TALLER (incoherència narrador-personatge)

El camió de les escombraries empudega la ciutat amb la seva melodia de contenidors amunt i avall. Una ambulància o potser un cotxe de la policia passa a tota velocitat per sota la finestra mentre quatre estrangers, que encara són de festa en aquesta hora, discuteixen en la seva llengua estranya. Ell seu a l’ampit i mira al carrer. S’aixeca i es torna a seure.

Sempre he viscut a pagès, jo. No sabria viure sense aquest silenci de vaques que resen i vent que fa ballar les tomaqueres. Aquest paisatge és la glòria. Arreu on guaites tot és verd i els turons sempre saben com acollir-te en la seva immobilitat. On podria ser feliç, jo, sinó abocat a l’escot d’aquestes muntanyes? Ara que avui em sento dèbil. Potser no trauré les bèsties a pasturar. Fa dies que estic cansat. Aquest maleït hivern m’ha clavat deu anys a sobre i només va faltar que ahir l’euga em trepitgés.

Els turistes, que encara van apariats només amb el banyador i les xancletes per tota roba de nit, decideixen canviar d’aires i aturen un taxi a l’estil de les velles pel•lícules. Ell se’ls mira amb el seu posat estoic, el mateix que impedeix tothom comprendre res que passi pel seu cap. Fa una estona, la infermera li ha fet prendre la medicació i ha tornat a tancar els llums. Fa una temporada que està millor. Se’l veu fort i surt a passejar amb els altres. És veritat que parla poc, però molt més que no pas quan va arribar. Hi ha vegades que fins i tot riu. Sobretot durant els àpats. És d’aquella mena de gent que gaudeix menjant. Potser massa i tot. És tan gras que quan va entrar li van haver de fer pijames a mida.

No sé què em passa. Em sento trist. Quasi no puc caminar i, ahir mateix, fent parir aquella vedella, no sé com ni perquè, de sobte em vaig adonar que plorava. De fet, ja ni recordo el darrer cop que vaig riure. No m’havia sentit mai sol, jo aquí. Les bèsties no et deixen temps de sentir-te sol. Potser sí que hauria hagut de tenir fills però sempre he cregut que el bestiar és la meva família. He vist néixer i morir molts animals, jo. I a més que jo no m’hi entenc amb les criatures. En canvi, dóna’m un gos que el faré jeure i saltar tant com vulgui. Dóna’m gallines que sabran de seguida qui els posa el pinso. Cadascú és com és. Però aquest fred m’està corcant. Ho noto. He hagut de fer tants forats al cinturó que estic per baixar al poble a comprar-ne un de nou. Si en fa d’anys que no hi baixo, al poble. Però és que em cauen els pantalons. No em ve res de gust. Fa dies que no menjo altra cosa que un bocí de pa i formatge. No m’entra res més. Guaita, avui mateix ni he esmorzat. Poc que dinaré, tampoc. Em fa mal la cama. Coi d’euga que encarà m’haurà trencat alguna cosa. Definitivament, no trauré la canalla avui. Potser obriré una estona i que pasturin. Ves que no plogui i tot.

Ha tornat a obrir el llum i ha agafat el seu violí. Li han amagat tants cops que ja se n’han desdit. Sempre l’acaba trobant i tant li fa si són les dues com les tres de la matinada. El treu de la funda, se’l clava a l’espatlla i comença a fer grinyolar el maleït instrument. Com ara mateix. El cert és que es coneix que la música ha estat sempre la seva vida. La música d’aquell tros de fusta envaeix el centre de banda a banda, com si una catifa de vellut es desenrotllés per tots els corredors i obrís portes i finestres. Però no són hores. Bé que se n’hauria d’adonar. Encara que potser és justament per això que ho fa. S’ha negat en rodó cada cop que algú de personal li demana que s’apropi a la saleta a tocar alguna peça pels companys. Ell prefereix això. Desvetllar la nit. Omplir de música el silenci d’aquest torn que fins ara havia estat tranquil.

