POSTAL #41

Avui he fet anys. Més dels que voldria i menys dels que em convenen. Hi ha hagut pastís i presents embolicats, música i abraçades, com si veritablement fos al lloc on em toca de ser. Fa dies que no dormo a casa, per això avui he corregut a refugiar-m’hi després de tot aquest amor concentrat. La fusta del sostre. El compàs metàl·lic de la nevera. La roba del dia abandonada en aquesta butaca, als peus del llit. He estat jo aquest buit assegut o encara el sóc? Faig veure que pessigo les pàgines d’un Auster que m’han regalat però el cert és que malcrio el tou dels dits i poca cosa més. No estic segur de qui persegueix qui. La soledat a mi o jo al seu escalf, que ara amanseixo entre els llençols perquè tu no trucaràs. Torno a llegir la teva carta, poruc que un dia arribi a esborrar-se’n la tinta. Potser no hauríem sabut ser tan feliços, al capdavall. Potser és això i prou.

O POTSER ABANS D’AHIR

—Vols venir?

—...

—Tu mateix.

—Tens feina.

—Sempre tinc feina.

—Ja.

—No t’ho diria, si no volgués.

—T’acompanyo una estona, d’acord?

—...

—Has acabat el llibre?

—Quin llibre?

—...

—Aquest matí m’han trucat.

—Què volien?

—No ho sé. No hi he parlat. Ho he vist després.

—Què faràs? Vull dir, al final

—Suposo que sí.

—És el millor.

—Totalment.

—Han tancat. Ho havies vist?

—Sí. Ahir, quan venia.

—Ahir?

—O potser abans d’ahir.

—T’han dit allò de la reunió?

—Dimecres?

—L’altra setmana.

—Vols dir que s’allargarà molt?

—Espero que no. Si no, no sé com ho faré.

—Ell no pot venir?

—Vols que vingui ell?

—Jo no sé si podré.

—Tampoc no crec que diguin res especial.

—És nova? T’està bé.

—T’agrada?

—Molt.

—A mi també.

—Deu tapar.

—Puges?

—Vols que pugi?

—Et tornaré el llibre.

CRÒNIQUES ACCIDENTALS

Dilluns de Pasqua, tres quarts de deu del matí. Un blau que fa mal llueix ben enganxat al cel. Dinou graus centígrads i, segons l’institut meteorològic nacional, pujant. Un aparatós accident determina que la família Iver Pou no anirà a menjar la mona a Les estellades com ha fet cada any. La tradició es remunta a mil nou-cents seixanta-tres quan l’avi Roc va comprar el tros a l’hereu dels Taca i només fou estroncada l’any dos-mil. Aquell any, per dijous sant, una angina de pit feu ingressar d’urgència Odalric Iver —el germà tarambana de l’avi. Naturalment, ressuscità al tercer dia i aquella afecció sobtada es convertí en l’anècdota que explicaria eternament a cada trobada familiar (excepte quan el motiu de la reunió fou el propi enterrament, ara fa dos estius, un quatre de juliol). 

Encara no a cinc minuts de les nou van sortir de casa, explica Violant Farners, la veïna del costat i ufanosa propietària del jardí més gran de tota la urbanització. Durant més de mitja hora els havia sentit discutint vora la tanca amb el cotxe a punt, com aquell qui diu. Va ser de casualitat. Ha vist les meves roses? Hi treballava com cada matí. Es pensa que farien el mateix goig si les descuidés només perquè és festa? Sempre criden, qualsevol li ho dirà, no és que escoltés els seus renecs. Feien tard, la qual cosa no resulta gens sorprenent en el seu cas. Per això sé l’hora. Vaig mirar el rellotge i de seguida se’m va acudir que era prou aviat per fer tard. S’havien deixat una finestra del pis de dalt oberta. De bat a bat. Quin desastre. Llits per fer, roba de qualsevol manera. En fi. Si ha de menester res més, vostè mateix.

