d’aquelles mateixes dones amb qui t’enllitaves de seguida que te’n donaven l’ocasió. Has estafat, malversat, abusat. Has espiat, copiat, robat. Has violat tantes normes com has pogut. Has conduït borratxo, drogat, parlant per telèfon, cardant i fent curses de nit amb els llums apagats. I doncs, què t’ha passat, avui? No t’hauries d’haver aturat a veure si el gos era mort. És ben bé una llàstima. D’on l’has tret aquest moment de debilitat? És clar que era mort. Quants gossos has atropellat abans que aquest? Quina falta et feia aturar-te, acaronar-li el llom amorosit i enretirar-lo de la via? Veus aquella llum al final del túnel? Deixa’t estar de metàfores! Són els fars del camió carregat de sofre que t’atropellarà d’aquí a cinc segons. Ets ben meu. Quatre. Ja veuràs com ens avindrem. Tres. Dos...


 

PUTA CRISI

El que és segur és que el gos no l'he mort jo. Ni tan sols sabia que teníem un gos. He arribat i no hi havia ningú a casa. M'he assegut al sofà amb els llums encara tancats, he encès el televisor per fer alguna cosa, però he canviat de canal tantes vegades que he decidit deixar-ho córrer. Ha estat quan he anat a la cuina a picar alguna cosa, que l'he vist. Encara em bat el cor ara del bot que he fotut. Gairebé el trepitjo. Una bestioleta peluda, no més gran d'un parell de pams, que feia guàrdia davant de les llumetes del rentaplats. Faltaven cinquanta minuts perquè s'acabés el programa llarg. He trucat l'Olga però no m'ha agafat el telèfon i aleshores m'he adonat que no es movia. He hagut de fregar-me els ulls per assegurar-me que no havia començat a al·lucinar.

—He dit que no. I no penso repetir-ho.

—Papa, si us plau.

—Sí, papa, si us plau.

—Olga, els ho pots tornar a explicar, per què no podem tenir animals en aquesta casa?

—Això és cosa teva, ja ho saps.

—Tresor, dóna'm suport encara que sigui per un cop. Ja els ho explicat milions de vegades.

—Al jardí, papa. No entrarà a casa ni que nevi.

—Sí papa, ni que nevi, t'ho prometem solemnement.

—Collons Olga, no fotis, tu no.

—Si us plau si us plau si us plau

—He dit que no i prou. Què fem per sopar?

He perdut completament la gana. Tinc una bèstia morta a la cuina de casa i la família desapareguda. No contesten al mòbil i no he trobat una trista nota. Si poso música, canviarà alguna cosa? Podrien fer-hi res uns quants violins al servei de Tartini? És que no hi ha res que funcioni en aquesta casa? On són els maleïts comandaments? Si l'hagués mort jo me'n recordaria, oi? Deu haver menjat alguna cosa dolenta. Ho vaig dir que no li donessin qualsevol cosa, que no menjava de tot. Potser l'aigua ja deu ser calenta. Hi ha dies que oblido que la banyera s'ha convertit en un pecat contra natura. Sort que hi he pensat. Gairebé sobreïx. Hòstia puta, quina escaldada!

—Bruc

—Quin Bruc?

—El gos, papa.

—Sí papa, el gos.

—Es dirà Duna.

—Tu calla.

—Calla tu, burro.

—Calleu tots dos, no sento el futbol.

—Papa, fa estona que s'ha acabat.

—Sí papa, el futbol s'ha acabat fa estona.

—Tresor, has apagat la ràdio perquè s'havia acabat.

—Olga, vols dir que no me n'he adonat?

—Es dirà Duna.

—Papa, oi que es dirà Duna com el teu gosset?

—La Duna era el gosset de la mama, no del papa, burro.

—Papa, m'ha tornat a dir burro. Oi que el Bruc era el teu gosset i no el de la mama.

—Nois, prou, el papa no té ganes de parlar del seu gosset.