No sé on posar-me. M’he estat una estona a la porxada però aquest corrent glaçat se’m cosia a l’espinada. He mandrejat pel corral i he plegat quatre o cinc ous del galliner de dalt. He vist aquell violí que els fa de menjadora. Quin acudit. Qui el devia tocar, aquell violí? Que jo recordi, sempre l’he vist aquí, ple de pinso i cagarades. No he tingut mai oïda, jo. Per mi, la música la fan els esquellots quan les vaques corren d’una punta a l’altra del prat i les abelles quan es posen totes a xisclar o l’aire que fa petar els porticons i arrossega l’herba que s’entossudeix a romandre. Ni radio no tinc. De què serveix la música? Que no enganya les orelles, que no parla d’un temps i un lloc que mai no existiran? I aquests dits meus, cinc fils de cosir a cada mà, deu tires esquifides plenes de durícies. Com pot ser que algú els sàpiga fer anar amb l’harmonia adequada? El violí. De seguida ho he dit jo que era un violí. Potser és una mandolina o potser ni tan sols no l’és, un instrument, aquesta andròmina pudent.

La infermera ha hagut d’entrar a fer-lo parar. Li sap greu. Abans d’entrar, encara s’ha estat una estona escoltant-lo rere la porta, pensant com pot ser que algú amb un do com el d’aquest home hagi hagut d’anar a petar justament en un lloc com aquest. Però la seva història se la coneix de sobres. Ahir mateix van venir els fills a visitar-lo i en van tornar a parlar. Quina pena, pobre home. Però la dona és una professional i pensa que no són hores i si no són hores doncs no són hores i per això entra i hi parla. De primer, ha provat d’emprar aquell to conciliador i agradable que tant li aprecien els altres. Ell, però, se l’ha tret del damunt amb un cop de braç. Sense badar boca. Ella s’ha armat de paciència i ho ha tornat a provar, farcida d’educació i amorosint el gest. Però ell s’ha aixecat d’una revolada gros com és i ha començat a fer anar el violí com qui clava l’arma en una batussa. La infermera s’ha enretirat però l’home ja no té aturador. Amb tot el seu pes l’ha llençat a terra i l’ha colpejat tants cops que qualsevol que entrés ara no la podria reconèixer. Ell s’ha tornat a asseure i s’ha posat altra volta a fer anar delicadament les cordes de l’instrument. Aleshores, ha arribat el de seguretat però, veient el panorama, s’ha quedat de pedra a la porta.

És ben clar que m’he perdut. No recordo quan he començat a caminar o com he arribat fins aquí. Veig que duc fang a l’espardenya i d’aquí estant gairebé no distingeixo la casa per bé que la boira tampoc no me la deixaria veure. Estic completament xop i duc les mans tacades de sang, encara fresca. Sento el violí. Maleïdes gallines. Males putes.

UNA PEDRA QUE FUIG

                                      

Sóc una pedra que fuig

i és potser perquè no pot

parar de callar

que l'escolto.

I és potser perquè no puc

parar d'oblidar

que em recorda.

Sóc un adéu cada dia.

 

 

 

TALLER (psiconarració i monòleg autobiogràfic)

No pot tardar. Sentiré les claus al pany exactament a la mateixa hora de cada dia i ell tornarà a venir com cada vespre fins al sofà on jo l’espero i em passarà els cabells per darrera l’orella i em besarà el coll i jo odiaré aquest moment i li sentiré l’olor a tabac i no diré res perquè no val la pena. Anirà a la cuina i preguntarà pels nens del passadís estant cridant com si fossin les dotze del migdia i jo el faré callar sabent que tampoc no servirà per res. Tornarà al menjador i jo encara seré al mateix lloc i ell, primer, em mirarà estranyat però després se n’anirà a canviar. Es desfarà el nus de la corbata i la deixarà penjada al pany de l’armari i s’arromangarà els punys de la camisa que traurà fora dels pantalons. Potser tornarà per explicar-me alguna anècdota de la feina que jo no escoltaré perquè igual que ara provaré de recordar el moment precís en què devia deixar d’estimar-lo. I se’n tornarà al dormitori encara uns instants. Els nens dormen. Com poden saber que no em tornaran a veure mai més? Com poden entendre que no els tornaré a veure mai més? Em sembla que tremolo. Només m’ho sembla. Començarà a parar la taula veient que jo no ho he fet i em preguntarà si em passa alguna cosa mentre, de pas, em clavarà els seus ulls d’àmbar i em dirà que em troba especialment guapa. I jo em diré que potser m’ha descobert la determinació, però m’ho diré amb la boca tan petita que ni jo no em sentiré. Avui, abans de sopar, el gran m’ha ensenyat la darrera peça que ha après a tocar amb el seu violí nou de trinca i jo he plorat sabent que em perdria el concert de final de curs però, com que picava ceba, les llàgrimes s’han confós raonablement bé. Mentre menjarem, ell tornarà al tema de la casa d’estiu i jo m’hi emocionaré instintivament i fal·laciosa mentre m’acabo l’ampolla de vi que vam encetar ahir amb els veïns. Farà plans i m’agafarà la mà somrient i jo hi conversaré amb les paraules que més s’hi escauran. S’aixecarà i recollirà els plats i vindrà per darrere a abraçar-me. Potser em tocarà els pits i jo no li diré que m’angunieja que em toqui els pits però l’angúnia em tornarà el sopar a la boca de l’estómac i faré mans i mànigues per no embrutar la taula que ell ja ha acabat d’endreçar. Seurem una estona davant la tele com qui mira el mar assegut a la sorra després d’haver jagut una estona prenent el sol. I ell m’agafarà els peus, acaronant-los. I voldrà besar-me i jo deixaré que ho faci sabent que tot plegat ens haurà de dur, indefugiblement, a fer l’amor. No hi ha rutina més cruel que la del sexe. No hi ha rutina més cruel que la del sexe després del sexe. I farem l’amor, doncs. Jo cridaré una mica histriònica com sovint i ell se’n sentirà orgullós un moment abans d’adormir-se. M’aixecaré. Em passaré una aigua i, sense fer massa soroll, aniré a l’habitació dels nens a fer-los un petó i per un moment pensaré que m’estic equivocant si aquest mal que sento no se n’ha d’anar i marxaré escales avall. Tancaré la porta sense fer soroll. M’aturaré. Un segon només. I no tornaré mai més.