El vidre del davant va esclatar a les nou hores i setze minuts. Disset segons després, Marc Marquès va notar com una petita sabata groga fregava a gran velocitat —malgrat el semàfor— el costat del seu casc. Disset segons més i una taca esfereïdorament vermella esclatava sobre el ferm del carrer a tocar del seu peu. Per bé que duia els auriculars posats, les guitarres dels Univers no van poder evitar sobreposar-se a l’enrenou. No ho escriurà això, oi? És clar que vaig pensar ràpidament que era sang. Qualsevol que hagués vist el morro del monovolum convertit totalment en un acordió ho hauria cregut. Hi havia vidres completament pertot. Vol que li ensenyi la foto? Absolutament dentesc. Es diu així, oi? Com vol dir? Naturalment, vaig treure el mòbil per trucar immediatament al 112 i si vaig fer fotografies va ser només per si, més tard, els calia indinspensablement alguna prova dràstica, ja m’entén. Veu els cotxes? Eren exactament iguals, de color i tot. Quan van arribar els bombers difícilment sabien del cert què era de qui. Pastats, les famílies i tot. Recordo que em va semblar immediatament que haurien fet més bona parella el conductor del de davant amb l’acompanyant del de darrere. Em fixo en aquestes coses, jo. El de la barba duia una dessuadora més de l’estil de l’altra que no pas del de la pròpia parenta. Coses meves. Les criatures no es movien. És una cloïssa molt dolenta. Tothom ho sap. Vénen de tot arreu. Quan va arribar l’ambulància, comprensiblement jo encara parlava per telèfon amb els col·legues. No va ser culpa de cap dels dos. Del semàfor si de cas.

La mona feia tres quilos i mig de cal Padreny. Tota de mantega. La Padrina Rossita l’havia duta el dia abans tan bon punt va sortir de missa de dotze. Ningú havia gosat a dir-li que en Messi ja no jugava al Barça i continuava entossudint-se, per anys que passessin, a encarregar setanta-cinc centímetres de xocolata amb el número deu de l’argentí i aquella cara ensopida. De fet, la Rossita no havia estat mai la padrina de cap de les criatures de la família però n’havia exercit de forma putativa des del primer dia. Mitjons pel tió, pijames pels reis i un sobre amb vint-i-un euros per l’aniversari de cada un. Havia treballat una temporada al despatx de l’avi Roc i, ningú sap com, es va convertir en una habitual de la casa gran. El pastís era a la falda de Rosalia Pou que seia ben dreçada al seient de l’acompanyant fent mans i mànigues per abstreure’s de la vida que li havia tocat en gràcia. Les parts baixes d’aquell massís de xocolata a l’alçada de la boca. No va ser a temps d’adonar-se de l’impacte que les dents ja se li havien abraonat contra aquella dolcesa pretèrit. Darrere, al seient del mig, un bol desproporcionat guardava gelosament l’especialitat de la senyora Iver. Deu litres de tomàquet fregit preparat a la manera del poble, fora de l’abast d’ulls forasters. El tomàquet i una de les mones eren la seva aportació anual a l’àpat multitudinari de Les estellades, pel qual l’àvia Emèrita s’encarregava de distribuir justament i imparcial el paper de cadascú. 

Tots vuit van arribar a l’hospital a les deu en punt. La doctora Granados era a punt de sortir de la guàrdia però, professional com és, aquell bé de Déu de desgràcia que va veure entrar li va fer fregar les mans de desig. Quatre adults i quatre criatures indestriables que havien descarregat a la sala d’espera. Molt a desgrat seu, la facultativa no va tardar a veure que ni el roig era de sang, ni el blanc, pus. Va trucar el seu home per descarregar la desil·lusió i informar-lo que arribaria a temps de fer l’ensaladilla russa. L’administratiu que els prenia les dades va trobar que Romeu Iver s’havia equivocat quan, per tercer cop, aquell va haver de repetir que la mare dels seus fills era na Rosalia i no la noia de la cua alta a qui, sigui dit de passada, va dedicar un somriure massa amable per la situació en què s’havien vist implicats. Els van fer passar en compartiments separats i els van examinar curosament per tal de certificar l’abans real de les lesions inexistents. Els vaig donar l’alta a les deu i vint-i-cinc. Ni una refotuda rascada, ja em perdonarà. De tot en diuen accidents, oi que m’entén? Es veu que es van embadocar xerrant una estona al rafal de la sortida. La canalla s’entretenia amb uns guants de làtex que els havia inflat en forma de cobi i uns depressors de fusta anguniosos.