Feia una eternitat que no passava tanta estona en remull. D'on surt aquesta sang? No l'he tocat per a res el gos, oi? Realment em calia una estona per a mi sol. Estic fins al capdamunt de la crisi dels nassos que tothom pensa que pot fer servir d'excusa per a tot. Vuit hores seguides reunit amb el comitè. I què n'hem tret? Ni cent hores en aquell forat servirien per a res que no sigui passar l'estona. D'on no n'hi ha no en pot rajar. I això serveix tant per la fàbrica com pel coi de representants. Qui pot haver votat aquests inútils sinó una altra colla d'inútils encara més gran.

—Algú em pot dir on és la mama?

—Ha sortit a baixar la brossa.

—Ara?

—I a treure el Bruc.

—Segur que només volia fumar, papa.

—Calla, burro, no veus que el papa no ho sap!

—Deixa'm. Burro tu, com vols que no ho sàpiga?

—Què és el que no sé?

—Res, papa, aquest que és burro i ja està.

—Per què no contesta el mòbil mai, aquesta dona?

—Papa, quan treu la Duna, no el pren mai el mòbil.

—Només pren el tabac i una bossa de plàstic.

—Per la caca, papa.

—Us ha dit si havia pensat res per sopar?

—Patates fregides, papa.

—Sí, papa. Patates fregides i macarrons amb molta tomaca.

—Fes el favor de contestar, puta!

El gos ja no hi és. El rentaplats fa pampallugues per avisar que el proper cop haurem de recordar-nos de l'abrillantador. Obro la porta i una bafarada de vapor m'entela les ulleres. On deu parar el gos? Les llums de tota la casa són obertes però tot continua igual de buit que fa una estona. Ni rastre dels nens o de l'Olga. Valdrà més que em prengui alguna cosa, sento el cap a punt d'explotar. Tall, no. El congelador és massa ple. Poso aigua a bullir i després hi penso. Potser encara queda bròquil. Demà no aniré al despatx. No em trauré el pijama fins dilluns.

—T'agrada, papa?

—L'han triat ells, tresor.

—És genial, de debò.

—Mama, quan traurem el pastís?

—Mira que ets burro. No t'aguantes ni un pet.

—Jo què sabia, burro.

—Vinga, qui comença a cantar?

—Et vaig dir que no volia gossos en aquesta casa.

—Però, pare, és el meu aniversari.

—El cuidarem nosaltres, t'ho prometo.

—Si aquest animal fot les potes a la saleta l'envio a l'altre barri d'una puntada de peu. Esteu avisats. Tu i ta mare.

—No entrarà, pare. Us prometo que el Bruc no entrarà mai, a la saleta.

—Quina merda de nom és aquest?

—Vol que li digui d'una altra manera, pare?

—Papa, la meva postal és millor oi?

—Papa, és millor la meva, veus, burro?

—Ja li pots dir com et doni la gana. Per mi com si li dius tros de merda.

—Papa, que no bufes les espelmes?

—On heu amagat el gos?

—Tresor, quin gos?

—Mare, on és el Bruc?

—Papa, el nostre gos es diu Duna.

—Es diu Bruc, imbècil, com el gos del papa, oi que sí, papa?

—Pare, on és el gos?

—Moltes felicitats moltes felicitats et desitgem nosal

On es deu haver fotut aquesta dona? Són quarts de dotze. Els nenes haurien de ser al llit. Collons, Olga, contesta, t'ho demano. No em facis cridar i contesta. Necessito que em diguis que no l'he mort jo, el gos. Ho necessito. He fet bròquil per a tots. Ja veuràs com sí que els agrada als nens. Fes-me cas. Truca, digues alguna cosa. Ja ho sé que fumes. No passa res. Jo també bec massa i tu no dius res, oi? No et faré mal. No he fet mai mal a ningú, jo. Oi que no, Duna? Per què no els ho dius tu? No em miris amb aquests ulls, gos inútil. Vols que et posi en fred a tu també? Puta crisi.