TALLER (reproducció de paraules, reproducció de pensaments)

Al mateix lloc, seixanta anys després. Exactament al mateix punt precís. D’aquí estant, la punta del campanar i la vall. Plena d’ombres, plena de llums. Hi ha l’olivera i hi ha el pendent d’herba verda que diries que mai no arribarà enlloc. Hi ha la roca, la mateixa roca, aquesta immensa roca que em va amagar, que em va trair i pervertir. Al mateix lloc, seixanta anys després, i la música és la mateixa, un silenci a mig fer vestit d’insectes que xerren i la remor del vent. El silenci atronador dels meus pensaments que esclaten ara com esclataven aleshores. Què cony t’empatolles, em diuen ara. Calla d’una puta vegada, deien aleshores. Els pensaments no s’escriuen. Ni tan sols es pensen. Potser per això són plens de tantes paraules que no gosaríem pronunciar davant dels altres. Oblida, vell xaruc. I ara què, a veure de qui te’n riuràs ara, fill de la gran puta. El molt malparit era allà, sota l’olivera, si me n’anava qui era jo? En què em convertia? Si feia veure que no havia vist el que havia vist i tornava a l’estable i munyia una vaca, com podria tornar mai més a beure un glop de llet? Era aquí mateix el molt malparit, el veig rient-se de la pobra Maria que encara plora amb llàgrimes de criatura, que no sap perquè plora però sap que ha de plorar que això que passa no ha de passar que això que passa no està bé i no ha de passar. Déu meu que la deixi estar, que pari ara mateix que juro que el mato. I l’arbre plora igual que plorava aleshores perquè també se’n recorda. No se’n pot estar. I sua la pedra on em recolzo ara que perdo pas. Allò s’havia d’aturar i jo hi era. Vaig obrir la navalla i em vaig senyar. La meva mare cus al balcó i jo he de matar un home, em repetia. L’he de matar. I la Maria obre els ulls i em veu i jo m’amago i se’m glaça alguna cosa, no sé quina. Sento que l’altre gemega enterrat sota la sotana. I riu, com si fos boig riu el molt cabró. Et clavaré aquesta navalla, li clavaré, juro que li arrancaré els ous i en faré bunyols i el tiraré als porcs perquè se’ls mengin. Calla. Desgraciat. Calla. I vaig tornar a treure el cap i vaig veure els pits de la Maria que encara ballen a la meva memòria i quina culpa en tinc jo si no he vist mai cap pit? I no puc deixar de mirar-los i eren tan perfectes i ho continuen sent aquí tancats en aquest coi de memòria. Has d’oblidar. Treu-te-la del cap, la Maria. Ja és morta, la Maria. De què serveix pensar en aquella criatura si l’has vista bruta i vella, si l’has vista morir al mateix llit que van morir els teus pares? I el mossèn crida, no té vergonya i la petita ja no em veu ni plora. Que s’ha adormit? Petita meva, que dorms? I un riu de sang em taca l’espardenya i m’adono que encara tinc la navalla oberta a la mà que s’esbiaixa oberta com una magrana. La navalla que no vaig clavar. Els ous que no vaig tallar. Que no era un marrec jo també? Què en sabia jo de matar capellans? Què pensarà de mi la Maria si pelo l’home que l’ha feta dona? I calla l’olivera i calla la roca. I calla el campanar i la vall sencera calla. I callo jo que arrenco a córrer prada avall i caic i m’aixeco i ploro i perdo la navalla i el nom.