Van acabar seient a prendre un cafè i fumar, explica Anastasio Rodríguez, el cambrer jubilat. La senyora de la xocolata no va prendre sucre i l’altra, la dona del de la barba, en va prendre massa. Em vaig estar de recordar allò de la glucosa que sempre explica el doctor Altés perquè em va semblar que era massa d’hora. Els nens volien cacaolat però se’ns havia acabat. Sempre passa quan diu que pleguen. Llavors tothom vol cacaolat, en compres vuit o deu caixes i ja no en vol ningú, coi de Murphy. Tot aquell estoc al fons del magatzem, entre els plims i els sucs de poma. L’altre no parava de fumar, per això em va fer l’efecte que la culpa devia ser més seva que no pas del barbut. Després del tercer cafè totes dues parelles feien manetes per sota la taula i ja es prenien els galouise que s’havien confós entre les tasses i les roderes. Els petits jugaven a fet i amagar. Em vaig distreure amb els Born, els familiars del de la 1714. Des que es va morir es troben diumenge sí diumenge no a la capelleta de l’hospital i llavors vénen a fer el vermut i ens acostumen a arreglar al mes. Segur que no vol prendre res?

Jo els vaig trucar passades les dotze, diu Roc Iver. M’estranyava que encara no fossin al tros i no haguessin dit res. Llavors el nen em va dir que encara eren a urgències per no sé quines proves i que arrenquéssim sense ells. No li vaig parlar del tomàquet fregit ni de la mona fins que ell no em va assegurar que tots estaven bé. Em va saber greu pel messi, què vol que li digui, amb les alegries que ens havia donat any rere any. Ja li han parlat de la figureta? Al capdavall vam enviar la Rossita a buscar tomàquet suplent i arribar, ja la deu conèixer, amb una garrafa de romesco. En fi. Qui li diu res a aquesta dona? Es veu que al vespre encara no eren a casa perquè la meva senyora els va trucar a casa deu o dotze cops. No li faràs entendre que si truques el mòbil tant és on siguis. A ella dóna-li destrals i flors però deixa’t estar de telèfons que no tinguin fils ben collats a la paret. És casat, vostè? 

Vam sortir de l’hospital a les onze i cinc i perquè l’Anastasio els va recordar que la cafeteria estava orgullosa del seu horari prudent. Malgrat l’hora, van decidir tornar fent una passejada. Xerrant xerrant s’havien adonat que no vivien gaire lluny els uns dels altres. De fet, van aprofitar per enraonar dels rosers de la senyora Farners. Google maps estableix la distància entre l’hospital i casa seva en dos quilòmetres i set-cents metres i un temps de trenta-quatre minuts per dur a terme el recorregut a peu entre tots dos punts. Quan eren a punt de tombar la darrera cantonada, Rosalia Pou va mirar el pare dels fills que no eren seus i de seguida es van entendre. El seu marit i la dona de l’altre van agafar un gran i un petit i van enfilar carrer amunt. Romeu Iver va agafar el menut al coll perquè se’ls adormia caminant. Va trobar que, per no ser seu, se li assemblava força. Davant de casa, algú havia deixat el cotxe aparcat. Passaven tres minuts de les dotze quan van tancar la finestra del pis de dalt.

POSTAL #40

El poeta no ho sap, però el violí faria qualsevol cosa que ell li demanés. Avui han vingut a sentir-lo uns vells amics que el volen per a la seva escola. Mentre l’escoltàvem, la seva mare m’ha agafat la mà. Jo no he estat capaç d’enretirar l’atreviment, embadocat com estava en el joc que l’arc encetava amb les cordes a cada nova envestida. Quan ha acabat, un somriure mínim per a tota salutació i de seguida tot el ritual de vestir l’instrument de parsimònia. Aleshores sí, ha corregut cap a nosaltres i se m’ha llençat dolorosament als braços. L’avi plorava però entretenia l’emoció amanyagant la filla que improvisava una serenor gens versemblant. El he duts tots a sopar a la fonda. La matinada ha picat a la finestra per fer-nos fora. La mestressa no ens ha volgut cobrar. S’ha estimat més arrencar-nos la promesa d’un concert de gala al pati, tan aviat com l’estiu demani l’alta. Hem passejat fins a casa seva i he entrat amb ells.

LES HORES ADORMIDES

Se m'han adormit les hores

altra volta al teu costat.

Et sentia enraonar

de qualsevol cosa

i contenia l'alè

per no abocar-me als teus llavis,

mossegar-te el coll

i arrossegar-te escales amunt

                              sense pietat.

Desvetlla'm del son!

ANIMALS DOMÈSTICS

El porquet nou va aparèixer un dia qualsevol entre setmana, mentre jo era a l’escola. De seguida vaig veure que no era un animal normal, com tots els altres. Després d’un triomf a classe amb el meu treball de ciències, per altra banda del tot merescut, jo arribava delerós per explicar a tothom el meu èxit i em vaig trobar aquella cosa rodanxona passant de braços en braços. Si no fos que encara tenia els ulls tancats, hauria jurat que aquella bestiola m’havia mirat amb un desdeny gens dissimulat. No m’havien vist arribar i no van veure com anava a tancar-me a la meva habitació. No els vaig voler donar la satisfacció de plorar per un trist garrí. A la finestra, les gallines es criticaven les unes a les altres i un dels gossos feia mots encreuats estirat sota el rafal.

Tampoc no vaig trobar correcte que li posessin el nom de l’avi. Al capdavall, que jo sàpiga, no hem anomenat mai cap altra bèstia com ningú de la família. Com pot ser que només fos jo, que trobés ofensiu que aquell cap gros de pell rosada es digués com l’avi? Encara no feia dos mesos que ploràvem arrossegant aquella capsa gegant fins al turó i ara, un cop colgat, gosaven pixar-se-li a la memòria. No pas jo. Jo evitava parlar-ne o fer-hi referència. Passàvem per la mateixa casa i els mateixos dies com si, de fet, fossin plans diferents. M’anguniejava sentir-li la veu o veure com la mare se’l posava el pit com si fos una criatura de debò. Es passava el dia menjant i dormint. A ulls de tothom, semblava la cosa més natural del món. Vols creure que fins i tot les oques obviaven els meus retrets? Saltaven de casella en casella ignorant els meus planys que de seguida vaig aprendre a guardar-me per a mi sol. 

Ni els ratolins havien pujat mai al pis de dalt. En canvi, aquell rabassut vestit ridículament passejava les seves peülles pertot com si fos l’amo. Jeia al llit dels pares, remenava la brossa, enfangava la banyera i es cagava a tot arreu i no passava res. Al contrari. Encara no feia ni un any que el verratell era a la granja que va comparèixer a la cuina dreçat tan sols sobre les dues potes del darrere. On s’és vist! El pare va córrer a treure la càmera de retratar i una de les ovelles va començar a plorar de la sortida estant. Jo vaig pensar que s’endurien el molt mal parit d’una vegada. A treballar al circ o a la televisió. Un marranxó que camina i remena el cul amb les cançons d’en Xesco Boix. En canvi, un cop fetes les fotografies del dret i del revés i compartida la notícia amb parents i veïns, la família sencera es va acostumar a aquell cosset rabassut pujant i baixant escales, corrent fins a l’abeurador petit, enfilant-se al gronxador que un dia havia estat meu i xutant la pilota desinflada que feia anys que es moria d’avorriment al corral. 

Malgrat que jo era l’únic que havia conversat sempre amb els animals de casa, ara se’m feia insuportable reconèixer que ni el lloro de la tieta no enraonava d’una manera tan clara com ho feia aquell morro esclafat. Hauríeu dit que recordava cada cosa que li deien i sempre trobava el moment escaient per repetir-ho com si hagués estat idea seva. Els altres s’hi abocaven embadalits perquè ell sabia encaterinar-los quan calia. Acompanyava les pastures i sovint li feien més cas que no pas al gos que, lluny d’emmurriar-se, havia après a riure-li les gràcies i consentia a rebolcar-se amb ell per la prada. Deixava que les gallines li pugessin a sobre i els galls els guaitaven enfilats al muret amb ulls dolços que disfressaven de condescendència. Si venien els tiets, ell corria a buscar-los al caminet d’entrada. Aleshores, rucs d’encàrrec, aquells l’agafaven en braços i el feien giravoltar. Pel meu gust, reien massa fort abans de venir a saludar-me al racó que jo havia triat per amagar-me a llegir alguna cosa rural, posem Orwell. 