Al mateix lloc, seixanta anys després. Exactament al mateix punt precís. D’aquí estant, la punta del campanar i la vall. Plena d’ombres, plena de llums. Hi ha l’olivera i hi ha el pendent d’herba verda que diries que mai no arribarà enlloc. Hi ha la roca, la mateixa roca, aquesta immensa roca que em va amagar, que em va trair i pervertir. Al mateix lloc, seixanta anys després. Només que aquell cop no vaig matar ningú i avui, en canvi, en sé d’un que ha vingut a morir.

Tremola l’olivera.

COM ELS NÚVOLS

Prematurament decebut,
l'Ignorant torna a decidir
no escoltar una sola paraula.
Fa dibuixos i perd el temps
guaitant per la finestra
sabent que, de tota manera,
els dies (com els núvols)
no es poden aturar.

LA CRISTINA I EN MASSAGRAN

Amb motiu del que preparen a la Biblioteca Xavier Amorós per celebrar el centenari d’en Massagran, la Cristina me’n parla i de seguida el cap comença a fer anar les turbines de la memòria que ja no poden aturar-se. Sento Massagran i aprofiten per treure el cap Eric Castel, Astèrix i Obèlix i evidentment en Tintín i en Milú. I, sense voler, recordo llevar-me dematí per veure terra d’escudella o més tard el planeta imaginari que arrenca amb una versió galàctica del primer arabesc de Debussy, o potser el quitxalla i les aventures de la Palmira Roc i el seu colze musical. Ja em trobo a l’illa de Kirrin travessant foscos corredors secrets amb la Jordi, el seu gos i els tres cosins. Potser se senten les cançons de Parchís o la melodia de no us puc dir si plorava perquè plovia. Jugarem a botons i ens tancarem a l’habitació més fosca per fer anar una i mil vegades la capsa dels barrufets del cinexín que anirà endavant i endarrere i em tornarà el regust dolç de la mirinda que se m’aboca al sofà i el meu airgamboy i jo mirem de recollir-ho abans que ningú no se n’adoni. Uns militars de plàstic cauen en paracaigudes sobre un fort d’indis i cowboys que fan pinya contra l’exercit verd i no hi ha ni un clic que s’aguanti amb perruca. Penso en la ferida lluminosa i la nissaga dels Rius, la guerra de les galàxies i un superman repentinat amb els calçotets llampants. Miro de no fer soroll que l’avi escolta el futbol a la ràdio amb la travessa entre les mans i sembla estrany que sigui només cosa de l’atzar! Els grans juguen a l’escombra amb unes cartes fournier i nosaltres ens entretenim fent el Sandokan o l’Ali Bei a l’espera que los ángeles de charlie alteri per sempre els rols dels nostres jocs i ara algú fa anar una guitarra i parla de la dona llarga i prima d’en Xesco Boix i no hi ha manera que em surti el nus del fulard però em salva la tieta que ens porta els llibres vermells que ha anat guardant quan li’n regalaven un per cada dos preses de xocolata i ens repartim els cromos dels dalky i els dels iogurts. Em parles d’en Massagran i torno al moble atrotinat dels tiets amb uns quants exemplars del patufet i en la meva àvia guardant gelosament un volum que recollia un bon grapat de pàgines viscudes d’en Folch i Torres i el cavall fort i, ja veus, retrobo el nen en què vaig convertir-me quan vaig adonar-me que sabia llegir.

ERRORS IRREPARABLES

Es va escriure un epitafi brevíssim. No res. Quatre ratlles que no arribaven a paràgraf abans de tallar-se les línies dels canells i entotsolar-se a la banyera plena d'aigua.

Perquè aquella darrera nota no es mullés amb una esquitxada espasmòdica qualsevol, l'havia deixat ja d'entrada fora del seu abast, a la tassa del vàter. Neta i clara.

Just quan era a punt (un darrer sospir romàntic i tràgic) s'adonà -llastimosament i amb impotència- de la trista i vergonyosa errada ortogràfica.