Quan va arribar el dia que la seva pell gruixuda s’havia estirat prou i havia mostrat les aptituds adequades, alguna ment brillant va decidir que calia fer-lo anar a l’escola. Hauria estat impossible trobar un cau prou gran per amagar la meva vergonya. Que no resulta inacceptable per a qualsevol de presentar-se a classe donant la mà a un godall vestidet de primera comunió i absurdament clenxinat? Convençut que jo era el guardià del poc sentit comú que quedava a casa, una febrada extraordinàriament ordinària em va tenir plegat de mans i braços al llit tants dies com vaig ser capaç de fer creure al termòmetre. Al cap d’una setmana i mitja, només després que el veterinari de capçalera certifiqués el meu estat de salut, vaig ser enviat altra volta camí de les matemàtiques i l’ortografia. A l’entrada, aquells que fins aleshores havia tingut pels meus amics, un ramat de xais d’allò més gregari, es van abraonar sobre la bestiola tan bon punt el van veure i, menystenint completament la meva recent convalescència, es van posar a amanyagar el maleït marrà que es deixava fer amb un amansiment d’allò més estudiat. 

El van posar a primera fila i ja no se’n va moure. Excel·lia en qualsevol assignatura i a l’hora del pati tothom el triava per jugar. Jo mirava de consolar-me atribuint tot aquell protagonisme a la seva naturalesa porcina. Al capdavall, ho puc reconèixer, és evident que era diferent de tots nosaltres així que es podia arribar a entendre que cridés l’atenció. Si més no, d’entrada. Per això em prometia que arribaria un moment en què tota aquella efervescència inicial, superada la sorpresa, començaria a decaure. Hom assumiria aquell musell llarg, la cua ridículament rinxolada, l’esgarip de la seva veu. Tot tornaria a girar rodó. I tanmateix passaven els anys i el molt bacó no perdia pistonada. Seduïa les gates més maules i l’escollien per als millors papers de l’auca. De vegades, més d’un se m’arrecerava cercant el polsim de la seva estela. Per això no vaig tardar a defugir el tracte dels companys, convençut que la seva atenció no buscava la meva sinó la de l’animalot pudent. Vaig deixar de parlar amb ningú que no fos jo mateix. 

El dia de sant Martí, havien preparat una festa a la granja perquè el porc feia anys. Tot era ple de garlandes, llums i música. La meitat del poble havia vingut a festejar aquell ésser repugnant que saludava tothom amb paraules amables i agraïa els regals i els somriures amb tot de gestos afectats que jo trobava poc versemblants. Vaig adonar-me que es concentrava especialment pensant un desig abans de bufar les espelmes i fer esclatar la cridòria general. Ensopit i carregat de la fetor d’aquella animalada, vaig prendre un litre de vi dolent i vaig sortir a passejar cap al turó. Abans d’arribar gaire lluny, al peu d’un roure altíssim, vaig decidir seure a reposar l’enuig a còpia de glopades. Sentia encara la remor ferotge mentre m’examinava les ungles descurades, la barba espessa i bruta. En què m’has convertit, vaig pensar en veure’l arrossegar-se cap a mi, resseguint la flaire de la meva fugida. Se’m va plantar davant per davant. Perquè no m’estimes, va somicar. Però jo ja li havia saltat al coll. Abans de posar l’accent al mot consciència, la seva sang esquitxava els marges i regalimava camí enllà. Llavors vaig veure la guineu, mirant-me als ulls directament des del coll de l’ampolla.

POSTAL #39

El salt és glaçat, encara. S’hi arriba amb dificultat i a còpia de relliscades però, un cop hi ets, t’ofereix un bocí del seu reialme si saps contenir l’alè de cada silenci. Sovint sec al mateix lloc, l’únic des d’on s’endevina el camí de les hores. Tot al voltant, la pedra et retorna els pensaments, el retruny salvatge de les veritats que no goses dir. M’entretinc a comptar els forats que han envellit les roques. Ressegueixo les arrels d’un arbre que em guia pels racons. Aleshores aixeco el cap. Hauria d'haver après a reconèixer les fulles, cada una de les branques que tant m’han aixoplugat quan calia. I tanmateix, com si el decurs de les estacions els esmolés l’enginy, se’m presenten diferents cada vegada. No pas d’una forma hostil, ni vanitosa, sinó enjogassades de tal manera que —de tan estranyes— acaben per esdevenir familiars. L’escorça i l’aigua, vet aquí la meva nissaga, el patró dels meus records. I aquest mutisme gebrat.